Test d’estrès a Alguaire

Ahir es va omplir l’aeroport d’Alguaire de manera artificial per comprovar si les instal·lacions i els seus treballadors seran capaços d’assumir l’arribada i l’enlairament de tres avions al mateix temps durant aquest hivern. Per dir-ho seguint la moda, van fer un test d’estrès. El resultat va ser positiu en el sentit que cap dels suposats passatgers va perdre cap maleta ni els esquís, i els avions van sortir a l’hora que tocava sense haver d’esperar cap passatger fent cua a la finestreta de facturació o a la duana.

Tampoc no hauria estat cap drama: els avions eren imaginaris, les maletes estaven buides i els esquís no eren seus: els havien repartit entre els figurants perquè se suposa que això és el que portaran els turistes britànics que aquest hivern faran servir Alguaire per anar a les estacions d’Andorra.

Els suposats turistes no tenien gaire accent britànic. Eren jubilats provinents del casal de gent gran del barri de Balàfia i de l’associació de voluntaris de Lleida, a més d’una bona colla d’adolescents d’instituts de la ciutat. En acabat, van poder fer un entrepà a la cafeteria de l’aeroport i van tornar cap a Lleida. La Carme, una de les figurants, va gaudir de l’experiència però també expressava un sentiment agredolç: “Aquest aeroport m’havia fet molta il·lusió quan el van fer, però quan he hagut de viatjar darrerament he hagut d’anar a Barcelona”, va dir després de la prova.

El 19 de desembre està previst que arribi el primer vol de la Gran Bretanya amb turistes d’esquí portats per l’operador anglès Thomas Cook. La companyia farà sis vols setmanals entre ciutats angleses i Alguaire a l’hivern, que s’uniran als dos enllaços amb Palma existents ara. Els faran, és clar, si l’Estat espanyol atorga a temps el permís per volar fora de l’espai Schengen. Un permís que el ministre Blanco va prometre fa prop de dos anys quan es va inaugurar l’aeroport i que encara no s’ha fet efectiu, mentre que aeroports d’Aena com ara els de Lleó, Salamanca i Albacete, el tenen des del juny passat.

El retard ja ha fet que Lleida perdi de moment els vols de dos operadors russos que volien començar aquest hivern. Faran servir l’aeroport del Prat.

Ahir, el conseller Recoder va dir que, si per culpa de l’Estat, el 19 de desembre no poden aterrar els vols britànics això seria “escandalós” i motiu de penalitzacions. Falten tres setmanes i el permís no hi és. Començar una campanya amb aquest ai al cor posa a prova els nervis del conseller més circumspecte. Això són tests d’estrès i no els de la banca.

(Publicat a El Punt Avui el 25 de novembre del 2011)

“A mi em paguen per divertir-me”

Entrevista a Xavier Mariscal
Dissenyador nascut a València i amb despatx a Barcelona, el pare de Cobi no renega de la seva criatura més mediàtica, però no deixa d’innovar. Aquests dies exposa els treballs més personals a la galeria Espai Cavallers de Lleida.

 

Què l’ha portat a l’Espai Cavallers de Lleida?

La galeria em va invitar a fer una exposició i em va semblar molt bé. Són agradables i sobretot molt professionals. Vam triar una exposició que trobo molt íntima. Són dibuixos fets els estius dels últims deu anys, a les Balears, amb els meus fills pel voltant.

Els fills han heretat la vocació?

No, és normal dibuixar amb nens. A l’estiu poso unes taules grans i tothom dibuixa. Jo faig la meva feina i els altres fan el que volen.

Són un respir de la feina d’encàrrec, de l’estudi?

No, per a mi no cal un respir de la feina. Jo tinc la sort que amb el meu treball disfruto molt. Potser queda malament dir-ho, però és una realitat: a mi em paguen per divertir-me.

Quina enveja.

Home, suposo que a tu també t’agrada la teva feina.

Hi ha dies de tot, però sí, molt.

És que si no, malament. Tothom hauria de poder treballar en alguna cosa que l’apassionés. Per a mi feina vol dir jugar, divertir-se, gaudir sempre.

Aquest any, aquest jugar l’ha portat a fer cinema: Chico & Rita, un film animat amb Fernando Trueba. Com ha anat?

És un regal treballar amb el Fernando. Ha estat una experiència molt feliç. Ell en sap molt i l’equip de dibuixants i d’animadors ens ho vam passar molt bé a casa i a l’estudi. La pel·lícula ha rebut bones crítiques a Londres i a París.

