Guerra de guerrilles a Talarn

Ambient enrarit i discusions casernàries a Talarn. Avui al migdia els prínceps espanyols Felip de Borbó i Letizia hi entreguen els despatxos als alumnes d’una nova promoció de suboficials i quan facin el passamans es trobaran polítics i alcaldes i fins i tot algun general en la reserva en plena campanya de guerra bruta al voltant del futur, ben negre, de l’acadèmia i dels llocs de treball que genera.

El diari Segre portava ahir diumenge una explosiva carta pública del diputat del PP per Lleida al Congrés José Ignacio Llorens adreçada al general a la reserva Emilio Fernández Maldonado, un dels històrics dels 38 anys d’acadèmia al Pallars i avui afincat a Tremp. Fernández Maldonado havia retret a Llorens que no faci prou defensa davant del ministre del PP de l’acord de l’anterior govern espanyol perquè a Talarn hi haguessin cursos formatius d’emergències, amb conveni signat amb la Generalitat i tot, i acusava Llorens de no tenir ni idea del que significa l’acadèmia per a l’economia de la comarca.

Llorens, amb un to ofès, responia aquest diumenge a les “impertinències” del general acusant-lo d’estar ingènuament manipulat políticament i al servei d’una plantaforma presidida per un “separatista declarat” (l’alcalde de Talarn Lluís Oliva), i li recorda al general quines són segons ell les virtuds castrenses: la disciplina, la lleialtat, l’esperit de servei i la defensa de la unitat d’Espanya.

Ep! Atenció les files! L’al·lusió a la funció de les forces armades sobre la “unidad nacional” la repeteix diversos cops a la carta i no deixa de ser una clara amenaça, potser amb un cert punt de patetisme per la insistència, a l’ús de la força militar davant de qualsevol  procés, per democràtic que sigui, que la posi en qüestió. Que un diputat suposadament demòcrata faci virtud de l’amenaça de l’ús de la força contra decisions polítiques del poble que representa no hauria de passar amb tanta impunitat. També és curiós, dit sigui de pas, que no digui res de l’altra funció de les forces armades que li reconeix l’extemporani article VIII de la Constitució: la defensa de la independència i sobirania d’Espanya. Cosa aquesta que sí que es troba ara mateix amenaçada, amb l’economia intervinguda i les polítiques i pressupostos del govern espanyol sota vigilància extrema per part d’estrangers i que explica, entre d’altres, mesures d’estalvi extrem com el desmuntatge, gradual de moment, de Talarn. Però l’obsessió, és clar, és una altra: la “unidad nacional”.

De tot l’aspre enfrontament entre polítics i militars favorables a la continuïtat de l’acadèmia a Talarn, el paper de murri se l’endú l’astut alcalde de Tremp, el socialista Víctor Orrit. Va aconseguir a darrera hora que la ministra socialista Carme Chacón signés una ordre que salvava la cara del ministeri respecte el ja llavors fosc futur de Talarn, i ara observa per un costat com els dirigents del PP van a la grenya amb els militars i els alcaldes del territori i, per altre costat, com els  indepedentistes i convergents de la comarca s’han de posar s0ta l’aixoplug de la plataforma favorable al centre militar espanyol  nascuda, la plataforma, al voltant del poder socialista municipal de Tremp. Uns 800 llocs de treball entre directes i indirectes estan en joc i ningú no hi veu cap opció alternativa per a ells que mirar de defensar la permanència de Talarn empassant-se tots els gripaus ideològics que calguin.

Diumenge, el mateix dia que Llorens treia l’artilleria pesada contra el general Fernández Maldonado, el ministre Pedro Morenés deia en declaracions recollides per l’agència EFE que encara s’hauran de prendre decisions dures i que el futur de l’acadèmia de Talarn encara està per decidir, amenaçant doncs amb convertir en anècdota la continuïtat de quatre mesos més (d’octure de desembre d’aquest any) que el ministeri va anunciar fa un mes per apaivagar la polèmica.

