Escrits amb els dits

Samaranch, fent exercici

Igual que moltes altres persones de diferents àmbits professionals, he rebut un correu instant-me a signar un manifest contra el fet que el senyor Juan Antonio Samaranch  sigui president honorari del Comitè Olímpic Internacional. Una iniciativa de ciutadans responsables, cívicament responsables i vigilants de la salut democràtica d’aquest país que, malgrat que em mereixen tot el meu respecte i que coincideixo plenament amb la seva reivindicació concreta sobre Samaranch, no el subscriuré. Si la promoció de manifests fos una disciplina olímpica, ben segur que els catalans disposaríem de comitè propi com a reconeixement al nostre potencial inqüestionable. Al final, el que passa amb aquesta hiperactivitat manifestant és que les campanyes s’acaben convertint en una vàlvula d’escapament que, lluny de posar fi al problema principal del país (que és que oficialment no és país) només fan que dilatar sine die la campanya total i definitiva que no és altra que fer les maletes i marxar d’Espanya. El cas Samaranch no té ben bé connotacions de reivindicació nacional però sí que vol passar factura, entre altres coses, al sinistre personatge que va tancar per sempre la porta del seu propi país a competir en uns Jocs Olímpics sota bandera pròpia. La campanya engegada ara contra aquest individu està carregada de raó però és una pèrdua de temps i, sobretot, d’energies, perfectament estalviable. En primer lloc perquè demanar al Comitè Olímpic Internacional que expulsi un fatxa és com exigir a un estanquer que no vengui tabac. Resulta especialment instructiu per aprofundir sobre la sordidesa del moviment olímpic, llegir el magnífic llibre del periodista esportiu Jordi Camps. Hi podreu constatar que el Samaranch no hi desentona gens en aquell club selecte, tot el contrari. Per aquesta banda, més que l’expulsió del mandatari barceloní el que caldria és reclamar la dissolució o, com a mínim, la refundació de l’olimpisme modern. L’altre aspecte: dintre o fora del COI, Samaranch és un fatxa. I tant! L’únic que passa és que fa setanta anys que no només és un fatxa sinó que no se n’ha amagat mai. No cal dir que hi ha grans revelacions periodístiques ni mostrar fotografies el senyor Juan Antonio alçant el braç com si fossin una novetat destinada a escandalitzar l’opinió pública. Aquesta foto només sorprèn als que són massa joves o als desmemoriats. El problema de Samaranch és que, amb aquestes credencials, no només ha pogut viure amb tota impunitat sinó que ha estat promogut a les més altes instàncies i reconeixements tant des del sector públic com el privat. La qüestió no és tant Samaranch, doncs, sinó la feredat que fa pensar en els polítics i empresaris que tenim a casa nostra. Ara que és un vell xaruc no val la pena condemnar-lo públicament, perquè, en aquest cas, la ràbia no s’acabarà matant el gos. Perquè el senyor Samaranch no sigui un exemple de ciutadà responsable el que cal no és assenyalar-lo a ell (que ja li quedent pocs telenotícies, tot i que ben segur que els últims seran com el NODO dels millors temps) sinó remoure tota la classe dominant que ha permès que hagi arribat on és. I a la nostra escala catalana això vol dir, abans que res, i primer de tot, plegar de ser espanyols. Qualsevol altre manifest ens allunya de l’objectiu i ens desgasta en la lluita.

Una pantalla gegant instal·lada davant l’ajuntament de Terrassa, en col·laboració amb Telecinco, només va poder oferir 5 minuts d’un d’aquests partits de costellada que juga aquests dies la selecció espanyola, perquè una colla d’eixelebrats van boicotejar l’acte calant-hi foc. Naturalment, els caps benpensants del país (d’aquest país i del país veí) han posat el crit al cel qualificant d’intolerants cap amunt els autors de la bretolada, atemptat en diuen ells. Tenen tota la raó. Perquè l’acte demostra una inconsciència i una falta de respecte total per la pluralitat i la diferència. El que sobta és que tota aquesta gent de seny només s’ofengui quan es boicoteja la selecció espanyola i quan, en canvi, l’Estat espanyol reprimeix les seleccions catalanes, que és sempre, callin com morts. Ja se sap, quan la intolerància s’exerceix des del carrer és violència, i quan es practica des de l’Estat rep el nom de llibertat.

