Revista de Ferrocarrils

Bilbao en un dissabte d’agost. És migdia. Després de la festa la ciutat dorm la mona i la baixamar mostra el ventre de la balena, que encara no ha paït tanta merda. Un carrer s’esmuny entre el Nervión i l’estació de Concordia. Cal passar-hi per arribar a l’estació, que és un edifici refistolat. Els ornaments que presideixen la façana són excessivament pretensiosos. Els van construir per fer-se notar. En el seu interior, quan es topa amb les vies, poden venir ganes de riure de tan petites com són. Els bascos, els alambins que anit es divertien, irreductibles, sota uns llums festius que afiguraven aizkolaris, són els constructors d’uns trenets que semblen de joguina. Quin contrast! Què ho deu fer que una gent tan sòlida construeixi uns camins tan prims? El passavolant necessita establir una teoria per marxar de la ciutat satisfet. Té temps d’explicar-se-la. Fins que surti el trenet que el durà a Leon.

El cervell se li posa en moviment i atrapa Rousseau que, en les Confessions, descrivia els camins que havia recorregut per l’Alta Savoia, empetitits per un paisatge que el meravellava. El filòsof s’aturava aquí i allà per gaudir d’una panoràmica majestuosa, o per observar el detall que li hauria passat desapercebut si un camí recte hagués permès una velocitat més elevada. Anava a peu i ho preferia abans que viatjar sobre rodes, malgrat que les sabates li fessin mal i acabés el viatge molt per les durícies. La construcció de ferrocarrils va iniciar-se molt tard al País Basc, potser perquè els habitants de les seves valls han estat uns fers defensors del seu paisatge, de les cases, dels boscos i les clarianes que contenen, que volien contemplar sense cap canvi, encara que paguessin el preu de veure com els creixien durícies en els peus.

Rousseau s’embriagava de bellesa però el passavolant s’adona que el paisatge, aquí, no ho pot explicar tot. Ara recorda haver llegit un estudi que atribueix el predomini de la via estreta al fracàs del ferrocarril de Bilbao a Tudela, de via ampla, que va escaldar els capitalistes del país fins al punt −defensava l’autor de l’explicació− que van decidir que, després d’aquell revés, farien els trens més petitets. Però de capitalistes escaldats pel negoci ferroviari n’hi va haver per tot el continent i el ferrocarril va mantenir una categoria adient amb la importància de l’invent. Dubta, el que mata el temps en cabòries, que l’explicació pugui ser certa. No sap veure el fracàs econòmic com una causa directa, si no és que aquesta gent adusta, que pixa pel carrer quan surt de festa, perquè confien que el pendent s’endurà els pixums pel mateix forat de sempre, van decidir fa temps que els seus diners no havien de sortir d’aquestes valls, i que la fallida de la companyia ferroviària representava que els pixums se’ls podien escampar en una direcció no desitjada.

Pot especular encara més, matisar una i altra afirmació, fins i tot contradir-les amb una de nova, però ara a l’estació hi ha crits. En passa alguna. Un jove magrebí empeny un home. L’escridassa i l’acusa: “eres un racista de mierda”. Treu de la butxaca un bitllet, que el llença per terra i el trepitja. El passavolant no entén que ha passat, però s’adona que els empleats de l’estació han envoltat l’immigrant, que es mostra a cada noment més i més enfurismat. Els repeteix els insults. És fa evident que l’entretenen. El jove pica l’esquer i perd l’oportunitat de fugir. Dos ertzaintzes creuen el portal pretensiós i pugen les escales al galop, al mateix temps que els empleats del ferrocarril desfan el cercle. En un instant el magrebí ha quedat emmanillat. Tota aquesta violència ha tingut lloc en una estació que du per nom Concordia. Els policies i el reu tracen un camí que els porta al carrer, el que s’esmuny entre la ria i l’estació. El cotxe de policia els espera i, quan són dins, se’ls endú.

Es fa difícil jugar al joc del pensador després del trasbals de la detenció. El passavolant està convençut que els paisatges que els esperen, al magrebí i a ell, són dramàticament diferents. Potser, Rousseau, fatalista de mena, no hi estaria d’acord. Els interrogaria sobre la llibertat i els aclariria que no viuen tan llunyans, l’un de l’altre. L’estació, que ha quedat tranquil·la, mostra el trenet que ha de partir cap a Leon. Val la pena pujar-hi, prendre-hi seient i preparar-se per al viatge. El viatger comprova, prudent, que encara du el bitllet a la butxaca. Mira enfora i més enllà del carrer veu que el Nervión creix i ho tapa tot. El tren fa un xiulet, arrenca els motors i s’escapa de Bilbao, muntanya amunt.

