Escrits amb els dits

El Pixo

Per donar idees als pares i mares sense imaginació que es troben en el destret d’haver de posar noms a la mainada, l’Església catòlica va inventar ja fa un bon grapat de segles el santoral. Sumant sants i beats aplega, segons les fonts, entre prop de cinc mil i més de vuit-mil referències onomàstiques. Aviat és dit. Una quantitat tan bèstia que, d’entrada, em porta a plantejar uns quants dubtes que si no us fa res compartiré amb vosaltres i que si us fa res sempre podeu deixar-ho aquí i saltar a l’article següent. Els dubtes són:
1. Per què havent-hi tants noms disponibles (i això comptant només els catòlics), tots els nens i nenes d’avui es diuen o Marc o Paula, respectivament?
2. Com és que sant Pere es va poder dir Pere si encara no existia el seu sant?
3. Si uns progenitors imposen als fills noms com Gibrituda (verge, 26 d’octubre); Orofrígia (verge i màrtir, 21 d’octubre); Bermut (8 de març); Solútor (màrtir, 13 de novembre; soldat i màrtir, 20 de novembre); o Sosípatre (confessor, 23 de juny), a quina edat han d’esperar les víctimes per canviar-se el nom per Paula o Marc?
Plantejades totes aquestes qüestions, deixeu-me canviar de tema perquè en realitat el santoral és l’excusa per enllaçar amb una altra matèria que es cuida no pas del proveïment a l’engròs de noms per a persones, sinó de la recerca al detall de denominacions per a les coses. Per als productes.
En diuen branding. Així de cop us pot recordar a un destil·lat. No. Els més llegits ja sabeu que és la disciplina de la mercadotècnia destinada a crear una marca. De fet, el branding engloba molt més que el procés d’obtenció del nom. Estrictament, de posar nom a un producte se’n diu naming. Però bé, el branding diríem que és a una marca allò que el procés de canonització, la confecció de l’hagiografia, la iconografia i la litúrgia són al santoral.
Hi ha persones que estudien molts anys per convertir-se en experts en branding. N’hi ha, fins i tot, que per més que estudien no passen de generar marques tan tristes com ara Unnim per batejar la fusió de les caixes de Girona i companyia. Especialistes en processos envitricollats durant els quals es posen en joc centenars d’idees i variables, mercats potencials, perfils de consumidors i un bla, bla, bla extens que pot fer decantar els creatius cap a Galetes de l’Àvia Maria, Round Cakes o Xuquillets, per posar un cas de ficció.

