L’espai que (no) ocupa el ferrocarril
25 maig 2010 per Carles Gorini
Continuo a Lleida. Camino pel Segon Passeig de Ronda, que fa poc temps ha estat transformat en un parc urbà , guanyat a les vies del tren, que han quedat cobertes fins l’Avinguda Alcalde Recasens. L’espai és dur, amb un terra petri que avui reflecteix, com una estufa, el sol valent de maig. Penso que, a ple estiu, serà insuportable malgrat els tendals que hi ha escampats, uns aquà i uns altres allà . A l’hivern, l’orientació que presenta, oberta als vents, el farà inhòspit. Em sembla un indret ben desgraciat.
La impressió que tinc és que passejo per l’evidència que s’ha renunciat a crear espais públics de qualitat. Entenc l’espai com un fracà s absolut, perquè la ciutat ha acabat per fagocitar-ne un altre, el del ferrocarril, que li era propi. Sóc a Lleida, però trobaria exemples semblants a diferents punts del paÃs: a Barcelona, a Girona… La superposició d’usos públics en un mateix sòl resulta un esperpent, una vergonya. No és altra cosa que la consolidació d’unes prà ctiques que no haurien de tenir cabuda en la gestió del que és un patrimoni de tots. L’argúcia que esgrimeixen els gestors de la cosa pública, en el sentit que es guanyen espais per a usos comuns resulta una fal·là cia, perquè la superfÃcie que ocupa el ferrocarril és un espai públic amb una funció especÃfica que cal que es mantingui visible.
Els orÃgens del ferrocarril van ser, a casa nostra, els d’un negoci privat. Als anys quaranta del segle XX, la nacionalització va convertir l’Estat en el propietari dels terrenys que ocupaven els trens. Als anys vuitanta i noranta, en plena decadència ferrovià ria, es va prendre la decisió d’alienar el patrimoni i vendre’l al millor postor amb l’excusa que, amb els diners de les transaccions, s’eixugaria el dèficit econòmic que arrossegava.
Ara que l’Estat s’ho ha venut gairebé tot, no li queda altre remei que multiplicar l’espai públic fent-lo créixer verticalment. Al tren li ha tocat anar al fons, sota terra, sense la superfÃcie mÃnima imprescindible per operar amb garanties de futur. Amb tot, a diferència del que succeeix amb el sòl privat, aquÃ, el creixement vertical no genera valor, ans al contrari, em sembla que perjudica el conjunt dels ciutadans.