El pressentiment de Maristany
27 juny 2010 per Carles Gorini
Als Estats Units, fa cent anys, els passos a nivell només els guardava un senyal que advertia del perill de creuar les vies. Tant era si n’hi havia una com si n’hi havia una dotzena. Un senyal i prou. La situació va cridar l’atenció d’Eduard Maristany, director de la M.Z.A., de viatge pel país. No el va sorprendre la deficiència en la seguretat, sinó l’absència d’accidents a les denses ciutats de l’Est. Es mostrava convençut que si, a casa nostra, es procedís d’una manera semblant, no hi hauria “suficientes camillas y camilleros para atender a los accidentados”.
Jo he creuat les vies. Qui és que no ho ha fet? Els que som del Maresme sempre ens les hem hagut d’haver amb elles per arribar al mar. Quan podíem les passàvem per sota, per les clavegueres del tren convertides en passos de vianants improvisats, si no és que alguna rierada els havia colgat. Quan no hi havia alternativa, totes les precaucions eren poques. Mirar amunt, avall. Tornar a mirar i, endavant. A mi, creuar les vies em fa un gran respecte.
Tanmateix, el ferrocarril sempre ha estat aquí. Hi era quan la platja era un espai de treball, del treball dels pescadors i els mestres d’aixa, els primers perjudicats pel pas dels trens. La platja era, també, un abocador i la barrera que constituïen les vies va fer que, la gent, no es molestés a creuar-les i llencés les deixalles allà mateix. La companyia del ferrocarril de la costa es lamentava, pocs anys després d’haver posat la línia en funcionament, del costum dels vilatans que havia convertit, les vies, en un femer que “pudre la empalizada que protege las barras del ferro-carril”.
En el segle que transcorre, des de la reflexió americana del director de la M.Z.A., fins l‘accident de Castelldefels, Catalunya ha multiplicat la població per set. La platja, a més, ha deixat de ser un femer per transformar-se en una mina d’or. Les vies, però, segueixen allà al mig, convertides –més que mai- en senyal d’un perill que molts no saben ben bé què representa. Vivim el moment en què el pressentiment de Maristany s’ha convertit, fatalment, en realitat.