Deia Sun Tzu a l’Art de la Guerra: “Si el teu oponent té un temperament colèric, intenta irritar-lo. Si és arrogant, fomenta el seu egoisme.  Si les tropes enemigues es troben ben preparades, intenta desordenar-les.  Si estan unides, promou la divisió entre les seves files”.  Aquest migdia, d’entre els militars i autoriats locals que saludaran als borbons espanyols, és molt probable que el millor estratega en la guerra de guerrilles de Talarn no porti uniforme.

Regidors que escombren

Javi Bergua i Judith Montero, alcalde i regidora de CDF al Pont de MontanyanaRegidors que escombren carrers i alcaldes que reparen l’enllumenat. Aquesta és la realitat del Pont de Montanyana, un petit poble de la Franja de Ponent que ara fa un any va ser notícia perquè Convergència Democràtica de la Franja (CDF) hi va assolir la seva primera alcaldia.

L’experiència d’aquest primer any ha estat complicada, però no pas perquè la primera alcaldia d’un partit catalanista hagi provocat cap incendi polític a Aragó contra aquest ajuntament ribagorçà. D’això, l’alcalde Javi Bergua no en té cap queixa: “Al principi sí que em molestava una mica, a Osca i a Saragossa sempre ens deien que no a tot i em pensava que era per les sigles. Després, vaig veure que la resta reben exactament el mateix tracte que nosaltres: no hi ha res per a ningú.”

Ara fa un any, l’alcalde i les dues regidores de CDF s’havien proposat reptes com ara aconseguir que el riu Noguera Ribagorçana torni a portar l’aigua que la central hidroelèctrica d’Endesa els va prendre fa mig segle, i aturar la línia de molt alta tensió (MAT) de Ponent. Però, en lloc d’això, s’han dedicat a fer números i a aconseguir un pla de viabilitat que els permet pagar les factures pendents. I res més. “No hi havia diners ni per mantenir l’agutzil, i ens ho hem de fer tot nosaltres mateixos.”

I així ho fan, i sense cobrar. Bergua s’ha dedicat a fer reparacions d’enllumenat i canonades, i també ha estat l’encarregat de treure les escombraries de les instal·lacions municipals. Ara mateix no ho pot fer perquè ha anat a França tres mesos a treballar: “Cal garantir també la supervivència familiar”, explica. Les dues regidores de CDF aprofiten les hores lliures per fer tasques administratives al consistori i la del PP, a més d’assistenta social, també passa l’escombra a la plaça del poble i els carrers.

Del partit, hi mantenen la simpatia (no són militants), especialment cap a la feina de l’eurodiputat Ramon Tremosa, amb orígens a la Ribagorça, tot i que Bergua lamenta que en algun moment podria haver rebut més suport del partit que mana a Catalunya: va reclamar que alguns dels autocars de la Generalitat que van de Vielha a Barcelona fessin parada al poble, perquè els estudiants de Pont els aprofitessin, però no ho va aconseguir. Això sí, malgrat les dificultats han aconseguit clausurar un abocador il·legal (l’alcalde i altres veïns es van passar quinze dies traient la runa amb les seves furgonetes), que Endesa enviï uns directius al poble per veure el riu i començar a parlar-ne, i que, després de cinquanta anys d’haver-se perdut l’antiga mostra ramadera, el poble torni a tenir fira per primavera. “Jo no hi creia, però les regidores ho veien molt clar; hi han treballat molt, i ho hem aconseguit”, diu Bergua, amb un orgull d’alcalde que no es mesura ni amb cotxes oficials ni amb partides d’assessors.

(Publicat a El Punt Avui el 24 de maig del 2012)

“El primer que feien era cremar-nos els llibres”

Entrevista a Josep Maria Figueres

Historiador i escriptor prolífic, és un dels grans especialistes en la història del periodisme català. Acaba de publicar les Cròniques de Guerra de Lluís Capdevila, periodista oblidat i protagonista recent en el cicle sobre periodisme dels anys 30 a l’IEC.

Què faria un periodista dels anys 30 en la Catalunya actual?

Tindria vocació per la professió, seria lliure i radical en els continguts i crearia els seus propis mitjans davant les dificultats d’accedir a la premsa i el constrenyiment empresarial del sector.

Es pot repetir una generació com aquella?

