Revista de Ferrocarrils

Són quarts d’una de la matinada i menjo qualsevol cosa, tot sol, en un bar que gairebé llepa l’Ebre. Sóc a Tortosa. Hi he arribat amb l’últim tren de la nit. He sortit de l’estació de França. Quan em disposava a deixar-la, per pujar al tren, m’ha semblat un indret espectral, la imatge crepuscular del que havia estat el ferrocarril a Barcelona. Una sensació decadent que s’ha tornat agre quan he introduït un euro en una màquina de begudes i m’he adonat que no funcionava. Sense èxit, he buscat algú per reclamar-li el producte que havia pagat però no he trobat ningú. He hagut de marxar assedegat.

Quan he ocupat el seient s’ha sentit un xiulet. Després, una estrebada. El comboi ha començat a moure’s i, les andanes, han desfilat per la finestra sense sentir-se cap adéu. La de França és una estació que es va construir tard, que no es va saber reformar a temps i en què es va deixar escapar la possibilitat de convertir-la en un gran centre comercial. Ara, és una balena varada que espera el seu capità Ahab.

Al vagó hi havia poca gent. No ens podíem haver assegut els uns més lluny dels altres. Quan el tren s’ha aturat al Passeig de Gràcia i, després, a Sants, encara ha pujat algun viatger, però la sensació no ha canviat gens. Són hores, he pensat, en què es vol evitar el moviment. Si n’hi havia que parlaven semblava que ho feien en un to més baix del que és habitual. Si escoltaven música no se la sentia gens. L’ambient ensopit contrastava amb l’empenta dels motors que, com si volguessin fugir de la ciutat, ens imprimien una velocitat considerable.

Ha estat llavors, quan m’he vist envoltat d’una llum glacial, que he comprés que en aquest país els trens els construeixen pensant en el sol. I de pensar-los només per al dia han oblidat que també n’hi ha que viatgen de nit. On era la llum tènue que es podia encendre al compartiment d’un Vuitmil? Als antics vagons de compartiments tan sols era qüestió de posar-se d’acord amb els veïns i decidir quin era el llum que li anava millor a l’hora del dia, o de la nit. En canvi, ara, havíem de viatjar al fil d’un passadís interminable sota el jou d’uns fluorescents socialistes, encegadors, que no deixaven veure res del que passava fora, que convertien el vidre en un mirall que reflectia, si el mirava, la meva cara de badoc.

El va i ve del tren, el silenci, l’enclaustrament que provocaven uns llums que em prohibien de distingir res de l’exterior… Les condicions em semblaven les més indicades per perdre’m en el negoci del pensament. Podia haver-me preocupat pel fet que no tenia cap reserva d’hotel, que no sabia on dormiria un cop fos a Tortosa però, no sé per què, donava voltes a la idea que, Charles Ives, havia escrit la seva música en el tren que cada vespre el tornava a casa després de treballar. Potser una il·luminació com la que ara m’atabala l’induïa a la composició. Els americans, a finals del segle XIX, havien construit els primers cotxes saloon. Quin home aquest Ives, em deia, que un bon dia, als quaranta anys, va decidir que no escriuria música mai més. I no ho va fer. Potser és que no va tornar a pujar al tren.

Com una lluerna hem avançat pel país, fins que hem arribat a Tortosa i m’he trobat, en aquest bar gairebé fluvial, prenent notes d’un viatge nocturn. Apunts de les ombres que desfilaven per les estacions, d’una noia eslava que ha acomiadat un home a Tarragona i n’ha rebut un altre a Salou, de l’estudiant que no ha deixat de mirar-se el Facebook i dels tres joves que se’ls veia satisfets de discutir la potència de la mossegada d’un Pit-bull… En acabat, la visió del riu m’ha fet pensar en el llibre que un amic m’ha prestat, per si el necessitava en el viatge, un de poemes de Vinyoli, i en un d’ells, que he llegit quan el tren ha passat pel costat de la Petroquímica, i que diu així:

Quan per la vall del vespre descendim

per l’autopista cap a la ciutat,

les fàbriques encenen mil llumets,

batega tot i tot està aturat.

Ens engoleix la nit: a quin banquet

som convidats a no tenir mai por?

Tot el passat és com un dèbil crit

fumós que va perdent-se en l’aire espès.

Tot és fluent i tot és permanent.

Les paraules em porten no sé on:

en elles ara em quedo, i és un món.