Revista de Ferrocarrils

Araby

[…] I held a florin tightly in my hand as I strode down Buckingham Street towards the station. The sight of the streets thronged with buyers and glaring with gas recalled to me the purpose of my journey. I took my seat in a third-class carriage of a deserted train. After an intolerable delay the train moved out of the station slowly. It crept onward among ruinous houses and over the twinkling river. At Westland Row Station a crowd of people pressed to the carriage doors; but the porters moved them back, saying that it was a special train for the bazaar. I remained alone in the bare carriage. In a few minutes the train drew up beside an improvised wooden platform. I passed out on to the road and saw by the lighted dial of a clock that it was ten minutes to ten. In front of me was a large building which displayed the magical name.

James Joyce (1882-1941), Dubliners.

***

LXII        Ella y nosotros

Platero, acaso ella se iba -¿adónde?- en aquel tren negro y soleado que, por la vía alta, cortándose sobre los nubarrones blancos, huía hacia el Norte.
Yo estaba abajo, contigo, en el trigo amarillo y ondeante, goteando todo de sangre de amapolas, a las que julio ponía la coronita de ceniza. Y las nubecillas de vapor celeste -¿te acuerdas?- entristecían un momento el sol y las flores, rodando vanamente hacia la nada.
¡Breve cabeza rubia, velada de negro!… Era como el retrato de la ilusión en el marco fugaz de la ventanilla.
Tal vez ella pensara: “¿Quiénes eran ese hombre enlutado y ese burrillo de plata?”
¿Quiénes habíamos de ser! Nosotros…, ¿verdad, Platero?

Juan Ramon Jiménez (1881-1958), Platero y yo. Madrid, Aguilar, S.A. de Ediciones, 1966. Pàg. 176-77

M’enfilo per un plec de Castella. La carretera i la via del tren hi anguilegen com les cues d’un estel. Juguen per les valls i pels turons. Les segueixo embadalit. Vaig amb moto. En una de les giragonses la carretera passa per sobre de les vies i gira a mà dreta per seguir parelles i perdre’s, totes dues, en un bedollar. Les abandono per un camí que corre pel caire d’un coster. M’aturo quan veig el poblet que corona un turó veí. És al bell cim, perquè el sol el pugui llepar els dies freds d’hivern. És al bell cim per posar l’altra galta quan bufa el vent del nord. Per la fenedura que ens separa hi passen la carretera i el ferrocarril. És un món entapissat de gira-sols, que fa olor de romaní i d’espígol.

El poble és tan petit que no té estació. A la carretera hi havia un senyal que proclamava el seu nom, però no hi he parat atenció. Té per edifici principal una església, presidida per un roure esponerós que gairebé s’empassa el rigor elegant de l’espadanya barroca. Al seu voltant pasturen una dotzena de cases, manses, com un ramat de bens. Hi veig gent que feineja: una dona amb un cabàs que estén la roba blanca; un home amb una canya de pescar i un cistell que pren el viarany del bedollar; dos gossos que fan festes a l’amo perquè els ha deslligat. L’aire em du una conversa. “Hizo frío esta noche!”, sento que diu la dona que, ara, penja uns llençols. “Ocho grados”, li respon l’home mentre es deixa estimar pels animals.

Prenc la moto per un norai i m’hi assec al damunt, disposat a passar-hi l’estona. Penjo el casc en el retrovisor i, els guants, els entaforo en la tija del manillar. Sempre faig el mateix. És un costum. Esperaré fins que passi un tren. Faré com el pescador, que llençarà l’ham al riu sense saber quant de temps haurà d’esperar perquè el peix s’empassi l’esquer. Regiro la bossa i trec el llibre que m’han regalat els amics. Llegeixo el que va escriure Verdaguer: “A voltes un es fa la il·lusió que el tren és un vaporet que navega a tota màquina per un riu avall o per un mar endins, o un montgolfier que, travessant els núvols, se’ns endú a volar, per sobre terres i mars, a regions desconegudes. Més tot seguit, caient dels móns de la fantasia, un es torna a veure arrossegat per la gegant locomotora a través d’albaredes i fresques pinedes que no s’acaben mai.”

