Categoria: Encalmat oest

Racons, troballes i recomanacions

Pallassos assassins

francopallassoA Lleida un individu s’ha disfressat de pallasso sinistre i cada dia ha anat penjant una foto nocturna a Instagram, on ell apareixia posant en algun racó conegut de la ciutat. El contrast entre un escenari familiar amb la figura fosca d’un pallasso amb una màscara de somriure sanguinari i pervers, produïa un efecte visual bastant inquietant, artísticament terrorífic. Era, tanmateix, un pallasso bo: no perseguia ni espantava ningú pel carrer, sinó que es limitava a posar fotos a les xarxes socials, on de seguida va reunir milers de seguidors que el felicitaven, l’insultaven i l’amenaçaven. Ho va deixar de fer aquest cap de setmana, quan un parell de televisions estatals es van adonar de la seva existència i van donar unes informacions alarmistes, més pròpies del gènere de terror que del gènere periodístic, amb imatges de Youtube de bromes macabres protagonitzades pels creepy clowns als Estats Units i la d’un assassí en sèrie dels 70 que matava disfressat de pallasso. Quan els mitjans t’assenyalen amb els dits grocs com a possible assassí en potencia, val mes plegar veles. El periodisme també pot ser molt creepy quan olora sang. El pallasso lleidatà ha recollit els globus de colors i ha tancat la paradeta.

A Barcelona sembla que la moda dels pallassos sinistres també hagi arribat. Ningú no està lliure ara de passejar de nit per El Born i trobar-se de cop la figura d’un dictador assassí. L’Ajuntament hi veu art transgressor i reflexió sobre la impunitat, igual que el pallasso lleidatà convertia l’espai urbà en terreny d’exploració i acció artística. La diferència, però, és que mentre el clown de Ponent ha decidit evitar el circ de l’alarma social sense haver mort ni espantat mai ningú, a Barcelona el despotisme il·lustrat i l’elitisme intel·lectual manté nit rere nit al carrer la fosca figura de qui sí va assassinar i detenir en sèrie durant dècades i va deixar traumatitzada políticament les nostres societats. Ja sé que s’acosta Halloween, però entenc que a molts la broma municipal no els hagi fet ni la més punyetera gràcia.

(Publicat a El Punt Avui el 19 d’octubre de 2016)

Una platja a Lleida

69758_1A Camarasa va començar tot. En aquest indret de la Noguera on s’uneixen el Segre i la Noguera Pallaresa es va posar la llavor de la vaga de La Canadenca. Els obrers que construïen la central hidroelèctrica, malvivint en barracons gèlids en el cru hivern de Ponent i treballant de sol a sol en l’infernal estiu, es van declarar en vaga. Va passar el desembre de 1918. El conflicte, com fan els rius, va baixar fins a Lleida, on es va estendre la vaga, i a principis de 1919 va esclatar a Barcelona, on els treballadors de l’empresa van unir-se als de Lleida, afectats també per reivindicacions pròpies i per la nova estratègia unitària de la CNT. Es va encendre tota la regió industrial de Barcelona. Es va declarar l’estat de guerra. Morts i milers de detinguts. El resultat, però, va ser la jornada de vuit hores i un dels primers triomfs del moviment obrer català.
Avui la central treballa tranquil·la, retenint l’aigua i deixant-la anar quan toca engegar les turbines i quan toca desaiguar el Segre crescut pel desgel de la primavera. Al pas pel poble de Camarasa, el riu forma un paisatge idíl·lic i tranquil, presidit per un antic pont medieval trencat per la meitat. El municipi és avui un poble plàcid de grangers, pagesos i professionals que treballen a Balaguer o Lleida, i poc rastre en queda, de l’obrerisme revolucionari que va esclatar un segle enrere.
Però n’hi ha. Al voltant del vell pont trencat s’apleguen cada dia d’agost famílies amb la taula i les cadires de pícnic, entre terra de pedra i formiguers, pins i el repetitiu cant de les cigales enmig de la calor. La gran majoria són d’origen llatinoamericà: ponentins d’adopció que no tenen segona residència a la Costa Daurada ni es permeten la despesa de cent i escaig euros de l’entrada d’estiu per a tota la família a les piscines dels pobles. L’escena recorda un conte agredolç i costumista de Maupassant, amb famílies parlant a crits entre plats de plàstic, joves flirtejant entre els canyissars que tapen amb discreció la vista i nens llançant pedres a l’aigua entre els banyistes. El riu és perillós i la zona, silvestre, i banyar-s’hi no estava autoritzat. Però l’ús i la desobediència tenaç han fet que finalment l’Ajuntament posés un vigilant per evitar ofegaments. Petites conquestes sobre la natura i l’espai: al final Lleida té platja, la desobediència de la gent venç les lleis més rígides, i l’estiu es fa una mica més perillós però alhora una mica més humà.

