Mes: maig de 2013

La ripollesa que va crear el LAPAO

Hi ha tres moments clau en la vida de Dolores Serrat Moré, la consellera de Cultura d’Aragó que ha canviat el nom del català a la Franja. El primer va ser abandonar Ripoll als divuit anys per anar a estudiar medicina al petit Col·legi Universitari d’Osca. Serrat era una persona discreta, filla única, “bona estudiant i poc revoltosa”, en les seves paraules. No va deixar lligams a Ripoll.

A Osca només s’hi oferien els primers cursos, de manera que es va desplaçar a Saragossa a acabar la carrera amb l’especialització en psiquiatria i medicina forense. Aquí es produeix el segon gir: va conèixer el seu marit, un funcionari militar amb qui es va casar després de tres anys de promesos, i la seva entrada en la funció pública, guanyant les oposicions com a forense a Jaca. Dolores plantava arrels al cor d’Aragó i s’integrava en el funcionariat de l’Estat a la comunitat, autèntic grup dominant ideològic i sociològic al país veí.

La vida pirinenca no era còmoda. Després de dos anys a Jaca, Dolores Serrat va tornar a la Universitat de Saragossa, on va exercir la docència, es va treure una segona carrera, dret, i va ser escollida degana de Medicina. Allò la va portar a la política. El 2007 la va anar a buscar José Atares, alcalde de Saragossa entre 2000 i 2003, perquè l’acompanyés a les llistes del PP a l’Ajuntament. Va acceptar. Va ser regidora a l’oposició, procurant no barrejar-se amb les famílies i trifulgues internes dels populars d’Aragó. Admiradora de Teresa de Calcuta, és afable i no se li coneixen declaracions extemporànies ni radicals. Al contrari, però, dels equips que l’han envoltat. Pedro Mulero, assessor seu a l’Ajuntament i ara a la conselleria de Cultura, i sobretot Humberto Vadillo, a qui ha nomenat director de Cultura del govern, són dels durs del partit. Vadillo, col·laborador de Libertad Digital, sostenia als seus articles que l’aragonès és una “llengua frankenstein” inventada i que cal combatre el “pancatalanisme” a la Franja. Vadillo és contrari a les subvencions a la cultura, cosa que no impedeix que hagi subvencionat, només arribar ell al càrrec, l’Antolochía Lliteraria en Aragonés Oriental, d’un grupuscle de la Llitera contrari al català.

(Publicat a Presència el 19 de maig del 2013)

La llana de la Xisqueta

Aquests dies, i fins al juny, una vistosa rulot hippie, tota de coloraines, recorre els pobles del Pallars, l’Alta Ribagorça i la Val d’Aran. A dins hi ha artesans que fan demostracions dels treballs tradicionals amb la llana: des de xollar l’ovella a l’elaboració de matalassos. Abans que els nòrdics ens inundessin els dormitoris del país d’edredons de ploma d’oca i de novel·les de detectius depressius, al Pirineu català la gent s’escalfava amb llana d’ovella xisqueta i s’explicava històries de llops, encantats i dones d’aigua. La Caravana de la Xisqueta, que és el nom de la rulot, vol recuperar un patrimoni i uns oficis, els de la ramaderia autòctona, que la crisi –ai!– torna a posar en primer pla.

(Publicat a Presència el 19 de maig del 2013)

Eufòria

Està escrit en algunes cròniques de la celebració de la lliga 2012-2013 que els calçotets de Piqué van sortir volant de l’autobús descobert que transportava els jugadors del Barça per Barcelona. La peça tèxtil va caure sobre la multitud i no se n’ha tornat a saber res més. Gran lliçó per a governants maquiavèlics: un poble eufòric pot metabolitzar qualsevol cosa, sigui roba íntima o una pujada d’impostos. També Carles Puyol va llançar la samarreta i els mitjons a la multitud eufòrica que rebia els campions al ritme de música enganxosa i llaunes de cervesa que repartia un patrocinador.
Una celebració tan dionisíaca de la victòria fa pensar en la Grècia clàssica. Llavors, els campions d’Olímpia eren rebuts com a herois a les seves ciutats, feien un passeig triomfal enmig de l’aclamació general, els poetes els dedicaven uns versos adornats amb una èpica sobreactuada, i els governants els perdonaven el pagament dels tributs. Si fa no fa, com ara. A les Antestèries, després d’haver obert els càntirs de fang i haver-los buidat de vi, la multitud pujava a Dionís dalt d’un gran carro amb forma de vaixell i el passejava per la ciutat enmig de la disbauxa popular. Hi havia un concurs de bevedors, s’havia de beure un gerro de vi tan ràpid com es pogués a partir d’un toc de trompeta i tot plegat culminava amb una hierogàmia general impossible de descriure en horari infantil. Venim d’allà.
Alguns trobaran excessius els calçotets voladors i els balls ebris del Barça. Entre una celebració tan cívica i pulcra com Sant Jordi i una de bellesa tel·lúrica com Sant Joan, la festa pagana blaugrana acostuma a oferir postals poc atractives en horari infantil. Paciència: amb una crisi tan dura i amb un poble que fins ara ha hagut de metabolitzar tantes derrotes, ja convé acostumar-se a guanyar. Encara que sigui amb els calçotets a l’aire. Ni a l’Ítaca blaugrana, ni a les altres, s’hi pot arribar sempre vestit d’etiqueta.

