El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
Articles
Comentaris

SĂłn quarts de dues, fa estona que camino i tinc gana. Plou i el paraigua vessa. Passo per davant del bar Pili i Roberto i hi entro, encuriosit per un menĂş extens que s’anuncia a sis euros i mig. A dins hi ha tot de vells. Pili i Roberto no hi sĂłn, però han deixat de record una decoraciĂł impersonal i una parella xinesa, molt jove. SĂłn eficients. Em porten els plats que he demanat un darrere l’altre. M’he decidit per coses ben calentes. M’és ben igual el gust que tinguin. A fora plou i fa fred. Quan faig el cafè provo d’escriure algunes notes…

“He baixat del tren a Sants. He sortit de l’estaciĂł en direcciĂł oest, fins que he trobat el gran calaix de què parlen els diaris. Les parets sĂłn transparents, de vidre. Per dins hi corren els trens. Uns arriben a la ciutat. Uns altres se’n van. La pluja queda fora. El calaix Ă©s un empelt en la fenedura que separa dues ribes. Potser dues ciutats. Sembla que l’arquitecte de l’obra ha declarat que es tracta d’un edifici horitzontal. Li demanaria que ho expliquĂ©s millor: no hi veig l’ofici d’habitar, en aquest conjunt de plans de vidre i formigĂł. No sĂ© si les Ă nimes que habiten els trens tenen temps de viure en aquest lloc. El suposat edifici estirat nomĂ©s el veig com un nyap. Hi ha mil maneres d’imaginar la ciutat. NingĂş no deu haver provat d’imaginar-la amb tren. He prosseguit el camĂ­ fins la Riera Blanca. AquĂ­ s’acaba Barcelona, el calaix i comença l’Hospitalet. I una ferida oberta sense empelts. Volto pels carrers amb la intenciĂł de perdre’m, però les vies del ferrocarril sempre acaben per trobar-me. Hi ha carrers amb equatorians, dominicans, peruans, magrebins, negres, xinesos… Cap noia no passeja sola. Hi ha parelles d’ancians que saluden uns i altres i fan com de lligam. La gent, les cases i els carrers semblen haver estat parits cada vegada que passa un tren. Diria que des de l’expulsiĂł que els sĂłn indiferents. Saben que parien abans i que pariran quan marxaran. Qualsevol cosa Ă©s un paisatge.“

El marro del cafè s’ha assecat al cul de la tassa. Deso la llibreta i el bolígraf. Pago el dinar i rebo un somriure. I el canvi. Surto del bar. L’estació de l’Hospitalet és aquí mateix. Hi entro. Hi ha el meu tren que, després del xiulet, arrenca i pren velocitat per tornar-me a casa. Avui, els núvols, de tant pesants, gairebé no floten. Quan fa mal temps la ciutat perd el cap enmig de la boirina. És una característica que li proporciona un aspecte carrincló i tou, que invita a somiar en escenes d’amor. No sé si els ha semblat mai que, quan plou, el tren llisca més fi. A la finestra, les gotes d’aigua dibuixen un paisatge. Fan camins, els desfan i desapareixen.