El vent ha deixat de portar-me paraules del poble. El ramat de cases sembla adormit. Només sento el brunzit de les mosques i les abelles. I el perfum de les plantes. Per damunt meu vola una àliga. Els gira-sols, que creixen ufanosos, tenen el cap cot com si els fes vergonya mirar-me. Una formiga que transporta una llavor ha trobat en la meva bota un escull insalvable. Ha provat de pujar-la i ha caigut, vençuda pel pes de la càrrega. Ho ha tornat a provar i ha fracassat de nou. S’ha fet enrere, però no ha abandonat la llavor. Els minuts s’han succeït. Mentre llegia, la solitud del lloc se m’empassava. Encara no ha passat cap tren.

Té raó Verdaguer: després de caure del món de la fantasia la realitat apareix com una locomotora que tira de nosaltres. Però en aquest plec de Castella només vull fer passar el temps, deixar que passi aquest dia i esperar que arribi la nit, i després de dormir, viure l’endemà de la mateixa manera. No hi ha res més enllà del fet d’estendre la roba, de notar el fred que fa de bon matí o d’anar a pescar al riuet que alimenta els bedolls. O d’esperar que passi un tren, assegut a cavall de la moto.

Deu haver pescat res l’home de la canya? Segur que també seu, pacient, mentre espera el botí. Semblant a mi, deu tenir una formiga prop del peu i deu sentir l’olor de la terra que ens aguanta. Com fan avui, demà, l’església defensarà l’espadanya i, el roure, mirarà d’empassar-se-la. El ramat de cases que hi ha al bell cim del turó continuarà posant una galta al sol i, l’altra, al vent del nord. Demà, un peix haurà mort en l’ham del pescador. Demà, un tren haurà passat per davant meu, indiferent a la meva expectació, acomplint el seu horari, com ho fa un dia rere l’altre, per satisfer la realitat.

Hi ha dies en què l’ensopiment del viatge comença a l’andana de l’estació, que està gairebé deserta, perquè és un dia d’estiu i la gent fa vacances i no puja al tren. M’hi passejo com en un carrer sense sortida. Hi faig voltes, amunt i avall. M’acosto a les vies i noto com el balast irradia una escalfor seca, escampada per un ventet persistent, que deu ser cosa natural en una estació elevada, i en aquesta hora, la tercera després del migdia. Sento la coberta de la marquesina que cruix estremida pel sol. Al seu dessota, al meu costat, hi ha un banc, buit, i una dona del servei de neteja que el rega. Ho fa de la manera més senzilla possible, en un meravellós exemple d’economia domèstica. En una mà sosté una galleda que poua amb l’altra mà, i escampa l’aigua sobre la malla metàl·lica del seient, que escapça les glopades d’aigua, que fan un xipolleig. El vol eixugar amb un drap, però s’adona que l’oratjol bullent ha evaporat la humitat, que li ha fet la feina. I la dona de la neteja se’n va a un altre banc per prosseguir el treball, i arrossega la galleda com Sísif penava amb la pedra.

Sec en el banc acabat de netejar i em guanya el pensament una escena de fa uns mesos, quan esperava el tren després d’una pluja de fang. Hi feia aire, com avui, però era humit i fred. Per damunt de la marquesina, que invariablement s’estremeix sota el cel de Girona, el cel, amenaçava tempesta, potser, amb una nova pluja de fang. M’havia assegut al banc i un home em va preguntar si el podia ajudar. Sempre sóc esquerp a les sol·licituds dels estranys. Ahir, aquí on sec ara, una dona va demanar-me quatre euros per a l’autobús. “L’estació d’autobusos és allà baix, a l’altra banda de la plaça. Demani’ls allà”, li vaig dir per treure-me-la de sobre. I se’n va anar. Però l’home del dia de la pluja de fang no em va demanar diners. Em demanava si podia donar-li la mà. Llavors, me’l vaig mirar, vaig veure la seva mà franca, estesa a tocar meu, i la hi vaig agafar.

