Foscor

34754_1El centre d’art La Panera de Lleida presenta aquests dies una exposició que només es pot contemplar en la més absoluta foscor. Es troba en una gran sala que ocupa la planta baixa de l’edifici. La sala està tancada fins a la darrera escletxa, per tal que no hi entri ni un raig de llum. Per visitar-la cal anar a buscar un treballador del museu. Ell obre la porta i fa una breu explicació en un petit rebedor mentre els ulls s’habituen a la penombra. L’exposició Desvelo y traza, explica, és de l’artista Sara Ramo i l’ha produït el centre d’art Matadero de Madrid. A continuació, el treballador condueix els visitants cap a l’interior de la sala enmig d’una foscor aclaparadora. Amb una petita llanterna, assenyala el terra i guia els visitants fins a unes cadires situades en un punt que podria ser el centre de la sala. Llavors apaga la llanterna i la negror esdevé absoluta. L’espectador es queda sol, enmig d’un espai de dimensions desconegudes, envoltat d’escultures que no pot veure però que intueix que hi són, engolit en la més profunda obscuritat.
No hi ha indicacions. Només seure i mirar cap a la negror. En aquest úter artístic l’obscuritat és tan completa que al principi no hi ha diferència entre obrir i tancar els ulls. Però, a mesura que passen els minuts, les pupil·les es dilaten, s’activen fotoreceptors que normalment estan inactius i dispersos per la retina, i al final es comença a intuir la forma d’alguns objectes. Llavors l’espectador creu que pot situar-los en l’espai, es fa una idea sobre la seva dimensió i intenta imaginar què representen, tot i no poder distingir què són ni de quin material estan fets. Al cap de vint minuts, el treballador dóna la visita per acabada i porta el grup a la sortida. No diu res dels objectes, ni encén el llum. Les escultures continuaran sent ombres en la foscor. L’espectador marxarà sense haver sabut què era realment allò que l’envoltava.
Després d’una exposició així, fins i tot la llum de Lleida al desembre resulta radiant. La ciutat està magnífica sota uns núvols espectaculars. L’espectador, convertit de nou en ciutadà, se’n va a fer unes braves al Roma en bona companyia. Oblida l’exposició, riu uns acudits, beu una canya, comenta la situació política, mira unes fotografies, queda per al cap setmana. Torna a casa distret, pensant en tot allò que l’envolta, en la feina i les filles, en les relacions i els somnis, en la joventut i en el futur, caminant com sempre, alegre i a les palpentes, enmig de la foscor.

 

(Publicat a El Punt Avui el 19 de desembre de 2014)

L’opinió dels barrufets

barrufet-enfadatA qui li importa l’opinió dels barrufets? En un rampell de bonisme participatiu i a imitació d’altres ciutats progressistes, la Paeria va promoure una ordenança de participació de ciutadana que després li ha fet molta mandra de complir, especialment amb les Basses d’Alpicat. L’ordenança preveia la celebració d’una Audiència Pública si un grup nombrós de ciutadans ho demanaven, i així va passar el 2011 amb les Basses d’Alpicat. L’alcalde va trigar un any a acceptar que havia de complir amb allò que ell mateix havia aprovat, i finalment la va convocar vinculada a la del museu Morera. Era el setembre del 2012 i de la reunió va sortir la creació d’una comissió ciutadana que faria seguiment de tot el procés sobre les Basses. Fa quinze dies, a través d’aquest diari, els membres de la comissió es van assabentar que la Paeria ja té pràcticament a punt un acord amb un inversor per fer-ne un parc temàtic sobre els Barrufets.

Una cosa semblant va passar amb les polèmiques sobre la mesquita i el burca. També en temps de paternalisme participatiu, es va crear a Lleida una assemblea de les religions que, des de la Paeria, havia de fomentar el debat entre les diferents creences i l’administració. Un dia, fruit d’un compromís improvisat en un debat televisiu amb l’oposició, l’alcalde va decidir declarar la guerra al burca. A l’assemblea municipal de les religions no en sabien res, d’aquesta proposta, ni de la posterior ordenança que l’alcalde va redactar. Per a què diantre es va crear, si no, aquest organisme participatiu?