(Publicat a El Punt Avui el 15 de maig del 2013)

“Astí parlem català”

Davant de l’ajuntament de Fraga s’estén un passeig ample i arbrat. La gent insisteix, encara avui, a dir-ne passeig del Cegonyer, el nom que tenia abans que el consistori el canviés per decret i el dediqués a Eugenio Barrón, enginyer i polític fragatí que al segle XIX va participar en grans obres de l’Estat com ara la construcció del Canal d’Isabel II a Madrid. En un banc del passeig, dues dones aprofitaven ahir a l’hora del cafè els darrers minuts abans de tornar a la feina per parlar de les seves coses lluny dels seus caps. No tenen ni idea que unes hores abans les Corts d’Aragó havien canviat el nom de la llengua pròpia de la ciutat. “A mi tot això m’és igual; que en diguin com vulguin”, explica una d’elles en castellà. “Català? LAPAO? Aquí en duen fragatí, però bé, m’és igual, jo parlo castellà”, respon la seva amiga.
Cal buscar, doncs, fragatins més motivats. L’Ignacio, per exemple. Aquest jove fragatí estudia mòduls formatius per tal de trobar feina. També és castellanoparlant, però sí que s’interessa pel tema i té unes idees força elaborades: “El que es parla aquí és fragatí; s’assembla molt al català, però és una altra llengua perquè hi ha paraules diferents: per exemple, en català dieu préssec i aquí diuen mullarero”, diu a raig. Però totes les llengües tenen localismes i formes dialectals, no? “No, però són llengües diferents; s’assemblen i la gent de Fraga si va a Lleida s’entén perfectament, però aquí hi ha paraules diferents”, insisteix l’Ignacio. No el traiem d’aquí. I el LAPAO? “Primera notícia”, explica. “La llengua d’aquí és fragatí, no n’han de canviar el nom”, conclou.
Per l’altra vorera, hi passa un home amb la seva filla petita. Es diu Gori i ell sí que parla la llengua pròpia de Fraga. I quin nom hi posa, a aquesta llengua? “Català. Poden posar-hi denominacions diferents però és evident que és la mateixa llengua”, explica en Gori. Però no tothom hi té aquesta consciència, a Fraga, oi? “La gent de Fraga en el fons ho sap, perquè a més hi ha molta relació amb Lleida i Catalunya, més que no pas amb Saragossa, i t’adones que parlem el mateix idioma”, explica. “Però hi ha grups de pressió molt forts des de Saragossa; tenen por que per parlar la mateixa llengua ens sentim catalans i no aragonesos, i els que manen aquí –mou el cap assenyalant cap al consistori, on governa el PP– es dediquen a obeir el que diuen a Saragossa i no a defensar la llengua pròpia.” “Volen que ens sentim aragonesos, però a Saragossa ens diuen polacos quan ens senten parlar”, es queixa. I en Gori com se sent? Aragonès o català? “De la Franja”, respon.
A la filla l’avorreix la conversa del seu pare amb el desconegut i li reclama que segueixi el camí. Ho fa en català. A la guarderia gairebé tot és en castellà, i quan vagi a l’escola tindrà una assignatura de català si la família ho demana, que ho demanarà. “Tot això del LAPAO és per amagar la llengua a les pròximes generacions, espero que no ho aconsegueixin”, conclou en Gori.
A mig passeig, un parell de fragatins fan tertúlia davant del bar Sanara. Un d’ells hi treballa. És en Sebastián. Diu que és mig català, però que parla en fragatí. I no és el mateix? “Som en una frontera; aquí es barreja la gent d’un lloc i de l’altre, les llengües també, per això sabem català, castellà…, i parlem fragatí”, teoritza. Quant a això del LAPAO o aragonès oriental, ni idea. És el primer cop que ho sent. Tampoc en Juan Ramón, client del local. Ell complica una més la teoria: “Això d’aquí és fragatí, i el que parlen a Mequinensa és xapurriau, que és com el català”, explica. Però s’entenen, els de Fraga i els de Mequinensa? “Oh, és clar que sí”, diu, estranyat per la pregunta. S’hi acosta un home gran, a poc a poc, amb un bastó i una americana antiga que li donen un cert aire distingit. “Pregunti-ho a ell, pregunti-li-ho, que és qui més en sap”, anima en Sebastián. L’home gran es diu Manel i ens mira amb incomoditat. Sap que a les Corts han aprovat la nova llei, però no es vol comprometre. “Però això d’aquí és fragatí i punt, oi que sí?”, insisteix en Sebastián. En Manel mou el cap i diu que a Fraga no hi ha problema, amb aquests temes. Segueix amb interès el que diuen els companys de tertúlia i, finalment, decideix seguir el seu camí. Abans, però, passa pel costat del periodista: “Ja poden dir noms i més noms, que astí parlem català”, diu per sota del nas. I marxa amb un somriure.

(Publicat a El Punt Avui el 10 de maig de 2013)