Uns homes juguen al dòmino en un bar de Bilbao. Quatre discuteixen. S’acusen els uns als altres de no saber jugar. “Iros a la mesa de los que no saben!”, sentencia un d’ells, gros com una balena i amb una veu que fa por. A la barra hi ha homes que no parlen de res. Un parell són bornis. El cambrer, jove, tatuat i amb unes ulleres de pasta, sembla acabat d’empeltar en el local. Riu les gràcies dels clients i mira de parlar com ells. Es fa el vell. Entro, sec entre els dos bornis i al bar pengen el cartell de complet. Demano un cafè. Me’l prenc i en demano un altre. Res per menjar, de moment. No he dormit gens. Vaig arribar la nit passada, tard i malament. Amb tren. Els viatges dolents són com les famílies desgraciades de Tolstoi: cadascun ho és a la seva manera.

El tren va sortir amb retard de Barcelona. Ens hi havien embarcat com si fóssim bestiar. “Formen dos filas, por favor!”, ens van exigir. Ens van tenir vint-i-cinc minuts formats, a la sala d’espera, sense deixar-nos baixar a l’andana. “Hay que ver, no piensan en los niños”, deien els vells. “Hay que ver, no piensan en los mayores”, deien els matrimonis amb criatures. Una iaia rebia instruccions del seu net: “Abuela, tu no te preocupes… para saber que estás en Logroño mira tu reloj y sabrás, porqué hoy los trenes son muy puntuales”.

Quan ens van donar l’ordre de pujar al tren –“Despacio, por favor!”, insistia una hostessa– vam descobrir que els indicadors lluminosos dels vagons no funcionaven. Fer que coincidissin els números del bitllet i del seient va ser com voler resoldre un trencaclosques sense tenir totes les peces. Tots vam preguntar per la peça que faltava. Preguntàvem a la gent que pensàvem que eren del tren i tan sols eren viatgers com nosaltres. “El coche ocho? No, este es el cinco!”… Em vaig asseure per intuïció.

El tren va abandonar Barcelona amb dotze minuts de retard. Quan va prendre velocitat, vaig notar un cop sec sota els peus, després, un instant de silenci i, immediatament, l’acció del fre d’emergència que ho aturava tot. Els llums i l’aire condicionat van deixar de funcionar. Van passar uns minuts que van semblar-me molts. Pel passadís va arribar un noi grassonet que, una estona abans, a l’andana de l’estació, havia demostrat que coneixia la posició dels vagons sense necessitar els indicadors. Devia tenir uns vint anys. Caminava amb presses. Suava. Em va semblar que era dels que acceptarien qualsevol feina a bord d’un tren, perquè li agradaven els trens.

—Podria explicarnos por què estamos parados?— vaig preguntar, aturant-lo.

—Ante todo no teman, no tiene por qué haber peligro. Posiblemente sea la catenaria— va respondre, i va prosseguir la seva marxa atabalada cap a la cua del tren.

Acompanyat d’una lleugera tremolor, el tren, va aconseguir posar-se en moviment. Va arribar a l’estació de Tarragona i, quan en va sortir, ho va fer per la via contrària. Semblava que la informació era certa, que l’avaria era al fil elèctric i que, ara, la deixaríem enrere. El tren va tornar a la via normal uns quilòmetres més endavant i es va afanyar per guanyar velocitat. Va ser llavors que vam entrar en un túnel i, un altre cop, es va repetir la fatal seqüència anterior. Com a resultat de la conjunció de l’avaria mecànica i la posició subterrània vam quedar aturats en la més completa obscuritat. I en silenci. Vaig arrepapar-me al seient disposat a passar-hi el temps que calgués, com el Jonàs que jeu en el ventre d’una balena. Si Déu em castigava amb un viatge semblant, almenys, li havia d’agrair que m’hagués venut un bitllet confortable, de classe preferent.

No duia rellotge. Potser per aquest motiu, enmig de la foscor cetàcia, vaig pensar en la vella que havia vist a la sala d’espera, en l’hora que devia marcar el seu rellotge i, si no seria, aquest temps invisible dins el túnel, el de la seva arribada a Logroño. També, de com es devia riure del net que creia que a Espanya hi podia haver res que anés bé. Suposo que la imaginació va ser un bon aliat per fer-me passar el temps. Si més no, vaig haver de reconèixer que m’havia mantingut distret fins el moment en què els mecanismes del tren es van tornar a posar en funcionament. Va ser llavors, quan el rellotge va aparèixer en el panell lluminós del vagó, que vaig adonar-me que havia arribat l’hora en què, el net, havia dit a la vella que havia de baixar del tren, i que uns parents la devien esperar en una estació que distava tres-cents quilòmetres de nosaltres.