Als anys trenta no hi havia cap escola ni facultat de periodisme, però hi escrivia gent com la Irene Polo, Josep Maria de Sagarra, Josep Maria Planes, Eugeni Xammar, Tísner… Tenien en comú que la majoria havien estudiat dret, tenien una gran base humanística i eren molt llegits. Participaven en tertúlies, que llavors eren un punt d’intercanvi d’informació i tenien molta llibertat sobre el que escrivien.

Els periodistes catalans van inventar?

Hi van haver personalitats amb molt de geni i amb molt d’entusiasme i van innovar en gèneres i maneres de fer. Irene Polo sortia al carrer i explicava el que veia, d’això els americans en van dir new journalism els anys setanta, però aquí ja es feia en els trenta. Va ser una generació amb una gran vitalitat, per a ells escriure no era un treball rutinari sinó una passió. Quan amb el franquisme no van poder escriure diaris, escrivien cartes, novel·les, dietaris, el que podien. També els mitjans catalans eren d’una gran qualitat. Què diríem avui de La Humanitat si hagués continuat? Seria un Le Monde. I La Veu de Catalunya, un ABC. Serien de referència europea.

El franquisme va amputar moltes coses.

El franquisme va intentar destruir la memòria del periodisme republicà català per l’enorme qualitat que tenia. Gràcies a l’esforç d’uns quants professionals i historiadors, com Josep Maria Casasús, podem conèixer una part brillant de la nostra història i que mostraven la cultura catalana com una de les més avançades d’Europa en el seu moment. Però després de la guerra van fer una feina de destrucció de tot allò que ens distingia com una cultura de qualitat. En molts municipis el primer que feien era cremar els llibres. Anaven a les biblioteques públiques i feien pires de les revistes catalanes, els diaris, els llibres. També les biblioteques personals d’escriptors, polítics i gent de cultura en general. Va ser una destrucció sistemàtica. Fixi’s en els papers de Salamanca: van marxar en trens, i els tornen en una furgoneta. I la resta? En van fer pasta de paper, només van conservar el que els resultava útil per a la policia.

Encara falten més actes de recuperar la memòria?

Amb aquest cicle hem volgut mantenir el record d’unes personalitats que van fer un periodisme molt ric, amb una enorme vitalitat, i això traspua actualment quan els llegim avui. Van destacar per l’esperit crític, la modernitat i el compromís valent amb el país. 

Foto: JUANMA RAMOS / EL PUNT AVUI

(Publicat a El Punt Avui el 25 de desembre del 2011)

La batalla d’Àngel Ros

A l’alcalde de Lleida la batalla pel lideratge al PSC no li ha donat exactament el resultat que volia. Més aviat al contrari. Un 25% dels vots integrant-se a darrera hora dins la candidatura de Joan Ignasi Elena no sembla un resultat que el catapulti cap a les primàries a la presidència de la Generalitat. El partit ha fet pinya al voltant de Navarro, i ara les opcions de Ros depenen del que Navarro estigui disposat a cedir-li. De moment, tan sols li ha donat un càrrec menor dins la direcció del partit i amb un regust, que em perdonin, una mica folclòric: secretari de cohesió territorial, que vindria a ser una mena de ministeri per a les tribus indígenes del nou PSC de l’eix Baix Llobregat-Vallès.

El desastre no ha estat total per a ell. En una finta d’última hora, ha evitat que el seu nom sigui el derrotat i, com va fer a les eleccions al Parlament, quan va declinar encapçalar una llista condemanda a perdre. L’altre punt positiu és que ha aconseguit ocupar un lloc en l’imaginari del PSC com a recanvi catalanista. Un adjectiu que sempre m’ha sorprès tenint en compte que la seva pràctica política a Lleida mai no s’ha basat en el discurs nacional sinó al contrari, en la minorització de qualsevol moviment sobiranista i una passivitat total davant l’agonia jurídica patida per  l’Estatut. La fòrmula amb què Ros s’ha situat electoralment al centre de la societat lleidatana i que el fa guanyar majories absolutes  en temps de declivi del PSC és una barreja de “desarrollisme” urbanístic  imparable que ha transformat els barris de Lleida aprofitant els anys de bonança,  i d’un olfacte mediàtic molt àgil i oportú que el fa perseguir burques tot just constata que els vents de la correcció política han canviat de direcció.

