He baixat del tren a Caldetes
23 desembre 2014 per Carles Gorini
El tren s’ha aturat a Mataró i hi ha pujat una dona molt blanca de pell, cabells rossos i ulls blaus. Du un abric de llana blau marà llarg fins als peus, del qual només sobresurten, pel coll, un mocador de flors, i, pel baix, unes manoletines de color negre. És alta i tibada com el marbre. Sembla estrangera. No es mou del costat de la porta mentre agafa el passamà , amb força i neguit. Potser ha pujat al tren sense saber on va.
La veig i em fa pensar en la Laura, però encara no sĂ© per què. No Ă©s per la manera com va vestida, ni pel seu posat inquiet. Tampoc Ă©s el record d’una presència fĂsica, tan oposades. Potser —ara m’ho sembla— perquè hi veig una dona sola en un paĂs estrany, perquè Ă©s Nadal i torno a casa mentre la Laura Ă©s a Nova York. “PensarĂ© en tu cada vegada que vegi un tren americà ”, va dir-me en el comiat a l’aeroport.
El tren s’ha aturat a Caldetes i pressenteixo que la dona de la porta baixarà . D’una revolada, agafo la bufanda, l’abric i la cartera i m’aixeco, disposat a seguir-la. Passo a frec dels seus ulls blaus que em fiten amb un cert esglai. He baixat del tren, però contrà riament a allò que m’esperava, la dona ha continuat el viatge, dempeus i agafada neguitosament al passamà . “Laura, tu a Nova York; jo, a Caldes d’Estrac”, em dic mentre m’empasso l’evidència que acabo de fer l’idiota. Dec semblar un espantaocells urbà , amb la cartera en una mà i la bufanda i l’abric en l’altra. El tren ha marxat, em quedo sol a l’andana i m’adono que aquest és un lloc estrany, que discorre sota el viaducte d’una carretera.
Avui Ă©s divendres en una mitja tarda d’hivern. És l’instant en què la llum del sol que davalla penetra pel forat pel què passen els trens, talla els objectes de l’estaciĂł com una fulla d’afaitar, i en diposita una de les meitats en la mĂ©s completa obscuritat. AixĂ, fa que desaparegui una part de  l’edifici, que els tubs que sostenen els fanals semblin filferros, que els rètols esdevinguin inintel·ligibles… Fins i tot, fa que els gats que mandregen al voltant d’una gran paperera, al darrere de la qual hi ha espectralment il·luminades unes restes de menjar, semblin de paper pintat.
Quan entro al vestĂbul pregunto a un empleat si el bitllet que duc per Malgrat em servirĂ per a un altre tren, mĂ©s endavant. Em respon com si la seva educaciĂł tambĂ© estiguĂ©s sotmesa pel patrĂł de la llum: “Si sale de la estaciĂłn tendrá que comprar otro billete”. Dues dones que xafardegen en la conversa em xiuxiuegen que no me’l cregui, que faci la meva i que desprĂ©s torni i pugi al tren que vulgui. “Que no ho veu que aquĂ no hi ha barreres?”, em diuen mentre m’assenyalen la sala buida.
Surto al carrer i busco un lloc per dinar. Dino tard, perquè estic sol i no cal fer les coses amb el cap. Entro en un bar en què hi ha una televisiĂł que anuncia sense parar que un individu “amb problemes psiquiĂ trics” ha entaforat el seu cotxe contra la seu del PP, a Madrid. “EstarĂa desesperao”, asseguren els parroquians de la barra, justificant-ne l’acciĂł. Engrapo calmosament un jarret de porc mentre amb un gest involuntari dono la raĂł als parroquians. El cambrer ens diu a tot “AmĂ©n”.
En acabat, passejo. Caldetes se’m presenta com una petrificaciĂł, un jaciment antic que ha estat salvaguardat pel viaducte de la carretera, perquè li ha fet de monstruĂłs taĂĽt. Camino per uns carrers que em retornen al Maresme de la meva infantesa, que va santificar Joan Santamaria amb la unciĂł dels noucentistes. Recordo bĂ© el que va escriure: “Aquelles viles que tenen una cara tan blanca i un posat escotorit, i una perenne rialla, i una riera enmig com la ratlla d’una clenxa, i un passeig de llarg a llarg amb unes motes de palmeres, i la silueta d’un tren que tothora va i ve.” Quan la Laura torni hem de venir fins aquĂ.
Arribo a l’estaciĂł per un pendent que finalitza en uns deliciosos graons. Travesso de nou el vestĂbul però ignoro l’empleat rabassut. Quan sĂłc a l’andana deixo escapar un tren. En vindrĂ un altre. S’ha fet fosc. El llum elèctric, que ha retornat la integritat a tots els objectes que tinc al voltant, em convida a l’observaciĂł dels detalls. Em fixo en la simetria de l’edifici de l’estaciĂł, que em resulta exquisida; en la reuniĂł de gats, que encara mandregen; en els rètols, en els fanals… Complets, però no mĂ©s vius. I per damunt nostre, el taulell del viaducte es descobreix com un colomar gegantĂ en el qual nien centenars de coloms, les defecacions dels quals, dipositades sobre el fil de contacte, regularment (com fa el sol de les tardes d’hivern amb tot el que contĂ© aquesta estaciĂł) els pantògrafs arranen.
El mòbil vibra a la butxaca: és la Laura! Des de Nova York m’envia una fotografia i un missatge: “He agafat un tren per Oyster Bay, per anar a casa de la Rosa i en Jack. T’hauria caigut la bava amb les voltes dels Guastavino a la Grand Central. No em moc de la vora de la porta del vagó, perquè no sé ben bé on he de baixar. Semblo una babaua, tota tibada, agafada al passamà . Però t’estimo igual!”