Revista de Ferrocarrils

Avui hem anat a La Garriga amb tren. Hem sortit de Blanes amb el de les 9.03 i hem arribat a les 11.17. Hem trigat dues hores i un quart. Si li sumem la tornada gairebé hem invertit cinc hores del dia en el trajecte. De cop i volta el país se’ns ha fet molt gran. Per carretera, de Blanes a La Garriga, hi ha cinquanta minuts, seixanta quilòmetres.

Quan ens hem aturat a Mataró he explicat a les meves filles que, potser, quan siguin grans no els caldrà passar per Barcelona per anar al Vallès, perquè podran prendre un tren que les durà directes des d’allà on érem fins a Granollers i, després, un altre a La Garriga. Serà, els he dit, un gran estalvi de temps i molta gent que ara va a treballar amb cotxe hi podrà anar amb tren. Mentre els explicava aquests detalls em miraven amb sorpresa. A la seva edat ser gran és un horitzó indeterminat i, deu ser per aquest motiu, que m’ha semblat que no han acabat d’entendre de quin temps els estava parlant. “Quants anys, papa?” m’han preguntat.

El ferrocarril de què els he parlat és la Línia Orbital, que situarà els dos Vallès a un temps raonable del Maresme i del Baix Llobregat. Un cop en funcionament, representarà un pas de gegant en la cobertura territorial del tren i, de retruc, en la facilitat per fer-lo servir. L’Orbital, com l’Eix Transversal, són les peces que completaran el trencaclosques de la mobilitat del país pels propers dos-cents anys. Són, en definitiva, unes de les obres de més profit que deixarem als nostres fills. Això, és clar, si no són ells els que les han d’acabar de construir.