Tres vegades més vam quedar aturats a la via. Els viatgers n’estàvem ben tips. Finalment, el tren va arribar a Bilbao amb gairebé quatre hores de retard. Sense sortir de l’estació d’Abando em vaig adonar que la ciutat estava de festa. Celebraven la Semana Grande. Al carrer, vaig descobrir que els habitants s’havien convertit en un curiós alambí que ingeria alcohol i el destil·lava en pixum, i que la ciutat sencera mirava de rebaixar la bullentor dels carrers amb els orins. Ballaven, bevien i pixaven com si pensessin que, tard o d’hora, la nit ho abocaria tot al fons de la Ria del Nervión i s’ho empassaria una balena. Vaig sumar-me a la gresca i després d’uns calimotxos ja feia com ells. Sabia que estava de pas, que l’endemà havia de marxar, que em convenia anar a un hotel per descansar, però no em vaig poder estar de seguir el ritme de les colles, el frenesí de la música… En un lloc així, per què hauria d’anar a dormir?

Ara faig la penitència amb una dosi doble de cafè. Sé que tindré cremor d’estómac si no menjo res, però em mantindrà amb el cap despert. He de d’abandonar el bar, els jugadors que no deixen de cridar, els bornis que tinc asseguts al costat. Me’n vaig a l’estació de Concordia. Compraré un bitllet per Leon, que guardaré a la butxaca. Com faig sempre. Per 24,90€ un trenet m’entretindrà deu hores. Recorrerà tres-cents tretze quilòmetres. No en conec cap de més lent. Però abans he de dir adéu a una balena.

Després d’un revolt la carretera troba la via del tren. Els llums vermells s’encenen de manera intermitent, brunzeixen els senyals i les barreres no deixen passar: és l’anunci que s’acosta un tren. Al nostre país els passos a nivell fan desesperar: el tren triga molt a arribar-hi i, quan finalment  ha passat, tens la sensació que l’encarregat d’aixecar la barrera s’ha enfilat en el comboi, que t’ha deixat abandonat. Puc escriure en aquests termes perquè m’he hagut d’aturar en molts passos a nivell. Sé el que em dic. Avui mateix, quan me n’he trobat un de tancat, he girat la clau del contacte, m’he tret els guants, el casc, i he baixat de la moto decidit a esperar.

M’agrada anar amb moto. Sempre li he vist grans avantatges, sobretot un: que a la carretera et deixa fer el que vols, quan vols. Sempre pots passar el primer. La moto l’aprecio perquè és exigent: t’obliga a llegir l’asfalt i a mantenir-te despert. Sents la potència del motor en els canells, el grip dels pneumàtics a la sortida de les corbes, mentre endreces el cul sobre el seient…A més, és tan fàcil embriagar-se i sucumbir al parany de la velocitat! Tot depèn de tu. Afirmo que la moto és l’expressió de l’individualisme, si més no, del meu.

Si el pas a nivell ha interromput el meu viatge és perquè ha de passar el tren. És una convenció i bé podria ser a l’inrevés, que fos ell el que parés per deixar-me passar a mi…

Quan arriba el tren, ho fa amb el mateix efecte sonor que sempre em sorprèn. El que produeix l’aire que desplaça la màquina, el de les rodes que llisquen pels carrils, el del pantògraf que rossega la catenària. I l’inevitable xiulet.

M’agrada anar amb tren. Sempre li he vist grans avantatges, sobretot un: que fa passar per davant l’interès general. L’aprecio perquè et deixa viatjar ben després: no has de preocupar-te de l’estat dels carrils, del temps que fa fora del vagó, dels maquinistes dels altres trens… l’apreció, també, perquè puc tafanejar en les converses de la gent, saber què els interessa, entendre de què parlen. Escoltar-me a mi mateix. M’agrada perquè s’assembla a un cafè, a la plaça del mercat, a un gran carrer. El tren em deixa, quan vull, diluir-me en el paisatge que passa veloç per les finestres del vagó. És una manera tan generosa de viatjar, aquesta, en la qual els viatgers acceptem la cotilla de l’horari, convenient per a tots, sense que sigui fet exprés per a ningú.

El brunzit s’atura i els llums s’apaguen. El tren que venia ja s’allunya. Compto les travesses que tinc al davant: dues, quatre, sis, vuit… Lentament, les barreres s’aixequen. Al·leluia, l’encarregat no m’ha oblidat! L’interès general ha passat i l’individualisme torna i pren la forma d’un manillar. Em poso el casc i els guants, arrenco la moto i travesso les vies. Accelero: tres, cinc, set, nou mil revolucions.

Però a la butxaca hi duc un bitllet. Demà he d’agafar un tren.

Era un nen fascinat per tot el que contenia el ferrocarril. Durant molts anys va conservar una noció infantil de l’ofici de maquinista. Els veia, al maquinista i a la màquina, com una mateixa cosa. El conductor era sòlid com l’acer amb què es fabricava la locomotora i previsible com l’horari del tren. “Un home així ha de ser-ho de veritat”, pensava. De gran, volia ser com ell.

