Escrits amb els dits

Portada del llibre

Havent deixat passar uns mesos des que vaig llegir Ningú no ho ha vist, de Mari Jungstedt, he llegit Ningú no ho ha sentit, de la mateixa autora. Igual que vaig escriure sobre el primer lliurament de les aventures del comissari Knutas, no deixa de ser una típica novel·la de polis i lladres sueca com tantes i tantes ens envaeixen aquests últims mesos. A diferència de l’anterior, però, aquest segon llibre el trobo més interessant que el primer, amb un cas més sòlid i una intriga ben portada, amb un final inesperat i ben aconseguit, i amb una història paral·lela d’alt voltatge eròtic que no està malament tot i que resulta tan paral·lela que fins i tot sembla una altra novel·la si no fos per les puntuals (i decisives) intervencions del periodista enamoradís en la resolució del crim. En definitiva, una novel·la negra entretinguda, de bon passar, on, novament, venen ganes de viatjar a l’illa de Gotland a passar les vacances, ep, això sí, vigilant que ningú t’esberli el cap per no donar peu a un nou argument per a la senyora Jungstedt.

Portada del llibre

No fa gaires dies havia de tornar en tren cap a Girona i, abans d’enfilar-m’hi, vaig comprar, per només 9 euros, El viatge al passat, d’Stefan Zweig (1881-1942), publicat per primer cop en català directament en edició de butxaca per Edicions de 1984. Feia temps que en aquest país no es publicava res amb una relació qualitat preu tant extraordinària, però bé, això tampoc no és el més important d’aquest llibret de poc més d’un centenar de pàgines que explica la relació impossible de dos enamorats que es retroben després de nou anys de separació durant els quals no han pensat en altra cosa que en consumar una aventura avortada tot just després de quatre arrambades escadusseres. Una història de passió burgesa de principis de segle narrada de manera magistral, com sempre, pel mestre dels sentiments melancòlics, un Stefan Zweig més conegut per aquests verals per relats biogràfics tan imprescindibles com el de Fouché, retrat d’un home polític (la millor biografia (quasi) novel·lada que s’hagi escrit mai, pel meu gust), que va deixar unes memòries que són les de tota una generació, la del tombant del segle XIX al XX, la dels que van viure el canvi més definitiu que hi ha hagut mai entre passat al futur en tota la història de la humanitat (El món d’ahir) però que en el seu temps va ser força popular per les seves incursions en la novel·la de sentiments, no confondre amb la novel·la romàntica. Un llibret, el Viatge al passat, que es llegeix d’un glop en un trajecte de tren de poc més d’una hora, o en una tarda de pluja de mal passejar. I si quedeu amb set, correu a comprar els altres títols d’aquest autor que us he citat, i afegiu-hi, si us abelleix, Moments estel·lars de la humanitat

Només pel ressò internacional que ha tingut la consulta d’ahir ja ha valgut la pena. Només perquè molts descobrissin que es pot anar a votar per la independència d’aquest país anant i tornant pel carrer amb total normalitat ja ha valgut la pena la consulta d’ahir. Ara sentirem a dir que si ha votat poca gent, que si no és representatiu, que si tomba que si gira. No en fem cas. Qui no s’adona que la data d’avui marca el punt d’inici d’un gran canvi per a Catalunya o bé és que no sap el que està passant realment en aquest país, o bé és que ho sap perfectament però fa veure que no passa i mira cap a una altra banda. Ara cal mantenir el ritme i la progressió. D’una banda, treballant per tal que en les consultes futures, i especialment en els municipis més grans que s’aniran afegint a la roda, la participació es mantingui almenys en els mateixos nivells. I de l’altra, i aquí sí que toca treballar als partits, mirant d’evitar que el potencial que neix d’aquestes urnes no es perdi per culpa de la disgregació electoral. La dita del divideix i venceràs és especialment cruel quan la divisió no la genera l’enemic sinó que es crea en les pròpies files.

Si ens hem de creure que les consultes independentistes de diumenge són una cosa seriosa, i jo m’ho crec, demà en teoria és el dia de reflexió abans del referèndum. Una jornada habitual en tot sistema democràtic avançat, on les votacions i les eleccions i tots els actes de participació popular s’organitzen amb un calendari perfectament pautat i amb garanties de netedat, transparència i legitimitat. La pruïja dels impulsors de la moguda de demà, i de les que vindran, garanteix un acte modèlic dintre dels marges de l’alegalitat en què, obligats per la insensibilitat de la política oficial, ens hem vist obligats a moure’ns tots plegats, els que ho munten, els que votaran diumenge i els que ho farem més endavant. Demà, com deia, és una jornada de reflexió. Que, ben mirat, ens podríem estalviar perquè durant els últims 300 anys hem tingut temps de sobres per reflexionar i esvair tots els dubtes sobre la necessitat de votar per la independència de Catalunya. Si l’Estat espanyol us convida a cafè, un trist cafè aigualit per a tots, des d’aquest racó de paper de diari un servidor us invita, a tots els que us vingui de gust, a diumenge votar sí.

