Revista de Ferrocarrils

A l’AVE 3390 s’ha extraviat una maleta. Ha passat perquè un viatger que dormia s’ha despertat tot just quan el tren s’aturava a Córdoba i, és clar, ell, que s’hi havia de baixar, ha saltat del seient com empès per cent molles i amb les presses s’ha endut una maleta que no era la seva. L’aire fresc de l’andana li deu haver fet passar la nyonya, prou, com per fer-lo adonar que l’equipatge que duia a la mà no era el seu. Després d’explicar-ho ves-a-saber-quantes-vegades al personal de l’estació, algú ha telefonat al tren. Has de sentir una gran angúnia quan t’adones que les teves pertinences –jerseis, pantalons i calçotets- et marxen a tres-cents quilòmetres per hora…

Els que continuàvem al vagó hem tingut la primera notícia dels fets quan el cap de tren ha comparegut i ens ha dit: “atenció, senyors: un viatger s’ha endut, per equivocació, una maleta que no era seva. Es tracta d’una petita maleta beix que era en aquest prestatge. Algú de vostès troba a faltar el seu equipatge?”. Tots hem mirat el punt precís que se’ns assenyalava i hem creuat mirades de sorpresa, però ningú no ha trobat a faltar res. L’home de la Renfe, estranyat, amb el mòbil la mà, ha comunicat el resultat negatiu.

Quan l’encarregat ha girat cua el passatge s’ha dividit de manera natural entre una majoria indiferent a la notícia, una senyora gran que, neguitosa, explicava tot d’històries de maletes perdudes a qui la volia escoltar i uns infants que, en un portàtil, miraven Toy Story 3 aliens a l’embolic, al tren i al món que passava massa de pressa, massa avorrit, per la finestra.

Després d’uns minuts el cap de tren ha tornat a venir. Ha insistit en el color de la maleta i que repasséssim l’equipatge que teníem al prestatge. Res de res. Tot en ordre. Contrariat, ha confirmat al seu interlocutor telefònic que ningú no reconeixia l’absència de cap objecte i que, el lloc que ocupava qui fos que s’havia baixat a Córdoba, era buit.

Però la realitat és tossuda i, malgrat l’alta velocitat, la peripècia ha acabat per atrapar-nos quan una noia ha passat per davant del compartiment d’equipatges que hi ha en un extrem del vagó i s’ha adonat que era el seu el que no hi era. De seguida, ha comparegut el cap de tren, perquè algú el deu haver avisat.

“Però és que no era beix, ni petita, sinó blava i molt grossa”, ha dit la jove en sentir-se recriminada per l’anciana que explicava històries de maletes. A l’encarregat del tren se’l veia visiblement enfadat, i li ha exigit explicacions: “ per què no ho ha dit vostè abans?” Ella, tranquil·la, li ha respost que se’ns parlava d’una maleta que no s’assemblava gens a la seva i, que a més, era en un altre lloc.

Tot d’una, l’empleat s’hi ha tornat a la manera celtibèrica: “senyoreta, sàpiga vostè que el viatger és l’únic responsable del seu equipatge”. I se’n ha anat amb la rapidesa que el nostre tren allunyava definitivament una maleta de l’altra. I la vella que explicava desastres ha anat a covar les seves coses, les criatures han continuat amb els dibuixos animats i la resta hem prosseguit, indiferents. No sé si l’home adormit deu ser, hores d’ara, pensant què haurà de fer amb els jerseis, els pantalons i… les calcetes.