Escrits amb els dits

En els sectors independentistes catalans es valora amb una mena de respecte corporatiu el cas com un cabàs de Reagrupaent. Personalment, jo me n’alegro d’aquesta comèdia que protagonitzen, en la qual Cantinflas, Xarlot o Toni Albà no serien admesos per falta de gràcia. Ja és hora que es vegi el pa que s’hi dóna perquè el votant independentista potser d’aquesta manera, veient com en Carretero i companyia ventilen públicament el seu patetisme ideològic i estratègic, s’adonarà que cal fugir corrents d’allí on tregui el cap un purista, on aixequi el dit un patriota insubornable, on alci la veu un salvapàtries de boquilla. (Llegiu-ne més…)

Obro el diari i, coi, avui no hi trobo cap grup nou de patriotes presentant la fórmula definitiva per a la independència. Què passa? Com és que no hi ha ningú més que s’apunti a la festa de reagrupats, plataformes pel dret a decidir, organitzadors de consultes, veterans il·lustres, promotors d’ielepés, laportistes, etcètera? S’han acabat els caps per a nous barrets? O és que cal donar-los temps perquè congriïn noves escissions? (Llegiu-ne més…)

Ras i curt: per assolir la independència de Catalunya no fan pas falta més partits, sinó més independentistes. Ja em perdonareu la pedanteria, però la frase anterior em sembla absolutament irrefutable. Amb les estadístiques electorals, enquestes i sondejos disponibles fins a la data, són faves comptades. Els catalans que volem que Catalunya sigui un estat sumem, en el millor dels casos possibles, tirant llarg i sent demoscòpicament més que generosos, el trenta-cinc per cent del total. Si parlem de representació parlamentària la cosa baixa força, amb una única formació que es defineix com a independentista i que mentre no es demostri el contrari (és a dir, que es negui a proclamar la independència quan disposi de majoria parlamentària) no hi ha motiu per dubtar que ho és. Com que ja se sap que a Catalunya sempre hi ha un pitjor, i que si hi ha una cosa pitjor que ser pocs, aquesta cosa és ser pocs i malavinguts, l’independentisme polític català sembla que està en camí d’experimentar una nova subdivisió d’aquestes que el porten periòdicament a tornar a la línia de sortida quan, amb penes i treballs, i sense haver arribat tan lluny com es voldria, han aconseguit recórrer una part del camí. Els il·luminats que vulguin tirar endavant alguna d’aquestes dotzenes de projectes d’independentisme autèntic que pul·lulen pel país del tants caps, tants barrets, poden batejar-lo amb una denominació per a la utilització de la qual no els cobraré pas drets d’autor: el Grup Sísif. En honor, és clar, a aquell personatge condemnat a córrer rostos avall una i una altra vegada per encalçar la roca que tenia com a missió empènyer fins al cim però que se li esquitllava reiteradament.
L’independentisme català fa temps que deixa que la roca se li esquitlli. Mai fins ara havia tingut tanta representació parlamentària. Mai fins ara havia tingut tant suport social. Però un cop més viu presoner de l’estratègia de l’ameba, aquell animaló unicel·lular que només sap viure dividint-se.
No patiu per la falta de partits, sobiranistes compulsius. No patiu, que només falta ser prou. Quan siguem prou no caldrà fundar nous partits perquè ja se n’hi tornaran els partits actuals, d’independentistes, per no quedar fora de joc. No hi ha pells més fines per adaptar-se a la realitat social que les de les grans sigles, que tenen la virtut d’ensumar què vol la població cinc minuts abans que la mateixa ciutadania sigui capaç d’articular-ho, per així fer l’efecte que els líders són ells. Ja vindran al nostre molí polítics de dretes, d’esquerres, republicans i fins i tot algun monàrquic despistat. Només cal que ens comportem com a independentistes en la nostra vida corrent i a les urnes. Ja se’ns rifaran aquests que ara ens prenen per somiatruites. Els que estan badant són els que encara creuen que Espanya és casa nostra. Baden ells, però també baden tots aquells que es pensen que per obtenir la independència, en comptes de cohesió i aritmètica parlamentària, el que compta és fundar i refundar, dividir i subdividir. Amb aquests amics de la pàtria, no ens calen enemics.

