El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
  • Inici
  • Quant a mi

Revista de Ferrocarrils

Articles
Comentaris

He baixat del tren a Caldetes

23 desembre 2014 per Carles Gorini

El tren s’ha aturat a Mataró i hi ha pujat una dona molt blanca de pell, cabells rossos i ulls blaus. Du un abric de llana blau marí llarg fins als peus, del qual només sobresurten, pel coll, un mocador de flors, i, pel baix, unes manoletines de color negre. És alta i tibada com el marbre. Sembla estrangera. No es mou del costat de la porta mentre agafa el passamà, amb força i neguit. Potser ha pujat al tren sense saber on va.

La veig i em fa pensar en la Laura, però encara no sé per què. No és per la manera com va vestida, ni pel seu posat inquiet. Tampoc és el record d’una presència física, tan oposades. Potser —ara m’ho sembla— perquè hi veig una dona sola en un país estrany, perquè és Nadal i torno a casa mentre la Laura és a Nova York. “Pensaré en tu cada vegada que vegi un tren americà”, va dir-me en el comiat a l’aeroport.

El tren s’ha aturat a Caldetes i pressenteixo que la dona de la porta baixarà. D’una revolada, agafo la bufanda, l’abric i la cartera i m’aixeco, disposat a seguir-la. Passo a frec dels seus ulls blaus que em fiten amb un cert esglai. He baixat del tren, però contràriament a allò que m’esperava, la dona ha continuat el viatge, dempeus i agafada neguitosament al passamà. “Laura, tu a Nova York; jo, a Caldes d’Estrac”, em dic mentre m’empasso l’evidència que acabo de fer l’idiota. Dec semblar un espantaocells urbà, amb la cartera en una mà i la bufanda i l’abric en l’altra. El tren ha marxat, em quedo sol a l’andana i m’adono que aquest és un lloc estrany, que discorre sota el viaducte d’una carretera.

Avui Ă©s divendres en una mitja tarda d’hivern. És l’instant en què la llum del sol que davalla penetra pel forat pel què passen els trens, talla els objectes de l’estaciĂł com una fulla d’afaitar, i en diposita una de les meitats en la mĂ©s completa obscuritat. AixĂ­, fa que desaparegui una part de  l’edifici, que els tubs que sostenen els fanals semblin filferros, que els rètols esdevinguin inintel·ligibles… Fins i tot, fa que els gats que mandregen al voltant d’una gran paperera, al darrere de la qual hi ha espectralment il·luminades unes restes de menjar, semblin de paper pintat.

Quan entro al vestíbul pregunto a un empleat si el bitllet que duc per Malgrat em servirà per a un altre tren, més endavant. Em respon com si la seva educació també estigués sotmesa pel patró de la llum: “Si sale de la estación tendrá que comprar otro billete”. Dues dones que xafardegen en la conversa em xiuxiuegen que no me’l cregui, que faci la meva i que després torni i pugi al tren que vulgui. “Que no ho veu que aquí no hi ha barreres?”, em diuen mentre m’assenyalen la sala buida.

Surto al carrer i busco un lloc per dinar. Dino tard, perquè estic sol i no cal fer les coses amb el cap. Entro en un bar en què hi ha una televisió que anuncia sense parar que un individu “amb problemes psiquiàtrics” ha entaforat el seu cotxe contra la seu del PP, a Madrid. “Estaría desesperao”, asseguren els parroquians de la barra, justificant-ne l’acció. Engrapo calmosament un jarret de porc mentre amb un gest involuntari dono la raó als parroquians. El cambrer ens diu a tot “Amén”.

En acabat, passejo. Caldetes se’m presenta com una petrificaciĂł, un jaciment antic que ha estat salvaguardat pel viaducte de la carretera, perquè li ha fet de monstruĂłs taĂĽt. Camino per uns carrers que em retornen al Maresme de la meva infantesa, que va santificar Joan Santamaria amb la unciĂł dels noucentistes. Recordo bĂ© el que va escriure: “Aquelles viles que tenen una cara tan blanca i un posat escotorit, i una perenne rialla, i una riera enmig com la ratlla d’una clenxa, i un passeig de llarg a llarg amb unes motes de palmeres, i la silueta d’un tren que tothora va i ve.” Quan la Laura torni hem de venir fins aquĂ­.

Arribo a l’estaciĂł per un pendent que finalitza en uns deliciosos graons. Travesso de nou el vestĂ­bul però ignoro l’empleat rabassut. Quan sĂłc a l’andana deixo escapar un tren. En vindrĂ  un altre. S’ha fet fosc. El llum elèctric, que ha retornat la integritat a tots els objectes que tinc al voltant, em convida a l’observaciĂł dels detalls. Em fixo en la simetria de l’edifici de l’estaciĂł, que em resulta exquisida; en la reuniĂł de gats, que encara mandregen; en els rètols, en els fanals… Complets, però no mĂ©s vius. I per damunt nostre, el taulell del viaducte es descobreix com un colomar gegantĂ­ en el qual nien centenars de coloms, les defecacions dels quals, dipositades sobre el fil de contacte, regularment (com fa el sol de les tardes d’hivern amb tot el que contĂ© aquesta estaciĂł) els pantògrafs arranen.

El mòbil vibra a la butxaca: és la Laura! Des de Nova York m’envia una fotografia i un missatge: “He agafat un tren per Oyster Bay, per anar a casa de la Rosa i en Jack. T’hauria caigut la bava amb les voltes dels Guastavino a la Grand Central. No em moc de la vora de la porta del vagó, perquè no sé ben bé on he de baixar. Semblo una babaua, tota tibada, agafada al passamà. Però t’estimo igual!”

Afegit a ferrocarril | No hi ha comentaris



Els comentaris estan tancats.

  • Arxius

    • juliol 2016
    • febrer 2015
    • gener 2015
    • desembre 2014
    • octubre 2014
    • setembre 2014
    • agost 2014
    • juliol 2014
    • juny 2014
    • maig 2014
    • abril 2014
    • març 2014
    • gener 2014
    • octubre 2013
    • setembre 2013
    • agost 2013
    • juny 2013
    • maig 2013
    • abril 2013
    • febrer 2013
    • gener 2013
    • desembre 2012
    • novembre 2012
    • octubre 2012
    • setembre 2012
    • agost 2012
    • juliol 2012
    • juny 2012
    • maig 2012
    • desembre 2011
    • octubre 2011
    • setembre 2011
    • juliol 2011
    • maig 2011
    • març 2011
    • febrer 2011
    • gener 2011
    • desembre 2010
    • novembre 2010
    • octubre 2010
    • setembre 2010
    • juliol 2010
    • juny 2010
    • maig 2010
    • abril 2010
    • març 2010
    • febrer 2010
    • gener 2010
    • desembre 2009
    • novembre 2009
    • octubre 2009
    • setembre 2009
    • agost 2009
    • juliol 2009
    • juny 2009
    • maig 2009
    • abril 2009
    • desembre 2006
    • novembre 2006
    • setembre 2006
  • Entrades recents

    • Sense pietat
    • El tren de la costa
    • Som com el fum d’una espelma
    • Amb tren, camĂ­ de NĂşria
    • Com una bèstia cega i sorda, deixada anar enmig de la mort
  • Comentaris recents

    • Meta

      • Entra
      • SindicaciĂł de les entrades
      • SindicaciĂł dels comentaris
      • WordPress.org (en anglès)

    Tema: MistyLook by Sadish. WPMU Theme pack by WPMU-DEV.