Ara Ros haurà de reflexionar al voltant dels resultats i decidir si continua donant la batalla per la candidatura a la Generalitat o bé, com havia dit a les municipals, es concentra en Lleida i en dirigir la seva probable successió. Home que no deixa res a l’atzar, ja havia format un petit comitè directiu per fer-se càrrec del dia a dia a la Paeria mentre es dedica a conquerir la política nacional. Si vol continuar la batalla, aquesta és presenta més complexa que mai, doncs amb el resultat del congrés a qui primer haurà de convèncer que no es presenti és a Pere Navarro, avalat amb un molt bon resultat que molt bé es podria repetir en unes primàries. Una de les armes que tindria Ros a favor és la possibilitat d’entrar al Parlament: va ocupar un lloc aparentment simbòlic a la llista de Lleida, com a últim suplent. Però si el partit hi està d’acord, un dels tres diputats podria renunciar i, si la resta de la llista renuncien a l’escó, Ros podria acabar amb acta de diputat en el darrer tram d’aquesta legislatura. Plataforma immillorable per a una hipotètica batalla electoral contra Mas. Però amb un escàs 25% de suport del partit (i no ell sol, sinó sumant-hi la minoria obiolista), li queda molta feina per fer.

La ‘paera’ en cap

Els lingüistes hauran de començar a pensar quin és el femení correcte de paer en cap. Des de l’època medieval, mai cap dona no ha ocupat el càrrec. Ara, Àngel Ros ha de marxar cada dos per tres cap a les bàrbares terres litorals a la conquesta del PSC, i al seu lloc deixa a la Paeria un comitè de direcció presidit per la regidora d’Urbanisme, Marta Camps, que s’encarrega ja de tot el dia a dia de la ciutat. Camps ha assumit des de setembre noves competències, ha deixat el despatx d’Urbanisme i s’ha traslladat a la planta noble de la Paeria. Exredactora del diari Segre i de dialèctica dura amb l’oposició, Camps es troba ja en la primera línia successòria si Ros acaba abduït per la política nacional. La paera ja és a punt. 

(Publicat a Presència el 4-12-2011)

Tres-cents quatre

Avui fa tres-cents quatre anys de la caiguda de la ciutat de Lleida a mans de les tropes de Felip V. L’11 de novembre de 1707 les tropes borbòniques culminaven un assalt iniciat l’estiu d’aquell any i conquerien la primera plaça forta de Catalunya, plaça que va ser durament castigada per tal que la resta de ciutats veiessin clar el pa que s’hi donava si no es rendien per les bones. Els resistents que quedaven van ser assassinats a l’edifici del Roser, la catedral, la Seu Vella, va ser ocupada i convertida en caserna militar i al seu voltant es va enderrocar tot el que hi havia, incloent-hi bona part de la Lleida medieval més noble. Perquè a la capital es facin una idea: és com si a Barcelona haguessin convertit en quarter de soldats el palau de la Generalitat i enderrocat tot al seu voltant en una àrea d’un quilòmetre. Quina ciutat resistiria una mutilació semblant?

Lleida, condemnada per culpa d’això a una llarga decadència, ha arribat als nostres dies amb les cicatrius a la vista però viva al cap i a la fi. Si el lector vol saber més detalls d’aquest capítol històric cabdal no només per a Lleida sinó per al conjunt del país, que retengui aquest nom: Josep Tort. És el director del consorci de la Seu Vella, una de les persones que millor coneix el monument i la ciutat, i realitza unes visites guiades al turó de la Seu Vella tan esplèndides als assistents a la inauguració del VI Congrés Excursionista de Catalunya. La història es pot explicar com una cadavèrica successió de reis tronats i destronats, o bé es pot fer explicar com ho va fer Josep Tort aquest dissabte, amb una barreja de passió i erudició rigorosa fins al punt que el visitant gairebé que pot sentir l’olor de la pólvora i la remor de les tropes castellanes assetjant els murs gòtics de la catedral lleidatana. Hi ajuden els murs captivadors de la catedral i ara també els del castell del Rei, també conegut com la Suda, on va ser coronat Jaume I i reobert recentment. El castell ofereix una panoràmica excel·lent de les muntanyes del Pirineu al nord, de Prades al sud, i dels tres rius que baixen de les muntanyes convertint la gran plana de Lleida en el rebost agroalimentari de Catalunya.

