Revista de Ferrocarrils

L’Associació d’Amics del Ferrocarril de Móra feia deu anys que perseguia una locomotora i, ara, ja la té a casa. Suposo que es pot afirmar que en aquest cas ha triomfat la tenacitat dels aficionats. Volien recuperar un exemplar, la 241f 2238, la Bonita, que havia estat adscrita al dipòsit de Móra, la qual cosa els la feia sentir “seva”. Amb aquesta acció n’han afegit encara una altra, la Mikado 241f 2316. El viatge entre Madrid (perquè la locomotora ha estat en una dependència exterior del Museu del Ferrocarril els darrers trenta-vuit anys) i Móra s’ha fet molt a poc a poc. Adif només va autoritzar el comboi que traslladava les locomotores a vapor a circular a la velocitat de trenta quilòmetres per hora i a reduir-la a cinc cada cop que trobessin un canvi d’agulles. En aquestes condicions el trajecte entre ambdós punts s’ha convertit en una epopeia de trenta-cinc hores en les quals, la fatiga i la il·lusió s’han transmès entre els que acompanyaven el tren i els que l’esperaven a Móra. La mistificació del viatge estava servida.

Són precisament els detalls d’una aventura que només cinc minuts després d’acabar corria a convertir-se en mite el que impedeix veure amb claredat les seves conseqüències. No és el primer cop que una entitat s’apressa a sol·licitar la cessió de vehicles i instal·lacions ferroviàries amb la pretensió de restaurar-los i fer un museu. Fins ara ningú no ha reeixit en l’objectiu. No se n’ha sortit l’administració a través de la RENFE (aquest és el motiu pel qual els han cedit les locomotores), ni les diferents iniciatives que han volgut tirar endavant els Amics del Ferrocarril, és a dir, des del voluntariat. El discurs que les justifica és, però, sempre el mateix i, en ell, s’hi barregen conceptes com el turisme, el patrimoni o la memòria històrica en un poti-poti de mal pair.

Sincerament, no veig cap relació entre la restauració d’una locomotora i l’afirmació que amb l’acció es recupera el passat o es preserva la memòria. En el transcurs d’una conferència a l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, un representant del Museu Marítim de Barcelona va considerar que havien fracassat en l’objectiu de transmetre la cultura del mar amb la reconstrucció del pailebot Santa Eulàlia, perquè s’havia convertit només en una atracció, un objecte. Va admetre que era un èxit de gent, que feien cua per pujar, però precisament els que hi pujaven no aprenien res del món dels navegants.

Potser perquè tenia aquest argument al cap que, a l’arribada del tren, l’estació se m’apareixia com una reproducció, a escala 1:1, de la realitat. Una joguina de mida descomunal. Acollia diversos models de locomotores, cotxes, vagons i una instal·lació d’enclavament recentment restaurada. Havia llegit a la premsa que la intenció dels organitzadors de l’acte consistia en la restauració de diversos espais de l’estació de Móra perquè servissin de centre d’interpretació del ferrocarril. També, de locomotores i cotxes de viatgers perquè els permetessin fer viatges fins a Reus o Casp. En definitiva, fer un museu del ferrocarril.

Ara bé, de què parlen quan diuen que volen fer un museu? Quan la llista d’iniciatives no reeixides és llarga, l’ombra de la sospita hauria d’encendre alguna alarma. ¿Es tracta de fer el mateix que els altres, fins i tot el mateix que va fer el Museu Marítim amb el Santa Eulàlia, tot i saber que l’objectiu no s’aconsegueix? En què es diferencia, aquest? Es coneixen els fracassos, se sap de la dificultat del patrimoni industrial per transmetre cap connexió amb el seu context original i, malgrat tot, s’insisteix en la repetició de la fórmula.

Potser, assistim a una discreta perversió en la qual es fomenta la confusió dels termes perquè n’hi ha que es pensen que, amb això, guanyen: els organitzadors de la funció, els presumptes restauradors, perquè l’argúcia de vincular els seus objectius amb el discurs de la protecció del patrimoni els assegura l’accés a uns fons econòmics que d’altra manera no obtindrien; i els organismes públics, perquè poden sumar al seu rèdit electoral el fet que es comprometen amb una activitat que diu que defensa i promociona la cultura. A mi em sembla que uns i altres no tenen altra cosa al pap que fer del patrimoni un espectacle, que és una cosa ben diferent de fer cultura. En tot cas, el que m’agradaria és que ens acostuméssim a dir les coses pel seu nom.