L’independentista perplex

Arrenca la campanya i corre per tot Catalunya i també per les comarques de Lleida l’independentista perplex. Es tracta de l’independentista de sempre, l’independentista de pedra picada, el que sempre anava a les manis de la Diada quan pocs més ho feien, el que no va haver de córrer aquest setembre a buscar una estelada perquè ja en tenia unes quantes a casa. Es tracta de l’independentista impacient, que ara contempla amb perplexitat com al seu voltant han sorgit un munt d'”independentistes de tota la vida”. Alguns ho porten amb sana alegria.

D’altres, però, estan tan perplexos del gir que ha fet el país, que fins i tot sembla que els hi  sap greu. L’independentista perplex, almenys alguns d’ells amb qui he pogut parlar aquests dies, observa amb un punt de desconfiança i mal humor com els antics federalistes i antics autonomistes, els que abans se n’enfotien, de la seva dèria política, ara l’alliçonen a ell durant les sobretaules familiars o en les tertúlies del bar sobre com Espanya ens roba i ens maltracta i li parlen com si ells fossin els autèntics “independentistes de tota la vida”.

“Tot això acabarà en no res, allò del milió i mig ha estat un bluf, aquestos s’han fet ara independentistes per la crisi i de seguida que hi hagi un pacte econòmic per part d’Espanya es faran enrere”, m’assegurava fa uns dies un amic d’aquests de pedra picada.

Dijous, diada de Tot Sants, Solidaritat per la Independència va muntar a Balaguer un acte de petit format. També hi havia independentistes perplexos. Un d’ells em reconeixia abans de l’acte de les dificultats de Solidaritat per teixir un discurs propi ara que sembla que tothom s’hagi pujat al carro: “El partit hauria d’apostar per la bandera del català com a única llengua oficial i per la unitat dels Països Catalans”, em deia, per intentar diferenciar-se dels partits que ara s’han tornat “independentistes de tota la vida”.  El cap de llista de SI, el regidor de Tàrrega Santi Costa, va intentar convèncer a la dotzena de conveçuts que van anar a escolar-lo al Flemming de Balaguer que no se’n poden refiar dels cants de sirena de CiU ni d’ERC, només ells són la garantia. Núria Cadenas, independentista de tota la vida, i que tant ho és que de ben jove va patir la repressió d’Estat i s’hi va estar anys a la presó abans i tot de les garçonades del 92, va fer a Balaguer un discurs abrandat, emotiu i amb un to positiu que, tot i això, no deixava d’apuntar el mateixa direcció: malfieu-vos dels conversos.

Però sigui just o injust, les transicions les acaben fent els “conversos” i les grans majories.

A Espanya, el pas a la democràcia el van dirigir un cap de Falange i un partit socialdemòcrata que no havia tingut el protagonisme en la lluita antifranquista que sí van tenir els comunistes, els que havien lluitat amb força i contundència i fins i tot amb presó. Comunistes, sindicalistes i republicans espanyols van quedar arraconats pels “demòcrates de tota la vida” que sortien com bolets. Funcionaris i classes mitjanes que fins llavors havien estat còmodes amb el règim, eren ara els abanderats de la nova democràcia espanyola, amb Adolfo Suàrez, el falangista de centre, l’heroi i després màrtir de la nova democràcia espanyola, al capdavant del procés.

A l’antiga Unió Soviètica, no van ser els opositors represaliats els qui van acabar amb el règim per ells sols, va haver de ser un secretari general del PCUS, antic aparàtxic escalador en les estructures del règim, qui va fer la difícil i delicada de desmuntar la unió soviètica, fins que va ser devorat per no poder controlar-ne la velocitat i la intensitat.

El moment apassionant que viu ara Catalunya i que aquesta campanya electoral evidencia no és comparable a aquests altres, excepte en un punt: com descol·loca a tothom el gran moviment tectònic que provoquen els grups fins ara en el poder quan es reposicionen en la nova centralitat que s’ha anat creant els darrers anys de forma més aviat callada i tranquil·la.  Els independentistes de tota la vida ja no estan sols. Segurament n’haurien d’estar contents.

