Revista de Ferrocarrils

Sento, lleument, la música que emeten els auriculars del viatger que tinc assegut al davant. Escolta, de la Novena de Beethoven, quan al moviment final esclaten el cor i l’orquestra i, el món, sembla que hagi d’entrar en erupció tot ell, sencer. Però fora dels auriculars, a l’ambient, no hi veig Beethoven al tren. No duen el mateix ritme. És clar, tampoc em sembla que hi lligui Bach, malgrat l’escena en què Portabella fa, a El silenci abans de Bach, que un grapat de violoncel·listes interpretin tots a l’hora la Suite número 1, el Preludi, dins d’un vagó de Metro. Hi trobo, en canvi, una contradicció insuperable que gairebé em fa perdre la passió pel ferrocarril. Però tampoc no inicio aquest viatge per acabar-lo al moviment simfònic Pacífic 231, d’Arthur Honegger i denunciar que hi va haver un moment a partir del qual la música es va embolicar amb les màquines i, sobretot, amb la locomotora de vapor.

El que volia és, pel el fet que en tinc un al davant que ha decidit de fer el trajecte amb Beethoven, dir, senzillament, que la música que més m’agrada al tren és la dels acordionistes ambulants. Potser, perquè els intèrprets que l’executen en difícil equilibri entre els viatgers del vagó demostren una sensibilitat especial pel moviment. Em refereixo a la tria que fan del repertori, que s’adapta, com el guant ho fa a la mà, a la relació que el tren estableix amb l’itinerari que segueix, des del moment que pren velocitat. Sé que hi haurà qui es posarà les mans al cap, quan llegirà l’apologia que faig d’una música prosaica i fins i tot banal que inclou des de bandes sonores a cançons d’estiu (sí, és veritat, alguna vegada he sentit que interpretaven Cole Porter, el llistó no és tan baix…) però, el tren modern, que no ho és de prosaic i banal? Parlo del tren de rodalia, camp de treball per a rodamóns musicals de tota mena.

Potser, si fes una enquesta entre els viatgers respondrien que, a ells, el que més els agrada és el silenci però, caram, de silenci no se’n gasta, al tren. Sempre hi ha soroll: el xiuxiueig dels auriculars, les converses per telèfon, les que s’intercanvien els viatgers que es coneixien (perquè avui resulta impossible iniciar una conversa amb algú que no es coneix si no és que es vol passar per un torracollons)… Tot, tot el que es fa dins el vagó se sent perquè, el tren, ja no fa soroll. No xerrica ni grinyola, i la locomotora ni esbufega ni retruny. Aleshores, en aquest context esgarrifós en què s’ha convertit el vagó, per la falta d’una jerarquia que imposi un criteri del soroll, els dic: què no és la millor música la de l’acordió per agombolar-se en el desordre del món?