Revista de Ferrocarrils

Tres homes baixen del tren a Maçanet. Fan servir l’ascensor per canviar d’andana i prendre un altre tren. Duen, cadascun, com poden, unes bosses pesants. Semblen els polonesos il·legals de Moonlighting, el film de Jerzy Skolimowski que va protagonitzar Jeremy Irons. Transporten el que qualsevol altre duria en una furgoneta, però per algun motiu que només saben ells, el que m’ha fet pensar en la pel·lícula, duen el que duen amb tren.

Se’ls mira, encuriosida, una dona de cara rodona i cabell llis; abric, pantaló i sabates de color beix; anells i collars daurats, tots de bijuteria. Se’ls mira a través d’uns vidres de color de mel, encastats en una muntura gruixuda, de carei. Té l’aire benvolent de la Pilarín Bayés. Se’ls acosta, els aixeca la mà, els somriu amb una estranya ganyota i els pregunta si saben quina estació és. Els tres homes li passen penosament pel davant–arrosseguen els fardells. La ignoren.

La dona es gira i ve cap a mi i insisteix: “Quina estació és?”. Intento respondre-li, però m’interromp: “Potser em puc prendre un cafè!”. Li explico que no és un bon lloc per prendre un cafè, perquè ningú no li en servirà cap. Llavors, assegura que vol anar urgentment a una altra estació. Allà farà el cafè.

“Si volgués anar a Tordera hauria de córrer per agafar –li assenyalo una andana– aquell tren”. Però no fa cap pas cap al tren, sinó que se m’acosta més i em demana el mòbil, per telefonar la seva mare. “Perquè m’esperarà a l’estació”, diu.

Vull treure-me-la de sobre, menteixo i em declaro decididament anti-mòbil. La dona marxa i recorre l’andana amb l’estranya ganyota mentre demana un telèfon: “És que vull telefonar ma mare!”. Ningú no li fa cas. El tren que la podia haver dut a un cafè, se’n va. Els tres homes dels fardells, els polonesos il·legals imaginaris, viatgen des de fa uns minuts en el tren de Barcelona. Els que quedàvem pugem al tren de Girona, que ens passa a buscar.

Només hi ha quedat la dona, a l’estació de Maçanet. Aturada, perduda, estranyament somriu.