Lleida es troba ara plena tramitació del pla general d’ordenació urbanística. Haurà de definir el disseny de la ciutat dels pròxims quinze o vint anys. La regeneració del centre històric, la integració del parc fluvial del Segre a la ciutat, l’estat desastrós de la zona industrial del polígon Segre, la mobilitat encara massa encara al cotxe privat, la política de equipaments públics, que deixa barris i punts claus o la preservació de l’horta són assumptes que en altres ciutats estarien generant un gran debat i controvèrsia pública però que a Lleida passen desapercebuts, per una premsa local poc aficionada a portar la contrària als poders de la ciutat, un associacionisme veïnal segrestat pel petit politiqueig local que els deixa com simples organitzadors d’esdeveniments festius, i una administració local que, en la millor tradició del despotisme il·lustrat, vol prendre decisions sense l’emprenyador peatge d’haver d’escoltar una societat civil que, cas de portar-li la contrària, sempre identifica amb agents d’espúries rivalitats polítiques. Debat? Ja es votarà a les eleccions.

En ciutats d’una forta tradició industrial el debat urbanístic està a flor de pell. No és cosa de broma com es reparteix i s’utilitza l’espai públic. Mataró, Terrassa, Sants, les lluites del Poblenou i la Barceloneta, s’hi generen debats i controvèrsies sobre el model urbà que acaben influint en la forma de construir ciutat. Lleida hauria de pujar al tren de les ciutats que es construeixen en la complexitat, amb valentia i obertura des de l’administració i amb una inquietud més desperta des de la societat civil.

 

(Publicat a NacioLleida.cat el 16 de desembre de 2014)

La crisi del Museu de Lleida

02La dimissió de la directora del Museu de Lleida, Montse Macià, ha fet encara més evident la crisi que travessa aquest equipament cultural, inaugurat amb ambició l’any 2005 però que es veu incapaç de mantenir el nivell d’activitat i qualitat per culpa de la dràstica baixada d’ingressos per part de les administracions que es van comprometre a sostenir-lo.

El Consorci del Museu de Lleida, hereu de l’antic Museu Diocesà de Lleida creat pel bisbe Berenguer a partir de l’art sacre recollit de parròquies de la diòcesi i posat a resguard del pillatge i la mala venda fa va més de cent anys, buscar ara un nou director o directora la funció del qual no serà gens fàcil: quadrar uns pressupostos impossibles i assumir noves retallades, incloent-hi de personal, amb un museu que compta amb 11 treballadors dels 15 que tenia inicialment.

En els darrers sis anys s’ha retallat un terç del pressupost del que havia de ser la joia de la corona de la cultura de Lleida. L’any 2007, quan es va estrenar l’edifici amb la idea de convertir-lo en el principal centre museístic de les terres de Ponent aprofitant la impressionant col·lecció d’art sacre del bisbat i les peces d’art de tots els temps provinents de diferents col·leccions públiques i privades, el pressupost era de 1,5 milions d’euros. Aquest 2014 ha estat de 950.000, i el departament de Cultura ha hagut de posar 90.000 euros d’urgència perquè la Paeria, que teòricament ha d’assumir un 32% de les despeses, no hi arribava.

Les administracions han fet un paper galdós amb el museu. Després de treure pit amb un projecte ambiciós, no l’han pogut mantenir i fins i tot dóna la sensació que l’han deixat de banda. L’Ajuntament de Lleida sembla no haver-se’l fet seu mai, apostant-ho tot pel majestàtic palau de La Llotja com a principal espai cultural de la ciutat, convertit finalment en sucursal d’actuacions teatrals de circuït i en centre de bodes i convencions. La Generalitat tampoc no ha estat capaç de considerar-la amb totes les conseqüències una estructura d’estat com, de fet, ho seria tenir una xarxa de museus potents per tot el territori. La Diputació, el consell comarcal i el bisbat, socis menors en termes econòmics, tampoc no han exercit pressió suficient per oblgar les altres administracions a complir. Encara són a temps de rectificar.

