Revista de Ferrocarrils

Suposo que hem d’estar molt contents perquè la Unió Europea ha reconegut la necessitat de construir el Corredor Mediterrani. Com si diguéssim, per a aquells que el defensaven, la decisió de Brussel·les se’ls apareix com el cosí del Zumosol, que ha arribat per clavar una coça al bandarra que els emprenyava al patí de l’escola. Els detalls de com caldrà pagar la construcció encara no els coneixem. Tampoc els aspectes tècnics que condicionaran l’obra. Els ha recomanat, la U.E., que el tinguin llest abans del 2020. Estic convençut que es farà el que es podrà.

Al mateix temps, però, cal no oblidar que aquest, el del Mediterrani, és un més entre molts altres corredors que Europa es proposa construir. He consultat la llista i no m’ha quedat clar quins es complementaran i quins es faran la competència. Per exemple, per abans del 2020 també es recomana tenir en funcionament el corredor ferroviari entre Gènova i Rotterdam. Potser, als productors valencians i andalusos, que veuen la línia ferroviària entre Algesires i València com una vitamina per a les seves fruites i verdures, tant necessària com els transvasaments hidràulics, aquest corredor central europeu no els faci ni fred ni calor.

En canvi, per a aquells que tenen la voluntat de fer del port de Barcelona la gran entrada meridional d’Europa, per beneficiar-se del negoci que comporta, una via directa que interconnecti el port més important del món, Rotterdam, amb el més directe competidor del de Barcelona, Gènova, és com començar a fer el camí amb una pedra a la sabata. Perquè la política de xarxes que proposa la U.E., en determinats aspectes, els obligarà a competir amb els veïns, que és un esport que no sempre els ha agradat practicar. Diria que a la història recent de Catalunya, la història dels burgesos catalans, que va eclipsar-se fa trenta-cinc anys, ja li venia bé que les vies fossin amples i els aranzels alts.

Aquests dies es presenta el llibre que ha escrit Pere Macias i que du per nom Via ampla, ment estreta. No l’he llegit, encara. Però tinc la sensació que ja endevino qui deuen ser els de la “ment estreta”, els mateixos que ara una determinada premsa ens vol fer creure que han rebut la patacada del cosí del Zumosol. És clar, és com ho volem veure nosaltres, com voldríem que fos. Però la realitat, ai, què fugissera!