Em penso que deu ser l’escalfor que irradia el balast, la que m’hi fa pensar. Em fa present la sensació que vaig tenir en agafar-li la mà. Cec, l’home necessitava ajuda per acostar-se al caire de l’andana, encarar-se a una porta i pujar al tren. “Avui ha plogut fang”, vaig deixar anar, per dir alguna cosa. Ja li ho havien explicat. Vaig creure que li podia descriure la imatge d’una ciutat empastifada d’ocre en el tacte llefiscós que et deixa en les mans una baieta greixosa, quan l’esprems. Després d’escoltar-me va riure. Va explicar-me que feia vuit anys que venia, tots els dijous, des de Barcelona. “Festegeu?”, vaig preguntar. Va tornar a riure. “No, hi vinc per feina, i tampoc és mala cosa, venir per feina, no?… perquè hi ha tanta gent sense treball…”. I dit això, va arribar un tren. Vam caminar amb passes segures fins a la porta del vagó. Quan va agafar-se al passamà em va donar les gràcies. Les hi vaig tornar amb un “a reveure!”, i em vaig sentir certament ximple. Per què li vaig dir, “a reveure?”, si no ens podríem veure mai?

L’aire calent, que s’ha accelerat amb brusquedat, em fa retornar la consciència del present. Arriba el meu tren. Veig que Sísif arrossega la galleda quatre bancs enllà. Caic en el fet que avui és dijous, i que el cec no hi és. El comboi s’atura, m’acosto a una porta i premo el botó. Quan s’obre la porta no baixa ningú. M’agafo al passamà per pujar al vagó i crido amb decisió: “A reveure, Girona!”. I és un comiat.

Ha arribat la tempesta d’estiu, que em sorprèn pel Carrer Nou, camí de l’estació de Girona. Rebo el missatge d’una amiga que es rifa de mi: “Segur que, com feu tots els homes, no deus dur cap paraigua”. Li responc convençut que no sóc com els altres homes i li envio la foto que faig del paraigua que duc.

Quan pujo al tren m’adono que el xàfec ha remogut el llot humà, s’ha endut els estudiants i ha dipositat els turistes. Mentrestant, la tempesta bat el vagó. L’aiguat que pica contra la caixa metàl·lica provoca un brunzit com el d’un rentaplats. Al meu davant seu una parella i, ell, té la vista clavada en la finestra sense mirar res de concret. “Què penses?” li pregunta la noia que l’acompanya. “Penso en el que parlàvem abans, que si la ciència ha pogut emprendre diferents camins possibles, en funció de la contingència, com pot vantar-se de produir coneixements objectius sobre la realitat?”. La noia se l’escolta sense sorpresa. Deu estar acostumada a sentir-li dir paraules semblants. “És una tonteria –afegeix pensarós– però no m’ho trec del cap”. Ella fa que sí amb un gest emmurriat i li pren la mà, perquè les dones saben que en els dies de pluja és molt fàcil que els homes perdem el fil de la troca.

Les paraules del jove em capfiquen. Per distreure’m em fixo en unes dones que s’estan dempeus al mig del vagó. Una, és una senyora vestida de ratlles i amb un barret blanc, tocat amb un llacet blau de mar. Les ratlles del vestit, del color del llacet, li creuen la brusa, horitzontals, i fan un gir de noranta graus per resseguir, verticals, els plecs de la faldilla. Segur que ve de Rússia. És alta, deu fer un metre vuitanta; l’esquena la té plana del clatell als talons, com sempre he imaginat les estepes de l’Àsia Central; pel davant se li despleguen les muntanyes del Caucàs, amb la seves corbes naturals, culminades en la forma que li fa la panxa, la invitació a un esbombament inevitable, amb pruïja o sense, determinat pels pas dels anys –una cinquantena– que han donat a llum una elevació monumental, com un nou Ararat. La dona du una noia jove del bracet, rossa pàl·lida, tibada de forma i textura, com la superfície de l’oceà glacial en què desemboquen els rius siberians.