L’any passat va recuperar els Garriris, els personatges amb què va començar fent còmics en els anys setanta. El còmic és el seu fil conductor?

El còmic, la il·lustració i la pintura, jo sempre els tinc presents. Encara que estigui tota l’estona fent coses de disseny, sempre tinc raconets per fer dibuixos. No m’hi puc resistir. Ara he estat a Rio. És una ciutat que t’està dient que la dibuixis. O aquí, si estic en una cafeteria i entra una xiqueta molt maca, doncs se me’n va la mà cap al quadern, no ho puc evitar.

El disseny i l’art canviaran amb la crisi? Tot serà una mica més gris?

És clar que canvia. Nosaltres no estem al marge del que passa a la societat amb els valors, amb l’economia, amb l’estat de la gent. Sobretots els valors. En els anys cinquanta, el luxe era el marbre a casa i el Mercedes al garatge; ara és tenir amics, tenir temps, que entri una llum maca per la finestra, tenir una feina que t’agradi i poder anar-hi caminant. Això és luxe. Ara qui va a treballar en Mercedes és un desgraciat que ha de fer cues i després s’ha d’estar en un lloc a part dels altres a l’empresa.

Pobre home…

I també ens afecta la manera de distribuir la cultura. En lloc de l’objecte físic, n’importa la representació en una pantalla d’ordinador, en un tablet, en un mòbil. El disseny s’hi ha d’adaptar.

(Publicat a El Punt Avui el 14 de novembre del 2011)

Tres-cents quatre

Avui fa tres-cents quatre anys de la caiguda de la ciutat de Lleida a mans de les tropes de Felip V. L’11 de novembre de 1707 les tropes borbòniques culminaven un assalt iniciat l’estiu d’aquell any i conquerien la primera plaça forta de Catalunya, plaça que va ser durament castigada per tal que la resta de ciutats veiessin clar el pa que s’hi donava si no es rendien per les bones. Els resistents que quedaven van ser assassinats a l’edifici del Roser, la catedral, la Seu Vella, va ser ocupada i convertida en caserna militar i al seu voltant es va enderrocar tot el que hi havia, incloent-hi bona part de la Lleida medieval més noble. Perquè a la capital es facin una idea: és com si a Barcelona haguessin convertit en quarter de soldats el palau de la Generalitat i enderrocat tot al seu voltant en una àrea d’un quilòmetre. Quina ciutat resistiria una mutilació semblant?

Lleida, condemnada per culpa d’això a una llarga decadència, ha arribat als nostres dies amb les cicatrius a la vista però viva al cap i a la fi. Si el lector vol saber més detalls d’aquest capítol històric cabdal no només per a Lleida sinó per al conjunt del país, que retengui aquest nom: Josep Tort. És el director del consorci de la Seu Vella, una de les persones que millor coneix el monument i la ciutat, i realitza unes visites guiades al turó de la Seu Vella tan esplèndides als assistents a la inauguració del VI Congrés Excursionista de Catalunya. La història es pot explicar com una cadavèrica successió de reis tronats i destronats, o bé es pot fer explicar com ho va fer Josep Tort aquest dissabte, amb una barreja de passió i erudició rigorosa fins al punt que el visitant gairebé que pot sentir l’olor de la pólvora i la remor de les tropes castellanes assetjant els murs gòtics de la catedral lleidatana. Hi ajuden els murs captivadors de la catedral i ara també els del castell del Rei, també conegut com la Suda, on va ser coronat Jaume I i reobert recentment. El castell ofereix una panoràmica excel·lent de les muntanyes del Pirineu al nord, de Prades al sud, i dels tres rius que baixen de les muntanyes convertint la gran plana de Lleida en el rebost agroalimentari de Catalunya.

Tres-cents quatre anys després, i amb el país a les portes del 300 aniversari de l’Onze de Setembre de 1714, prendre nota de les mutilacions passades és la millor manera d’afrontar, amb passió i alhora amb rigor, quin futur col·lectiu volem.