Portada del llibre

D’entrada haig d’admetre que tinc una debilitat especial per les novel·les que tracten d’històries familiars, en les quals l’argument va poc més enllà del recorregut biogràfic dels protagonistes. Poc més enllà vol dir anar molt lluny, això no obstant, especialment si la família triada, sovint la del propi escriptor o escriptora, té una peripècia vital digna de ressenyar. És el cas de Doris Lessing, els pares de la qual, Alfred i Emily, que donen títol al llibre, la van dur de petita, en les dècades d’entreguerres, a una granja colonial de Rhodèsia del Sud (actual Zimbabwe), on tots plegats van viure una història de petites misèries, grans esperances i frustracions immenses. Un argument que dóna ell sol per aguantar tot el llibre però que només és la segona part de la narració de la magistral escriptora britànica, que dedica tota la primera part a inventar una vida diferent per als seus pares si ella, la mare, no hagués perdut el seu primer amor a la Gran Guerra i si ell, el pare, no hi hagués deixat una cama. Una faula deliciosa en la qual els dos protagonistes coincideixen en els llocs i els temps però fent camins diferents, cadascun casat amb una altra persona, amb una altra família víctimes d’uns altres desenganys. Una lliçó narrativa que Lessing cus magistralment amb la memòria familiar real, de la qual ella va ser coprotagonista i, sobretot, espectadora privilegiada, teixint un text ple de nostàlgia crítica, dels indefectibles conflictes entre mare i filla que tenyeixen bona part de la seva obra, i de referències literàries d’aquells temps que la mainada tenia més tendència a formar-se davant d’un llibre que no pas del televisor o la playstation o la gameboy. Una obra, d’altra banda, que connecta amb alguns altres exemples recents del gènere que recomano de passada encara amb més entusiasme i que són Dues vides, de Vikram Seth i Novel·la familiar, de John Lanchester, amb les quals Alfred i Emily comparteix molts aspectes argumentals, extremitats ortopèdiques incloses, en una mena de subgènere de literatura biogràfica colonial.

Diumenge vinent, a més de cent-cinquanta pobles i ciutats de Catalunya se celebraran referèndums populars per tal de permetre a la ciutadania expressar la seva opinió sobre la independència de Catalunya. Poca broma: tres quarts de milió de catalans podran dir-hi la seva en una consulta de democràcia popular sense precedents en magnitud al nostre país. Una iniciativa que sorgeix d’allò que se’n diu la societat civil i que té el suport de particulars, d’organitzacions, d’entitats i també d’alguns partits polítics, que hi són benvinguts amb reserves o directament amb repulsió, per bé que, en la meva modesta opinió, sempre val més que hi siguin que no pas que se’n desmarquin o se’n desentenguin. D’acord, són oportunistes. Ja se sap que, per definició, l’estratègia d’una formació política es mou sempre entre la solidesa del programa ideològic i l’habilitat en la navegació per les procel·loses aigües de la conjuntura.
Deixem els partits durant trenta ratlles i tornem a la iniciativa popular.
Només el fet d’haver organitzat tota aquesta paradeta democràtica ja és una victòria aclaparadora sobre l’Estat de llibertat condicional a què estem sotmesos dins d’una Espanya que sempre es reserva l’última paraula sobre les decisions que prenem els catalans.
No sé quina participació i quins resultats hi haurà d’aquí a una setmana, però ben segur que, al marge d’això, molts focus mundials llançaran la seva llum mediàtica sobre Catalunya. No exagero. El referèndum fundacional d’Arenys de Munt ja va demostrar el poder de convocatòria que té una iniciativa com aquesta. Jo no podré anar a votar perquè al meu poble, per problemes logístics, no plantarem les urnes fins al mes d’abril. Però no tinc cap dubte a sumar-me a tots aquells que fan campanya en favor de la participació en les consultes i, posats a demanar, insten al vot pel sí a la independència. Aquest exercici de democràcia pot semblar una collonada, un brindis al sol o una activitat sense cap transcendència més enllà de deixar esbravar la parròquia independentista. Això és el que propaguen els que, en realitat, són conscient de les conseqüències polítiques que l’onada sobiranista pot tenir per al futur del nostre país.
Ara bé, dit això, podem tornar als partits.
Cal tenir clar que per més que la societat civil actuï en la mobilització independentista, al capdavall només la política pot concloure la feina. En conseqüència, les consultes del diumenge dia 13, i les que es puguin anar fent en un futur immediat, no hauran servit per a gaire res si la tardor vinent tot plegat no es concreta en les eleccions al Parlament. Només hi tindrem alguna cosa a pelar si tots els que votem plegar de ser espanyols, la tardor vinent votem partits que tinguin la independència de Catalunya com a objectiu programàtic. El ventall no és gaire gran, però hi són. El camí de la llibertat passa indefectiblement perquè hi hagi una setantena d’independentistes entre els cent trenta-cinc diputats. Aquí començarà a obrir-se la porta.

