Em sembla que molta il·lusió no li deuen fer a Antoni Siurana els aniversaris del 23-F. Sempre acaba tard o d’hora citat en algun article periodístic pel dinar muntat a casa seva amb Joan Raventós, Enrique Mújica i Alfonso Armada l’octubre de 1980, mesos abans del colp. Siurana ha explicat sempre que ell es va limitar a fer d’amfitrió davant la petició de Mújica de conèixer al llavors governador militar de Lleida i general a tenir en compte per la seva influència a la Casa Reial espanyola. El cas és que Siurana va acollir a casa un futur colpista que somiava convertir-se en el De Gaulle espanyol i a uns dirigents del PSOE que volien tenir les antenes posades en tot allò que s’anava coent i especialment en allò que permetés superar l’etapa Suárez.
És poc creïble que aquests personatges només parlessin aquella nit de cuina, de bacallàs i de suquets, com asseguren els protagonistes, però això tampoc dóna peu a pensar que a Lleida es plantegés i s’acordés un full de ruta, per dir-ho a la moda actual, que passasava per un guàrdia civil entrés a trets al parlament espanyol i segrestés el govern i tots els diputats. Més verosímil resulta la versió de Javier Cercas, segons la qual els personatges es van estudiar mutualment, i Armada va ensenyar algunes de les seves cartes i algunes de les seves aspiracions polítiques (un militar de prestigi i de consens presidint un govern de concentració amb l’acord de “tothom”) mentre Mújica prenia nota mental per fer un informe detallat als seus companys del PSOE.
A Siurana li ha quedat en el currículum de la seva llarga vida política aquesta reunió estranya i inoportuna i d’aires conspiradors. Jordi Pujol i Marta Ferrussola també van tenir a casa a Alfonso Armada la setmana abans del colp d’Estat, tot i que segons el relat de l’expresident el militar espanyol es va limitar a fer algun comentari críptic sobre l’elecció de Calvo Sotelo. Darrerament, a les espanyes, Aznar i Zapatero van tenir a casa a Gaddafi i ara han de veure com el seu antic comensal es dedica a massacarar el seu poble.
Diuen que la política fa estranys companys de llit. Potser seria més correcte dir que, de vegades, crea sinistres companys de taula.
—
PD: Com seria ara un colp com aquest és l’era dels facebooks i els twiters? En qualsevol cas, aquell va ser en l’epoca de l’Spectrum. A la foto, la portada d’un curiós joc d’ordinador que va sortir el 1983.