(Publicat a El Punt Avui l’11 de novembre del 2011)

El disseny i el pecat

No em vull ni imaginar quins pecats tan greus van cometre els avantpassats dels lleidatans perquè els seus successors hagin estat castigats amb un urbanisme tan cruel com el que pateix la ciutat. Jo no conec cap altra ciutat amb un centre històric tan meravellós i al mateix temps tan poc lluït, ni cap altra ciutat amb unes avingudes d’eixample tan amples i rectes però que al mateix temps són incapaces de fer entrar i sortir de la ciutat amb comoditat. Si en el passat Jehovà va enviar una pluja de foc i sofre per destruir Sodoma i Gomorra, a Lleida li va enviar al segle XX un desarrollisme incompetent i depredador que va ser incapaç d’articular uns enllaços de la ciutat dignes i funcionals i que va abandonar el centre històric a la seva sort mentre la ciutat s’expandia més enllà del riu Segre. Amb aquesta herència, és normal que actuacions absolutament normals passin a ser celebrades per les patums locals com un gran progrés per a la ciutat. “Així qualsevol”, devien pensar els regidors de l’oposició cada cop que l’alcalde, Àngel Ros, tallava una cinta inaugural en aquells temps remots en què encara existia l’obra pública.

Precisament la setmana vinent es complirà un any de la inauguració de la plaça Ricard Viñes. És una obra aparentment menor però que ha resolt de forma òptima l’enllaç entre dues avingudes vitals per al centre de la ciutat, l’avinguda Balmes i Prat de la Riba, i l’accés de vianants per a la zona interior de l’eixample, on es troba l’edifici central de la universitat i diverses empreses, oficines i comerços. La pompositat inicial del disseny, encarregat a l’arquitecta barcelonina Benedetta Tagliabue, s’ha desdibuixat al cap d’un any quan els materials ja no brillen tant i l’herba deixa de ser mimada cada dia. Ara, amb les seves espirals i el seu gegantí cilindre d’accés al pàrquing subterrani, s’ha convertit en una plaça un punt desaprofitada en els espais centrals. Però, això sí, còmoda com a lloc de pas de vianants on abans només hi havia cotxes.

La plaça Ricard Viñes és l’últim testimoni a Lleida del que ha significat la feliç dècada dels 2000 a les nostres ciutats, quan encara circulaven sense fre els euros i els totxos: modernització necessària, però amb un pecaminós puntet extra de frivolitat i vanitat política. Que en gaudim per molt de temps, d’aquesta i d’altres obres, perquè haurem d’esperar uns quants anys per tornar a pecar amb la mateixa intensitat.

(Publicat a El Punt Avui el 28 d’octubre del 2011)

Lleida mediterrània

Ahir a la tarda la Cambra de Comerç, la delegació del govern a Lleida, la Diputació i la Paeria van signar un acord de suport al corredor mediterrani. Lleida no vol veure passar els trens des de la barrera sinó que vol ser una part activa del debat ferroviari. Ja és ben cert que aquest és un debat precipitat ara que es tracta de pressionar a la Comissió Europea a pocs dies que presentin un llistat amb els corredors que sera finançats per Europa, un llistat que ves a saber si fa temps que està fet o simplement s’enllesteix en un parell de reunions entre ministres poc abans de la presentar-lo. Però no deixa de ser rellevant que Lleida, tan a prop de Barcelona com de Saragossa, se situi amb claredat amb l’estratègia global del país, que passa per aconseguir que el transport de mercaderies europeu passi per casa nostra.

Que Lleida prengui aquesta posició no és una cosa tan previsible d’entrada, almenys per a alguns. Amb els Jocs Olímpics d’Hivern, la candidatura de Saragossa va intentar filtrejar amb Lleida com a possible col·laboradora un cop van tenir notícia que Barcelona s’afegiria a la cursa. Dividir per guanyar. L’alcalde saragossà, Juan Antonio Belloch, va dir llavors que Lleida hauria d’estar molt dolguda amb Barcelona perquè la capital catalana li volia prendre la seva influència al Pirineu. El dit a la nafra.

Ja al segle XIX, amb les discussions provincials, des d’Espanya s’intentava crear una fantasmal regió de la vall d’Ebre per separar Lleida de la resta de Catalunya. Amb el franquisme, aquest esperit va ser convenient recuperat i reciclat  en un suposat “leridanismo”, rebut i adoptat amb entusiasme per l’establishment local franquista, fins que els sectors intel·lectualment més actius i conscients de la societat lleidatana van aturar l’embestida posant els punts sobre les ís. I va sorgir el mot Ponent per referir-se a les terres de Lleida: el ponent de la nació. De la nació catalana.