Exposició a Nova York però no a Lleida

Avui fa 75 anys del bombardeig del Liceu Escolar i del mercat municipal de Lleida. Aquella tarda del 2 de novembre de 1937 van morir unes 200 persones, mig centenar d’elles nens del Liceu Escolar.

El fotògraf Agustí Centelles va retratar la tragèdia i les imatges van donar la volta al món i van il·lustrar una nova estratègia bèl·lica d’una crueltat insuperable: bombardejar els civils de la reraguarda per desanimar els soldats del front i fer caure la moral de l’enemic.

El 2009 escrivia un apunt en aquest blog sobre la vergonyosa venda de l’arxiu Centelles a l’arxiu militar  de Salamanca.

Tres anys després, l’arxiu és allà, a la calle del Expolio, i la sensació és que al Centro Documental del a Memoria Histórica encara no són conscients de la qualitat i la importància de les 12.000 fotografies de l’arxiu. Sense sala pròpia, sense  cap gran exposició organitzada, l’únic ús que han tingut en aquest temps ha estat el d’ensenyar el trofeu a Nova York, a finals del 2011, quan se’n va exposar una mostra al King Juan Carlos I of Spain Center de la Universitat de Nova York. Una imatge dels nens lleidatans assassinats presidia la mostra novaiorquesa, en un espai de molt mala qualitat segons alguns testimonis.

Després de portar-la a Nova York, per què no ve a Catalunya?

No hagués estat un bon moment aprofitar el 75è aniversari del bombardeig perquè l’Estat, flamant propietari del llegat, el portés a la ciutat de Lleida?

Una altra oportunitat perduda de l’Estat espanyol per tractar amb dignitat les víctimes de la guerra i per homenatjar una ciutat castigada per les bombes.

Els narradors implacables

Divendres vinent es compliran 75 anys d’un dels episodis més negres i alhora més desconeguts de la guerra del 36 a Catalunya: el bombardeig, el 2 de novembre de 1937, de la ciutat de Lleida amb dos objectius molt sensibles, especialment pensats per atemorir i horroritzar la població de la rereguarda republicana i danyar la moral dels soldats que eren al front mentre els seus fills i les seves famílies els esperaven a les ciutats. Les quaranta-quatre tones  bombes de l’aviació italiana enviada per l’exèrcit franquista des de l’aeròdrom de Sòria van caure principalment sobre el Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. Van morir més de 200 persones, mig centenar de les quals eren nens que aquell moment feien classe al Liceu Escolar, una escola de caràcter laic i modern fundada anys enrere pel pedagog Francesc Godàs.
Amb motiu de l’efemèride, a Lleida s’han organitzat aquests dies dues exposicions fotogràfiques que, a més de la forta càrrega emocional i política pels records familiars i fins i tot personals encara vius a la ciutat (dimecres alguns alumnes sobrevivents del bombardeig assistien a la inauguració d’una de les exposicions), també posen en valor el fotoperiodisme com a narrador de la realitat: un narrador objectiu i impecable, transparent com els objectius de les lleugeres màquines Leica que van facilitar l’extensió d’aquest art, però que alhora apropa de forma impecable l’espectador fins al nus de la història, fins a la mare que plora desconsolada pel fill mort o les ciutats fumejants retratades des dels mateixos avions: la mirada del fotoperiodista sovint no era, i no és, neutral.
L’exposició Catalunya bombardejada mostra des del dia 24 al Museu de la Paeria imatges, cartells i diaris dels bombardejos sobre Lleida i altres ciutats catalanes com Barcelona, Granollers, Girona i Figueres. El Museu de l’Aigua de Lleida n’exposarà a partir del 6 de novembre una altra sobre els bombardejos a les centrals hidroelèctriques del Pirineu. A més, s’ha projectat aquests dies el documental El braç de les Fúries, dels periodistes Jordi Guardiola i José Carlos Miranda, entre altres activitats. Tot plegat, unes mirades que 75 anys després ens interpel·len amb la força demolidora de la història.

(Publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 26 d’octubre de 2012)

El PP de Balaguer, la bandera espanyola i la crisi

El PP de Balaguer ha denunciat davant de la subdelegació del govern espanyol a Lleida que al balcó de l’Ajuntament no hi oneja la bandera espanyola. De fet, fa anys que no hi és. Al balcó no hi ha havia cap bandera fins que el 21 de setembre d’aquest any s’hi ha posat la senyera i, ara fa uns dies, la d’Europa. Tot això en virtud de l’acord recent del ple municipal de declarar-se territori català lliure i sobirà. La subdelegada Imma Manso va dir ahir dimarts a la tarda que havia rebut la denúncia i que, un cop fetes les comprovacions pertinents, la subdelegació hi actuarà. No ha dit com. Però hi actuarà.

Sembla que el PP dóna ja per superat el discurs preelectoral segons el qual cal aparcar debats estèrils sobre banderes i països i treballar junts contra la crisi. Almenys a Balaguer, això ja no serveix. Perquè perdre el temps en una guerra de símbols, i a més fer-ho de forma dubtosament democràtica (serà legal i del tot escrupolosa amb l’ordenament democràtic vigent, però caram, resulta poc edificant haver de recórrer a l’imperi de la llei per aconseguir allò que no s’ha pogut guanyar amb els vots democràtics al ple de l’Ajuntament), no vindria a ser la manera més directa de lluitar contra la crisi dels balaguerins.

A propòsit de la crisi: el consistori presentarà per al 2013 uns pressupostos dignes de postguerra. Si el 2012 es va haver de retallar en tot i eliminar qualsevol ombra d’inversió de l’horitzó immediat, per al 2013 la càrrega financera serà encara més dura i els ingressos seguiran congelats per la fredor glacial de l’economia de la ciutat i del país, i això sent optimistes.  L’alcalde, el convergent Josep Maria Roigé, encara no ha avançat cap detall del pressupost però quan algú li ho pregunta la seva reacció no és precisament d’alegria. L’any passat va suar per aprovar-los en minoria, i els del 2013 són ara per ara un misteri.

La prioritat és sortir de la crisi i treballar tots junts? És evident que el PP no està obligat a mullar-se amb uns pressupostos locals que no han redactat ni negociat ells, ni tampoc estan obligats a deixar-se la pell política en la rehabilitació de les finances d’un consistori a on mai no han governat. Potser no casa amb el discurs de l’esforç i les prioritats dels ciutadans, però obligats, no hi estan.

Tampoc no està obligat el no-nacionalista PP ni la subdelegada Manso a renunciar als seus principis ni a deixar de fer campanya amb la bandera absent de Balaguer, igual que CiU fa campanya posant-ne d’altres al balcó. Però si l’acció de la subdelegació del govern no-nacionalista de l’Estat més sonada de la legislatura a Balaguer ha de ser fer venir l‘autoridad competente a posar una bandereta més,  em sembla que tenim crisi per a estona.

Es busca en Dídac

El periodista i productor lleidatà Carles Porta busca en Dídac, el petit noi negre que, amb l’Alba, ha de garantir la continuïtat de la humanitat a Segon origen, la versió cinematogràfica del Mecanoscrit del segon origen del també ponentí Manuel de Pedrolo. El film és una antiga idea de Porta que va començar a materialitzar el 2009 a través de la seva productora, Antàrtida. En aquest temps ha convençut el director Bigas Luna perquè dirigeixi el film, ha enllestit guió i localitzacions i ha incorporat socis belgues i anglesos a la que serà una de les produccions catalanes més sonades del 2013. “Tot està a punt, ara només falta enllestir el càsting i posar-ho tot en marxa per començar a rodar a final d’any.” Dotze mesos després, la pel·lícula podria veure la llum.
Porta ha escombrat cap a casa i el film es rodarà en bona mesura a les terres de Ponent. Algunes imatges prèvies per atraure inversions es van rodar a l’estany d’Ivars i Vila-sana. I en el film, Lleida serà Benaura, la petita ciutat on vivien el Dídac i l’Alba abans que arribés l’apocalipsi i que és el primer escenari en què els dos protagonistes prenen consciència de la destrucció del món. Manuel de Pedrolo va amagar sota el nom de Benaura la ciutat de Tàrrega, on ell va passar la seva joventut. Tàrrega ha muntat aquest any una ruta turística dedicada a recórrer alguns dels carrers i elements urbans que Pedrolo va col·locar en la novel·la i que, Xavier Garcia, expert en l’obra de l’escriptor, ha identificat a la ciutat. A Barcelona també s’hi rodarà, i les escenes de platja, que en la novel·la passen la Costa Brava, seran en la costa tarragonina.
El guió, explica Porta, és molt fidel a la novel·la original que es va publicar el 1974 i que des de llavors ha estat a les prestatgeries de diverses generacions de joves catalans i dels amants de la ciència-ficció. Amb retocs, això sí: en Dídac, per exemple, vol ser una promesa del Barça i el Camp Nou és un dels escenaris planejats pels guionistes. I la del cataclisme, que deixa en Dídac i l’Alba sols al món, no prové de plats voladors sinó que és d’un altre naturalesa, que Porta prefereix callar. El que és clara és l’atmosfera del film: “Una barreja d’El Llac Blau i Mad Max”, promet Porta.

(Publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 5 d’octubre de 2012)

Foto: fotografama del teaser de Segon Origen, Antàrtida

El Cinca era Río Bravo

Pols, terra, camps erms castigats pel sol i una serra de pedra vermellosa retallada a l’horitzó. En aquest paisatge solitari el foraster, si no perd el rumb, es troba amb el poblat de Cardiel, al terme de Fraga (Baix Cinca). Les runes del poble eren aixopluc de pastors fins que Ignasi Farrés (Ignacio F. Iquino en els crèdits) i els germans Balcázar les van descobrir i hi van plantar els decorats de fusta per a les escenes exteriors de pel·lícules de l’oest que feien als seus estudis d’Esplugues.
Entre els anys 1965 i 1973 es van rodar una trentena d’spaghetti western a Fraga, en paratges com Cardiel, el Barranc de les Bales i el riu Cinca. El realitzador fragatí Diego Tejera ha recopilat les pel·lícules
i ha exposat a la sala Cigonyer cartells, vídeos, plànols i material de rodatge de l’època.
Llavors eren pel·lícules de sèrie B, però ara els cinèfils fetitxistes les consideren de culte. “Jo tenia deu anys i recordo que el meu iaio hi anava sovint a fer d’extra”, explica Tejara. “Molta gent de Fraga ho feia. Però el record s’ha perdut i ara l’exposició ha sorprès els joves, que ni ho sabien.” També feien d’extres veïns d’Alcolea, de Massalcoreig, de Seròs i de Lleida. “Els gitanos tenien èxit, anaven molt bé per fer de mexicans”, explica Tejera. Algunes escenes (l’assalt a
una diligència, un tiroteig, un cowboy cavalcant cap a la posta de sol) servien per muntar-les en diverses pel·lícules alhora. Era cinema low cost.
Quan el 1973 l’autopista va fer tancar els estudis d’Esplugues, els Balcázar van plantejar reconstruir-los a Fraga. No ho van fer. El negoci anava de mal borràs. L’spaghetti western no va tornar a Fraga i l’hotel Sorolla va deixar d’omplir-se d’actors rossos i andròmines de rodatge. Fraga va oblidar aviat aquelles pel·lícules de títols com Sangre de Texas o Yankee on sortien veïns disfressats d’indis i bandits. Avui ja no hi ha ni cinema al poble, tancat per la competència dels multisales de Lleida i Alpicat. “Almeria no era més que això però aquí s’ha oblidat. Hauríem de posar-hi un escenari, un restaurant, atreure visites, té molt potencial”, planeja Tejera. Mentrestant, el vent de l’oest arrossega uns matolls. El sol es pon darrere les runes silencioses d’un poble anomenat Cardiel.

Paisatges de pel·lícula

L’Ajuntament de Fraga també obre, al Palau Montcada, l’exposició fotogràfica Adiós amigo!, de Sergio Belinchón amb paisatges de western del Baix Cinca.

(Publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de setembre de 2012)

Ministeris a Lleida?

Digueu-me precipitat però, inserits ja en tota mena d’especulacions sobre futurs oberts, per què no parlar sobre l’estructuració del territori d’un futur Estat propi? Canviaran les relacions i els equilibris entre territoris com la plana de Lleida o el Pirineu respecte de la resta del país? Des del sistema electoral fins a la gestió dels rius i medi natural, des del nivell de poder polític o de simple gestió que puguin tenir vegueries (ara sí, oi?), comarques i municipis, fins al paper de Barcelona i de les ciutats mitjanes: tot quedarà obert perquè el nou Estat comenci sense hipoteques legals amb un disseny territorial fet segons els interessos -variats i sovint contradictoris- de tots els catalans.