No sé si va ser quan en vaig fer quaranta o quan vaig percebre que els cabells se’m començaven a suïcidar a més velocitat de la normal, o potser van coincidir les dues coses alhora, però el cert és que un bon dia em vaig dir, noi, estàs quedant tecnològicament desfasat i t’hauries de posar les piles per no anar a petar a la cua de l’atur d’un moment a l’altre substituït per alguna jove promesa d’aquestes que dominen allò que en diuen web 2.0 quan tu encara no saps ni què és.
D’entrada, val a dir que el fet de pensar a posar-me les piles en comptes de començar a pedalar ja era un símptoma que, almenys en qüestió de vocabulari, no estava pas tan antiquat, però el cas és que vaig quedar tan obsedit per la cibernètica social, la premsa onlain i la cuina japonesa que, exceptuant la cuina japonesa, que no té res a veure amb el tema, vaig iniciar una immersió durant gairebé dos anys de la qual tot just emergeixo ara, absolutament ofegat. Dos anys durant els quals, empès pel desfici de voler renovar-me, he obert un bloc, després un altre i encara un tercer, m’he inscrit al Facebook, al Twiter, he penjat fotos al Flickr, m’he matriculat a cursets i postgraus de noves tecnologies, m’he comprat un mòbil d’última generació i fins i tot he perpetrat algun article blasmant la premsa tradicional i vaticinant la mort del suport paper, quina antigalla més ruïnosa.
Total, que gairebé dos anys després, dels tres blocs que tenia en sobreviuen dos, que fa setmanes que no actualitzo. Al feis, la llista d’emprenyats perquè no responc els missatges ja deu superar de llarg la d’amics; de la resta de xarxes socials ja no en recordo ni la contrasenya d’accés; amb el mòbil no sé fer gaire res més que marcar els números i, finalment, quan llegeixo els meus propis articles (no gaire) antics defensant el futur de la premsa digital m’hi faria un tip de riure si no fos que, en realitat, sé que hauria d’arrencar a plorar perquè no és pas que tot això no funcioni sinó que sóc jo que he perdut el tren de manera irremissible. No, no. No és pas que l’hagi perdut, el tren: m’ha atropellat.
Enfonsat en la desesperació, començo a remenar per l’escriptori i topo amb un text que no recordava haver arxivat. Llegeixo: «Qui pertany veritablement al seu temps, qui és veritablement contemporani, és qui no hi coincideix perfectament ni s’adapta a les seves pretensions […] i justament a través d’aquesta desviació i d’aquest anacronisme, és més capaç que els altres de percebre i aferrar el seu temps.» Espereu, espereu, que n’hi ha més: «Els qui coincideixen massa plenament amb l’època, els qui hi encaixen en tots els detalls perfectament, no són contemporanis perquè, precisament per això, no aconsegueixen veure-la.» Ho signa un tal Giorgio Agamben. L’escriptori on l’he localitzat no és pas el de l’ordinador, sinó la vella taula despatx on treballo. L’arxivador, de cartró. El text, imprès en un llibre titulat Què vol dir ser contemporani? i publicat l’any 2008 per l’editorial Arcàdia. Fa dos anys. Ara no recordo per què el vaig endreçar sense haver-lo llegit. Devia haver sortit a navegar cap a la tempesta que m’ha dut al naufragi digital. Ara em retorna com un salvavides. (Publicat a Presència l’11/4/2010)

Un gos molt llegit

Llegeixo una informació en diversos mitjans de comunicació el titular de la qual és Els gossos comprenen més de 150 paraules. Una conclusió interessant a la qual ha arribat el senyor Stanley Coren, un psicòleg i investigador de la Universitat British Colúmbia. Segons el senyor Stanley Coren, els considerats millors amics de l’home tenen una capacitat mental similar a la dels éssers humans de dos anys i mig. Això sí, aquestes capacitats, es veu, varien segons la raça del ca, per la qual cosa, en un hipotètic test d’intel·ligència canina es veu que els collies serien els primers, seguits del caniche i el pastor alemany. He fet una llista de 150 paraules d’ús freqüent i m’han sortit construccions com ara bon dia, un tallat si-us-plau, què li dec, ja tinc connexió ADSL, moltes gràcies, em fa mal el coll i tinc una mica de febre doctor, em podria dur al carrer Còrsega cantonada amb Balmes, si-us-plau, tiri recte per aquest carrer, trenqui a la segona cruïlla a la dreta i ja ho trobarà….Tot just en porto una cinquantena, comptant les repeticions del si-us-plau d’una persona educada com és un servidor. No sé si un gos entendria totes aquestes paraules, però des que sé que aquests animalons són capaços de copsar el sentit de 150 vocables (se sobreentén que en un llenguatge diferent del seu) i que, amb aquest nivell, tot just arriben a l’enteniment d’un marrec de dos anys, cada vegada que algú em respongui si no me habla en castellano no le entiendo quan faci servir un dels 150 mots d’ús més freqüent en català pensaré que en realitat no és que no m’entengui, sinó que no em vol entendre. Perquè si algú em vol fer creure que és més ximple que un gos, naturalment, com que sóc llegit i no tinc prejudicis racials ni xenòfobs, no me’l creuré per més esforços que vegi que fa per demostrar-m’ho.