La maduresa el va fer pensar que podia ser que la cosa anés a l’inrevés. Va ser aleshores que va voler conèixer maquinistes. Va parlar-hi. També, va escoltar els relats que li explicaven d’uns altres que els havien precedit. Encara va voler afegir-ne més, de tipus, a la galeria: els dels maquinistes de la literatura i el cinema. Del conjunt va resultar-ne un poliedre sempre disposat a canviar de posició, entre la mistificació i la banalitat. En una cara apareixien maquinistes formidables que conduïen trens fabulosos en interminables jornades de treball. Uns homes que s’alçaven orgullosos sobre les espatlles de la precarietat mecànica. Com en els contes, aquí, la realitat li semblava trastocada, invertida. Però en el prisma hi havia més cares, una d’elles, la de l’ofici ple de rutines banals amb què es condueix a milions de persones que pugen als trens, en tot moment, en qualsevol punt del món, que no pensen que es posen en mans d’un sol home, del qual dependran per a l’èxit del seu viatge.

Al capdavall, va creure que trobava un exemple de mistificació i banalitat en el darrer paràgraf de La Bête humaine, d’Émile Zola:

Qu’importaient les victimes que la machine écrasait en chemin ! N’allait-elle pas quand même à l’avenir, insoucieuse du sang répandu? Sans conducteur, au milieu des ténèbres, en bête aveugle et sourde qu’on aurait lâchée parmi la mort, elle roulait, elle roulait, chargée de cette chair à canon, de ces soldats, déjà hébétés de fatigue, et ivres, qui chantaient.

Considerava que hi ha professions que imposen un excés de responsabilitat en el que les treballa: la del que condueix el tren és una d’elles. Li va passar pel cap un pensament semblant quan la secció de successos dels informatius li va parlar d’un maquinista que havia estimbat el seu tren, prop de Santiago. Va mirar-se el poliedre i la cara que tenia al davant li mostrava la de l’home que comet un error. L’home sense atributs, l’extensió necessària de la màquina –sense ella tot perdia sentit– perquè el tren ens mogués.

He vist Instante i Poca cosa sabem, de Tomàs Mallol (Sant Pere Pescador, 1923 – Girona, 2013). Em sembla interessant la manera en què fa servir el tren per marcar el pas del temps, per establir la frontera entre la vida i la mort. Em penso que el primer que explota a fons les possibilitats dramàtiques del ferrocarril és Zola, a La Bête humaine.

[youtuber youtube=’http://www.youtube.com/watch?v=Anz0-sWFcUg’]

[youtuber youtube=’http://www.youtube.com/watch?v=w0lp1ZgqQe4′]

El tren es deté amb un suau capcineig. Tot seguit, als viatgers ens sobrevé un moviment que no és real, sinó una il·lusió que mai no sabrem si es deu a la imperfecció dels ulls o del cap. Notem pels sentits que emprenem un nou viatge des del precís moment en què el tren s’ha aturat. No hi fa res que s’aturi en un punt o altre, el lloc de la detenció no condiciona el resultat. Per als ulls, o per al cap, els objectes que hi ha fora del tren desafien la immobilitat, es prenen una estranya autonomia, se’ns allunyen.

Què no donaríem per ser amos i senyors d’aquest efecte i usar-lo a discreció, desprenent-nos de tot el que no volem, sense violències, i sense que l’objecte rebutjat pogués retornar a la posició inicial!

No cal dubtar que d’objectes de rebuig n’hi hauria de qualsevol mena. Els viatgers bonhomiosos posarien en fugida els detalls més bruts del món. No se’ls resistirien l’egoisme ni la cobdícia, que deriven en fams i violències de tota condició. Les farien desfilar, lentament, com ho fa el petit punt de llum que veuen en la nit, quan el tren s’atura en un lloc desconegut. En trobaríem de pusil·lànimes, entre els que hi ha al tren, que voldrien veure com se’ls allunyen els maldecaps de cada dia: el company de feina que els trepitja l’ull de poll, els deutes que els rosseguen el sou, la família que es congria contra ells perquè mai no han sabut dir-los un no… es mirarien el que consideraven la seva dissort com les onades del mar, com les veuen des del ferrocarril de la costa, que mai no arriben a llepar el litoral quan el tren s’ha aturat a l’estació, posem per cas, de Sant Pol. Als vagons tampoc no hi faltarien els bandarres, que aprofitarien per fugir dels pusil·lànimes no sense haver-los plomat primer, i se’ls mirarien riotes des del seu impensat avantatge, com el que pren la rastellera de travesses que sostenen els carrils d’una altra via, que es perd en l’horitzó. Hi hauria, també, els que han quedat atrapats, amb el cap buit, en la geometria dels panots que cobreixen una andana. Sense cap pensament articulat veuen que el món no s’està quiet i no entenen res, confosos pel fet que el seu tren s’ha aturat i que al mateix temps hi ha alguna cosa en moviment que se’ls escapa.