Barcelona, beneficada

Per començar,  a mi em sembla que d’entrada un nou Estat, pel simple fet de ser-hi, ja hauria de beneficiar Barcelona pel salt qualitatiu que significa passar a ser una capital d’Estat al món. No és el mateix ser tractada com a capital d’Estat (i per tant bandera internacional de l’Estat i porta d’entrada i sortida al món)  que com a segona ciutat d’una Espanya que aposta sense complexos per Madrid com a gran i única capital internacional i hi concentra les grans inversions i equipaments d’Estat. Algú ha llançat a l’aire la idea que a Barcelona i l’àrea metropolitana una campanya sobre la independència seria molt més complicada per als seus partidaris que a la resta del país. Potser sí. Però a Barcelona el debat no seria només si independència sí o no. El debat seria també entre província espanyola o capital cosmopolita, entre  ciutat de pont aeri o ciutat amb total control sobre els fluxes de transport amb Europa i el món. Barcelona es podrà preguntar a ella mateixa si està capacitada per competir com a plataforma de grup inversors i multinacionals al sud d’Europa i la Mediterrània occidental, o bé continuar jugant, de cara als grans negocis i multinacionals exteriors, el rol de simpàtic complement mediterrani de Madrid, a on fins ara s’hi concentrava el veritable poder.

Vegueries

Fora de Barcelona, un nou Estat permet també una nova organització territorial sense haver de seguir els criteris imposats per la divisió provincial espanyola del segle XIX. Les veguries, aturades pel TC espanyol, tindrien ara via lliure per convertir-se en el motor de gestió i desenvolupament territorial més adequat a l’estructura del país. El paper polític de les vegueries també tindria via lliure segons la decisió dels catalans: des d’una simple descentralització de serveis, fins a organismes amb poder cantonal i representació política capaç de legislar en determinades competències urbanístiques, mediambientals, econòmiques, d’infraestructures, entre d’altres. La varietat de situacions i la forta identitat de cada territori a Catalunya faria recomanable la segona opció. Una capital d’Estat forta també hauria de saber cedir amb generositat el poder als territoris.

La Catalunya-ciutat

Però un procés d’aquest tipus també s’hauria d’aprofitar, crec, per trencar d’una vegada amb la divisió entre la capital i el país. La guia ja la tenim: la Catalunya-ciutat dels noucentistes. Catalunya no és Castella ni França, el país no es divideix entre una gran capital envoltat d’un gran territori poc poblat i amb funcions subsidiàries. Catalunya té una ciutat metropolitana gran (però no de les dimensions monstruoses d’altres ciutats del món), i també una poderosa xarxa de ciutats mitjanes i població disseminada a tot el territori. És un error considerar aquest país de manera desconnectada o contraposada a Barcelona. I al contrari. Els fluxes són el d’un xarxa de ciutats dinàmica tot i que les infraestructures que les lliguen encara són pobres. Un nou Estat hauria d’aprofitar i potenciar aquest país en xarxa.

Barcelona world, també en sentit contrari

Per anar a segons quin barri de Nova York un ciutadà pot passar-s’hi dues hores. En aquest mateix temps, és possible plantar-se en gairebé qualsevol racó de Catalunya. Per això als turistes ara els han batejat una futura àrea d’oci del Camp de Tarragona com a Barcelona World: ells no ho trobaran estrany, ja que en una hora aniran del centre de Barcelona a aquell indret, i viceversa. Assumit això, també cal veure-ho llavors en sentit contrari. Si el Camp de Tarragona està tan lligat a Barcelona, també pot acollir, per tant, algunes de les Estructures d’Estat que caldrà construir. També les terres de Ponent, o les comarques de Girona, fins i tot el Pirineu i les terres de l’Ebre, formen part d’aquesta gran xarxa urbana de 7,5 milions de ciutadans, els mateixos que l’àrea metropolitana de Londres i la de París, i per tant les infraestructures i equipaments per fer funcionar la capital del país també han de funcionar en aquests punts de la xarxa. No cal centralitzar tots els serveis universitaris, empresarials, administratius, ministeris d’un futur Estat en la seva capital, i després duplicar-los en petit al territori, si resulta que la capital, de fet, s’estén en una gran xarxa de ciutats fins al darrer racó del país.