La cuina tradicional del nostre país és prolixa en receptes que mesclen la carn i les begudes alcohòliques durant el procés d’elaboració, per mitjà de l’addició progressiva de dosis variables durant els processos de cocció, rostit, estofat o xup-xups de tot tipus de viandes. Comencem, aleatòriament, per l’ànec amb peres, que incorpora vi dolç, i acabem amb el xai rostit amb un raig de vi blanc. Entremig, hi trobem els imprescindibles fricandó de vedella amb bolets i les galtes de porc estofades, ambdues opcions regades amb un gotet de vi negre. També tenim el recurs al vi ranci o el conyac per amorosir el pollastre amb escamarlans, i d’aquest últim destil·lat també se n’aboca una mesura flamejant a la cassolada de llagostins. I tot això abans de citar la llaminera de garrí amb salsa de ratafia i sense oblidar el conill a la cassola amb un bon esquitx de rom. Ep, i no em voldria pas deixar uns escamarlans al cava per llepar-se’n els dits, i si en aquest catàleg no hi afegeixo les figues a l’armanyac és perquè, en aquest cas, les figues no són carn sinó una fruita.
Tots aquests exemples certifiquen a bastament la bona relació que històricament han mantingut a Catalunya les viandes amb els destil·lats, licors, espirituosos i fruits de la vinya en general. Això no obstant, malgrat la nostra indiscutible competència en la matèria, no hem arribat, que jo sàpiga, als extrems del Canadà. Llegeixo en una revista culinària que en una població situada a 300 quilòmetres de Vancouver alimenten les vedelles destinades al consum carni amb un suplement de vi negre. La senyora Janize Ravndahl, propietària de la granja Sezmu Meats, explica en declaracions al The Vancouver Sun recollides per la revista, que els animals no es beuen pas el vi sinó que se’l cruspeixen barrejat amb el pinso, tot i que els cuidadors ja han detectat que en alguns casos els animals s’acosten animadament a la vinassa només de veure-la (o ensumar-la, cal suposar). En aquest cas, se’ls deixa xarrupar del cubell sense cap problema més enllà de córrer el risc de convertir els animalons en una versió de carn i banyes de la vache qui rit. El curiós tractament d’enoteràpia animal s’aplica durant 90 dies abans del sacrifici de les bèsties. Això fa que la carn resultant sigui, segons tots els experts, especialment saborosa, a banda d’un quinze per cent més cara que un filet de gamma alta de vedella abstèmia. I, per cert, el règim vinícola també contribueix a resoldre un dels problemes ecològics més greus del nostre planeta: redueix l’emissió de metà cada vegada que una vaca es llufa.
Un cas interessant, però que em porta a plantejar diversos dubtes raonables:
1. Del bistec de vedella alimentada amb vi, cal dir-ne vistec?
2. Algú s’animarà a peixar els salmons o els llobarros amb vi blanc?
3. Una vaca beguda, porta un gat?
4. Quanta carn puc menjar sense donar positiu en un control d’alcoholèmia?
5. I, per cert, no vull ni pensar quina cara posaria el mosso si li digués «agent, li juro que no vaig begut, el que passa és que m’he cruspit una vedella alcohòlica».