 

(Publicat a NacioLleida.cat el 9 de desembre de 2014)

Arròs bullit

cellular-virus-wallpaperNo en som conscients però estem plens de virus. En un estudi realitzat aquest any a la Universitat de St. Louis, als Estats Units, van analitzar 102 persones sanes d’entre 18 i 40 anys i van trobar que el 92% d’elles tenien algun virus adormit dins del seu cos. En alguns individus van trobar fins a quinze virus diferents. Igual que passa amb els bacteris, hi ha una flora de virus que conviu dins la nostra anatomia, fent vida normal i pacífica dins de les vísceres i teixits, sense fer soroll ni enemistar-se amb ningú, deixant passar les hores i els dies tot esperant el moment en què algun misteriós rellotge interior l’obligui de sobte a sublevar-se.
L’estudi només va buscar virus en cinc zones del cos. Si n’haguessin buscat en altres parts dels individus, com per exemple a les emocions, n’haurien trobat molts més. Hi ha parelles que són felices durant dècades però a dins porten sense saber-ho el virus de la desconfiança, ingerit anys enrere de forma accidental a través d’un gest equívoc, d’una frase mal entesa, d’un somni incomplert. Es cova durant anys de forma silenciosa i pacífica entre els teixits i les vísceres que conformen les relacions humanes, esperant el moment oportú per fer aparèixer el dubte i la insatisfacció. Els virus també es transmeten a través de les paraules. Es fiquen a les novel·les, als poemes, als discursos, a les columnes de diari, i per allà es mouen, invisibles, saltant d’una frase a una altra, fins que un lector els llegeix i queda contagiat per sempre.
La política també és un hàbitat molt favorable per a ells. Hi fan niu a l’anatomia dels partits i es poden mantenir inactius però persistents durant anys i panys, invisibles entre càrrecs i discursos, amagats dins les vísceres dels aparells, fins que arriba el dia en què algun misteriós rellotge interior els activa. Si algun biòleg analitzés al laboratori les conferències d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras, hi trobaria uns quants virus. Entre ells el de la desconfiança, silenciat els darrers dos anys, esclatant justament en el moment culminant de l’anomenat procés. Ai, senyor. Ara manta, repòs i arròs bullit.

(Publicat a El Punt Avui el 5 de desembre de 2014)

Lo lleidatà

Fa sis anys que visc a les terres de Ponent i ja em començo a trobar en aquella situació en què a Barcelona em diuen que parlo “una mica com de Lleida”, i a Lleida em diuen que no, que de cap manera, que parlo de Barcelona i mai no deixaré de fer-ho. I jo ja no em sento ni dels uns ni dels altres. La meua (o hauria de meva?) identitat lingüística em va abandonar en el voral de l’A2, a mig camí de Barcelona i Lleida, en una Panadella lingüística situada en terra de ningú.

A la gent de Ponent li sap molt de greu que els ponentins emigrats a Barcelona abandonin l’accent i les expressions genuïnes. La més alta expressió d’aquest malestar l’he observat quan parlen de la pobra Mari Pau Huguet, a qui jo sempre havia trobat un deix lleidatà magnífic però que, pel que es veu i segons els més contundents defensors de la parla de Ponent, no era més que una versió aigualida i acomplexada del seu veritable lleidatà.

De la meva (o hauria de dir meua?) modesta experiència puc dir que no hi veig acomplexament, en aquest procés, sinó un mimetisme natural que el parlant adopa quan conviu en una altra zona lingüística. Aquí a Lleida he descobert barcelonins que m’han hagut d’ensenyar la partida de naixement per convèncer-me que no són lleidatans, de tant bé que parlen “lo lleidatà”.

El problema és que d’aquesta riquesa natural, que els parlants ens intercanviem sense ni adonar-nos-en, l’administració no en té prou cura. Durant molts anys TV3 va fomentar un estàndard de català central no barceloní entre els seus presentadors (per locutar una notícia era més fàcil ser de Mataró, Terrassa o Igualada que no pas de les exòtiques Girona, Lleida o Tortosa), fins que van corregir aquesta tendència. També a l’escola, encara avui han de ser associacions externes com Parla Pallarès les que facin entrar a l’aula les variants pròpies. De tot això en parlaran avui dimarts a les 7 de la tarda al Cafè de l’Escorxador, i segurament de manera contrària a com ho he fet jo, en Ferran Montardit, autor del genial Lo lleidatà és fàcil, i el filòleg Ramon Sistac. No vos ho perdeu, sisquere!