(Publicat a El Punt Avui el 3 d’agost de 2016)

La Vella Rugalla

A-Bruxa-AmargaLa Margarida Rugall va viure a la Vall Fosca durant el segle XVI i la van condemnar cinc vegades a morir a la foguera. De les quatre primeres se’n va sortir. De la darrera, no ho sabem. Però, vistos els precedents, no és del tot improbable que sobrevisqués a la condemna i que per fi la deixessin en pau els inquisidors que s’activaven cada cop que ocorria un infortuni o es revifaven disputes entre veïns. No en tenim cap imatge, és clar. Però ens agrada imaginar-la com una dona forta, independent, bona professional en el seu ofici, tan bonica com ho podien ser les dones en la duresa rural d’aquells temps, amb els sentiments resguardats de la intempèrie del món sota un caràcter reservat, guiada per un sentit pràctic de l’existència i amb un somriure lúdic i brillant quan algú la feia feliç: ningú sobreviu així com a així a quatre fogueres.
Ella era de casa Rugall. Aquesta casa encara està dempeus, a Mont-roig, un petit poble que s’alça dalt d’un turó encarat cap a la vall Espina, entre el Pallars i l’Alta Ribagorça. L’historiador medievalista Pau Castell s’hi va atansar fa uns pocs anys, quan preparava la seva tesi sobre els judicis de bruixeria al Pallars durant l’edat mitjana, per recollir quin record queda actualment de la bruixeria en aquell indret. Va quedar amb un pam de nas quan, preguntant per la Margarida Rugall, es va trobar gent gran que li va dir: “Sí home, la Vella Rugalla! Jo la vaig conèixer. De petit els pares m’hi enviaven a buscar herbes i remeis, però amb la prevenció que no ens deixéssim tocar per ella.”
No era ella, és clar. Segurament, una descendent de la mateixa casa que havia mantingut els coneixements ancestrals de remeiera que l’Església catòlica va demonitzar i eradicar quan en el segle XVI va fer un esforç titànic per eliminar l’antic paganisme i aconseguir el monopoli ideològic i de creences fins al racó més recòndit de la vella Europa. Pau Castell ha publicat un llibre amb els resultats de la seva tesi doctoral, i l’altre dia hi vaig pensar quan vaig llegir la nova oferta de referèndum que En Comú Podem va llançar al PSC i que aquest només accepta si és pactat a Madrid. Doncs au. Una més. No sé quants cops més caldrà llançar les aspiracions democràtiques d’una majoria de catalans a la foguera de l’immobilisme de la política espanyola. El cas, però, és que sempre sobreviuen.

(Publicat a El Punt Avui el 20 d’abril de 2016)

Quaderns, de Ramona Solé

1507-1La Ramona Solé va néixer a Alfés, viu als Torms, un petit poble de les Garrigues, treballa fent números en una cooperativa i li agrada molt llegir. Això és el primer que vaig saber d’ella. La vaig conèixer ara farà un any, quan jo vaig publicar una novel·la de misteri i ella va aparèixer el dia de la presentació a Lleida, me la va fer signar i em va dir: faré una ressenya al meu blog. Si podeu, entreu al seu blog: és impressionant. A Tu-mateix llibres hi escriu des de fa 9 anys comentaris dels llibres que llegeix,un o dos a la setmana. El gènere que més hi ha en el blog és la novel·la negra i policial. Només era qüestió de temps que, un dia, fes el salt i passés de lectora a autora. I quan ho fes, ho fes en un toll de sang i misteri.