La institució espanyola del Defensor del Poble ha presentat recurs contra la llei d’acollida de Catalunya perquè considera que no es pot obligar els nouvinguts a aprendre català, i aquí, en saber-se la notícia, ens hem posat les mans al cap, estirat els cabells, posat el crit al cel i enfilat com carbasseres posseïts per una patriòtica indignació.
No hi entenc res. Ben res.
A Catalunya, l’idioma d’acollida dels immigrants tothom sap que és, indiscutiblement, el castellà. No estic formulant cap proclama espanyolista, ni faig broma. Simplement, constato la realitat. Una realitat que fa moltes dècades que dura i que durant les últimes dècades es manté sense cap imposició: els catalans, una immensa majoria de nosaltres, acollim els immigrants parlant-los sistemàticament en l’idioma de Cervantes i de Belén Esteban. Jo no. Però jo, que fa més de vint anys que no em dirigeixo mai en castellà a d’altres ciutadans del meu propi país, no sóc representatiu perquè formo part de la minoria residual del friquisme lingüístic més extravagant.
La norma nacional és acollir els immigrants en castellà i la resta són collonades. Una rebuda lingüística que en molts casos es manté dècades després que el foraster s’hagi instal·lat, establert, casat, procreat i fet arrels a casa nostra. Tossuts com banyes de marrà, els continuem acollint en la llengua de Góngora i de Mariano Rajoy.
No sé de què ens queixem, doncs. No sé de què es queixen molts polítics als quals jo mateix he sentit demanar un cortado a un cambrer que feia cara, només cara, de venir de lluny. Què coi protestem si som els primers a atacar el nostre propi idioma. Quants de vostès, amables i pacients lectors, que probablement aquests dies s’han indignat amb l’atac a la llengua catalana per part del Defensor del Poble, quants de vostès, dic, adopten la llengua d’Unamuno i José Tomàs davant d’alguna dependenta de supermercat o de grans magatzems que fa cara, només cara, de no ser d’aquí? Com és que estrangers que fa anys i panys que viuen entre nosaltres, el senyor Messi per posar un exemple conegut, que s’ha criat a Catalunya, no parlen ni un borrall de català? En quin idioma se’l va acollir, a aquest xaval? Quina llei impedia fer-ho en català?
L’ús social d’un idioma no s’estableix pas amb lleis sinó amb consciència nacional. I la consciència nacional no és cap abstracció sinó la suma d’actituds individuals. La llengua d’acollida dels nouvinguts no és el català no pas perquè el TC ho prohibeixi, sinó perquè els catalans, esclaus resignats del nostre botxí, hi hem renunciat.

El soroll mediàtic que està propulsant el president del Barça, Joan Laporta, cap a la política parlamentària ja feia algun temps que havia superat l’estadi d’enraonia de sobretaula quan, l’altre dia, el propi interessat va sortir de l’armari pràcticament de cos sencer amb el millor estil dels líders dels països sotmesos que busquen ressò internacional: concedint una entrevista a la premsa estrangera. Un bon gol als mitjans nacionals que fa temps que el ningunegen (benvolguda correctora, no em posis cursiva a aquesta paraula com a barbarisme perquè trobo que deriva perfectament del catalaníssim ningú: en tot cas són els castellans que cometen un catalanisme flagrant fent derivar de ninguno un terme que, en espanyol, hauria de venir de nadie i, per tant, dir-se nadiear).
Digressions filològiques a banda, el cas del senyor Laporta m’inspira un seguit de reflexions que poden ser d’utilitat per a tots aquells independentistes que d’un temps ençà estan tan esperançats amb la possibilitat que la independència deixi de ser una utopia com farts de girar el coll davant la gernació de salvapàtries que aterra en l’arena política. I si no us és d’utilitat a vosaltres, almenys em serveix per esbravar dèries pròpies, ja em perdonareu.
I què, si en Laporta vol aspirar a ser president de la Generalitat?
D’entrada, podrà ser el substitut natural d’Esquerra en el paper de boc expiatori de tots els mals per a la caverna mediàtica espanyola. També podria convertir-se en l’enemic a desprestigiar per la cova mediàtica catalana sociovergent, la que porta mitja dotzena d’anys disparant contra el tripartit i amplificant els trets dels socis que opten per disparar-se personalment.
Aquestes dues possibilitats poden quedar conjurades, o relativitzades, per un atac d’intel·ligència perversa de les dues cavernes si arriben a concloure que donar aire al futur expresident blaugrana pot contribuir a l’afebliment de l’independentisme per la via de la dispersió. Tot sol, Laporta restarà vots als altres però difícilment aconseguirà prou embranzida, tot i que de més blaus en maduren, i no penseu en cap elefant.
El tema s’anirà concretant en els pròxims mesos. De moment, però, el cas està generant comentaris força sorprenents, començant pels que critiquen que sigui un inexpert en la política o que aprofiti la rellevància pública per promocionar-se. Si us hi fixeu bé, els que el critiquen per això sovint són els mateixos que blasmen els polítics professionals i/o que no han qüestionat mai l’entrada al parlament de gent procedent d’altres àmbits, com l’acadèmic, el sindical o l’empresarial. Ah! És que aquest és president d’un club de futbol. Com en Gil i Gil o en Berlusconi, diuen. Alto! Joan Laporta ens pot caure més bé o més malament, però la comparació és odiosa. Laporta no és el president d’un club de futbol. És el president del Barça. S’ha de ser molt marcià a Catalunya per no veure-hi la diferència. No ens preocupem pel salt a la política d’en Laporta. El càrrec de president del Barça ja és un càrrec polític. Llàstima que fins arribar a Laporta, amb dignes i afusellades excepcions, el tron només l’ocupessin tristos presidents de club de futbol. (Publicat a Presència, el 3 de gener de 2010)