Ara el debat és més sibil·lí i va de trens i no de mots. Però és igualment profund sobre la cohesió territorial catalana. El país hauria de ser conscient que la lleialtat de Lleida a Catalunya també ha de tenir un retorn en solidaritat territorial i desenvolupament equilibrat. Però Lleida, un cop més, ha estat a on havia d’estar. Encara que sigui parlant de trens de mercaderies. Després Brussel·les ja decidirà si fa cas del lobby geoestratègic París-Madrid, partidari de l’eix que uneix les seves capitals, o s’imposaran les tesis germàniques, d’un gran corredor des del nord d’Europa fins a Algesires per les zones més industrials, també de la mediterrània. Dos eixos geoestratègics, Madrid-París per un costat i Londres-Berlín per l’altra, que ni que sigui a nivell recreatiu a Catalunya faríem bé de mirar amb atenció, no sigui que mai haguem d’estudiar quins futurs companys de viatge podem preveure si aquest país decideix agafar mai el seu propi tren.

El cas Hasél

La detenció d’un cantant de música rap de Lleida, Pablo Hasél, nom artístic de Pau Rivadulla, ha estat un dels fets més sinistres que han passat en aquesta ciutat en els darrers temps. Que l’Audiència Nacional espanyola, un tribunal de caràcter excepcional heretat de l’etapa predemocràtica amb atribucions especials per perseguir les activitats terroristes, estigui encara en actiu i que a més es fixi com a objectiu detenir nois de 22 anys que fan cançons amb lletres radicals però cançons al cap i a la fi, em sembla simplement delirant i mostra una penosa salut democràtica de l’Estat espanyol.

A Hasél se’l va detenir i incomunicar dimarts en aplicació de la llei antiterrorista i se’l va portar a Madrid davant d’un jutge que ahir dimecres al matí va decretar la seva llibertat, tot i que amb càrrecs pel suposat enaltiment del terrorisme de les seves cançons. Hasél, diuen els que hi entenen, ja s’ha fet un nom en el món del hip hop en castellà i el seu cas va rebre de seguida la solidaritat d’altre grups, alguns d’ells prou coneguts del gran públic. Si no fos tan ideològic, diuen els experts en música, tindria per la seva qualitat musical i literària una quota de mercat important i estaríem parlant d’un artista reconegut. Ell, però, sempre ha preferit mantenir-se en els cricuits més underground i amb lletres d’una forta càrrega ideològica, d’extrema esquerra i antisistema. Muerte a los Borbones, Libertat Arenas (una cançó sobre Manuel Pérez Martínez el secretari general del PCE (r), empresonat per pretànyer al GRAPO, cosa que ell ha negat), Los Peores Terroristas són alguns dels títols de les canços de Hasél.

A mi no m’agrada el gènere musical ni comparteixo el missatge ideològic de les lletres de Hasél però trobo al·lucinant que algú cregui necessari detenir, interrogar i eventualment engarjolar un cantant per fer-les. Una societat sana i democràtica ha d’admetre l’expressió de la discrepancia radical, les formes artístiques i expressives més extremes i provocadores. Ahir a la nit es va donar la paradoxa que, mentre una de les institucions de l’Estat espanyol tramitava un procés judicial contra un cantautor de rap, una altra institució d’aquest Estat, TVE, oferia un documental elegíac sobre la Movida madrilenya i tot l’underground artístic i ideològic que es va crear a finals dels 70 i principis dels 80 a la capital de l’Estat. El document oferia una versió dolça i ensucrada del que va ser l’eclosió del punk, de la provocació, de la transgressió moral i ideològica, d’enaltiment de les drogues, la violència (també la violència política), el sexe, la rebel·lia… La conclusió del reportatge és que tot aquells trangressors van contribuir a fer un pas cultural i ideològic de l’Estat espanyol cap a la modernitat i la democràcia.

Quina gran contradicció: als trangressors dels 80 se’ls fan reportatges, als dels 2011 se’ls aplica la llei antiterrorista.

Almacelles, París, Berlín

Almacelles és un poble de pagesos i ramaders a prop de Lleida. A l’oest, una sèquia que rega camps fruiters marca uns imprecisos límits administratius amb Aragó. El poble es va planificar al segle XVIII amb la precisió matemàtica d’uns il·lustrats afrancesats que somiaven una petita Atenes culta i racional que emergiria d’entre els regadius de Ponent. El poble ha conservat l’esperit acadèmic amb la forma d’uns carrers amples i ordenats i aquests dies és a les sales de cinema de mig país gràcies a Catalunya über alles, una inquietant pel·lícula sobre el racisme rodat a Almacelles, i el documental Almacelles Urbs Ilustrati, retrat del poble a través dels personatges més singulars.

