El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
  • Inici
  • Quant a mi

Revista de Ferrocarrils

Articles
Comentaris

Ăšltim tren a Tortosa

19 octubre 2010 per Carles Gorini

Són quarts d’una de la matinada i menjo qualsevol cosa, tot sol, en un bar que gairebé llepa l’Ebre. Sóc a Tortosa. Hi he arribat amb l’últim tren de la nit. He sortit de l’estació de França. Quan em disposava a deixar-la, per pujar al tren, m’ha semblat un indret espectral, la imatge crepuscular del que havia estat el ferrocarril a Barcelona. Una sensació decadent que s’ha tornat agre quan he introduït un euro en una màquina de begudes i m’he adonat que no funcionava. Sense èxit, he buscat algú per reclamar-li el producte que havia pagat però no he trobat ningú. He hagut de marxar assedegat.

Quan he ocupat el seient s’ha sentit un xiulet. Després, una estrebada. El comboi ha començat a moure’s i, les andanes, han desfilat per la finestra sense sentir-se cap adéu. La de França és una estació que es va construir tard, que no es va saber reformar a temps i en què es va deixar escapar la possibilitat de convertir-la en un gran centre comercial. Ara, és una balena varada que espera el seu capità Ahab.

Al vagó hi havia poca gent. No ens podíem haver assegut els uns més lluny dels altres. Quan el tren s’ha aturat al Passeig de Gràcia i, després, a Sants, encara ha pujat algun viatger, però la sensació no ha canviat gens. Són hores, he pensat, en què es vol evitar el moviment. Si n’hi havia que parlaven semblava que ho feien en un to més baix del que és habitual. Si escoltaven música no se la sentia gens. L’ambient ensopit contrastava amb l’empenta dels motors que, com si volguessin fugir de la ciutat, ens imprimien una velocitat considerable.

Ha estat llavors, quan m’he vist envoltat d’una llum glacial, que he comprĂ©s que en aquest paĂ­s els trens els construeixen pensant en el sol. I de pensar-los nomĂ©s per al dia han oblidat que tambĂ© n’hi ha que viatgen de nit. On era la llum tènue que es podia encendre al compartiment d’un Vuitmil? Als antics vagons de compartiments tan sols era qĂĽestiĂł de posar-se d’acord amb els veĂŻns i decidir quin era el llum que li anava millor a l’hora del dia, o de la nit. En canvi, ara, havĂ­em de viatjar al fil d’un passadĂ­s interminable sota el jou d’uns fluorescents socialistes, encegadors, que no deixaven veure res del que passava fora, que convertien el vidre en un mirall que reflectia, si el mirava, la meva cara de badoc.

El va i ve del tren, el silenci, l’enclaustrament que provocaven uns llums que em prohibien de distingir res de l’exterior… Les condicions em semblaven les mĂ©s indicades per perdre’m en el negoci del pensament. Podia haver-me preocupat pel fet que no tenia cap reserva d’hotel, que no sabia on dormiria un cop fos a Tortosa però, no sĂ© per què, donava voltes a la idea que, Charles Ives, havia escrit la seva mĂşsica en el tren que cada vespre el tornava a casa desprĂ©s de treballar. Potser una il·luminaciĂł com la que ara m’atabala l’induĂŻa a la composiciĂł. Els americans, a finals del segle XIX, havien construit els primers cotxes saloon. Quin home aquest Ives, em deia, que un bon dia, als quaranta anys, va decidir que no escriuria mĂşsica mai mĂ©s. I no ho va fer. Potser Ă©s que no va tornar a pujar al tren.

Com una lluerna hem avançat pel paĂ­s, fins que hem arribat a Tortosa i m’he trobat, en aquest bar gairebĂ© fluvial, prenent notes d’un viatge nocturn. Apunts de les ombres que desfilaven per les estacions, d’una noia eslava que ha acomiadat un home a Tarragona i n’ha rebut un altre a Salou, de l’estudiant que no ha deixat de mirar-se el Facebook i dels tres joves que se’ls veia satisfets de discutir la potència de la mossegada d’un Pit-bull… En acabat, la visiĂł del riu m’ha fet pensar en el llibre que un amic m’ha prestat, per si el necessitava en el viatge, un de poemes de Vinyoli, i en un d’ells, que he llegit quan el tren ha passat pel costat de la PetroquĂ­mica, i que diu aixĂ­:

Quan per la vall del vespre descendim

per l’autopista cap a la ciutat,

les fĂ briques encenen mil llumets,

batega tot i tot estĂ  aturat.

Ens engoleix la nit: a quin banquet

som convidats a no tenir mai por?

Tot el passat és com un dèbil crit

fumós que va perdent-se en l’aire espès.

Tot és fluent i tot és permanent.

Les paraules em porten no sé on:

en elles ara em quedo, i és un món.

Afegit a ferrocarril | No hi ha comentaris



Els comentaris estan tancats.

  • Arxius

    • juliol 2016
    • febrer 2015
    • gener 2015
    • desembre 2014
    • octubre 2014
    • setembre 2014
    • agost 2014
    • juliol 2014
    • juny 2014
    • maig 2014
    • abril 2014
    • març 2014
    • gener 2014
    • octubre 2013
    • setembre 2013
    • agost 2013
    • juny 2013
    • maig 2013
    • abril 2013
    • febrer 2013
    • gener 2013
    • desembre 2012
    • novembre 2012
    • octubre 2012
    • setembre 2012
    • agost 2012
    • juliol 2012
    • juny 2012
    • maig 2012
    • desembre 2011
    • octubre 2011
    • setembre 2011
    • juliol 2011
    • maig 2011
    • març 2011
    • febrer 2011
    • gener 2011
    • desembre 2010
    • novembre 2010
    • octubre 2010
    • setembre 2010
    • juliol 2010
    • juny 2010
    • maig 2010
    • abril 2010
    • març 2010
    • febrer 2010
    • gener 2010
    • desembre 2009
    • novembre 2009
    • octubre 2009
    • setembre 2009
    • agost 2009
    • juliol 2009
    • juny 2009
    • maig 2009
    • abril 2009
    • desembre 2006
    • novembre 2006
    • setembre 2006
  • Entrades recents

    • Sense pietat
    • El tren de la costa
    • Som com el fum d’una espelma
    • Amb tren, camĂ­ de NĂşria
    • Com una bèstia cega i sorda, deixada anar enmig de la mort
  • Comentaris recents

    • Meta

      • Entra
      • SindicaciĂł de les entrades
      • SindicaciĂł dels comentaris
      • WordPress.org (en anglès)

    Tema: MistyLook by Sadish. WPMU Theme pack by WPMU-DEV.