De petits, quan anàvem amb cotxe a l’Empordà a visitar parents o passar algun cap de setmana, amb el cap amorrat a la finestra ens entreteníem comptant els vehicles que venien de cares. Els petits d’ara, compten el nombre de prostitutes que van veient pels vorals de les carreteres. No ho poden fer amorrats als vidres, perquè les estrictes normatives de seguretat els mantenen estacats a la cadireta, això sí. Però en contrast amb la fermesa de la legislació de portes endins del vehicle, a fora la laxitud de les autoritats i la conducta sexual èticament aberrant de molts mascles han degradat el panorama fins a uns nivells denigrants per a les tristes víctimes del comerç carnal, i lamentables des del punt de vista de la imatge col·lectiva que mostra la societat on són denigrades.
Amb les noves tecnologies, a més, no cal ni mirar per la finestreta del cotxe. N’hi ha prou, si es va ben equipat amb algun giny que permeti l’accés a internet, per poder veure aquest immens prostíbul a l’aire lliure per mitjà de l’Street View, el visor d’imatges de can Google que ens ensenya pràcticament fins a l’últim racó de món. Resulta que, és clar, com que aquest visor està fet amb imatges reals, i a la realitat a les carreteres de l’Alt Empordà hi surten prostitutes, la postal que pot contemplar qualsevol internauta que surti a navegar per aquests verals cibernètics no és gens afalagadora. O així ho pensen algunes autoritats empordaneses que han manifestat públicament la seva queixa a Google. Després d’argumentar, amb una correcció política impecable, que aquesta visió atempta contra la dignitat de les senyoretes, posen l’èmfasi en allò que realment ha provocat la seva reacció irada: que perjudica la imatge de la comarca.
Dit d’una altra manera, demanen que s’esborri de la realitat allò que fa lleig perquè la gent (turista potencial, mai no se sap) no s’espanti.
Home, mirat des d’aquest punt de vista, les pobres noies que fan la carretera són un problema menor, per a la imatge de l’Empordà. Perquè a l’Street View també s’hi veu la façana marítima de Roses, o Empuriabrava, o la banda de l’Escala de la pobra platja de Montgó, o la plana esventrada pel traçat de l’AVE, o l’enquitranada monumental que ha perpetrat el nostre estimat govern a la carretera de la Bisbal a Figueres, o les urbanitzacions que s’enfilen muntanya amunt a Palau-saverdera, o… bé, podríem continuar durant força estona i acabaríem aquest article i podria continuar amb el de diumenge vinent i potser fins i tot em sortiria un llibre, de totes les coses que caldria eliminar de l’Street View per tal que els senyors i les senyores d’aquella banda de la Costa Brava (i de la Costa Brava sencera) poguessin tenir la certesa que les vistes que s’hi reprodueixen no perjudiquen la imatge de la zona. Però, és clar, llavors ja no estaríem parlant d’un visor d’imatges que ensenya el món real, sinó d’un film de ciència-ficció sobre allò que hauria de ser l’Empordà i que ens hem carregat no pas amb les putes, sinó per haver-nos passat de savis o, com en diuen a l’Empordà, passar-se de puta. (Publicat a Presència el (18/4/2010)