“No cregui vostè que tot els del poble som així”, diu una dona quan la informem que hem vist al Funatic de Lleida Almacelles Urbs Ilustrati. El documental és enginyós i divertit i suposa un retrat original i sorprenent de la Catalunya rural. Guarda alguna semblança amb En construcción de José Luis Guerín, el documental sobre la transformació urbana del Raval de Barcelona on convivien ionquis i oficinistes, putes i especuladors, avis amb la pensió mínima i nou-rics enamorats de la Barcelona autèntica. Almacelles Urbs Ilustrati no és, però, un retrat sociològic, sinó artístic. El director, el lleidatà Òscar Sànchez, ha escollit personatges del poble que destaquen per la seva singularitat i que ajuden a fer un retrat surrealista i oníric no pas d’un poble concret, sinó de la naturalesa humana: un expert en ovnis, un amant de les armes, un professor jubilat que enyora els temps de la mà dura, un temporer que després de recollir fruita pinta paisatges d’Almacelles adornats amb baobabs, l’arbre sagrat africà, i un endurit matador de porcs que, amb el ganivet a la mà, reflexiona sobre la vida i la mort assegut en un banc de pedra davant d’una casa de tàpia i canyís. Del París il·lustrat a la Catalunya interior. A Almacelles s’ho prenen amb filosofia i amb un humor impregnat de resignació. “L’important és que d’Almacelles se’n parli”, conclou l’alcalde, Josep Ibarz, també protagonista del film, un home culte i inquiet, capaç de fer venir el cònsol d’Estats Units al poble i d’aixecar un gran obelisc d’inspiració parisenca a l’entrada d’Almacelles, i que té la web del municipi traduïda al llatí.

El viatge cinematogràfic d’aquesta vila del Segrià acaba amb el Catalunya über alles que avui s’estrena: un títol de l’Alemanya d’entreguerres per a la Catalunya desorientada del XXI, un retrat del fantasma de la xenofòbia rodat en un poble que fins ara porta amb una certa placidesa la diversitat cultural. De París a Berlín, passant per Almacelles.

(Publicat a El Punt Avui el 30 de setembre del 2011 )

Lo Mascle Cabró

Avui comença a Cervera una nova edició de l’Aquelarre. Per a la gent de Ponent aquesta festa i la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega són l’anunci de l’agonia de l’estiu, amb la mateixa exactitud que la sega dels primers cereals n’assenyala en començament. L’Aquelarre té aquest poder de santoral canalla, d’última oportunitat per a estudiants i oficinistes amb esperit de bruixa o de dimoni. L’Aquelarre els permet confondre’s dins les aglomeracions nocturnes asfixiants i perdre’s dins els fantàstics carrerons medievals de Cervera, on de nit corren l’adrenalina i la passió i que al matí puden a cervesa i pixums, com si allà s’hi hagués lliurat una terrible batalla en la qual tots els bàndols haguessin resultat derrotats.

La festa gira entorn de Lo Mascle Cabró, a l’adoració del qual es dediquen les bruixes i els diables durant tot el cap de setmana, i que té el seu clímax en un espectacle ben entrada la matinada de diumenge anomenat L’Escorreguda del Gran Cabró, de nom prou entenedor per estalviar-nos-en una descripció acurada. Amb aquest protagonista a la festa, alguns lleidatans deuen agrair a la providència que per uns dies la visita del papa a les Espanyes no hagi coincidit amb l’Aquelarre, que ja està prou girat el tema del Vaticà, la Conferència Episcopal Espanyola i l’art de la Franja.

La història de l’Aquelarre es remunta als orígens del temps, és a dir, a l’any 1978, amb l’Estat en plena transició constitucional i amb els municipis catalans inventant-se festes populars on gastar-se els diners d’uns contribuents a qui durant quaranta anys s’havien robat les festes, la tradició i l’alegria. Trenta-i-tants anys després, a Catalunya tenim encara una certa tendència als Mascles Cabrons de cartró pedra, als diables d’estar per casa atrapats entre la fatxenderia i el pactisme, a reformar Estatuts per anar més enllà però acabar tots plegats a la grenya i en el punt de sortida. D’altres, en canvi, per reformar-se la Constitució es posen d’acord amb disciplina gairebé militar i amb la mà dreta recullen benediccions papals mentre amb l’esquerra posen el dit a l’ull a les aspiracions alienes. I si la resta els falla, sempre els queda Mourinho.