Tres-cents quatre anys després, i amb el país a les portes del 300 aniversari de l’Onze de Setembre de 1714, prendre nota de les mutilacions passades és la millor manera d’afrontar, amb passió i alhora amb rigor, quin futur col·lectiu volem.

(Publicat a El Punt Avui l’11 de novembre del 2011)

El cas Hasél

La detenció d’un cantant de música rap de Lleida, Pablo Hasél, nom artístic de Pau Rivadulla, ha estat un dels fets més sinistres que han passat en aquesta ciutat en els darrers temps. Que l’Audiència Nacional espanyola, un tribunal de caràcter excepcional heretat de l’etapa predemocràtica amb atribucions especials per perseguir les activitats terroristes, estigui encara en actiu i que a més es fixi com a objectiu detenir nois de 22 anys que fan cançons amb lletres radicals però cançons al cap i a la fi, em sembla simplement delirant i mostra una penosa salut democràtica de l’Estat espanyol.

A Hasél se’l va detenir i incomunicar dimarts en aplicació de la llei antiterrorista i se’l va portar a Madrid davant d’un jutge que ahir dimecres al matí va decretar la seva llibertat, tot i que amb càrrecs pel suposat enaltiment del terrorisme de les seves cançons. Hasél, diuen els que hi entenen, ja s’ha fet un nom en el món del hip hop en castellà i el seu cas va rebre de seguida la solidaritat d’altre grups, alguns d’ells prou coneguts del gran públic. Si no fos tan ideològic, diuen els experts en música, tindria per la seva qualitat musical i literària una quota de mercat important i estaríem parlant d’un artista reconegut. Ell, però, sempre ha preferit mantenir-se en els cricuits més underground i amb lletres d’una forta càrrega ideològica, d’extrema esquerra i antisistema. Muerte a los Borbones, Libertat Arenas (una cançó sobre Manuel Pérez Martínez el secretari general del PCE (r), empresonat per pretànyer al GRAPO, cosa que ell ha negat), Los Peores Terroristas són alguns dels títols de les canços de Hasél.

A mi no m’agrada el gènere musical ni comparteixo el missatge ideològic de les lletres de Hasél però trobo al·lucinant que algú cregui necessari detenir, interrogar i eventualment engarjolar un cantant per fer-les. Una societat sana i democràtica ha d’admetre l’expressió de la discrepancia radical, les formes artístiques i expressives més extremes i provocadores. Ahir a la nit es va donar la paradoxa que, mentre una de les institucions de l’Estat espanyol tramitava un procés judicial contra un cantautor de rap, una altra institució d’aquest Estat, TVE, oferia un documental elegíac sobre la Movida madrilenya i tot l’underground artístic i ideològic que es va crear a finals dels 70 i principis dels 80 a la capital de l’Estat. El document oferia una versió dolça i ensucrada del que va ser l’eclosió del punk, de la provocació, de la transgressió moral i ideològica, d’enaltiment de les drogues, la violència (també la violència política), el sexe, la rebel·lia… La conclusió del reportatge és que tot aquells trangressors van contribuir a fer un pas cultural i ideològic de l’Estat espanyol cap a la modernitat i la democràcia.

Quina gran contradicció: als trangressors dels 80 se’ls fan reportatges, als dels 2011 se’ls aplica la llei antiterrorista.

L’aranès al Constitucional

El govern que ens havia de portar l’Espanya plural ha denunciat davant del Tribunal Constitucional la llei que fa oficial l’occità i la seva variant aranesa a Catalunya perquè, segons es veu, al govern de l’Espanya plural li resulta inconcebible que en una petita vall pirinenca es declari “llengua preferent” qualsevol llengua que no sigui la que diu la Constitució. La veritat és que la declaració de “llengua preferent” que van escriure els redactors de la llei de l’aranès no és gran cosa més que un bonic adorn poètic, perquè la situació d’ús social de l’aranès a la vall el situa molt lluny d’aquesta situació preferencial. Però per si de cas, i com el franctirador que dispara contra qualsevol cosa que es mogui, el govern de l’Espanya plural no ha volgut passar per alt l’amenaça que representa la llengua pròpia d’una comunitat de poc més de deu mil veïns.

