El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
Articles
Comentaris

Sento, lleument, la música que emeten els auriculars del viatger que tinc assegut al davant. Escolta, de la Novena de Beethoven, quan al moviment final esclaten el cor i l’orquestra i, el món, sembla que hagi d’entrar en erupció tot ell, sencer. Però fora dels auriculars, a l’ambient, no hi veig Beethoven al tren. No duen el mateix ritme. És clar, tampoc em sembla que hi lligui Bach, malgrat l’escena en què Portabella fa, a El silenci abans de Bach, que un grapat de violoncel·listes interpretin tots a l’hora la Suite número 1, el Preludi, dins d’un vagó de Metro. Hi trobo, en canvi, una contradicció insuperable que gairebé em fa perdre la passió pel ferrocarril. Però tampoc no inicio aquest viatge per acabar-lo al moviment simfònic Pacífic 231, d’Arthur Honegger i denunciar que hi va haver un moment a partir del qual la música es va embolicar amb les màquines i, sobretot, amb la locomotora de vapor.

El que volia Ă©s, pel el fet que en tinc un al davant que ha decidit de fer el trajecte amb Beethoven, dir, senzillament, que la mĂşsica que mĂ©s m’agrada al tren Ă©s la dels acordionistes ambulants. Potser, perquè els intèrprets que l’executen en difĂ­cil equilibri entre els viatgers del vagĂł demostren una sensibilitat especial pel moviment. Em refereixo a la tria que fan del repertori, que s’adapta, com el guant ho fa a la mĂ , a la relaciĂł que el tren estableix amb l’itinerari que segueix, des del moment que pren velocitat. SĂ© que hi haurĂ  qui es posarĂ  les mans al cap, quan llegirĂ  l’apologia que faig d’una mĂşsica prosaica i fins i tot banal que inclou des de bandes sonores a cançons d’estiu (sĂ­, Ă©s veritat, alguna vegada he sentit que interpretaven Cole Porter, el llistĂł no Ă©s tan baix…) però, el tren modern, que no ho Ă©s de prosaic i banal? Parlo del tren de rodalia, camp de treball per a rodamĂłns musicals de tota mena.

Potser, si fes una enquesta entre els viatgers respondrien que, a ells, el que mĂ©s els agrada Ă©s el silenci però, caram, de silenci no se’n gasta, al tren. Sempre hi ha soroll: el xiuxiueig dels auriculars, les converses per telèfon, les que s’intercanvien els viatgers que es coneixien (perquè avui resulta impossible iniciar una conversa amb algĂş que no es coneix si no Ă©s que es vol passar per un torracollons)… Tot, tot el que es fa dins el vagĂł se sent perquè, el tren, ja no fa soroll. No xerrica ni grinyola, i la locomotora ni esbufega ni retruny. Aleshores, en aquest context esgarrifĂłs en què s’ha convertit el vagĂł, per la falta d’una jerarquia que imposi un criteri del soroll, els dic: què no Ă©s la millor mĂşsica la de l’acordiĂł per agombolar-se en el desordre del mĂłn?