Ben a prop hi seu un adolescent, que sé que fa de pintor per com va vestit, de blanc, ple de taques resseques de pintura de colors. Du posats uns auriculars de grans dimensions, els ulls esbatanats i el nas esmolat. Sembla un grill. Escup sense parar, com si volgués arrencar-se ves a saber quin mal vici de dins. Olora fort a marihuana. Ho noto des del meu seient, des de l’altre costat del passadís. Ha tornat a escopir. Al terra s’hi va fent un bassal pastós i repugnant que la suau marxa del tren no és capaç de remoure.

“Però només tenim una realitat per explorar i, per tant, només una manera de revelar els secrets”. Mentre jo m’he distret amb el paisatge mudat per la pluja, la noia del meu davant no ha deixat de resseguir la troca del seu company sense perdre-hi el fil. Ell, després d’escoltar-la, ha alliberat la mà que tenia presa per agafar-li la barbeta amb l’índex i el polze, per fer-li un petó tendre i commovedor.

Escric a la meva amiga: “A Sils plovia a mars. Una parella baixava del tren i no duia paraigua. Els he regalat el meu. Els he dit que no es preocupessin perquè en tenia un altre (tu ja saps que era mentida). He pensat que a Blanes podia ploure, però també podia ser que  no”.

Per pujar al tren he deixat baixar un passatger. S’assemblava, els ho asseguro, al Bibèndum, al ninotàs que promocionava els pneumàtics Michelin. Contràriament, però, l’home que he deixat passar no somreia. Feixuc i entresuat, esbufegava. He imaginat que devia dur punxat un dels pneumàtics.

A l’estació de Blanes el tren de Girona s’atura sempre cinc minuts. En la via única les maniobres són lentes i el bullici que segueix l’arribada del tren deixa pas a una solitud indiferent. El passatger, que no ha desfilat com tots els altres, s’ha quedat a l’andana, ha deixat en un dels bancs una bossa que duia a la mà i ha començat a furgar-hi amb parsimònia d’arqueòleg .

Primer, n’ha tret una corbata. Una d’aquelles que du el nus fet i que, quan te la poses, pel plec del coll de la camisa, només hi has de passar una veta elàstica cosida al llaç. Com el ninot que us deia, l’home manifestava una evident desproporció entre la llargada dels seus braços i la mida del seu cap. Completar l’operació de passar-se la cinta per la testa li ha suposat un esforç considerable, d’una gran despesa pneumàtica.

Ha tornat a posar les manotes a la bossa i n’ha tret un cinturó negre de pell, molt robust. Previngut per l’escena anterior, he imaginat l’esforç abans que l’inici de l’acció confirmés la dificultat de dur-la a terme. I ha succeït que un extrem del cuir ha travessat penosament les tavelles de la trinxa fins que ha trobat l’altre extrem, i han encaixat.

Quan semblava que havia acabat la feina ha mogut el cap a esquerra, a dreta (sense que veiés la finestra del tren, que tenia al davant, des de la qual me’l mirava) i l’ha abaixat amb gran fatiga i sospirs abissals, per clavar els ulls dins de la bossa. Llavors, ha tret un grapat de xapes que semblaven peixets vius, per com brillaven i volien esmunyir-se-li dels dits, i ha procedit a enganxar-les, una per una –la pressió que hi feia les submergia en el seu cos tou– en unes marques que hi tenia escampades per la camisa.