 

(Publicat al NacioLleida.cat el 2 de desembre de 2014)

Tellado

nangAmb una mica de prevenció mútua van quedar per fer un vermut un diumenge electoral. Va ser com un llampec. Es van mirar als ulls i es van enamorar a l’instant, empesos per una desesperació compartida. Durant les setmanes següents no van fer altra cosa que follar, sempre que podien, amb la urgència agònica de les coses prohibides i condemnades a finar. A vegades es miraven l’un a l’altre, mentre es vestien en una habitació d’hotel al costat d’un llit desendreçat, i descobrien amb sorpresa que les febleses pròpies i les diferències que sempre havien semblat insalvables ara els havien convertit en complements perfectes l’un de l’altre. Un venia d’una relació complicada en què havia sacrificat l’aventura a canvi d’una certa rutina i estabilitat, però tot plegat havia acabat amb sensació de maltractament. L’altre sortia d’una dragonkhaniana relació triangular que havia deixat tots tres membres exhausts, ferits i dolguts. S’havien promès no tornar-se a enamorar mai més. Però eren allà, de nou, provant-ho un cop més.

Aquesta ha estat la relació dels dos principals grups polítics del sobiranisme català durant els millors moments de l’anomenat procés. En els ulls dels càrrecs i militants de Convergència i d’Esquerra hi espurnejava tot aquest temps la il·lusió de la novetat i el descobriment. També l’excitació del risc i de l’exploració del desconegut. Artur Mas i Oriol Junqueras es feien selfies junts i s’intercanviaven floretes al Parlament i es prometien urnes i paperetes mentre feien veure que ignoraven les enquestes igual que dos amants ignoren el futur. Però el futur era allà, esperant com una ombra. En el fons, tots dos entenien que allò era impossible i que no podia ser i que aquella passió havia nascut amb la data de caducitat marcada des del primer dia. El 9-N va posar sobre la taula que els ritmes i les formes de cadascú s’expressen de forma diferent i que com més passi el temps i la legislatura més creixeran els silencis, les rivalitats i els malentesos.

I ja estaven a punt de deixar-ho a córrer, que van aparèixer el fiscal i les querelles. Quan tot es refreda, no hi ha res com l’aparició d’una amenaça per revifar la passió. L’amor és instint de supervivència i aquí el tenim de nou. Qui diantre és que pensa l’estratègia de l’Estat espanyol? A Rajoy li van regalar Victus per entendre la situació catalana. Potser hauria hagut de començar amb Corín Tellado.

 

(Publicat a El Punt Avui el 21 de novembre de 2014)

Periodisme

shamsiaVaig conèixer la periodista Mònica Bernabé a Mataró, a l’edició maresmenca d’El Punt. Tots dos ens havíem d’encarregar de la informació local de la ciutat. Ella tenia una mordacitat encantadora i quan tractava amb els poders locals ho feia amb la distància crítica i la prevenció irònica que els periodistes hauríem de tenir sempre cap als poders de tota mena, petits, grans o mitjans. I tenia alhora un nervi inquiet cap al món associatiu que la va fer connectar de seguida amb els sectors més dinàmics de la societat civil mataronina. La seva passió, però, ja era l’Afganistan. Hi havia anat un any i n’havia tornat amb un reportatge espectacular sobre la situació de la dona al país en mans dels talibans. No es va quedar aquí. Va fundar una associació pels drets de les dones a l’Afganistan (Asdha), i hi va viatjar contínuament fins que s’hi va quedar a viure per mantenir una intensa activitat en suport de les dones d’aquell país.

Ara, amb el fotògraf Gervasio Sánchez ha publicat el llibre Dones Afganistan i algunes de les fotografies que il·lustren el treball s’exposen aquests dies al Palau Robert de Barcelona. Les dones retratades apareixen al costat d’un text breu, fred i contundent com un cop de puny a l’estómac, que explica la història de cadascuna: casada amb 13 anys amb l’home que va pagar diners per ella, empresonada per haver tingut relacions fora del matrimoni, violada, vexada, empobrida, mutilada físicament o bé en el seus somnis i projectes vitals. Poques vesteixen el burca. La majoria mostren al descobert rostres d’una tristesa serena i endurida. En algunes escenes, el contrast de la vitalitat dels colors i teixits de la cultura afganesa amb els tenebrosos episodis que han passat les protagonistes produeix un efecte d’irrealitat. El problema no és el burca, sinó un masclisme cultural que considera les dones mercaderies que es poden comprar, vendre, usar, colpejar i llençar i que, amb intensitats i formes diverses, no és exclusiu de cap cultura.