(Publicat a El Punt Avui el 26 d’agost de 2011)

Barri antic

L’Ajuntament de Lleida ha decidit fer tancar de nit les petites botigues d’alimentació del centre històric, aquelles a les quals la llei permet obrir fins a altes hores de la matinada o fins i tot la nit sencera i que a Lleida acostumen a regentar marroquins i subsaharians. La mesura no és un càstig per vendre aigua a dos euros o tomàquets postcongelats i insípids a preu de delicatessen, que, segons com, podria ser un motiu prou justificat. La idea és rebaixar l’activitat nocturna en una zona que fa temps que desperta queixes veïnals per assumptes de convivència i que a l’estiu, amb la calor i l’insomni rondant amb plena llibertat per tots i cadascun dels carrerons del barri vell, es fan encara més evidents. A falta d’altres entreteniments, l’exterior d’aquestes botiguetes es converteix en punt de trobada de noctàmbuls ociosos que fan una cervesa i xerren de la vida i de les seves coses i passen la nit mentre dalt als pisos n’hi ha que intenten dormir.

Amb el barri antic de Lleida, a l’administració li passa com amb tants altres problemes quotidians difícils de mesurar: en un primer moment es nega el problema i s’acusa el denunciant de moure’s per prejudicis i sensacions alarmistes, i després, quan l’olfacte polític diu que potser sí que cal fer-hi alguna cosa, llavors s’hi actua amb una contundència inesperada. No és cosa de Lleida sinó d’arreu: en aquest país, la correcció política va canviant en silenci, igual que l’eix de la terra s’inclina d’un costat a un altre sense ni adonar-nos-en, i arriba un dia en què hem passat de cedir terrenys per fer mesquites i subvencionar càtedres de multiculturalitat a prohibir burques pràcticament inexistents i justificar amb paternalisme els discursos protoxenòfobs cada cop més desinhibits.

A mi, el centre històric de Lleida em té enamorat. Si hagués d’anar a viure a aquesta ciutat buscaria en primer lloc per alguns dels seus carrerons on el pes de la història conviu amb les incògnites de futur d’aquest país. Per això desitjo tot l’encert a l’administració, als veïns, a les associacions que hi treballen, que sàpiguen redreçar-ho sense ignorar els problemes ni anar a cegues.

(Publicat a El Punt Avui el 5 d’agost del 2011)

L’aranès al Constitucional

El govern que ens havia de portar l’Espanya plural ha denunciat davant del Tribunal Constitucional la llei que fa oficial l’occità i la seva variant aranesa a Catalunya perquè, segons es veu, al govern de l’Espanya plural li resulta inconcebible que en una petita vall pirinenca es declari “llengua preferent” qualsevol llengua que no sigui la que diu la Constitució. La veritat és que la declaració de “llengua preferent” que van escriure els redactors de la llei de l’aranès no és gran cosa més que un bonic adorn poètic, perquè la situació d’ús social de l’aranès a la vall el situa molt lluny d’aquesta situació preferencial. Però per si de cas, i com el franctirador que dispara contra qualsevol cosa que es mogui, el govern de l’Espanya plural no ha volgut passar per alt l’amenaça que representa la llengua pròpia d’una comunitat de poc més de deu mil veïns.

L’aranès el parlen de forma habitual un 23,4% dels aranesos segons el darrer estudi, del 2008. El que més es parla a la vall és el castellà: és la llengua habitual del 28% dels aranesos. Un 16% parlen el català. L’11,8% parla altres llengües. Els empresaris turístics adopten el castellà de seguida que un turista entra per la porta, les cartes dels restaurants i la major part de la retolació dels comerços és en aquesta llengua. Si un s’acosta a una llibreria o un quiosc de Vielha, no hi trobarà cap diari en aranès. Tampoc si engega la televisió, que com passa a Catalunya té una inqüestionable majoria de canals en castellà.

De qui, doncs, es vol defensar el govern espanyol enviant la llei de l’aranès al Constitucional? D’un 23,4% d’una població de 10.000 habitants? On és el Ministeri de Cultura, aquell que paguem entre tots perquè teòricament defensi la riquesa cultural de l’Estat? L’atac a la llei de l’aranès posa sobre la taula el ridícul complex que pateixen els guardians d’una cultura que segons la propaganda oficial té més de 300 milions de parlants.

(Publicat a El Punt el 30 de juliol de 2011)