Qualsevol cec que contempli l’estat d’ebullició que viu l’independentisme català en aquesta arrencada de curs polític segurament pensarà que mai com ara el concepte independència havia tingut un contingut tan palpable, d’objectiu assolible, de somni realitzable. Qualsevol independentista amb perspectiva i capacitat d’anàlisi pot deduir, en canvi, que el sobiranisme català ha iniciat un cicle descendent que el tornarà de pet a l’ostracisme i a la marginalitat que tant havia costat deixar enrere i que amb aquest nou segle, per primer cop a la història, havia pogut començar a consolidar-se des del govern, actuant, mullant-se, acostumant-se a formar part d’una estructura de poder.
És cert, hi ha una onada de referèndums a les portes, reagrupats que treuen pit i generen il·lusions, plataformes i corrents de diverses procedències i orientacions, les habituals faccions en l’independentisme parlamentari d’ERC (sembla que conjurades momentàniament per Puigcercós: aviam quan dura, que hi hagi sort), presidents de clubs esportius que volen portar Catalunya a la Champions, i no seria gens estrany que des que escric aquest article fins que surti publicat aquest batibull estelat hagi tingut noves incorporacions. Una situació que envejaria qualsevol moviment secessionista mundial si no fos perquè aquest creixement es fa amb una base electoral que no s’eixampla, la qual cosa fa que l’aparent onada en realitat no sigui res més que una perillosa trencadissa disgregadora.
Una situació de dispersió creixent que és aplaudida en privat i fomentada obertament per la dreta nacionalista espanyola dominant a casa nostra, divisió atiada amb l’amplificació dels errors dels independentistes que són al govern (la qual cosa no vol dir que no errin) i la sobrevaloració mediàtica de totes les dissidències i alternatives, instrumentalitzades per erosionar la imprescindible unitat de qualsevol opció nacionalment ambiciosa que vulgui ser alguna cosa més que un cercle viciós entre la il·lusió sobreescalfada a la frustració encesa, sense passar pel realisme fred que cal per caminar endavant encara que, sovint, sigui fent més volta.
D’aquí a un any a tots els tocarà passar per caixa a cobrar els rendiments electorals d’aquesta mobilització sobreactuada. Em pensava que ja havíem començat a aprendre a deixar el funambulisme ideològic de banda. Que sabíem que en política es pot reivindicar l’honestedat sense oblidar que el purisme ideològic és un oxímoron. Que l’acció política corromp els ideals és una veritat amb milers d’anys de demostració empírica, la qual cosa no vol dir que impliqui la traïció o la renúncia als objectius. El més trist per a un votant independentista com jo és saber amb un any d’antelació que, voti qui voti, l’independentisme serà el gran derrotat a les urnes catalanes. Perquè una cosa és tenir diverses fórmules per escollir i l’altra que aquestes opcions, víctimes de personalismes, il·luminacions i incapacitat de treballar disciplinadament, es considerin uns als altres, respectivament, els seus pitjors enemics, mentre l’enemic de debò, granític, ens continua passant per sobre perquè sap que la resistència catalana està feta de pedra sorrenca.

Els diaris espanyols tenen fama de ser extremadament nacionalistes, de gastar un patriotisme tavernari i de brandar estanqueres i toros d’osborne a la més mínima oportunitat. Normalment ens donen proves documentals suficients per confirmar aquesta impressió. Altres vegades, ens podem trobar sorpreses curioses. Com em va passar abans d’ahir quan vaig veure tots els diaris del dia sobre la meva taula de redacció. El dia abans, un nedador cordovès havia guanyat una medalla d’or als campionats europeus de natació. Em vaig fixar en el tractament que en donaven els diaris de Madrid. Mireu aquesta portada:

ABC

 En tenim una més:

 

Deixeu-me que us n’ensenyi una altra, encara:

Com es pot comprovar, els quatre principals diaris del país veí van tractar d’una manera bastant discretota la nova proesa de l’esport hispànic, amb fotos petites del nedador en algun raconet de les portades respectives. El mateix dia, en canvi, oh, sorpresa, així era tractada la victòria d’un nadador de Còrdova, a les portades dels dos diaris catalans més llegits:

Caram, caram. Sembla que el patriotisme espanyolista ha canviat de capital. Què deu haver passat. Potser els espanyols han mort d’èxit i ja estan tips de celebrar victòries dels seus esportistes? Potser alguns diaris catalans s’han tret la careta i els ha quedat una cara d’espanyols que no els superen ni els espanyols de veritat. Ja passa això, a les colònies. Les classes favorables a la metròpoli, sovint acaben sent més nacionalistes que la pròpia mare pàtria. Un exemple bastant clar.