L’home s’ha posat en moviment i el tren ha arrencat. Tot ha passat al mateix temps. He calculat que les cames li devien pesar més que no pas pesava el nostre acer. El comboi ha pres velocitat i la figura que tentinejava per l’andana s’ha anat fent més i més petita i ha desaparegut, quan hem travessat el talús de la carretera, el mateix pel qual desapareixen una dotzena de dones xineses tots els matins de dilluns.

Les coses, des de la finestra del tren, ara les veus, ara, no les veus.

A tu per al meu recitatiu,
A tu en aquesta tempesta impetuosa, en aquesta neu, en aquest dia d’hivern que declina,
A tu en la teva armadura, la teva doble pulsació mesurada i el teu batec convulsiu,
El teu cos negre cilíndric, llautó d’or i acer de plata,
Les teves ponderoses barres laterals, les teves bieles paral·leles i connectadores, giratòries que es mouen als costats,
Els teus panteixos i els teus rugits rítmics que ara desapareixen en la distància,
El teu immens llum capdavanter ficat al front,
Els teus llargs, pàl·lids, onejants gallardets de vapor, matisats delicadament de porpra,
Els densos i obscurs núvols que vomita la teva xemeneia,
El teu esquelet ben travat, els teus ressorts i les teves vàlvules, el centelleig tremolós de les teves rodes,
El teu seguici de cotxes al darrere, obedient, seguint-te fidelment,
A través dels vents i de la calma, ara veloç, ara lent, però sempre endavant;
Signe de la modernitat –emblema del moviment i el poder– batec del continent,
Per una vegada vine a servir la Musa i fusiona’t amb el vers, així, tal com jo et veig,
Amb la tempesta i ràfegues violentes i la neu que cau,
De dia, la teva campana vibrant toca les seves notes,
De nit, el teu silenciós senyal oscil·la entre les làmpades.

Bellesa de ferotge gargamella!
Roda a través del meu cant amb tota la teva música desaforada, les teves làmpades nocturnes oscil·len en silenci,
La teva riallada xiula bojament, segueixes fermament la teva via (No és teva la dolçor amable de l’arpa ploranera o del piano voluble),
Els teus xerrics de bels són retornats des de les roques i els turons,
Llançats sobre les praderies amples, al llarg dels llacs,
Als cels lliures i alegres i forts.

Walt Whitman (1819-1892), Fulles d’herba. Traducció de Jaume C. Pons Alorda. 1984 Poesia, Barcelona 2014, pàg. 475

Va ser Louis-Ferdinand Destouches, Celine, a Viatge al fons de la Nit, que va escriure: «el dolor s’exhibeix, mentre que el plaer i la necessitat fan vergonya». De vegades, però, les fronteres del plaer i del dolor no són clares, com tampoc no ho són les de la necessitat i l’opulència. Les unes i les altres es poden fer visibles i invisibles a discreció, sense cap raó evident. Si més no, és el que va semblar-me l’altre dia, al tren, quan vaig ser testimoni d’una escena que va retornar-me la sentència de l’escriptor francès.

Havia travessat el Garraf, a peu, en la bona companyia d’un amic que em va descobrir un paisatge senzill, que em va captivar pels matisos. Per la curiositat d’un bosc de pins blancs esquitxat de margallons, pel conreu preciós de la vinya i per les minúscules escletxes de la pedra calcària, omnipresent. Vam arribar a Vilanova i la Geltrú i vam agafar un tren, perquè ens tornés als Monjos, inici de la nostra excursió i el punt en què havíem deixat el cotxe a primera hora del matí.

Quan els fets van ocórrer era ben entrada la tarda, prou, com perquè al tren hi anessin una bona colla de joves que havien sortit de casa per no tornar-hi fins l’endemà. Per a ells, la festa començava al tren. Inquiets i excitats, deambulaven pels vagons. També, s’escapolien del revisor, perquè no duien bitllet. Mirar-me’ls i no comprendre’ls era una mateixa cosa, perquè el seu temps m’ha fugit tan lluny que ja no sé ni on l’hauria d’anar a trobar. Tanmateix, vaig suposar que hi havia d’haver alguna norma comuna per a tots nosaltres, encara que fos la que ens imposava la consigna de l’escriptor, la de l’exhibició del dolor i la de la vergonya del plaer i la necessitat.

