Revista de Ferrocarrils

Ha arribat la tempesta d’estiu, que em sorprèn pel Carrer Nou, camí de l’estació de Girona. Rebo el missatge d’una amiga que es rifa de mi: “Segur que, com feu tots els homes, no deus dur cap paraigua”. Li responc convençut que no sóc com els altres homes i li envio la foto que faig del paraigua que duc.

Quan pujo al tren m’adono que el xàfec ha remogut el llot humà, s’ha endut els estudiants i ha dipositat els turistes. Mentrestant, la tempesta bat el vagó. L’aiguat que pica contra la caixa metàl·lica provoca un brunzit com el d’un rentaplats. Al meu davant seu una parella i, ell, té la vista clavada en la finestra sense mirar res de concret. “Què penses?” li pregunta la noia que l’acompanya. “Penso en el que parlàvem abans, que si la ciència ha pogut emprendre diferents camins possibles, en funció de la contingència, com pot vantar-se de produir coneixements objectius sobre la realitat?”. La noia se l’escolta sense sorpresa. Deu estar acostumada a sentir-li dir paraules semblants. “És una tonteria –afegeix pensarós– però no m’ho trec del cap”. Ella fa que sí amb un gest emmurriat i li pren la mà, perquè les dones saben que en els dies de pluja és molt fàcil que els homes perdem el fil de la troca.

Les paraules del jove em capfiquen. Per distreure’m em fixo en unes dones que s’estan dempeus al mig del vagó. Una, és una senyora vestida de ratlles i amb un barret blanc, tocat amb un llacet blau de mar. Les ratlles del vestit, del color del llacet, li creuen la brusa, horitzontals, i fan un gir de noranta graus per resseguir, verticals, els plecs de la faldilla. Segur que ve de Rússia. És alta, deu fer un metre vuitanta; l’esquena la té plana del clatell als talons, com sempre he imaginat les estepes de l’Àsia Central; pel davant se li despleguen les muntanyes del Caucàs, amb la seves corbes naturals, culminades en la forma que li fa la panxa, la invitació a un esbombament inevitable, amb pruïja o sense, determinat pels pas dels anys –una cinquantena– que han donat a llum una elevació monumental, com un nou Ararat. La dona du una noia jove del bracet, rossa pàl·lida, tibada de forma i textura, com la superfície de l’oceà glacial en què desemboquen els rius siberians.

Ben a prop hi seu un adolescent, que sé que fa de pintor per com va vestit, de blanc, ple de taques resseques de pintura de colors. Du posats uns auriculars de grans dimensions, els ulls esbatanats i el nas esmolat. Sembla un grill. Escup sense parar, com si volgués arrencar-se ves a saber quin mal vici de dins. Olora fort a marihuana. Ho noto des del meu seient, des de l’altre costat del passadís. Ha tornat a escopir. Al terra s’hi va fent un bassal pastós i repugnant que la suau marxa del tren no és capaç de remoure.

“Però només tenim una realitat per explorar i, per tant, només una manera de revelar els secrets”. Mentre jo m’he distret amb el paisatge mudat per la pluja, la noia del meu davant no ha deixat de resseguir la troca del seu company sense perdre-hi el fil. Ell, després d’escoltar-la, ha alliberat la mà que tenia presa per agafar-li la barbeta amb l’índex i el polze, per fer-li un petó tendre i commovedor.

Escric a la meva amiga: “A Sils plovia a mars. Una parella baixava del tren i no duia paraigua. Els he regalat el meu. Els he dit que no es preocupessin perquè en tenia un altre (tu ja saps que era mentida). He pensat que a Blanes podia ploure, però també podia ser que  no”.