Ara imagineu-vos que un bon dia decidiu visitar el metge perquè aneu restrets, o perquè teniu una migranya que us tortura i ja no podeu aguantar-ho més, o aneu a urgències perquè us heu regirat un peu. Un cop allí, però, el facultatiu de torn, després d’atendre-us amb tota professionalitat, us diu que, bé, no us pot prescriure el tractament perquè abans està obligat a portar el seu diagnòstic al Col·legi de Metges per tal que allà hi donin el vistiplau. Un vistiplau que comporta el pagament previ, és clar, d’una taxa. Aquest supòsit que us plantejo us pot semblar una bertranada, una pèrdua de temps i una complicació gremial absurda. Teniu raó. Però per més raó que tinguem tots plegats, val a dir que més o menys aquest procés és el que han de fer professionals com arquitectes, aparelladors o enginyers abans de poder tirar endavant els seus projectes, amb un mecanisme presumptament de control professional anomenat visat que ara el govern de les Espanyes vol que deixi de ser obligatori.
Segons s’explicava amb detall en un reportatge de L’Econòmic de fa un parell de setmanes, la Generalitat de Catalunya, amatent i servidora dels interessos dels seus ciutadans, està preparant un artefacte burocràtic que anomenarà visat d’idoneïtat. El govern del nostre país ha emprès aquesta iniciativa perquè, en total acord amb els col·legis professionals afectats, considera que la fi del visat posa en perill la seguretat de les obres i ja se sap que en aquest món no es pot deixar res en mans de la improvisació o la imperícia ni estem per fer les coses a la babalà.
Qualsevol que no sàpiga de què va la cosa pot pensar que ni el govern ni les mateixes entitats col·legials es refien de la competència dels professionals del sector. No és aquesta, la qüestió. En realitat, passa que rere aquesta aparent pruïja preventiva de tots plegats en realitat s’hi amaga la necessitat urgentíssima d’haver de salvar a corre-cuita la principal font d’ingressos d’unes entitats col·legials en bancarrota sobtada que encara no s’han refet de la sorpresa de veure com se’ls ensorra l’edifici corporatiu que tenien muntat per causa de la caiguda en sopols de l’activitat immobiliària i constructiva. El visat, tothom ho sap, o almenys ho sap tothom que treballa directament o indirectament en aquest sector, és un simple tràmit burocràtic, un segell, una nosa corporativa amb finalitats merament recaptatòries.
Si volen salvar les paradetes corporatives d’arquitectes, aparelladors, enginyers i altres per garantir la supervivència no pas de les professions sinó de les mateixes paradetes, que les salvin. És discutible, però és una opció, sobretot tenint en compte que en depenen uns quants llocs de treball de l’aparell burocràtic que s’ha anat edificant amb els anys i que ara es va aprimant a marxes forçades. Tanmateix, molts professionals que ja pensaven que a partir d’ara es podrien estalviar aquest tràmit onerós a hores d’ara es deuen estar preguntant com carai s’han fos els seus col·legis professionals les morterades que es van ingressar quan el totxo anava fort.

Portada del llibre

He llegit Última nit a Twisted River, de John Irving i he tornat a gaudir com un boig amb la imaginació torrencial i l’habilitat literària incommensurable del senyor Irving. No sé si és millor que El món segons Garp, o si està per sota de La dona difícil, o si és tan obsessiva com La quarta mà, o bé té molts punts en comú amb Fins que et trobi. O si té molts punts en comú amb La dona difícil i és millor que La quarta mà o és tan obsessiva com El món segons Garp. Barregeu-ho com vulgueu. És igual. Com les pel·lis de Woody Allen, com les cançons de Leonard Cohen, Serrat o Manel, com els quadres de Hopper o les estàtues de Giaccommetti, com passa amb molts artistes, i entre aquests molts, molts són entre els més grans, els llocs comuns argumentals (o musicals o visuals), les autoreferències, les obsessions i l’estil confegeixen una única obra que es va bastint peça a peça de manera que cada llibre és alhora única i una part del tot. És el que passa amb Última nit a Twisted River, una entranyable història familiar marcada per un crim no descobert (o descobert només a mitges) que penja com una espasa de damocles durant tota la peripècia vital d’uns personatges principals construïts de manera excel·lent, amb l’evolució psicològica habitual en aquest autor que sempre planteja arguments que travessen dècades i dècades de la vida dels protagonistes. Hi ha misteri, hi ha tendresa, hi ha duresa, hi ha ironia, hi ha de tot. Fins i tot algunes clucades d’ull al lector amb la introducció d’elements que resulten familiars al lector habituat a Irving, com l’afició a la lluita lliure d’un dels personatges, l’aparició fugaç d’una pista d’esquaix en un graner, la confusió entre óssos i humans, o l’obsessió per tallar-se la mà del secundari de luxe del llibre, entre altres. No és la millor obra d’Irving, però no cal, perquè la millor obra d’Irving és tota la bibliografia, i l’última nit a Twisted River és una més de les proves irrefutables.