El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
  • Inici
  • Quant a mi

Revista de Ferrocarrils

Articles
Comentaris

El desordre del món

22 octubre 2012 per Carles Gorini

Sento, lleument, la música que emeten els auriculars del viatger que tinc assegut al davant. Escolta, de la Novena de Beethoven, quan al moviment final esclaten el cor i l’orquestra i, el món, sembla que hagi d’entrar en erupció tot ell, sencer. Però fora dels auriculars, a l’ambient, no hi veig Beethoven al tren. No duen el mateix ritme. És clar, tampoc em sembla que hi lligui Bach, malgrat l’escena en què Portabella fa, a El silenci abans de Bach, que un grapat de violoncel·listes interpretin tots a l’hora la Suite número 1, el Preludi, dins d’un vagó de Metro. Hi trobo, en canvi, una contradicció insuperable que gairebé em fa perdre la passió pel ferrocarril. Però tampoc no inicio aquest viatge per acabar-lo al moviment simfònic Pacífic 231, d’Arthur Honegger i denunciar que hi va haver un moment a partir del qual la música es va embolicar amb les màquines i, sobretot, amb la locomotora de vapor.

El que volia és, pel el fet que en tinc un al davant que ha decidit de fer el trajecte amb Beethoven, dir, senzillament, que la música que més m’agrada al tren és la dels acordionistes ambulants. Potser, perquè els intèrprets que l’executen en difícil equilibri entre els viatgers del vagó demostren una sensibilitat especial pel moviment. Em refereixo a la tria que fan del repertori, que s’adapta, com el guant ho fa a la mà, a la relació que el tren estableix amb l’itinerari que segueix, des del moment que pren velocitat. Sé que hi haurà qui es posarà les mans al cap, quan llegirà l’apologia que faig d’una música prosaica i fins i tot banal que inclou des de bandes sonores a cançons d’estiu (sí, és veritat, alguna vegada he sentit que interpretaven Cole Porter, el llistó no és tan baix…) però, el tren modern, que no ho és de prosaic i banal? Parlo del tren de rodalia, camp de treball per a rodamóns musicals de tota mena.

Potser, si fes una enquesta entre els viatgers respondrien que, a ells, el que més els agrada és el silenci però, caram, de silenci no se’n gasta, al tren. Sempre hi ha soroll: el xiuxiueig dels auriculars, les converses per telèfon, les que s’intercanvien els viatgers que es coneixien (perquè avui resulta impossible iniciar una conversa amb algú que no es coneix si no és que es vol passar per un torracollons)… Tot, tot el que es fa dins el vagó se sent perquè, el tren, ja no fa soroll. No xerrica ni grinyola, i la locomotora ni esbufega ni retruny. Aleshores, en aquest context esgarrifós en què s’ha convertit el vagó, per la falta d’una jerarquia que imposi un criteri del soroll, els dic: què no és la millor música la de l’acordió per agombolar-se en el desordre del món?

Afegit a ferrocarril | No hi ha comentaris



Els comentaris estan tancats.

  • Arxius

    • juliol 2016
    • febrer 2015
    • gener 2015
    • desembre 2014
    • octubre 2014
    • setembre 2014
    • agost 2014
    • juliol 2014
    • juny 2014
    • maig 2014
    • abril 2014
    • març 2014
    • gener 2014
    • octubre 2013
    • setembre 2013
    • agost 2013
    • juny 2013
    • maig 2013
    • abril 2013
    • febrer 2013
    • gener 2013
    • desembre 2012
    • novembre 2012
    • octubre 2012
    • setembre 2012
    • agost 2012
    • juliol 2012
    • juny 2012
    • maig 2012
    • desembre 2011
    • octubre 2011
    • setembre 2011
    • juliol 2011
    • maig 2011
    • març 2011
    • febrer 2011
    • gener 2011
    • desembre 2010
    • novembre 2010
    • octubre 2010
    • setembre 2010
    • juliol 2010
    • juny 2010
    • maig 2010
    • abril 2010
    • març 2010
    • febrer 2010
    • gener 2010
    • desembre 2009
    • novembre 2009
    • octubre 2009
    • setembre 2009
    • agost 2009
    • juliol 2009
    • juny 2009
    • maig 2009
    • abril 2009
    • desembre 2006
    • novembre 2006
    • setembre 2006
  • Entrades recents

    • Sense pietat
    • El tren de la costa
    • Som com el fum d’una espelma
    • Amb tren, camí de Núria
    • Com una bèstia cega i sorda, deixada anar enmig de la mort
  • Comentaris recents

    • Meta

      • Entra
      • Sindicació de les entrades
      • Sindicació dels comentaris
      • WordPress.org (en anglès)

    Tema: MistyLook by Sadish. WPMU Theme pack by WPMU-DEV.