Al segle XIX Barcelona es va estendre fora de les muralles per engolir els pobles del pla de Barcelona. Al segle XX, s’ha estès a l’àrea metropolitana i, darrerament, la regió metropolitana. Al segle XXI, cal un nou Pla Cerdà (no pas urbanístic, sinó conceptual) que connecti en xarxa tot els fluxes econòmics del país, incloent-hi el motor econòmic de la seva capital.

Ministeri a Lleida? Sí, però no necessàriament d’agricultura

Això no vol dir que els territoris hagin de canviar la seva identitat. Al contrari. Pertànyer en una xarxa del país molt més integrada no fa desaparèixer sinó que complementa el caràcter de cada territori. Les terres de Ponent no deixaran de ser el que són, però amb una major integració urbana es beneficiarien més dels fluxes econòmics i de serveis enlloc de contemplar-los ara des de la barrera i amb un cert sentiment de greuge. El que Ponent, per exemple, hauria d’aprofitar és complementar la seva economia amb nous sectors. El ministeri d’Agricultura de l’Estat català hauria de ser a Lleida? Potser sí. Però aquesta major integració hauria de fer que nous sectors i noves oportunitats, si hi ha impuls local per fer-ho, també poguessin fer parada a Ponent.

Tornar a la vida

Un home de Lleida va anar al metge i allà va descobrir que constava com a mort. Segons explicava aquesta setmana el diari Segre, l’home hi va anar per un mal d’esquena, el metge el va rebre i, tot mirant l’expedient a l’ordinador, va veure que segons la base de dades sanitària aquell pacient ja havia finat. Tot i així, amb gran professionalitat, el facultatiu va atendre el difunt i el va aviar de la consulta amb una recepta d’antiinflamatoris. Ara el suposat cadàver intenta que el Departament de Salut, que ha reconegut l’error, esmeni les dades informàtiques i el retorni a la vida.

Vet aquí un motiu més per no anar al metge: no només pots descobrir que tens la tensió alta o que has de deixar el cafè, sinó que directament ja estàs mort. En aquest cas és molt més saludable la ignorància: mentre no sapiguem que som morts podem continuar amb la nostra vida quotidiana amb una relativa normalitat. Si vostès alcen el cap del diari i miren al seu voltant veuran més d’un i més de dos oficinistes distrets que fan l’esmorzar de mig matí sense sospitar que ja són morts.

No és tan estrany. Passa amb països sencers. A Catalunya el govern ha demanat el rescat financer i de sobte alguns s’han adonat que fa tres-cents anys que som morts. Amb tanta il·lusió i energia que preparàvem la Diada d’aquest any i tan a prop que veiem fer un cop sobre la taula, ara resulta que hi hem d’anar en silenci i amb cares llargues perquè el nostre mal no vol soroll i no tenim diners ni per pagar-nos el propi funeral. Alguna premsa de Madrid ho ha celebrat i ha convertit un mal d’esquena financer en el certificat de defunció del país, enterrat pròximament pels homes de negre del ministre enterramorts Montoro.

Però seria un error de diagnòstic. Els països són de biologia complicada. Només cal fer-los una radiografia per adonar-nos que a més d’esquena tenen multitud de vísceres, sistema nerviós, músculs i columnes vertebrals (o pals de paller). Catalunya ha demostrat ser de metabolisme lent però obstinat, i després de tres-cents anys de defunció és allà, encara, país i llengua, potser amb mal d’esquena però disposada si convé a resoldre els errors burocràtics i, a fe de Déu, tornar a la vida en qualsevol moment.

(Publicat a El Punt Avui el 31 d’agost del 2012)

Sometent

Un dimecres d’hivern es posava en marxa entre el fred i la boira la primera de les patrulles nocturnes de pagesos pels camins d’Alcarràs, al Segrià. Estaven farts dels petits furts i robatoris a les finques agrícoles i denunciaven que els Mossos no hi feien res. Així que s’hi van posar ells, armats amb un parell de walkie-talkies i amb vehicles tot terreny enfangats on se suposa que no portaven cap escopeta de caça. Sis mesos després les patrulles ciutadanes s’han estès a altres municipis agrícoles de Ponent i s’han vist involucrades en una mort: la d’un lladre de 66 anys que va tenir un atac de cor mentre fugia perseguit per una patrulla veïnal en una partida de Maials. Ara, els organitzadors de les patrulles d’Alcarràs han anunciat aquesta setmana que al setembre els pagesos intensificaran les rondes de vigilància perquè els robatoris augmenten.