S’acaba d’estrenar amb Quaderns (Llibres del Delicte), una novel·la que arrenca amb unes nenes d’un petit poble de Lleida, que no sabem quin és, i que es dediquen a anotar en uns quaderns, de manera innocent i per divertir-se, tot allò que veuen de curiós al poble. Les nenes ho apunten, veuen que un veí fa això, una veïna fa allò altre, els pica la curiositat i els van seguint.. però sempre amb innocència… fins que aquests quaderns arriben a uns ulls adults que descobreixen, a través del que han posat les nenes, que al poble hi passen moltes més coses, i més misterioses, de les que aparentment semblen. I això farà arrencar la història i començaran els problemes.

A més d’un thriller d’angoixa excitant i moltes ganes de veure com es resol tot, també un retrat de la vida oculta dels pobles. És un bon retrat d’aquests pobles on es barreja la modernitat i allò de tota la vida, les xafarderies de balcó i les classes d’informàtica al casal, el metge de sempre que ho sap tot de tothom i una urbanita que hi busca un oasi inexistent, el bar on es diverteixen els joves i les dones que surten a caminar. Pobles on els veïns es relacions amb un posat amable i solidari, però a vegades marcats per successos antics que no s’obliden mai. Pobles amb una cara oculta, que no veiem mai però que sabem que hi és i que és a on passen les coses segurament més interessants, clandestines, subterrànies, i misterioses.

Es nota que li agrada el gènere i que el domina. Hi tenim un misteri: la desaparició d’una escriptora que ha anat a un petit poble de Lleida per recuperar-se d’un trauma personal i que pateix agorafòbia. Hi tenim unes pistes misterioses i uns quaderns amb anotacions que aparentment no són més que apunts infantils. Hi tenim un mosso d’esquadra que intenta treure-hi l’entrellat a la vegada que ha de fer front a uns fets traumàtics del passat. Hi tenim, en alguna banda, algun o alguna cupable o culpables, o ves a saber què caram ha passat, i es produeix un joc ben trabat entre l’autora i el lector, com a les bones novel·les criminals, a veure qui atrapa primer l’assassí.

I hi tenim, sobretot, una colla de personatges del poble interessants, creïbles, ben retratats, cadascú amb la seva història particular que anirem coneixent de mica en mica i que s’aniran entrellaçant. Jo crec que aquest és un dels punts forts de la novel·la i que fa que superi les barreres del gènere i vagi més enllà: els personatges. Estan ben construïts, son versemblants, tenim ganes de saber què els hi ha passat. Són bastants personatges i cadascú ens explica una història i té les seves pròpies motivacions, amb les que podem empatitzar, o bé rebujar, com si fossin persones reals. Alguns són seductors, d’altres enigmàtics, amb contraduccions, n’hi ha que ens cauen bé de seguida i n’hi ha que ens fan arrufar el nas i tot i així no sabem si ens estem equivocant en aquesta impressió o no… com a la vida real, vaja, que d’això tracta la literatura: inventar, dir mentides, per tal de poder explicar veritats humanes.

Ramona Solé ha citat en alguna entrevista a Patricia Highsmith i Andreu Martin com a referents més pròxims. Jo hi veig també una atmosfera molt cinematogràfica, i per alguna banda l’ombra arrodonida d’Alfred Hitckock, a Quaderns: a través de gent normal i corrent, quotidiana, que podien ser ben bé com nosaltres, s’hi construeix una trama que es va enredant en una tensió creixent i un final inesperat. Per cert: atenció al final, quan hi arribeu, perquè us agradarà. Quin final!