La portada del llibre

Després de la magnífica Tannöd, el lloc del crim, l’editorial Proa acaba de publicar la segona novel·la de l’alemanya Andrea Maria Schenkel. Es diu L’expedient de Josef Kalteis i segueix un esquema força similar al de l’obra anteriorment esmentada, que va fer guanyar a la seva autora el premi a la millor novel·la negra alemanya del 2007. La trama, doncs, és un puzle argumental construït a base de declaracions de testimonis, sense ordre cronològic estricte sinó amb anades i vingudes constants que, malgrat tot, van estrenyent cada cop més el cercle d’una història de violacions i morts de noies joves en en el Múnic dels anys 30 al voltant d’un personatge obscur, el Josef Kalteis del títol, que des d’un primer moment ja se sap que ha estat guillotinat. Una revelació inicial que, a canvi d’estalviar la intriga sobre la identitat de l’assassí, s’hi acosta d’una manera sinuosa, primer presentant el personatge sense dir-ne el nom, a través de tota una galeria de personatges tristos, foscos i desorientats en un país tenallat per la crisi econòmica i l’ofuscació del nazisme. Un retrat agre d’una societat malalta que té en el criminal protagonista, un conductor de ferrocarrils aparentment normal i honorable, la metàfora del mal que està covant en aquells anys la nació alemanya, que es resumeix prou bé en la frase final del llibre, quan Kalteis, confessant els seus crims, admet: «Un cop fet me n’avergonyia sempre, però al cap d’un temps ja no me’n recordava i tornava a sortir. Com una bèstia, és aquest impuls, hi tornava… i hi tornava.»

L’heu llegit, el llibre? Us ha agradat? No us ha agradat? Els vostres comentaris són benvinguts!

Terricabras i Fontana, a la UdG

La Universitat de Girona celebra el vintè aniversari de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, per on han desfilat els millors cervells mundials tant en el camp de les humanitats com en el científic. Aquest any, el convidat d’honor ha estat el senyor Josep Fontana, historiador de prestigi i una de les ments més respectades i sòlides que circulen per aquest país.
Amb l’objectiu d’escriure un parell d’articles fa uns dies vaig entrevistar el senyor Fontana i també el filòsof Josep Maria Terricabras, director i autèntica ànima de la Càtedra. El resultat en van ser unes converses meravelloses que em reafirmen en la convicció que per a un periodista la feina sovint pot resultar sinònim de plaer. De privilegi. Amb el doctor Terricabras vam repassar la llarga llista de savis amb lletres grosses convidats per l’entitat que dirigeix. Chomsky, Prigogine, Leonardo Boff, el pare Batllori, Agnes Heller, Alain Touraine, Cavalli-Sforza. I així fins a sumar vint-i-sis autoritats en camps tan diversos com la geometria, les matemàtiques, la teologia, la història, la genètica o la química.
Una llista que, amb la seva oratòria brillant i un punt d’abrandament, de passió emfàtica per la comunicació, el filòsof calellenc em va resumir en poc més de mitja hora d’una manera planera, simpàtica i amena.
L’experiència amb Josep Fontana va ser igualment enriquidora, una breu lliçó particular impagable sobre història i actualitat, desgranada amb veu pausada, un to contundent però sense agror, destil·lant una ironia calculada, mostrant una saviesa gens intimidatòria. Un dels pocs exemples d’intel·lectuals compromesos que juguen amb les cartes sobre la taula, sense ambigüitats, sense voler fer passar bou per bèstia grossa.
Malgrat tota la col·lecció de comentaris brillants que vaig poder escoltar, de les dues entrevistes en destacaré una frase i dos exemples. La frase és la resposta que em va donar Terricabras a la pregunta sobre de qui, d’entre els grans noms que havia convidat a la tribuna gironina, en servava més bon record. Resposta: «Tinc bon record de tots. Eren tots tan de primer nivell, tant, que la diferència entre ells i els de segon i tercer nivell és espectacular: gent senzilla, gent amable, gent que no planteja cap dificultat; tractar amb ells ha estat un encant.» Aquesta és la frase.
Els dos exemples: els protagonistes d’aquest article. D’ells també en destacaria aquesta saviesa amable, sense artifici, encomanadissa (tot i que, a diferència dels virus, per més que t’hi apropis, la saviesa no és de tan bon encomanar). En un món on el concepte d’intel·lectual es banalitza o es pronuncia amb èmfasi pejoratiu, Terricabras i Fontana són dos intel·lectuals que tornen al mot la seva brillantor. Dos savis. Dos professionals del coneixement que fan gran aquest país petit, entre altres coses, perquè el seu treball i el seu compromís han contribuït no només a intentar millorar-nos com a col·lectiu sinó que, sobretot, ajuden a fer que d’aquest país se’n pugui continuar dient país.

