El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
Articles
Comentaris

Continuo a Lleida. Camino pel Segon Passeig de Ronda, que fa poc temps ha estat transformat en un parc urbà, guanyat a les vies del tren, que han quedat cobertes fins l’Avinguda Alcalde Recasens. L’espai és dur, amb un terra petri que avui reflecteix, com una estufa, el sol valent de maig. Penso que, a ple estiu, serà insuportable malgrat els tendals que hi ha escampats, uns aquí i uns altres allà. A l’hivern, l’orientació que presenta, oberta als vents, el farà inhòspit. Em sembla un indret ben desgraciat.

La impressiĂł que tinc Ă©s que passejo per l’evidència que s’ha renunciat a crear espais pĂşblics de qualitat. Entenc l’espai com un fracĂ s absolut, perquè la ciutat ha acabat per fagocitar-ne un altre, el del ferrocarril, que li era propi. SĂłc a Lleida, però trobaria exemples semblants a diferents punts del paĂ­s: a Barcelona, a Girona… La superposiciĂł d’usos pĂşblics en un mateix sòl resulta un esperpent, una vergonya. No Ă©s altra cosa que la consolidaciĂł d’unes prĂ ctiques que no haurien de tenir cabuda en la gestiĂł del que Ă©s un patrimoni de tots. L’argĂşcia que esgrimeixen els gestors de la cosa pĂşblica, en el sentit que es guanyen espais per a usos comuns resulta una fal·lĂ cia, perquè la superfĂ­cie que ocupa el ferrocarril Ă©s un espai pĂşblic amb una funciĂł especĂ­fica que cal que es mantingui visible.

Els orĂ­gens del ferrocarril van ser, a casa nostra, els d’un negoci privat. Als anys quaranta del segle XX, la nacionalitzaciĂł va convertir l’Estat en el propietari dels terrenys que ocupaven els trens. Als anys vuitanta i noranta, en plena decadència ferroviĂ ria, es va prendre la decisiĂł d’alienar el patrimoni i vendre’l al millor postor amb l’excusa que, amb els diners de les transaccions, s’eixugaria el dèficit econòmic que arrossegava.

Ara que l’Estat s’ho ha venut gairebé tot, no li queda altre remei que multiplicar l’espai públic fent-lo créixer verticalment. Al tren li ha tocat anar al fons, sota terra, sense la superfície mínima imprescindible per operar amb garanties de futur. Amb tot, a diferència del que succeeix amb el sòl privat, aquí, el creixement vertical no genera valor, ans al contrari, em sembla que perjudica el conjunt dels ciutadans.