Lo lleidatà

Fa sis anys que visc a les terres de Ponent i ja em començo a trobar en aquella situació en què a Barcelona em diuen que parlo “una mica com de Lleida”, i a Lleida em diuen que no, que de cap manera, que parlo de Barcelona i mai no deixaré de fer-ho. I jo ja no em sento ni dels uns ni dels altres. La meua (o hauria de meva?) identitat lingüística em va abandonar en el voral de l’A2, a mig camí de Barcelona i Lleida, en una Panadella lingüística situada en terra de ningú.

A la gent de Ponent li sap molt de greu que els ponentins emigrats a Barcelona abandonin l’accent i les expressions genuïnes. La més alta expressió d’aquest malestar l’he observat quan parlen de la pobra Mari Pau Huguet, a qui jo sempre havia trobat un deix lleidatà magnífic però que, pel que es veu i segons els més contundents defensors de la parla de Ponent, no era més que una versió aigualida i acomplexada del seu veritable lleidatà.

De la meva (o hauria de dir meua?) modesta experiència puc dir que no hi veig acomplexament, en aquest procés, sinó un mimetisme natural que el parlant adopa quan conviu en una altra zona lingüística. Aquí a Lleida he descobert barcelonins que m’han hagut d’ensenyar la partida de naixement per convèncer-me que no són lleidatans, de tant bé que parlen “lo lleidatà”.

El problema és que d’aquesta riquesa natural, que els parlants ens intercanviem sense ni adonar-nos-en, l’administració no en té prou cura. Durant molts anys TV3 va fomentar un estàndard de català central no barceloní entre els seus presentadors (per locutar una notícia era més fàcil ser de Mataró, Terrassa o Igualada que no pas de les exòtiques Girona, Lleida o Tortosa), fins que van corregir aquesta tendència. També a l’escola, encara avui han de ser associacions externes com Parla Pallarès les que facin entrar a l’aula les variants pròpies. De tot això en parlaran avui dimarts a les 7 de la tarda al Cafè de l’Escorxador, i segurament de manera contrària a com ho he fet jo, en Ferran Montardit, autor del genial Lo lleidatà és fàcil, i el filòleg Ramon Sistac. No vos ho perdeu, sisquere!

 

(Publicat al NacioLleida.cat el 2 de desembre de 2014)

La llana de la Xisqueta

Aquests dies, i fins al juny, una vistosa rulot hippie, tota de coloraines, recorre els pobles del Pallars, l’Alta Ribagorça i la Val d’Aran. A dins hi ha artesans que fan demostracions dels treballs tradicionals amb la llana: des de xollar l’ovella a l’elaboració de matalassos. Abans que els nòrdics ens inundessin els dormitoris del país d’edredons de ploma d’oca i de novel·les de detectius depressius, al Pirineu català la gent s’escalfava amb llana d’ovella xisqueta i s’explicava històries de llops, encantats i dones d’aigua. La Caravana de la Xisqueta, que és el nom de la rulot, vol recuperar un patrimoni i uns oficis, els de la ramaderia autòctona, que la crisi –ai!– torna a posar en primer pla.

(Publicat a Presència el 19 de maig del 2013)

“Astí parlem català”

