Revista de Ferrocarrils

Entre Santa Susanna i Malgrat, a frec de la via, hi creix un margalló. Té les arrels en el balast i se’l veu robust, sa. Miro al voltant per si veig alguna altra planta semblant. Cap parentela. A un metre, potser menys, una balisa de l’ASFA, algunes brutícies, però res que se li pugui assemblar. Com pot haver arribat fins aquí la llavor? És un invasor o bé un resistent? És difícil de saber. El principal enemic de l’espècie vegetal som nosaltres mateixos, que l’hem fet recular del paisatge fins a convertir-la en un car ornament de jardí. Aquest exemplar, però, és ben protegit per les tanques que separen el ferrocarril del carrer i els edificis, d’una banda, i la platja i el mar, de l’altra. Unes tanques exagerades, a totes llums excessives, que converteixen la línia en una gàbia, potser, la més llarga del món.

Té, el margalló ferroviari, l’alçada justa perquè el tren el pentini, sense fer-lo malbé. La seva és una adaptació total i absoluta al medi. Fins i tot, el tronc sembla haver adquirit el mateix to de rovell que tenen els rails. No té la fotogènia del vern immens que s’alçava al costat de l’aiguada de l’estació de Cellers, i que resultava impossible d’encabir en l’escena que formaven ell, l’hidrant i la locomotora que s’aturava i en feia ús. Al contrari, si volguéssim fer-lo aparèixer al costat d’un tren no se’l veuria, engolit per la massa enorme del comboi. Invisible per als viatgers, resulta insignificant. Tanmateix, no té l’aspecte d’una una planta desgraciada perquè té el que vol, que és el mar i el sol.

Ara, pel carrer, s’acosta un camió de cerveses que no s’adona de la presència d’un ressalt, posat per fer disminuir la velocitat dels vehicles. Quan el sobrepassa un munt de caixes amb les ampolles plenes salten pels aires. El seu impacte amb el terra és immediat i de conseqüències previsibles. La trencadissa, considerable. Litres de cervesa corren a buscar un lloc per perdre’s. Al mateix temps, s’acosta un tren a tota velocitat. El margalló es prepara per pentinar-se la clenxa, estirar les arrels i xarrupar cervesa. La vida a frec de la via, de vegades, pot ser tan bella!