La Generalitat ha tolerat fins ara les patrulles ciutadanes i la societat civil també les ha vist amb simpatia, batejant-les com a sometent, nom d’un cert romanticisme rural i patriòtic que, com tots els romanticismes, s’aixeca sobre un munt de records mal interpretats i oblits interessats. Ningú recorda qui va ser el darrer governant a muntar el cos de sometents i amb quina intenció ho va fer? Franco va armar col·laboradors als pobles catalans que fessin la feina allà on la Guàrdia Civil no arribava. Quan el dictador es va assegurar que ja no quedaven maquis ni oposició de cap mena a les àrees rurals, al cos de sometents se li van retirar gradualment armes i funcions.

Els liberals autèntics també deuen celebrar els anomenats sometents com a individus lliures que no esperen que l’Estat els tregui les castanyes del foc. Llàstima que d’aquests no n’hi deu haver gaires en un país on a l’administració se li encarrega que pagui fins i tot l’escola privada del nen i et mig regala els fàrmacs tant si tens calés com si no. Els sometents no són liberalisme, són la feblesa de la Generalitat a l’hora d’exercir una funció bàsica. Ara que sembla que estem a punt de fer un pas històric i almenys el 51% dels catalans estem disposats a viure en un país normal, cal recordar que als països normals, tant si regalen fàrmacs com si no ho poden fer, mai no hi patrullen els ciutadans sinó els professionals.

(Publicat a El Punt Avui el 24 d’agost de 2007)

Sense toga

A Lleida la jutgessa del jutjat penal número 3 ha donat permís al fiscal, als advocats defensors i a ella mateixa per prescindir de la toga en els judicis ràpids que es fan en aquest jutjat durant el mes d’agost. La magistrada ha pres aquesta mesura per les altes temperatures que hi ha a la sala de vistes, on només funciona un dels tres aparells d’aire condicionat que han de refrescar la sala. Els altres dos aparells, han explicat des del jutjat a la premsa lleidatana, estan espatllats.

Gent molt saberuda adverteix d’una tardor calenta però Déu n’hi do com està resultant de sufocant, i en sentit literal, el mes d’agost. Si els jutges ni tan sols poden vestir-se de jutges per culpa de la calor i han d’aparèixer com els presidents d’una reunió de veïns d’escala, amb l’incendi financer els ministres i presidents de països endeutats i sense un cèntim a caixa ja no semblen homes d’estat. Els han tret la capa presidencial i sense ella semblen ara delegats de províncies, pàl·lids, grisos, banyats en suor i hores extres, tancats als despatxos amb un ventilador brunzint sobre un arxivador mentre busquen desesperadament d’on treure els diners que reclama l’amo: I si trec la paga als aturats? I si tanco els ajuntaments a la gent de poble, que al cap i a la fi per a què els volen?

A les economies del sud d’Europa se’ls han espatllat tots els aparells d’aire condicionat i quan la política s’ha tret les vestidures hem descobert que a sota no hi havia pas un emperador nu sinó el trist escanyapobres d’un conte de Dickens que ni tan sols és l’amo de la seva pròpia botiga. No sé si existeix allò de l’eròtica del poder, però és clar que no tenir-lo resulta d’allò més antieròtic. Amb un esforç d’imaginació s’hi pot veure una certa sensualitat, en la idea d’una jutgessa de Lleida i d’un jove i brillant advocat defensor traient-se les togues en una sala de vistes. Però és impossible fer el mateix amb un governant com l’espanyol Mariano Rajoy traient-se sense vergonya, d’una en una, totes les promeses electorals amb què va ser escollit. Quin espectacle: hauria d’estar prohibit fins i tot pels tribunals de jutges sense togues.
(Publicat a El Punt Avui el 17 d’agost del 2012)