Davant de l’ajuntament de Fraga s’estén un passeig ample i arbrat. La gent insisteix, encara avui, a dir-ne passeig del Cegonyer, el nom que tenia abans que el consistori el canviés per decret i el dediqués a Eugenio Barrón, enginyer i polític fragatí que al segle XIX va participar en grans obres de l’Estat com ara la construcció del Canal d’Isabel II a Madrid. En un banc del passeig, dues dones aprofitaven ahir a l’hora del cafè els darrers minuts abans de tornar a la feina per parlar de les seves coses lluny dels seus caps. No tenen ni idea que unes hores abans les Corts d’Aragó havien canviat el nom de la llengua pròpia de la ciutat. “A mi tot això m’és igual; que en diguin com vulguin”, explica una d’elles en castellà. “Català? LAPAO? Aquí en duen fragatí, però bé, m’és igual, jo parlo castellà”, respon la seva amiga.
Cal buscar, doncs, fragatins més motivats. L’Ignacio, per exemple. Aquest jove fragatí estudia mòduls formatius per tal de trobar feina. També és castellanoparlant, però sí que s’interessa pel tema i té unes idees força elaborades: “El que es parla aquí és fragatí; s’assembla molt al català, però és una altra llengua perquè hi ha paraules diferents: per exemple, en català dieu préssec i aquí diuen mullarero”, diu a raig. Però totes les llengües tenen localismes i formes dialectals, no? “No, però són llengües diferents; s’assemblen i la gent de Fraga si va a Lleida s’entén perfectament, però aquí hi ha paraules diferents”, insisteix l’Ignacio. No el traiem d’aquí. I el LAPAO? “Primera notícia”, explica. “La llengua d’aquí és fragatí, no n’han de canviar el nom”, conclou.
Per l’altra vorera, hi passa un home amb la seva filla petita. Es diu Gori i ell sí que parla la llengua pròpia de Fraga. I quin nom hi posa, a aquesta llengua? “Català. Poden posar-hi denominacions diferents però és evident que és la mateixa llengua”, explica en Gori. Però no tothom hi té aquesta consciència, a Fraga, oi? “La gent de Fraga en el fons ho sap, perquè a més hi ha molta relació amb Lleida i Catalunya, més que no pas amb Saragossa, i t’adones que parlem el mateix idioma”, explica. “Però hi ha grups de pressió molt forts des de Saragossa; tenen por que per parlar la mateixa llengua ens sentim catalans i no aragonesos, i els que manen aquí –mou el cap assenyalant cap al consistori, on governa el PP– es dediquen a obeir el que diuen a Saragossa i no a defensar la llengua pròpia.” “Volen que ens sentim aragonesos, però a Saragossa ens diuen polacos quan ens senten parlar”, es queixa. I en Gori com se sent? Aragonès o català? “De la Franja”, respon.
A la filla l’avorreix la conversa del seu pare amb el desconegut i li reclama que segueixi el camí. Ho fa en català. A la guarderia gairebé tot és en castellà, i quan vagi a l’escola tindrà una assignatura de català si la família ho demana, que ho demanarà. “Tot això del LAPAO és per amagar la llengua a les pròximes generacions, espero que no ho aconsegueixin”, conclou en Gori.
A mig passeig, un parell de fragatins fan tertúlia davant del bar Sanara. Un d’ells hi treballa. És en Sebastián. Diu que és mig català, però que parla en fragatí. I no és el mateix? “Som en una frontera; aquí es barreja la gent d’un lloc i de l’altre, les llengües també, per això sabem català, castellà…, i parlem fragatí”, teoritza. Quant a això del LAPAO o aragonès oriental, ni idea. És el primer cop que ho sent. Tampoc en Juan Ramón, client del local. Ell complica una més la teoria: “Això d’aquí és fragatí, i el que parlen a Mequinensa és xapurriau, que és com el català”, explica. Però s’entenen, els de Fraga i els de Mequinensa? “Oh, és clar que sí”, diu, estranyat per la pregunta. S’hi acosta un home gran, a poc a poc, amb un bastó i una americana antiga que li donen un cert aire distingit. “Pregunti-ho a ell, pregunti-li-ho, que és qui més en sap”, anima en Sebastián. L’home gran es diu Manel i ens mira amb incomoditat. Sap que a les Corts han aprovat la nova llei, però no es vol comprometre. “Però això d’aquí és fragatí i punt, oi que sí?”, insisteix en Sebastián. En Manel mou el cap i diu que a Fraga no hi ha problema, amb aquests temes. Segueix amb interès el que diuen els companys de tertúlia i, finalment, decideix seguir el seu camí. Abans, però, passa pel costat del periodista: “Ja poden dir noms i més noms, que astí parlem català”, diu per sota del nas. I marxa amb un somriure.