I tot plegat viurà en els que som als vagons fins que arribarà un altre suau capcineig, contrari al primer, que ens anuncia que la realitat ha tornat per imposar-se amb el seu moviment vertader, el que els ulls i el cap saben entendre amb claredat, el del tren que reprèn la marxa i se’n va.

L’home que escriu de trens s’ha trencat un peu i li han enguixat mitja cama. Està convalescent i immòbil, sol i avorrit. El pensament li corre esverat. L’atura amb la idea de fer passar una coixesa semblant a la seva per una estació de ferrocarril, fer-la travessar l’andana i pujar-la en un tren. “Es pot, es pot,” li diu la consciència a l’escrivent. Però és clar, per reeixir, primer, és necessari que adapti els detalls del viatge a l’excepcionalitat de la peripècia, que tot vagi una mica coix, que enviï un personatge seu —per exemple, l’X, enguixat i amic dels trens com ell— a l’hospital i per ferrocarril, cosa que no faria mai si no és perquè està convalescent i immòbil, sol i avorrit.

Perquè vagi a l’hospital amb tren, primer, ha de fer que el personatge arribi a l’estació. Estan separats un parell de quilòmetres. L’X hi vol anar amb les crosses. “Puc fer-ho”, li diu a l’escrivent. El deixa anar. Quan arriba a l’estació té rampes a les mans, el costellam cruixit i el cos amarat de suor. Amb totes aquestes tatxes, compra el bitllet i espera el tren, que es presenta, com gairebé sempre, puntual. No obstant això, la dificultat per arribar-hi li ha produït la sensació que, més que puntual, aquest dia, el tren ve amb presses, amb impertinència, sense ganes de deixar-lo pujar.

Si més amunt hem afirmat que calia modificar els detalls del viatge, per adaptar-los a la nova situació, aquest primer de caminar fins l’estació, que ha caracteritzat els altres viatges d’X i que en les circumstàncies actuals sembla del tot forassenyat, l’escrivent, no l’ha volgut canviar perquè sap que l’X és tossut com una mula i que aquest canvi no l’hauria acceptat, tant com li agrada passar per tot, per viure experiències i explicar-les. Sobretot, explicar-les.

¿Què ha trobat el nostre viatger enguixat i amb crosses, segurament descamisat i amb el front resplendent de suor, que ja se li asseca, al vagó? Possiblement ha trobat la mateixa indiferència de sempre: avui tampoc no l’han deixat seure, la qual cosa ha fet que el viatge li resulti desagradós, fins i tot violent, i ha inaugurat en ell un ressentiment envers els altres viatgers, que no duen la cama enguixada, que caminen sense crosses, perquè els ha trobat, senzillament, normals.

L’hospital no és gaire lluny, només tres estacions sense comptar aquella en què ha pujat al tren. El trajecte li ha proporcionat el marge suficient perquè recuperi el seu aspecte digne, tot i que se sent desvagat per culpa, pensa ell, de la caminada amb crosses. Dissimuladament, ha restituït el baix de la camisa dins els pantalons i ha netejat la suor resseca del front i del clatell. Les crosses només li han caigut un parell de vegades. L’X es manté ferm.

Però quan ha hagut de baixar del tren ha vist que perillava la seva reforma. La camisa se li tornava a escapar, la suor li revenia al front, tot, perquè la porta del vagó era massa lluny, perquè la crossa dreta topava amb un peu que no era el seu, perquè el vagó i el que contenia continuava semblant-li impertinent.

L’X ha baixat sense que ningú no l’ajudés, d’un salt. “Ves quin remei”, ha pensat, mentre desfeia l’amplada de l’andana en direcció al vestíbul de l’estació, que ha travessat. Ha accionat la màquina que controla els bitllets i en el pas estret no ha aconseguit dominar les crosses, que han anat per terra, un cop més.

No coneixem cap hospital que tingui al davant una estació de tren, però per estalviar-li un mal pas, es pot fer que l’X se’l trobi porta per porta. Perquè, de fet, aquesta història només és una fantasia, un acalorament de la ment de l’escrivent, que s’ha trencat un peu i està convalescent i immòbil, sol i avorrit. Seguim-lo amb l’X, que ara entra a l’hospital…

Afermat en les crosses, l’X ha franquejat la porta de l’hospital, ha travessat el vestíbul, que bullia de gent i, amic dels trens com és, ha considerat que s’assemblava a una gran estació central. Ha mirat el directori dels metges com el que busca l’horari d’un tren de llarg recorregut. Ha identificat el seu i s’hi ha dirigit amb precaució: “tap, clac, tap, clac, tap, clac… compte que no em rellisquin les crosses en aquest paviment encerat!”, se l’ha sentit dir. Quan l’ha enfilat, el passadís de les consultes se l’ha figurat com una andana i s’ha assegut tranquil·lament, a la sala d’espera que li tocava, amb l’esperança que el seu tren no trigaria gaire a passar.