Va ser llavors, mentre els auriculars d’un petit exercit d’adolescents brunzia com els abellots de primavera, que dues noies van entrar al vagó per un extrem i el van travessar per sortir-ne per la porta oposada. Semblaven una locomotora i el seu tènder. Una era alta i grassa. L’altra, petita i esprimatxada. Feien una parella ridícula, com les grans locomotores de vapor que va construir el Franquisme, traïdes per uns tènders minúsculs, orfes de tota proporció.

Van passar uns instants i les dues noies van tornar a entrar per on havien sortit, amb la mateixa marxa accelerada, de tal manera que semblava que no havien de fer res més que repetir l’esperpèntica escena anterior. Però no va anar així. A mig recorregut la locomotora es va aturar en sec i va recular, amb el seu tènder acoblat. La composició, formada d’aquesta manera, es va adreçar a un home marroquí d’ulls murris, aclotats en una pell plena d’escletxes com les que havia descobert unes hores abans en la pedra del Garraf. La grassa es va decidir a parlar:

– Oye, moro. Nos vas a ayudar a pillar?

L’home les va respondre amb una ganyota i elles van interpretar que els deia un sí, i van afegir:

– Pero tu sabes a quien pillar bien, verdad? No timos, vale?

La ganyota continuava en la cara de l’home i la noia grassa va ordenar-li a la menuda: “Nos sentamos!”. Aleshores va començar un petit interrogatori en què, sobretot, volien esbrinar si podien fiar-se del moro. Els interessava molt aclarir si anava a Vilafranca del Penedès o a el Vendrell. Quan els va respondre que a Vilafranca es van alegrar molt. La locomotora insistia en què no les enganyessin ni les deixessin tirades. Mentrestant, el tènder, amb l’ungla del dit petit, es concentrava en arrencar les lletres adhesives en què al vidre hi ha escrit «Ventana de Emergencia». Les lletres que arrencava les reservava amb la intenció clara de transformar el missatge. Les arrencava, reservava i les mirava, pensativa.

Assistia a l’escena des del seient del costat. Sense pensar-m’ho gens vaig posar-me a prendre notes en l’agenda del telèfon: els detalls de la conversa que mantenien els tres personatges, un parell d’apunts de la seva fesomia i la sentència de Celine, que recordava, i a través de la qual, intentava perseguir els tres personatges per les fronteres poc clares del dolor, la necessitat i el plaer.

El magrebí, que es va adonar de la meva actitud, es va preocupar. Potser va pensar que jo era de la policia i que enviava un missatge al quarter. Vaig notar que les escletxes de la cara se li posaven en moviment amb una indiscreció evident i, com si fossin les agulles del ferrocarril, mostraven que el tren del seu pensament havia canviat de direcció. “No, a Vendrell!”, va exclamar. Immediatament, la noia grassa li va llençar dues frases com xiulets:

– Nos has dicho que ibas a Vilafranca! No te quedes con nosotras, tio! –Perquè sabia que la companya es trobava a cent quilometres, va repetir-li tota la conversa, ho va fer a crits i va acabar –Que dice ahora que va al Vendrell! Que se vaya a la mierda!

La baixeta i esprimatxada, que havia tingut en la feina de les lletres de la finestra l’única distracció possible, sense dir res, va deixar caure el cap del costat dret, com si necessités afirmar: “Així m’agrada més”. Tot seguit, el tènder va iniciar la franca reculada que li ordenava la locomotora i va deixar un espai buit que em va permetre veure el que havia escrit en la superfície transparent, potser, la seva única frontera: “Ainoha RM”.