Portada del llibre

L’editorial Adesiara ha publicat L’assassina, un títol que té aparença de novel·la negra però que en realitat és un drama rural del segle XIX ambientat a les illes gregues. L’autor és un dels pares de la literatura hel·lènica moderna, Alèxandros Papadiamandis (1851-1911), i la història que hi trobareu és la d’una anciana (anciana per a la moda de l’època, ja que té poc més de seixanta anys) que es dedica a matar nenes petites per estalviar-los els patiments derivats d’haver nascut dones en una societat miserable, cruel i discriminatòria com la d’aquells encontorns. Una traducció treballadíssima de Raül Garrigasait (amb un estudi a mode d’epíleg inclós) que recrea la gran riquesa de matisos del vocabulari frondós que, cal suposar, conté l’original de Papadiamandis. Una novel·la moral sense ser moralista, amb un discurs en què la gravetat dels fets es descriu des d’una distància emotiva que, això no obstant, no comporta, ben al contrari, una falta de sensibilitat davant les desgràcies que exposa ni defuig un profund retrat psicològic de la desesperació humana. Amb la salvetat que aquesta traducció està feta al català actual, a L’Assassina hi trobareu un paral·lelisme evident, segons el meu parer, amb La infanticida o Solitud, de Víctor Català, tant per la línia argumental com pel tractament dels personatges, retratats amb una delicadesa gens estovada que fa bona la frase de Kundera que diu que no hi ha persona més insensible que un sentimental. L’assassina és una obra plena de sensibilitat, però a les antípodes del sentimentalisme.

L’heu llegit, el llibre? Us ha agradat? No us ha agradat? Els vostres comentaris són benvinguts!

Portada del llibre

 La llarga llista de noms de novel·la negra sueca traduïts al català s’ha ampliat aquest mes de maig amb la incorporació de Camilla Läckberg, un autèntic fenomen al seu país, on Les filles del fred, ara traduïda a la nostra llengua per l’editorial Amsterdam, acumula tres milions de lectors i una autèntica rastellera de premis i guardons. Què voleu que us digui. En la línia de la narrativa policíaca sueca, a Les filles del fred s’hi barreja la sordidesa d’un cas amb les misèries interiors de bona part dels personatges i el paisatge desolat d’una societat fatigada de viure suposadament tan bé. És una novel·la amb molts personatges i, per tant, amb molts meandres argumentals per aprofundir en el retrat psicològic de la majoria. Alguns móns interiors més aconseguits, com el d’Erica Falck, la dona del policia protagonista, de nom Patrik Hedström, i d’altres molt millorables o una mica fets i deixats estar, com les històries personals del cap de policia Mellberg o el policia dolent Ernst Lundgren. Hi ha també, un recurs al flaixbac cap a la Suècia de la primera meitat de segle XX, a través d’una de les protagonistes que acaba connectant amb el cas de la mort que s’investiga d’una manera força sorprenent i, val a dir, una mica forçada. Malgrat tot, aquesta història paral·lela es mostra com una novel·la dins la novel·la amb una trama interessant per ella mateixa, que explora el món de l’estretor de mires de les convencions socials de les primeries del segle XX i la situació de la classe treballadora i, sobretot, de la dona sueca d’aquells temps enterrada en un món sense al·licients. Globalment, però, Les filles del fred no deixa de fer una mica la sensació de déja vu de franquícia de subgènere que funciona, perquè Suècia, i els països escandinaus en general, han creat escola, una escola ben assentada sobre la solidesa de la parella Sjöwall-Wahlöö (per cert, publicats ara per primer cop en català per Columna) i l’imprescindible Henning Mankell, però que més enllà d’aquests detalls de bona escola no arriba a sobresortir. Si no sou uns consumidors habituals d’històries sueques de lladres i serenos, Les filles del fred us satisfarà. Si sou uns habituals d’aquestes latituds narratives, no haureu perdut el temps, tampoc és això, però no la recordareu pas, ni molt menys, com una de les millors de la colla.

L’heu llegit, el llibre? Us ha agradat? No us ha agradat? Els vostres comentaris són benvinguts!