Quan la infermera l’ha cridat a la consulta no ho ha fet pas amb un xiulet, com alerten els caps d’estació els maquinistes, sinó que ho ha fet pel seu nom, que ha tingut l’encert de pronunciar bé, la qual cosa l’ha reconfortat sincerament (perquè el d’X és un nom que molts consideren impronunciable). “Li traurem el guix”, li ha etzibat el metge sense moure’s de la seva cadira, en la qual seia, com soldat a ella, darrere una taula de despatx gairebé neta, només, adornada per un monitor que el connectava amb un repertori de malalties i fàrmacs i el desconnectava dels malalts. Així és, si més no, com l’ha jutjat l’X en veure’l. La infermera, protocol·làriament, l’ha estirat a la llitera i ha accionat amb insistència una eina elèctrica sobre el guix, fins que la peça, que no era sinó una caricatura de la cama que s’ha burlat d’ell sis setmanes, s’ha obert per mostrar l’extremitat autèntica. La composició general de la imatge, però, ha fugit a contracor del món ferroviari d’X. També del de l’escrivent. A cap dels dos no se’ls acudia que cap escena semblant hagués tingut lloc en un vagó, perquè, què hi haurien de fer el metge, la infermera i l’enguixat en un tren? El metge ha arribat per auxiliar-los.

– Miri, ara, vostè, quan sortirà, va a l’ortopèdia que hi ha aquí al davant de l’hospital i es compra un botí de plàstic que li recepto, que val 170 euros, dels quals, només n’haurà de pagar 30 perquè la resta els posa l’Institut Català de la Salut —la invitació del metge connectava l’escena al ferrocarril, sí, però no a l’actual, no a l’insípid rodalia que havia dut l’X a l’hospital, sinó als trens d’abans, els dels sacs de patates camuflats sota el carbó del tènder, els dels viatgers que transportaven cafè o tabac d’amagatotis, al país de la picaresca i la gana, a l’Espanya de l’estraperlo. I l’escrivent, que se n’ha adonat de seguida, no s’ha pogut estar de fer que l’X repliqués el suggeriment.

— Es obligatori comprar-lo on vostè diu, el botí? —ha preguntat l’X.

— No… pot comprar-lo on vulgui. Jo li ho deia perquè és aquí al davant i li resultarà molt còmode.

— És imprescindible dur-lo, el botí?

— No és imprescindible, però jo li ho recomano —ha reblat el metge que, immediatament, ha donat per finalitzada la visita.

L’X era al passadís, el mateix que li havia semblat una andana. L’ordre ferroviari el retornava a la calma. Duia en una mà les crosses que no necessitava. En l’altra, tot de papers: les consultes programades, la recepta del botí de plàstic… S’ho ha mirat tot amb gest displicent i, finalment, ha dipositat papers i crosses al cubell d’escombraries del vestíbul, que encara bullia de gent. Ha sortit de l’hospital, ha passejat fins l’estació (que ja no calia que estiguessin porta per porta) i ha esperat el tren, que se li ha tornat a posar malament. De tornada a casa seva ha fet a peu l’últim tram del trajecte, perquè és el que ha fet sempre i no ha trobat cap motiu per trencar un costum que ara considera més fort que mai, per com unes hores abans havia estat capaç de fer-lo a pas de crosses.

No jutgem la tossuderia d’X, ni condemnem el metge. El que s’ha explicat aquí no és sinó el producte d’un cap esverat per la immobilitat del cos. Ho advertíem: tot ha estat per l’acalorament d’un escrivent avorrit que ha volgut fer passar penes i treballs a un seu personatge. Nosaltres sabem que, al tren, l’educació dels viatgers no deixaria mai sense seient un coix. Tampoc no riurien dels defectes del proïsme. I encara que en el relat hi hagués un pèl de veritat, a saber, que ningú no hagués deixat seure l’X i que hagués vist, a cua d’ull, com es reien d’ell quan li queien les crosses, no serien motius suficients per fer-lo caure en un ressentiment general, com el que el viatge a l’hospital li ha provocat. Tampoc han de fer cas de l’actitud del metge que ha atès el personatge, perquè estem segurs que mai no es trobaran que amb la recepta els afegeixin l’adreça d’un lloc concret, com si diguéssim, per embutxacar-se, el facultatiu, un benefici addicional…

Reprens un viatge que vas fer en el passat, un viatge estrany, en un tren de vagons sense gent, que travessaven el país en una nit de juliol. Recordes, sobretot, l’olor del vernís que cobria la fusta, el tacte flonjo de les butaques d’escai, els cops de la roda al carril, com un martell que colpegés una enclusa. Els senties ben fort perquè havies obert totes les finestres. Perquè estaves sol. De tant en tant la locomotora emetia un xiulet. També, de tant en tant, pel caprici dels vents, el fum que exhalava la màquina se sumava a l’olor del vernís, cobria el seient que t’acariciava la pell i tenies la sensació que el tren marxava enrere, enrere.