(Publicat a El Punt Avui el 10 de maig de 2013)

El Pirineu enamora Israel

Cuina del Pallars amb la carta en hebreu. Això és el que pot trobar el comensal al restaurant Juquim d’Espot. Molts visitants del Parc Nacional d’Aigüestortes hi fan parada abans o després d’endinsar-se cap als estanys i els senders del parc natural. Molts són catalans. Però la segona nacionalitat és la israeliana. «Fa 10 o 12 anys van començar a venir els israelians i al final vam decidir traduir la carta i també adaptar alguns plats», explica Jaume Vidal, propietari del restaurant. Així, al Juquim tenen dos vins i un cava caixer i ofereixen una àmplia oferta de plats vegetarians i carn sense porc, del gust del públic israelià. Cada cop que introdueix un nou plat a la carta, Vidal contacta amb un professor de la Universitat de Tel Aviv, amic ja del restaurant i enamorat del Pirineu, que li facilita la traducció i una explicació en hebreu dels ingredients.
No és cap anècdota. El turisme israelià s’ha convertit des del 2010 en el principal turisme internacional al Pirineu de Lleida, desplaçant francesos, holandesos i alemanys. Durant el 2012, el 30% dels turistes estrangers que es van presentar en alguna oficina d’informació del Parc Nacional d’Aigüestortes eren israelians, mentre que de francesos en van ser el 23%, el 13% d’Holanda i el 10% eren alemanys. «L’israelià és un client que va a més», explica Josep Ramon Aytés Farré, de l’hotel Pessets de Sort. Ells també han notat els darrers anys un augment espectacular d’aquesta procedència. Es tracta, a més, d’un turisme molt interessant per al sector turístic pirinenc, ja que no es concentra a l’hivern ni al mes d’agost, sinó que acostuma a repartir-se al llarg de l’any.
Mayan Benda és israeliana i viu des del 2007 en un petit poble del Pallars a prop de Sort. Fa de guia del Parc Nacional d’Aigüestortes amb el seu 4×4 i molts dels seus clients són israelians. «A Israel no tenim alta muntanya ni grans espais, però els israelians som molt amants de la muntanya i dels pobles antics, i molt viatgers», explica la Mayan.
Els seus clients són majoritàriament famílies amb nens o bé parelles de cinquanta o seixanta anys. Fan estades de cinc a set dies durant els quals combinen diferents activitats: ràfting, senderisme, barrancs, rutes en 4×4. «També hi ha joves, però ells prefereixen anar per lliure, amb cotxes de lloguer, sense viatges organitzats ni guies», explica la Mayan. «És un costum a Israel que els joves, després de tres anys de servei militar, s’estan tres, sis o dotze mesos viatjant pel món abans de reincorporar-se a la vida civil i laboral. El Pirineu també és un dels destins preferits per als israelians més motxillers.»
La via d’entrada del turisme israelià al Pirineu és Barcelona. «La ciutat de Barcelona els encanta, la coneixen de fa temps, i per això van començar a buscar alternatives fora de la ciutat per complementar la visita», assenyala en Yanis, director de l’agència Travel Nexus. Des de la seva oficina a Barcelona organitzen viatges i rutes per a israelians arreu de Catalunya. «Ara és al revés: demanen rutes pel Pirineu català durant una setmana, i acabar mig dia fent una visita ràpida a Barcelona.»
Per què els Pirineus, i no els Alps? Segons en Yanis, l’israelià «és un turisme molt sofisticat, que fuig de les massificacions, i els Alps és una destinació molt explotada». «En canvi, el Pirineu o destinacions a l’Amèrica Llatina o a l’Àsia són preferides perquè troben pobles i gent autèntica, aliena al turisme.»
Hi coincideix Guy Reifenberg, un altre israelià resident a Catalunya, promotor turístic a través de l’agència Kokopeli: «El Pirineu encara és un lloc força salvatge, no és cap decorat per a turistes.» «A més, que no es troba lluny d’Israel, del Mediterrani, i és a prop d’una ciutat que és una autèntica meravella com Barcelona», explica en Guy. Per això, recomana a les autoritats locals que no posin gaire senyalització en hebreu. «Pot ser fins i tot contraproduent, perquè la gràcia del Pirineu per als israelians és que està poc explotat turísticament.» Segons ell, el Pirineu com a destinació es va popularitzar a Israel fa uns deu anys a través del boca a orella, sense campanyes de màrqueting, i ha anat a més els darrers temps afavorit per diversos factors polítics, com les males relacions d’Israel amb Turquia.
Molts israelians que visiten el Pirineu solen conèixer Catalunya i hi simpatitzen: «Els guies ens trobem que sí, a la gent li interessa, a més avui en dia coneixen bastant el procés independentista de Catalunya», explica Dan Gazit, guia de Travel Nexus. «I a tots els israelians, a més, els encanta el Barça», subratlla.
Des del Pallars es promociona la Ruta de la Llibertat, amb els passos clandestins que es van fer servir durant la Segona Guerra Mundial i per on van fugir molts jueus de l’Europa ocupada pels nazis. És un al·licient més, explica la Mayan, però no el definitiu. Més que la història, els atreu l’experiència de la muntanya i la natura. L’agència Travel Nexus està organitzant un esdeveniment singular a partir d’aquesta idea: 600 dones israelianes viatjaran en 4×4, en quinze grups al llarg de l’estiu, pel Pirineu català, andorrà, aranès i occità. «L’anomenem la Ruta de la Llibertat, i està dissenyada pensant en la història de la fugida del poble jueu durant la guerra però també en el simbolisme de la llibertat i l’emancipació de les dones», explica en Yamis. «No és un itinerari fàcil: hauran de conduir 4×4 per alta muntanya, acampar… tota una aventura. Però aquest és l’esperit del Pirineu que enamora els israelians.»

