El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
  • Inici
  • Quant a mi

Revista de Ferrocarrils

Articles
Comentaris

El ferrocarril… Bah! No ens fa cap mica de por

2 octubre 2014 per Carles Gorini

En lluita amb les locomotores dels primers camins de ferro, aquells carros exageraven llurs proporcions i feien gala de llur poder mĂ xim. Tot en ells havia crescut: les rodes, els botons, les escales, els braços, les baranes, el tendatge… Amb les estores que cobrien llur baranam i llurs bosses, s’hi hauria pogut vestir el pis d’una casa. Amb la roba de la vela gairebĂ© s’haguera pogut cobricelar un envelat de festa major. La ferralla sola pesava alguns quintars. Tot en ells era exagerat ultra mesura. I llurs bèsties tambĂ© havien crescut sobre la talla ordinĂ ria, aproximant-se a la dels grans paquiderms. Eren cavalls francesos, enormes, ventruts, camagrossos, pesants com les mateixes locomotores de vapor, amb les quals havien de contendre, o bĂ© muls d’ossada gegantina i tendons de ferro, de color grisa o burella, peluts i de flancs tan amples que els esquiladors no sabien tondre’ls sense donar-se manyes d’arquitecte, i, a bec de tisora, els ornaven amb gregues i relleus dignes d’un edifici. Ara poseu, l’una darrera l’altra, set o vuit d’aquelles mĂ quines de sang, i mireu si no en resulta un tren tant o mĂ©s formidable que els que circulen per la via ferrissa.

Els carreters se’n sentien orgullosos, i gallejaven:

– El ferrocarril… Bah! No ens fa cap mica de por. Si porteu pressa no us dirĂ© que no us pugui convenir, però si no us ve d’una setmana o dues, no hi ha res com un carro. Un carro porta una catedral, i, si no en teniu prou d’un, podeu posar-n’hi dos o tres… o cinquanta. Feu-me una carretera d’aquĂ­ a la lluna, doneu-me temps i paciència, i amb les meves bèsties us portarĂ© la lluna a la Plaça del Vi. El carril Ă©s un presoner de naixença. Poden allargar-li tant com vulguin la cadena, mes ella ha d’anar sempre lligat de potes. El carro, en canvi, Ă©s lliure com el vent de DĂ©u, va per onsevulla, es fica pels carrers de la ciutat, s’atura davant de casa vostra, entra al vostre pati, va a cercar el patifell al magatzem i els fustatges a la ribera mateixa o al peu del bosc. No haveu de carregar-lo mĂ©s que una sola vegada. A on voleu traginar-ho? A la Ceca, a la Meca o a la Vall d’Andorra? EstĂ  bĂ©; doncs fins que arribeu a la Ceca, a la Meca o a la Vall d’Andorra no haureu de tocar res; i allĂ­ ho deixareu on convingui, a mans del qui ho hagi de rebre, a casa seva, a la fĂ brica, a peu d’obra. No Ă©s bonic això?

I ara mireu amb el tren de foc… a veure si us surten tan nets els comptes. Ell no vindrĂ  pas a casa vostra. Ja teniu que, de carro, no us en podeu passar. Apa, doncs, vinguin homes a carregar-lo. Llestos? Tira cap a l’estaciĂł i… la feina d’en JafĂ … homes alĂ  i cĂ rrega en terra altra vegada. I un cop en terra, ella, la cĂ rrega, no es mou pas, Ă©s precĂ­s que els macips del carril l’agafin i la pugin al vagĂł. I ve que desprĂ©s de totes aquestes endergues la mĂ quina de foc se us l’emporta… però de quina manera, sants de la Glòria! A l’esbojarrada, corrent com trenta dimonis, sense que ningĂş pari ment en si les vostres coses penen o no penen, en si es romp això o s’esclafa allò. Feu-vos compte que el tren Ă©s un animal que marxa sempre esquivat. I ara vull que o enfonsi cap pont, ni descarrili, ni topi amb cap altre de tan esbojarrat com ell mateix, i que la vostra cĂ rrega, mĂ©s o menys sencera, arribi a l’estaciĂł que havĂ­eu triada com a mĂ©s avinent. Avinent, oi? Per mĂ©s que ho sigui, certament no hi viurĂ  pas el qui us ha de rebre la mercaderia. Ja tornem, doncs, a Ă©sser-hi: vinga un altre carro, vinguin homes, vinga descarregar i recarregar i tornar a descarregar. No n’hi ha poc, de tripijoc… ui, ui, ui! I tot es masega, i tot s’embruta, i tot es malmet. I ara, Âżque som ximples? Desenganyeu-vos, no hi ha res com un carro ben menat i amb bèsties fidels. Ell va a poc a poc, però al·leluia!… allò Ă©s seny, allò Ă©s mirament. Podeu viure descansats; hi teniu les coses tan segures i ben endreçades com a la vostra calaixera. No en val pocs, de diners, això. I ca!… mentre el comerç sĂ piga treure comptes, el tren no ens farĂ  cap mal. Ja pot xiular tant com vulgui, me’n ric pla jo. Que tal volta matarĂ  diligències… pse!… no dirĂ© que no; però els carros… mai!

Joaquim Ruyra (1858-1939), La Parada [1919]. Barcelona: La Selecta, 1947 , p. 128-130 (El primer llustre d’amor)

Afegit a ferrocarril | No hi ha comentaris



Els comentaris estan tancats.

  • Arxius

    • juliol 2016
    • febrer 2015
    • gener 2015
    • desembre 2014
    • octubre 2014
    • setembre 2014
    • agost 2014
    • juliol 2014
    • juny 2014
    • maig 2014
    • abril 2014
    • març 2014
    • gener 2014
    • octubre 2013
    • setembre 2013
    • agost 2013
    • juny 2013
    • maig 2013
    • abril 2013
    • febrer 2013
    • gener 2013
    • desembre 2012
    • novembre 2012
    • octubre 2012
    • setembre 2012
    • agost 2012
    • juliol 2012
    • juny 2012
    • maig 2012
    • desembre 2011
    • octubre 2011
    • setembre 2011
    • juliol 2011
    • maig 2011
    • març 2011
    • febrer 2011
    • gener 2011
    • desembre 2010
    • novembre 2010
    • octubre 2010
    • setembre 2010
    • juliol 2010
    • juny 2010
    • maig 2010
    • abril 2010
    • març 2010
    • febrer 2010
    • gener 2010
    • desembre 2009
    • novembre 2009
    • octubre 2009
    • setembre 2009
    • agost 2009
    • juliol 2009
    • juny 2009
    • maig 2009
    • abril 2009
    • desembre 2006
    • novembre 2006
    • setembre 2006
  • Entrades recents

    • Sense pietat
    • El tren de la costa
    • Som com el fum d’una espelma
    • Amb tren, camĂ­ de NĂşria
    • Com una bèstia cega i sorda, deixada anar enmig de la mort
  • Comentaris recents

    • Meta

      • Entra
      • SindicaciĂł de les entrades
      • SindicaciĂł dels comentaris
      • WordPress.org (en anglès)

    Tema: MistyLook by Sadish. WPMU Theme pack by WPMU-DEV.