Concert del grup Manel

«A vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.» Si teniu més de trenta anys, a la majoria de vosaltres aquesta frase us pot sonar perquè pertany a una cançó que TV3 ha fet servir com a colofó dels espais de la setmana dedicada a motivar el personal per superar la crisi. Si en teniu menys de trenta, o si sou uns veterans que seguiu l’actualitat musical en general i, això ja és per a nota, la catalana en particular, sabreu que es tracta de la tornada d’una cançó d’un grup anomenat Manel, que en poc temps s’ha guanyat el favor de crítica i públic. La qual cosa, parlant de música en català, vol dir un favor relativament minoritari però absolutament devot. Aquest últim aspecte el vaig poder comprovar l’altre dia en un concert dels Manel que em va entusiasmar tot i que, inicialment, per a un quarantí anar a un d’aquests concerts pot resultar com entrar en un garatge caracteritzat de pop. Per als joves dels seixanta que encara no hem acabat la benzina concertista, els programadors generalment ens reserven les actuacions a preus poc saludables de velles glòries que, amb comptades excepcions, fan més honor a la primera que a la segona part de la seva denominació. He assistit a magnífiques actuacions de gent com Bill Wyman, Raimon o Roger Hodgson, per posar alguns exemples de veterans il·lustres, però val a dir que la majoria dels exponents d’aquestes generacions, en diferents gèneres, llengües i estils, no fan gaire res més que arrossegar els seus excessos passats pels escenaris amb una dignitat més que dubtosa.
És per això que un diu, coi, la nostàlgia està molt bé per fer donar tombs als vells vinils, però a l’hora d’escoltar música en viu val més intentar fer un esforç de posar-se al dia. I tal dit, tal fet, me n’he anat a veure els Manel i n’he sortit encantat. Unes melodies senzilles i efectives, unes lletres plenes d’un bon raig d’humor i unes gotes de melancolia. Una posada en escena engrescadora però sense excés. No són els únics que estan contribuint a revitalitzar el panorama musical català dels últims temps mirant de treure el cap entre les esquerdes d’aquesta llosa implacable que és l’àmbit comunicacional espanyol, del pes de la qual Catalunya tampoc no escapa. Hi ha els Manel, però també Mazoni, Guillamino, Sanjosex o The Gruixuts, per citar-ne només alguns que em vénen al cap i que si em vénen al cap és perquè alguna cosa de la seva música m’ha cridat l’atenció.
Ara que ho penso, potser hauria de pujar el llistó de l’edat perquè al concert de Manel em fixo que de trenta per amunt n’hi ha una bona colla. De fet, molts d’aquests nous grups fan un tipus de música força intergeneracional, transgeneracional o multigeneracional, depenent de les ganes que tingueu d’inventar nous conceptes per definir idees velles. O sigui, quarantins (i cinquantins, i… del món, no us talleu i entreu en aquesta nova dimensió de sonoritats catalanes. No us diré que us baixeu la música per internet per no posar-vos en un compromís tecnològic. Però sempre us queda la possibilitat de fer allò tan passat de moda que és anar a comprar-se el disc.

 [youtube]X5bBZ5ZbOWE[/youtube]

La portada del primer llibre

Escriure una novel·la històrica té un inconvenient i un avantatge que viuen en simbiosi permanent: la pega és que per aconseguir una obra mínimament reeixida cal per part de l’autor un esforç monumental de documentació i una immersió exhaustiva en el coneixement del període escollit. La part positiva és que com que en aquell període no hi ha estat cap dels lectors, ni aquells homes i dones que hi van ser tornaran per rebatre possibles gatades, la falta de rigor de vegades és de bon resoldre amb un recurs literari indefectiblement efectiu com és la versemblança. Aquesta tensió entre veracitat i versemblança és la que dóna diferents nivells de lectura a aquest tipus de literatura, depenent de la capacitat del receptor d’afrontar el text amb prou bagatge crític o, simplement, com a profà que només en valora el contingut literari i/o argumental. No entraré pas ara a fer una relació de relats històrics que en els últims dels anys han superat les seves mancances científiques amb una acollida calorosa per part del públic, ni, a l’altra banda, treballadíssimes recreacions històriques que han quedat arraconades al fons dels magatzems. Però d’entre les que van passar amb una discreció immerescuda (tot i aconseguir un parell d’edicions) hi ha un autèntica joia del gènere com és la Trilogia de les Croades del suec Jan Guillou. Una monumental epopeia protagonitzada pel valerós cavaller medieval de ficció Arn Magnusson, o Arn de Gothia, dividida en tres volums: El camí de Jerusalem, El cavaller del Temple i El Retorn a casa. Una suma de més de 1.700 pàgines que si no fos perquè superen els dos quilos i cent grams de paper un servidor portaria a sobre fins empassar-se’ls un darrere l’altre. Valdria la pena que la gran Isabel Martí de l’editorial La Campana recuperés del seu impressionant catàleg aquestes tres peces que van ser editades per últim com a principis del 2004. Són una combinació trepidant d’aventures, escenaris tan distants però igualment ben descrits com Götaland Occidentalo el pròxim Orient, relacions passionals i una profunda exploració de sentiments humans com l’amistat, l’odi, la traïció o el compromís, amb personatges ben treballats i històries personals magníficament desenvolupades. Tot plegat embolcallat per una narració amb profusió de dades i informació històrica molt ben recreada i, venint d’un periodista del prestigi de Guillou, sospito que documentada amb rigor tot i que no conec ni la història escandinava del segle XII ni la de les Croades per poder-ho afirmar amb rotunditat. Com que no són volums que trobareu a les primeres files de les novetats sinó que haureu de fer submergir més d’un llibreter a la rebotiga, comenceu-los a buscar ara i quan arribin les vacances d’estiu només us caldrà reservar-vos la millor gandula per llegir-los d’una tirada. Recordareu sempre aquestes vacances amb enyor. I si, per un cas d’aquells, encara us quedés temps, fent un salt cronològic de vuit-cents anys podeu recuperar del mateix autor El mercat dels lladres, una trama de corrupció política i econòmica a la Suècia actual publicada també per La Campana, que amb poc més de 500 pàgines arriba molt més lluny que Stieg Larsson i la seva famosa, meritòria però resumible trilogia.