Dos mil israelians al Camp Nou
Com és que un país de només set milions de persones, si fa no fa com Catalunya, aporta al Pirineu més visitants que França, Alemanya i Anglaterra? Barcelona és una de les claus. «La ciutat de Barcelona agrada molt als israelians, la senten molt propera geogràficament», explica en Yamis, director de Travel Nexus. «Després van venir les rutes a Besalú pel passat jueu, Figueres per Dalí, Montserrat, el Pirineu.» Però Barcelona continua sent la destinació principal. També per a negocis i congressos. I futbol. «En el darrer partit de la Champions, contra el Milan, hi havia dos mil israelians al Camp Nou», calcula. «Sense cap equip propi potent, el Barça és l’equip de molts israelians.» Fins i tot en partits rutinaris de lliga hi pot haver prop d’un miler de turistes i/o seguidors que s’hi han desplaçat des d’Israel, assegura aquest director turístic.
(Publicat a Presència el 31 de març de 2013)

“Observar des de l’espai proper està a l’abast de tots”

Entrevista a Enrique Herrero, promotor del projecte SonCube

Va néixer a València el 1986, va viure a Lleida desde petit i compagina la recerca a l’Institut de Ciències de l’Espai amb la realització de programes educatius a l’observatori de Món Natura Pirineus, a les planes de Son. Des d’allà va llançar l’estiu passat una sonda a l’estratosfera. Ara repetirà l’experiència, però amb un projecte obert perquè els alumnes d’institut hi puguin afegir experiments. Fa unes setmanes ho va presentara la UdL.

