El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
Articles
Comentaris

A l’AVE 3390 s’ha extraviat una maleta. Ha passat perquè un viatger que dormia s’ha despertat tot just quan el tren s’aturava a CĂłrdoba i, Ă©s clar, ell, que s’hi havia de baixar, ha saltat del seient com empès per cent molles i amb les presses s’ha endut una maleta que no era la seva. L’aire fresc de l’andana li deu haver fet passar la nyonya, prou, com per fer-lo adonar que l’equipatge que duia a la mĂ  no era el seu. DesprĂ©s d’explicar-ho ves-a-saber-quantes-vegades al personal de l’estaciĂł, algĂş ha telefonat al tren. Has de sentir una gran angĂşnia quan t’adones que les teves pertinences –jerseis, pantalons i calçotets- et marxen a tres-cents quilòmetres per hora…

Els que continuĂ vem al vagĂł hem tingut la primera notĂ­cia dels fets quan el cap de tren ha comparegut i ens ha dit: “atenciĂł, senyors: un viatger s’ha endut, per equivocaciĂł, una maleta que no era seva. Es tracta d’una petita maleta beix que era en aquest prestatge. AlgĂş de vostès troba a faltar el seu equipatge?”. Tots hem mirat el punt precĂ­s que se’ns assenyalava i hem creuat mirades de sorpresa, però ningĂş no ha trobat a faltar res. L’home de la Renfe, estranyat, amb el mòbil la mĂ , ha comunicat el resultat negatiu.

Quan l’encarregat ha girat cua el passatge s’ha dividit de manera natural entre una majoria indiferent a la notícia, una senyora gran que, neguitosa, explicava tot d’històries de maletes perdudes a qui la volia escoltar i uns infants que, en un portàtil, miraven Toy Story 3 aliens a l’embolic, al tren i al món que passava massa de pressa, massa avorrit, per la finestra.

Després d’uns minuts el cap de tren ha tornat a venir. Ha insistit en el color de la maleta i que repasséssim l’equipatge que teníem al prestatge. Res de res. Tot en ordre. Contrariat, ha confirmat al seu interlocutor telefònic que ningú no reconeixia l’absència de cap objecte i que, el lloc que ocupava qui fos que s’havia baixat a Córdoba, era buit.

Però la realitat és tossuda i, malgrat l’alta velocitat, la peripècia ha acabat per atrapar-nos quan una noia ha passat per davant del compartiment d’equipatges que hi ha en un extrem del vagó i s’ha adonat que era el seu el que no hi era. De seguida, ha comparegut el cap de tren, perquè algú el deu haver avisat.

“Però Ă©s que no era beix, ni petita, sinĂł blava i molt grossa”, ha dit la jove en sentir-se recriminada per l’anciana que explicava històries de maletes. A l’encarregat del tren se’l veia visiblement enfadat, i li ha exigit explicacions: “ per què no ho ha dit vostè abans?” Ella, tranquil·la, li ha respost que se’ns parlava d’una maleta que no s’assemblava gens a la seva i, que a mĂ©s, era en un altre lloc.

Tot d’una, l’empleat s’hi ha tornat a la manera celtibèrica: “senyoreta, sĂ piga vostè que el viatger Ă©s l’únic responsable del seu equipatge”. I se’n ha anat amb la rapidesa que el nostre tren allunyava definitivament una maleta de l’altra. I la vella que explicava desastres ha anat a covar les seves coses, les criatures han continuat amb els dibuixos animats i la resta hem prosseguit, indiferents. No sĂ© si l’home adormit deu ser, hores d’ara, pensant què haurĂ  de fer amb els jerseis, els pantalons i… les calcetes.