Tot i que de vegades sembla que els científics es dediquin a estudiar detalls menors o nimietats de la vida, el cert és que per més ximple que aparentment pugui semblar la recerca que fan, com ara desllorigar la seqüència genètica de la mosca del vinagre, l’estrès dels animals que es porten a l’escorxador i o les tendències sexuals de les balenes, al final, en aquest gran puzle causal que és el planeta Terra i encontorns, tot encaixa en una imatge més grossa que connecta l’anècdota aparent, el detall suposadament intranscendent, amb una realitat complexa.
L’últim cas d’aquests que no deixen de sorprendre, o que almenys no se’ns hauria acudit estudiar als que tenim una formació científica bàsica, que vol dir extreta de l’Educació General Bàsica d’antany, és el dels científics alemanys que han descobert que els bebès, els nadons o com vulgueu anomenar els marrecs i marreques acabats de néixer, ploren en idiomes diferents. Ep, i això no vol dir que ens trobem davant de llenguatges nous basats en el plor sinó que, segons sostenen després d’anàlisis profundes i treballs de camp d’un empirisme incontrovertible, es veu (o millor dit, se sent) que ploren seguint l’entonació i l’accent de la seva llengua materna.
Resulta, segons llegeixo en diverses publicacions que s’han fet ressò d’aquest curiós experiment científic publicat originàriament a la revista Current Biology, que per arribar a aquestes conclusions els investigadors han analitzar els plors de seixanta nadons sans procedents, respectivament, de famílies de parla francesa i de parla alemanya. La tesi derivada del cas és que els francesos bramen amb una entonació creixent, mentre que els germànics van de més a menys en la seva potència ploranera, unes característiques que coincideixen amb les inflexions dels idiomes materns respectius. Ara podria continuar exposant totes les conclusions a què arriben els estudiosos d’aquest cas, que si els bebès comencen a captar els matisos de l’idioma matern ja de l’úter estant, que si la mainada ja està mentalment preparada per parlar als tres mesos tot i que no ho fa perquè mecànicament encara no té el cos prou desenvolupat, que si bla, bla, bla. Però tot això no ho faré perquè de tot plegat només m’interessen un parell de qüestions. La primera és de caire familiar. Resulta que, des de fa encara no un parell de mesos, tinc una neboda. És de mare catalana i pare castellà. Truco a la mare i li dic: «Escolta, t’has fixat en quin idioma plora la nena?» Ella em contesta, amb una aguda remor de fons: «Mira, germanet, el meu problema bàsic actualment no és saber en quin idioma plora sinó com carai aconseguir que pari de bramar.»
La segona qüestió és encara de més transcendència i obre una nova perspectiva al problema català. Ja tenim una pista per saber per què a Espanya no ens donen el que ens pertoca. Si ens refiem de l’adagi que diu que qui no plora no mama, el tema és claríssim. No és pas que no ens facin cas perquè no plorem prou, sinó perquè, senzillament, com que plorem en català, no ens entenen. Quants anys de llàgrimes vessades inútilment!

Fa un parell de mesos d’agost vaig visitar la ciutat de Flensborg, a Alemanya, que no és ben bé el mateix que dir que vaig visitar la ciutat alemanya de Flensborg. Si ho busqueu en un mapa de l’estat germànic trobareu, al nord del país, el topònim Flensburg. És la mateixa ciutat.

Amb la corrupció passa igual que amb les pizzes: tothom es pensa que com a Itàlia enlloc, però en realitat una bona quatre estacions la pots trobar en qualsevol racó de món. A Catalunya (on, per cert, hi ha pizzeries excel·lents) aquests dies estem comprovant amb tota mena de detalls que en la cuina de la martingala estem a l’altura dels millors, és a dir, dels pitjors. (Llegiu-ne més…)