El revisor, al tren, no sé si l’he de mirar com fa Wes Anderson amb l’ascensorista del Grand Hotel Budapest, amb la melancolia amb la qual es fa l’ullet a un món que no existeix. Els trens i els ascensors no són tan diferents.

La indulgència que provoca la melancolia em fa present un revisor complaent, com un record entre molts altres que vaig endreçar, amb una instrucció sumarial, per tenir-los ben a mà en el dia del judici final. Em demano a mi mateix si no sóc massa condescendent, si mai em va picar el bitllet cap revisor ideal, el Tom Hanks de Polar Express. O si devia considerar-los a tots, en el seu moment, com ho va fer el Destí, que va condemnar Ernest Borgnine, Shack, en L’Emperador del Nord.

Avui és divendres. Des de dilluns viatjo entre Blanes i Girona sense transbordament. És una delícia.

Tot i que és un tren de rodalia du revisor. Imagineu-vos-ho: és el cinquè dia que viatgeu en el primer tren del matí i, aquest revisor, que fa el trajecte amb vosaltres, perquè sou prou poca gent, us té clissats a tots. “Vostè té l’abonament mensual, no cal que me l’ensenyi, que ja l’he conegut”, m’ha dit, avui, precisament.

M’havia assegut en el darrer vagó. Després de mi no hi havia cap altre viatger i, la complicitat en l’escena del bitllet, m’ha fet pensar que podia fer-la petar amb ell. “Una mica de conversa no fa mal a ningú”, he decidit.

Per començar, li he deixat anar que cada dia anem amb deu minuts de retard, tot i saber que una crítica no és la millor manera de consolidar una amistat, però qualsevol altra cosa, i encara més una lloança, ningú no l’hauria trobat creïble perquè, caram, anàvem en un tren de la Renfe!

– Té raó –ha dit sense dubtar-ho– Arribem cada dia amb vuit o deu minuts de retard, perquè a Calella, Pineda o Sant Pol, puja i baixa molta gent i només tenim un minut de parada, però en realitat, la culpa, la té la via única –i, quan he vist que encara volia afegir ferro, he pensat que l’havia encertada.

– És que ells es pensen que posant-hi trens n’hi ha prou, però si no posen més vies!

“Ells” devia voler dir els que manen i, el revisor, era del parer que en el tren, en aquest tren, els que manen no se’ls gasten.

– Les vies per les quals anem les va renovar el meu sogre fa quaranta anys i mai més no les han tornades a tocar! –ha insistit.

L’home parlava amb mi sense embuts i sense asseure’s, dempeus al passadís que recorre el vagó. Es notava que hi estava acostumat i li ho he preguntat.

– Fa trenta-cinc anys que pico bitllets –m’ha respost amb to una mica burleta.

La facilitat de la conversa em convencia que el revisor complaent, com a categoria, no tenia un lloc en la meva memòria per un excés de condescendència, no el recordava amb melancolia com Anderson el seu ascensorista. Ens hi havíem posat només sortir de Tordera i, com més parlàvem, més n’estava segur que aquell home era un Tom Hanks i que el nostre tren podia esdevenir, en qualsevol moment, el Polar Express.

Però, quan ens hem aturat a Maçanet m’ha fet una aclucada d’ull, com si volgués que mirés fora. Li he fet cas. Per la finestra es veia l’andana i un home jove, una mica tronat, amb una bossa a l’esquena lligada amb una corda de cànem. El revisor ha fet un bot i s’ha palplantat davant la porta que, com si diguéssim, semblava que s’encongia de por.

Quan les fulles finalment s’han obert la seva inhumanitat no deixava que res ni ningú no traspassés aquella porta. El meu record del revisor complaent s’esfumava i el substituïa la presència d’un Emperador del Nord que, amb l’ànima endurida per trenta-cinc anys de rodolar pels carrils, vomitava a la cara del jove tronat mitja dotzena de paraules acerades: “Sin billete no subirás al tren”.