No totes són històries tristes. Una de les darreres imatges és la de Shamsia Hassani, una jove de nervi inquiet que es dedica a pintar grafits per les parets de Kabul. Amb l’esprai a la mà i el hijab al cap, la Shamsia mira a la càmera desafiant poders i prejudicis de tota mena. L’exposició ens ha portat la Shamsia fins a davant dels nostres ulls amb la força de les veritats fredes i contundents. La Bernabé no ha deixat mai de fer periodisme.

(Publicat a El Punt Avui el 14 de novembre del 2014)

Vodka

dovlatovSerguei Dovlàtov va ser periodista, alcohòlic, jueu, descregut, traficant, promiscu, dissident irreverent i vigilant d’un camp de presoners de la Rússia soviètica. És el còctel perfecte per conèixer a fons l’ànima humana i poder-la explicar en uns relats breus com dards afilats i d’una ironia tan negra com divertida i lúcida. Quan ho llegeixes no pots parar de somriure horroritzat, i sents la compassió profunda que amaga la burla d’un sistema tan absurd: per servir el règim amb total lleialtat i sentit del deure calia estar bastant sonat. A La zona, Dovlàtov descriu la seva experiència com a vigilant de presos comuns i una de les conclusions que en treu és que els carcellers no es distingien gaire dels presoners. Tan irracional resultava el món de dins com el de fora. Tots estaven una mica faltats.

Un altre escriptor, Vladímir Bukovski, va relatar com als dissidents polítics de l’etapa soviètica els tancaven en psiquiàtrics i els tractaven com a malalts mentals. Era d’una lògica simple i absurda: com que no podia ser que algú amb el cap ben moblat dubtés de les bondats del règim, qui ho feia era un malalt, tenia una obsessió, somiava disbarats i perseguia quimeres i derives impossibles. Els sona, això? Bukovski va registrar fins a 350 presos polítics que van rebre electroxocs i altres tractaments per guarir-los de pensar diferent. Franco també. El dictador espanyol va tancar presoners republicans en hospitals psiquiàtrics de Sevilla i València.

Amb tots aquests precedents, encara no entenc que cap demòcrata espanyol no posi el crit al cel davant del constant i perillós ús del llenguatge que la premsa i la política espanyola fan servir respecte de la voluntat política de molts catalans de viure en un estat independent. Dia sí dia també se l’anomena “deriva irracional”, “obsessió malaltissa”, “bogeria nacionalista” o “basta manipulació dels sentiments”. Tractar els dissidents com a bojos o menors d’edat és un tic fúnebre que estalvia als unionistes haver de debatre d’igual a igual amb una opció, la de la independència, que pot ser tan respectable, adulta i racional com la seva contrària. Inflats de suposada lleialtat i sentit del deure, es converteixen en realitat en fúnebres carcellers que no es distingeixen gaire de la irracionalitat que ells creuen veure a l’altre costat de la tanca. Calen glops de tolerància i lucidesa en redaccions i gabinets de partit. Cambrer: una mica de vodka, sisplau.

 (Publicat a El Punt Avui el 31 d’octubre del 2014)

Llibertat

barriNo es mira gaire TV3, de manera que per aquesta banda no l’han pogut adoctrinar gaire. Ni tan sols se la mira quan hi ha futbol, ja que passa força del Barça, cosa que el fa immune a la politització esportiva. La televisió de casa, quan està engegada, o bé emet dibuixos infantils perquè, des que s’ha jubilat, els fills no paren de deixar-li els néts dia sí dia també, o bé canals en espanyol amb pel·lícules de sobretaula diària i debats polítics de cap de setmana en què sempre parlen d’órdagos i sovint hi conviden l’Albert Rivera.