El suport creixent a la independència de Catalunya és un fet que, d’uns anys ençà, es palpa en l’ambient en bona part del territori. Per aquest motiu, quan surt una estadística nova que posa xifres a la voluntat de convertir-nos en els futurs nous veïns de l’Estat espanyol, cada cop em fixo menys en el percentatge d’adhesions afirmatives i més en el d’opinions negatives o indiferents. Amb aquests percentatges tan esperançadors ha arribat un moment que allò important no és quants som i quants anem sumant, sinó l’evolució dels que ens van a la contra. Així, de l’última enquesta publicada sobre el tema, allò que realment és important no és pas que més de la meitat vulguem la independència (la tendència a l’alça es va consolidant des de fa temps) sinó que els que hi votarien en contra no arriben al 20%. És aquesta xifra, la que cal vetllar perquè no es vagi alimentant dels que fins ara no es decideixen, perquè el pitjor escenari possible és la polarització.

Veient les cares, els posats i les opinions d’un bon grapat de compatriotes, sembla que molts conciutadans acaben de descobrir, consternats, que en aquest país hi ha corrupció i, encara pitjor, hi ha corruptes confessos, presumptes i de totes les categories i pelatges que vulgueu. No se’n saben avenir, aquests conciutadans esparverats, de la suposada nova. Curiós. Ara descobrim, també, que hi ha molta gent de bona fe a Catalunya. D’una candidesa tan sorprenent que resulta que fins ara es pensaven que aquest mal que fa anys, segles i mil·lennis que pateix tot el món, el càncer de la martingala, tenia el pas barrat en una mena de poblet irreductible de tall asterixià en aquest racó de la Mediterrània, un llogarret on l’honestedat impol·luta, la puresa moral i l’obediència respectuosa a la llei eren una qüestió quasi de naturalesa genètica.
Doncs no. Catalunya és com la resta del món. Com la resta del món i amb uns últims anys d’especulació salvatge a cavall de la construcció que han sigut totxo abonat per a aprofitats, oportunistes i aixecadors de camisa de guant blanc i de guant negre. Una constatació que no ens ha pas de portar a despreocupar-nos, ni a minimitzar, aquesta onada d’aigua fecal que brolla de les clavegueres nacionals, però que tampoc cal que ens deprimeixi fins al punt de pensar que estem pitjor que abans. De fet, gosaria dir que estem una mica millor: cada corrupte que es desemmascara no és pas un corrupte nou, sinó un corrupte identificat.
Total, que no ens posem pas més pedres al fetge de les estrictament necessàries. I tampoc errem la diagnosi pensant, per poder descarregar una mica anímicament la nostra afligida consciència col·lectiva, que la culpa és dels espanyols que ens persegueixen i que ara explotaran aquests casos per denigrar-nos. Que Espanya s’aprofitarà d’aquests casos per tocar-nos els pebrots, no en dubtem pas. Però això ho fan sempre i amb el primer que tenen a mà. O sigui, que per aquesta banda, en tot cas, el que hauríem de mirar de fer és no servir-los carnassa en forma d’indesitjables que no ho són pas per culpa d’Espanya sinó per culpa d’ells. I, encara menys, no caiguem en l’error de creure que tots els polítics són una merda i uns podrits i uns aprofitats. Els polítics són tan incorruptibles com els arquitectes, els lampistes, els periodistes o els promotors immobiliaris. Substituir-los en bloc per altres de nous no només no resol res (la història ho demostra a bastament), sinó que a més obre el perill d’involucions perillosíssimes derivades de cabdillismes, puristes de boquilla i populistes del broc gros, on la casuística també és profusa.
Ni la corrupció, ni la pederàstia o l’homicidi, per posar alguns exemples, no sempre han figurat en el catàleg del crim, perquè aquest mostrari varia segons el temps i les civilitzacions. Els corruptes no fa pas tant que són castigats, en uns verals on el culte al sotamà sempre ha tingut força predicament. Paral·lelament a l’aplicació de la llei, per tant, la millor manera de combatre la corrupció és deixar d’envejar els aprofitats que se’n surten i deixar de compadir els que enxampen.