Revista de Ferrocarrils

Són quarts de dues, fa estona que camino i tinc gana. Plou i el paraigua vessa. Passo per davant del bar Pili i Roberto i hi entro, encuriosit per un menú extens que s’anuncia a sis euros i mig. A dins hi ha tot de vells. Pili i Roberto no hi són, però han deixat de record una decoració impersonal i una parella xinesa, molt jove. Són eficients. Em porten els plats que he demanat un darrere l’altre. M’he decidit per coses ben calentes. M’és ben igual el gust que tinguin. A fora plou i fa fred. Quan faig el cafè provo d’escriure algunes notes…

“He baixat del tren a Sants. He sortit de l’estació en direcció oest, fins que he trobat el gran calaix de què parlen els diaris. Les parets són transparents, de vidre. Per dins hi corren els trens. Uns arriben a la ciutat. Uns altres se’n van. La pluja queda fora. El calaix és un empelt en la fenedura que separa dues ribes. Potser dues ciutats. Sembla que l’arquitecte de l’obra ha declarat que es tracta d’un edifici horitzontal. Li demanaria que ho expliqués millor: no hi veig l’ofici d’habitar, en aquest conjunt de plans de vidre i formigó. No sé si les ànimes que habiten els trens tenen temps de viure en aquest lloc. El suposat edifici estirat només el veig com un nyap. Hi ha mil maneres d’imaginar la ciutat. Ningú no deu haver provat d’imaginar-la amb tren. He prosseguit el camí fins la Riera Blanca. Aquí s’acaba Barcelona, el calaix i comença l’Hospitalet. I una ferida oberta sense empelts. Volto pels carrers amb la intenció de perdre’m, però les vies del ferrocarril sempre acaben per trobar-me. Hi ha carrers amb equatorians, dominicans, peruans, magrebins, negres, xinesos… Cap noia no passeja sola. Hi ha parelles d’ancians que saluden uns i altres i fan com de lligam. La gent, les cases i els carrers semblen haver estat parits cada vegada que passa un tren. Diria que des de l’expulsió que els són indiferents. Saben que parien abans i que pariran quan marxaran. Qualsevol cosa és un paisatge.“

El marro del cafè s’ha assecat al cul de la tassa. Deso la llibreta i el bolígraf. Pago el dinar i rebo un somriure. I el canvi. Surto del bar. L’estació de l’Hospitalet és aquí mateix. Hi entro. Hi ha el meu tren que, després del xiulet, arrenca i pren velocitat per tornar-me a casa. Avui, els núvols, de tant pesants, gairebé no floten. Quan fa mal temps la ciutat perd el cap enmig de la boirina. És una característica que li proporciona un aspecte carrincló i tou, que invita a somiar en escenes d’amor. No sé si els ha semblat mai que, quan plou, el tren llisca més fi. A la finestra, les gotes d’aigua dibuixen un paisatge. Fan camins, els desfan i desapareixen.