Enrere, fins que et va aturar la història d’un home jove endut per força a la guerra. “Si no tries els uns et mataran els altres”, li havia dit l’amo dels camps què treballava. Es va allistar, poc convençut, amb disset anys. Abans de marxar va anar a veure la mare perquè li sargís els pantalons. I adéu. Va lluitar. Va topar amb crueltats de tota mena. No en va deixar cap de viu quan va fer esclatar un pont del ferrocarril. Mai més no es miraria els trens com ho havia fet en el transcurs d’aquella guerra. Va veure condemnar a mort el metge del batalló, perquè una nit havia decidit de curar també l’enemic. “El van afusellar, el van escorxar i els membres els van repartir –una meitat entre la tropa, l’altra llençada a les línies enemigues– perquè així era com es tractava els traïdors i, tan sols, era un bon home que es considerava el metge de tots”, escriuria més endavant. La bogeria es va acabar i va abandonar el jove, fet un home, lluny de casa. Va tornar a peu. Duia els mateixos pantalons. Després, la vida la va passar tranquil·la en un petit taller, fent de llauner. Va arribar a vell i va ser feliç perquè havia tingut ofici, dona i fills. Però no va oblidar com saltaven els vagons pel pont, ni el metge ni la guerra.

Tot això ho va deixar escrit, com ara fas amb el que recordes de la nit que vas passar al tren: que veies per la finestra el que et va semblar un país obscur, sense llum; que, de tant en tant, una bombeta il·luminava un portal; que, amb sort, hi entreveies una casa, hi suposaves unes vides, aleshores adormides. Poca cosa més. Sí, el martell que picava l’enclusa, l’olor de fum i vernís, la tendra carícia de l’escai. Que durant uns instants unes altres vides van prendre cos al teu voltant, per empresonar-te en un temps que definitivament ha passat.

El primer tren del matí arriba a l’estació de Santa Susanna. Quan obre les portes pugen tot d’adolescents que s’escampen pel vagó. Estan excitats per l’alcohol, les drogues i la son. Una parella s’asseuen junts. Molt junts, apuntalats l’un amb l’altre. Però el noi es posa de peus i pregona: “voy ciego!”. S’expressa amb xuleria, com la del torero que ha tallat les orelles al toro i les ofereix al públic mai prou tip de sang. Torna a seure apuntalat a la noia. Li posa la mà al genoll, li passa per les cuixes i li engrapa el cony. Ella li demana que li faci un porret. Potser perquè li ve de gust. Potser perquè vol que faci servir els dits per a qualsevol cosa i li deixi el sexe tranquil. Es fan petons llefiscosos i babaus. Fumen. Fuma gairebé tothom, al vagó. Són hores en què civisme vol dir deixar viure al proïsme.

***

Passen uns minuts de les vuit del matí i el tren arriba a Terrassa. A l’andana hi ha un grup amb bicicletes que s’esperen per pujar. Hi pugen com poden. Al tren ja n’hi havia, de gent amb bicicletes. Uns venien de Barcelona i, uns altres, de Sabadell. Se saluden, es presenten. Havien quedat. “Som els de la trobada de singles”, canten. Els que es coneixen s’ignoren amb elegància. Els que no es coneixen es fan preguntes. Volen saber de la feina, de les aficions, de la forma física. Saber de la forma física de l’altre és la consigna que anuncia el sexe que ha de venir: “Estàs fort per aguantar el meu ritme?”. Van a Calaf amb tren per tornar a Manresa amb bicicleta. Van excessivament disfressats. Seria difícil trobar un altre vagó amb tant de color. També amb tanta roba cosida a la pell. Panxes, glutis, saxons, bessons, pits: tot queda ressaltat. Ningú no dirà que no pot trobar el que havia sortit a buscar. Però el camí que han triat fa baixada.

***

Paquita i Luz són les úniques viatgeres que han pujat a Balaguer. Han comprat bitllet per Tremp. Les dues dones hi van a dinar i a ballar. Paquita és una catalanota de pell colrada. Du els cabells groc palla. Semblen una bala al cim d’un turó. Luz és dominicana: negra, rodona i xata. Explica a l’amiga que no té feina i que gairebé ha acabat els diners. Paquita li diu que al dinar en seran més de vuitanta i que, si tots posen un euro, “tendrás ochenta euros para tu pasaje, Luz”. Creu que vol tornar a Santo Domingo. “De ninguna manera! Yo me voy para Madrid con mi hermana… que algo habrá”. L’altra insisteix que no hi ha feina i que, ni ella, ni el seu marit, no treballen. Luz respon fredament: “lo que sucede es un castigo… hay que leer a Isaias… se acerca el fin del Mundo y no hacemos ningún caso… leer al profeta Isaias…”. Paquita s’espanta. Li diu que ella també es creient, tot i que no vagi a missa. Juntes es planyen pels seus esperits, però el tren aviat arribarà a Tremp. Allà les espera la resurrecció de la carn. És carnaval.