Per què vol enviar una sonda a l’estratosfera des del Pirineu?
La idea de Soncube és fomentar el fet que la gent pot ser observadora i experimentar per ella mateixa. Tothom. La gent corrent. L’estiu passat, amb molt pocs diners, vam enviar un objecte construït per nosaltres mateixos a l’espai proper; va mesurar temperatures i va prendre imatges de la Terra des de trenta quilòmetres, i després el vam recuperar. El vam enlairar des de les planes de Son, al Pallars, i va caure a Andorra, en una muntanya a 2.500 metres d’altitud. Tinc imatges de la Terra corbada fetes amb una càmera comprada per 50 euros per E-bay. Tot allò que ens expliquen els llibres ho podem veure per nosaltres mateixos.
Tocar l’espai és a uns pocs euros de distància?
La idea era fer-ho tan barat com fos possible. La carcassa de la sonda és una caixa de Porexpan que ens van deixar en una farmàcia. L’estructura d’alumini la va fer un company de Mollerussa, i ha sobreviscut a una caiguda des de l’estratosfera.
Poca broma!
Sí, està molt treballada. El sistema de seguiment està fet amb components electrònics comprats per internet, i un altre company els va programar amb codi lliure. Vam posar-hi sensors de temperaturai vam programar la càmera de fotos perquè capturés imatges regularment des de l’espai proper. A més, no volíem que quedés entre amics, sinó fer-ho arribar al públic, en especial als joves. Per això ho vaig integrar al projecte de Món Natura Pirineus de la Fundació Catalunya – La Pedrera. Tot va costar uns 600 euros. Comptant-hi el globus i l’heli, que és el més car.
I vau obtenir algun resultatinteressant?
A part de les imatges de l’enlairament i les fotografies de la Terra, que són espectaculars, vam poder comprovar que a partir dels quinze quilòmetres d’altitud es produeix la inversió tèrmica, les temperatures llavors tornen a pujar a mesura que ens elevem. És l’efecte de la capa d’ozó, que protegeix la Terra de l’escalfament solar.
Ara vol repetir-ho.
Sí. Tenim previst enlairar la sonda Soncube des de les planes de Son el 7 de setembre, mitjançant un globus d’heli que farà pujar la sonda fins a l’estratosfera. Ja hem començat a tramitar els permisos. Hi hem fet millores: una càmera de vídeo que retransmetrà en directe per internet. Potser no tindrà connexió als trenta quilòmetres d’altura, però fins allà donarà una visió espectacular. Ho financem a través del micromecenatge, amb la plataforma Verkami. En quinze dies ja hem aconseguit els 1.500 euros necessaris per tornar-lo a fer pujar, ara amb experiments d’alumnes de batxillerat.
Expliqui això.
Hem obert un concurs perquè els alumnes de batxillerat dels instituts catalans puguin proposar experiments a realitzar a gran alçada. No importa el tema: meteorològic, biològic, físic… Nosaltres els hi financem, amb un límit de 500 euros. A www.soncube.com hi és tot ben detallat.
D’on li ve, la passió per l’espai?
De tenir-ho a l’abast. Tenia 13 o 14 anys i el meu avi em deixava uns binocles fantàstics, i a l’estiu al poble vaig trobar un llibre d’astronomia. Em va fascinar comprovar que allò dels llibres existia de debò i jo mateix ho podia mirar. Ho recomano als joves que pugen a Son: menys pantalles i més finestres. Ara m’hi dedico, la meva especialitat és la recerca d’exoplanetes, planetes que es troben fora del nostre sistema solar.
Però ara els astrònoms professionals no miren pel telescopi, sinó pantalles d’ordinador, oi?
Sí. És lògic. L’ull humà és molt limitat. Tenim càmeres molt sensibles que descomponen la llum en tot el seu espectre. Els grans observatoris del món són ara sales plenes d’ordinadors. Quan he estat en algun, però, el primer que he fet és demanar on és el telescopi, la cúpula oberta, el cel. Per sentir-me observador. Hem vingut a observar.

(Publicat a El Punt Avui el 7 de març del 2013)

La vinya pot esperar

Des de molts punts de les terres de Ponent es pot contemplar aquest hivern la fabulosa filera de pics blancs que forma el Pirineu nevat. Aquest skyline significa turistes amb esquís a l’hivern i aigua a dojo per regar a la primavera. Aquesta abundància feia temps que no es veia. Els últims cinc anys la neu ha estat escassa, fet que ha afegit encara més incertesa al sector de l’esquí, que durant dues dècades ha mantingut viu el turisme al Pirineu lleidatà. Alguns ja apunten a la vinya com a nou cultiu pirinenc a causa del canvi climàtic, en la recerca desesperada de substituts de futur per a l’economia de muntanya. Aquest hivern, però, el fred i la neu han donat un respir. La vinya pot esperar.

(Publicat a Presència el 17 de febrer del 2013)