No va néixer en una masia a prop de Ripoll, ni en un doble àtic amb servei a Sant Gervasi, ni en un barri catalanista de la Barcelona menestral. Ho va fer en una caseta de l’horta de Múrcia, entre bancals i llimoners, sentint la remor de l’aigua de les séquies, ara fa sis dècades i mitja. A l’escola no li ensenyaven una història manipulada pel catalanisme ni l’obligaven a parlar en català, sinó tot allò que el mestre bonament podia ensenyar entre cants del Cara al sol i lliçons de formación del espíritu nacional. Alguna cosa sí que hi devia aprendre perquè finalment va poder estudiar ell mateix de mestre, va trobar xicota i quan va ser el moment de posar-se a treballar de mestre va resultar que l’enviaven a Catalunya.

Franco agonitzava i afusellava, i finalment va morir, però la dictadura cuejava. A l’escola de barri obrer on l’havien destinat, el director era un home del règim. Però els mestres joves volien fer-hi canvis. Entre aquests, el d’ensenyar en català, un idioma que ell tot just entenia. No havia militat en res, no tenia experiència en comitès ni lluites. Però com que ho veia just, amb un engany va aconseguir la firma del director franquista per convertir aquella escola en una de les primeres de Barcelona a ensenyar en català. Van venir els fills, els va criar el millor que va saber, va fer la feina com tocava. Li agradava la democràcia naixent i la llibertat que permetia, havia votat sí a la Constitució i a l’Estatut, mai no ha sabut per on cau el Fossar de les Moreres i cada estiu ha tornat sens falta a l’horta on havia nascut. Li va agradar Suárez, també el primer Felipe, d’Aznar ni el primer ni l’últim, i el van decebre Zapatero i la disbauxa de l’Estatut. I un dia es va trobar que ves, que potser sí, que calia fer un pas. Per això demà serà en una taula de Súmate en un poble del Maresme, explicant si fa no fa això, i forma part de l’exèrcit pacífic, anònim i imbatible, que, tot i els errors i dubtes de la política, ens porta de pet a la llibertat.

(Publicat a El Punt Avui el 17 d’octubre del 2014 )

Paper oficial

papersCom més coses se saben del cas d’Ebola de la infermera voluntària de Madrid, més escandalós resulta tot el que l’envolta i més descrèdit s’afegeix al dels protocols i normes de seguretat oficials. A totes les institucions dels països del nostre entorn els agrada redactar plans de contingència i legislar sobre normes de seguretat que tenen el poder sedant de fer-nos confiar que som un món segur i que els que gestionen tenen prou coneixement i responsabilitat per confiar-los el que sigui, ja sigui el tractament d’una malaltia infecciosa excepcional, com la gestió dels residus o el bon funcionament del trànsit urbà. Però només cal veure com han reaccionat els caps de la medicina madrilenya, que només veure una escletxa per treure’s responsabilitats de sobre i culpar la infermera del contagi no han dubtat a fer-ho, demostrant que són, literalment, uns irresponsables.

Quan els redacten i els fan complir són persones irresponsables, el BOE, el DOGC, els informes de l’OMS o qualsevol altra paperassa oficial es converteix en una obra de ficció que recrea un món ferm i segur mentre fora de les seves pàgines un guant contaminat, un davantal no homologat, una ambulància que no es posa en quarantena ens porten a la crua realitat. “Va ser un accident” és el recurs literari més utilitzat per uns autors que a vegades semblen més preocupats a vendre best-sellers electorals que no pas a fer una obra que resisteixi el pas del temps.

No se’n salva cap paper, per molt sagrat que sigui per a alguns: a la Constitució espanyola s’hi llegeix, entre altres girs i imatges retòriques, que tothom té dret a un habitatge digne, però els que després s’han dedicat a governar s’ho han pres com si fos una llicència literària mentre han aprovat lleis de sòl que inflen plusvàlues. També els partits redacten codis ètics que alguns dels seus membres se salten sense escrúpols. El pròxim cop que algú redacti normes i protocols de seguretat en algun paper oficial, que hi posi les garanties que es compleixi o, si no, l’enviï a un concurs literari. Amb la salut no s’hi juga.

(Publicat a El Punt Avui el 10 d’octubre del 2014)