***

L’estació de Puigcerdà té calefacció. Hi ha viatgers que esperen el tren. S’hi està bé. Entren dos homes i passegen. Un deu tenir cinquanta anys. L’altre és més jove, no gaires més de trenta. Van mal afaitats. Duen sabatots de goma. Vesteixen amb vulgaritat. Demanen la documentació a una parella que, entre sorpresa i incrèdula, no els fan cas. “Policía, polís”, els diuen. Sorpresos, el noi i la noia ensenyen els passaports. Són americans. Ara, tots els altres també tenen el DNI o el passaport a la mà. Els policies fan la ronda, comproven que tot és en ordre i surten a l’andana. “El Almax ya no me hace nada”, li diu el jove al més gran, que li respon: “macho, si es que no sirve para nada… yo lo he tomado a kilos… y pa’ na’”. El tren surt puntual. Prop de La Molina passa el revisor. Segur que ha pres un Almax: els viatgers tenen el bitllet a la mà.

***

A l’estació d’Adif, a Girona, una tarda de diumenge. – Anada a Blanes. – Cómo? – Anada a Blanes. – Dónde dices? – A n a d a  a  B l a n e s… Què no m’entén? El de la finestreta s’aixeca de la cadira i crida un company: – Oye, ponte tu que no le entiendo. El company li respon: – Dice que quiere ir a Blanes. Torna a seure i deixa anar: – Ah, vale! Son tres cuarenta.

Són quarts de dues, fa estona que camino i tinc gana. Plou i el paraigua vessa. Passo per davant del bar Pili i Roberto i hi entro, encuriosit per un menú extens que s’anuncia a sis euros i mig. A dins hi ha tot de vells. Pili i Roberto no hi són, però han deixat de record una decoració impersonal i una parella xinesa, molt jove. Són eficients. Em porten els plats que he demanat un darrere l’altre. M’he decidit per coses ben calentes. M’és ben igual el gust que tinguin. A fora plou i fa fred. Quan faig el cafè provo d’escriure algunes notes…

“He baixat del tren a Sants. He sortit de l’estació en direcció oest, fins que he trobat el gran calaix de què parlen els diaris. Les parets són transparents, de vidre. Per dins hi corren els trens. Uns arriben a la ciutat. Uns altres se’n van. La pluja queda fora. El calaix és un empelt en la fenedura que separa dues ribes. Potser dues ciutats. Sembla que l’arquitecte de l’obra ha declarat que es tracta d’un edifici horitzontal. Li demanaria que ho expliqués millor: no hi veig l’ofici d’habitar, en aquest conjunt de plans de vidre i formigó. No sé si les ànimes que habiten els trens tenen temps de viure en aquest lloc. El suposat edifici estirat només el veig com un nyap. Hi ha mil maneres d’imaginar la ciutat. Ningú no deu haver provat d’imaginar-la amb tren. He prosseguit el camí fins la Riera Blanca. Aquí s’acaba Barcelona, el calaix i comença l’Hospitalet. I una ferida oberta sense empelts. Volto pels carrers amb la intenció de perdre’m, però les vies del ferrocarril sempre acaben per trobar-me. Hi ha carrers amb equatorians, dominicans, peruans, magrebins, negres, xinesos… Cap noia no passeja sola. Hi ha parelles d’ancians que saluden uns i altres i fan com de lligam. La gent, les cases i els carrers semblen haver estat parits cada vegada que passa un tren. Diria que des de l’expulsió que els són indiferents. Saben que parien abans i que pariran quan marxaran. Qualsevol cosa és un paisatge.“

El marro del cafè s’ha assecat al cul de la tassa. Deso la llibreta i el bolígraf. Pago el dinar i rebo un somriure. I el canvi. Surto del bar. L’estació de l’Hospitalet és aquí mateix. Hi entro. Hi ha el meu tren que, després del xiulet, arrenca i pren velocitat per tornar-me a casa. Avui, els núvols, de tant pesants, gairebé no floten. Quan fa mal temps la ciutat perd el cap enmig de la boirina. És una característica que li proporciona un aspecte carrincló i tou, que invita a somiar en escenes d’amor. No sé si els ha semblat mai que, quan plou, el tren llisca més fi. A la finestra, les gotes d’aigua dibuixen un paisatge. Fan camins, els desfan i desapareixen.