L’heu llegit, el llibre? Us ha agradat? No us ha agradat? Els vostres comentaris són benvinguts!

Una amiga meva que és especialista a abocar aigua al vi en situacions d’eufòria desfermada o optimisme insubornable, em comentava l’altre dia, tot buidant un Empordà negre de batalla per fer passar el pa amb tomata al final del Chelsea-Barça de gloriós record, que el conjunt blaugrana pot ser un equip fantàstic, meravellós i acreditar tots els qualificatius positius que s’hi vulguin afegir, però en canvi, analitzats un per un, els jugadors són francament lletjos. No pas d’aquells tipus d’homes que fan por, de lletjor intimidatòria i virilitat sense polir, que en el fons desperta un cert atractiu salvatge. No, no, els jugadors del Barça, segons ella, exhibeixen uns rostres insípids, anodins, perfectament oblidables, que la màxima sensació emocional que arriben a generar és més pròxima a la hilaritat o la compassió que no pas a la lascívia. L’afirmació taxativa de la meva amiga va acompanyada d’uns quants noms que, certament, no deixen gaire marge de dubte: Leo Messi, Dani Alves, Yayà Touré, Carles Puyol. «El 2 a 6 de Madrid va estar molt bé –em diu–, però s’ha de reconèixer que els del Madrid tenien jugadors molt més guapos.»
Ja se sap que amb això de la bellesa tot són gustos, i fins i tot segur que d’entre tota l’afició blaugrana en trobaríem alguna, o algun, que considera Keita irresistiblement atractiu. D’entrada, l’observació estètica de la meva amiga em fa reflexionar sobre els diferents nivells de lectura que pot tenir un mateix fragment de realitat. Uns ens fixem en la bellesa del joc, o en l’efectivitat; altres centren la seva atenció en la morfologia dels contendents. Depenent d’un o altre punt de vista la victòria, curiosament, es decanta cap a bàndols diferents. Per sort, l’aspecte físic dels integrants d’un equip no suma ni resta punts en cap competició de caire purament futbolístic.
L’altra conclusió que n’extrec, de tot plegat, és que per triomfar a la vida no cal ser guapo (visca, encara tinc possibilitats d’arribar a ser algú important!), potser deixant de banda els concursos de bellesa i les llistes electorals del partit del senyor Berlusconi. Sigui com sigui, sempre s’ha dit que una persona lletja ha d’esforçar-se el doble per obtenir el mateix reconeixement que una de bon veure i/o de bon tocar. En el món de la mitologia actual, de totes maneres, la majoria de pòsters que decoren habitacions d’adolescents d’un i altre sexe no sempre han tingut en compte el físic, especialment en el cas de l’esport. Sí que és indiscutible la tendència a adorar la bellesa. Però no és menys cert que tots, i totes, hem venerat més d’un lleig (i no tantes lletges, també és veritat) sostinguts amb xinxetes a les parets de les nostres habitacions de mainada i adolescents. Repassem-ho mentalment i hi trobarem futbolistes rabassuts, jugadors de bàsquet desmanyotats, corredors de fórmula 1 amb rostres desfigurats o cantants de rock amb figures demacrades, ulls injectats o rastes llefiscoses. La Història la capitalitzen els guapos, però generalment l’escriuen els lletjos. I els jugadors del Barça, aquests lletjots meravellosos, n’estan redactant, ho guanyin o no ho guanyin tot, un capítol imprescindible.