L’aranès el parlen de forma habitual un 23,4% dels aranesos segons el darrer estudi, del 2008. El que més es parla a la vall és el castellà: és la llengua habitual del 28% dels aranesos. Un 16% parlen el català. L’11,8% parla altres llengües. Els empresaris turístics adopten el castellà de seguida que un turista entra per la porta, les cartes dels restaurants i la major part de la retolació dels comerços és en aquesta llengua. Si un s’acosta a una llibreria o un quiosc de Vielha, no hi trobarà cap diari en aranès. Tampoc si engega la televisió, que com passa a Catalunya té una inqüestionable majoria de canals en castellà.

De qui, doncs, es vol defensar el govern espanyol enviant la llei de l’aranès al Constitucional? D’un 23,4% d’una població de 10.000 habitants? On és el Ministeri de Cultura, aquell que paguem entre tots perquè teòricament defensi la riquesa cultural de l’Estat? L’atac a la llei de l’aranès posa sobre la taula el ridícul complex que pateixen els guardians d’una cultura que segons la propaganda oficial té més de 300 milions de parlants.

(Publicat a El Punt el 30 de juliol de 2011)

Baix Llobregat, capital Lleida

Els moviments precongressuals del PSC han establert un pont invisible entre el Baix Llobregat i les Terres de Ponent, i ni s’imaginen vostès la quantitat d’anades i vingudes, de missatges i encàrrecs, que deuen circular cada matí per aquesta nova A-2 de la política catalana. La victòria clara d’Àngel Ros ha fet de Lleida una illa socialista enmig d’un país convergent, i això ha convertit el paer en cap en l’esperança blanca (o vermella) dels deprimits dirigents socialistes catalans.

De fet, per la nova autovia política ja comencen a circular càrrecs del partit expulsats de la Diputació de Barcelona arran del canvi de govern. Un nou cap del gabinet d’alcaldia, un nou cap del gabinet de comunicació i altres càrrecs arriben aquests dies a la Paeria procedents d’aquesta institució i provocant alguna tensió, és clar, entre els que hi eren i han de fer lloc als companys exiliats. Un sacrifici que segur que mereixerà paraules d’agraïment en el congrés del PSC, del qual Àngel Ros pretén sortir amb alguna vara de comandament si el partit accepta un gir cap a la centralitat política i cap a un catalanisme més sentimental.

Es tracta d’un gir interessant. El PSC ha estat conduït des de la seva creació per un pacte entre Sant Gervasi i el Baix Llobregat, entre una intel·lectualitat catalanista i el vot obrer del cinturó de Barcelona. Aquesta aliança es va acabar amb l’Estatut i, ara, els dirigents del Baix Llobregat miren a Ponent, no sense tensions, perquè alguns líders metropolitans ja se n’han queixat, a la recerca d’un nou relat i d’una nova aliança territorial que, inevitablement, aportarà sensibilitats diferents.

Al país els eixos polítics han passat del Llobregat del catalanisme romàntic del XIX al Ter federal, i del litoral desarrollista del XX a la línia que el 2003 unia el republicanisme de secà de l’avellana tarragonina amb la Catalunya Vella amb capital a Ripoll. Si es constituís, l’eix Baix Llobregat-Lleida seria tota una novetat.

(Publicat a El Punt el 9 de juliol del 2011)

Per què guanya Ros?

Mentre l’aparell del PSC critica l’actuació de Felip Puig amb els acampats de la plaça Catalunya, a Lleida Àngel Ros mostra el seu suport total a l’acció a la plaça Ricard Viñes i diu que les places no són lloc per acampar ni per tenir-les ocupades indefinidament. Vet aquí un dels motius de per què guanya Ros amb majoria absoluta. Continua llegint «Per què guanya Ros?»