Etiqueta: Àngel Ros

Mirall

broken_mirror_girl_2_by_feather_child-d349xwbLes petites esquerdes que s’estan produint en el sistema polític català arriben a cada cop més partits i institucions. Ens pensàvem que això de les revolucions era una cosa terriblement grandiosa i brutal però, almenys la nostra, s’assembla més a un mirall que s’esmicola molt lentament mentre encara el fem servir per pentinar-nos, fer ganyotes, mesurar el pas del temps en el nostre rostre i ajustar-nos la corbata o el fulard cada matí com si res important no estigués passant excepte el pas normal de la vida. La revolució que significa la ruptura de Catalunya amb Espanya, de moment mental, discursiva i de paradigma polític i ja veurem si definitiva si una majoria ho vol, és tan suau, menestral i de classe de mitjana que només gosa manifestar-se en sobretaules de diumenge, manifestacions coloristes i divorcis més o menys lents i més o menys ordenats en les cúpules dels partits o entre aquests i els seus votants.

Ahir a Lleida es va produir una ruptura sonada entre l’alcalde, Àngel Ros, i la seva primera tinenta d’alcalde, Marta Camps, després d’un any i mig de desavinences que a penes sortien de l’àmbit domèstic i que finalment han esclatat en un enfrontament inusual, amb escarni públic de factures vergonyants (36.000 euros en un any en corbates i fulards de disseny per quedar bé amb els clients, col·laboradors o amics de la Paeria) o l’exhibició impúdica d’aspiracions personals (Camps volia ara ser ella l’alcaldessa i per això ha actuat amb despit, va desvelar l’alcalde).

Vostès poden objectar que aquesta esquerda de Lleida no té res a veure amb els esdeveniments de la revolució de vellut catalana, sinó amb disputes pel poder local en un moment. Però en realitat tot està connectat. Segurament res d’això no hauria passat a Lleida si el PSC nacional no hagués expulsat els seus sobiranistes i, per tant, no hagués arraconat Ros, obligant-lo a deixar la política nacional i a centrar-se en l’alcaldia de Lleida com a única opció per continuar viu en política. Una esquerda marginal, produïda de retruc i sense voler. Però una esquerda més. I, mentrestant, la vida passa davant del mirall.

 

(Publicat a El Punt Avui el 20 de febrer de 2015)

La prima de risc i les veus familiars

Abans de ser un estat independent, abans de fer un referèndum, abans fins i tot de canviar diumenge la composició del Parlament autonòmic, resulta que ja tenim prima de risc. Com la resta d’estats del món. I no és una prima qualsevol. És una prima fastuosa, monumental, estratosfèrica. Els catalans no ens hi posem per poca cosa: 1.284 punts bàsics el mes de juny.
La xifra és un càlcul del número dos del PSC per Barcelona, Maurici Lucena, aplicant-hi les dades que registra ara la Catalunya autonòmica quan intenta finançar el seu deute. Lucena la va pronunciar ahir a Lleida en un dinar col·loqui amb 150 empresaris i directius. Quan el 2010 Artur Mas va arribar al govern, va dir Lucena, la prima de risc era només de 160 punts. Conclusió: mala gestió econòmica de CiU. I ho va reblar amb un avís: als inversors no els agrada la independència. Europa, va dir Lucena, començarà a recuperar-se els pròxims quatre anys, “però si ens deixem endur per la rauxa no ens hi podrem incorporar, a aquest creixement”. No fos cas que els empresaris es preguntessin si s’havien equivocat de restaurant i eren al dinar d’un altre partit, Lucena va aclarir que “això no és el discurs de la por d’alguns, això és evidència econòmica”.
Però va sortir el cap de llista lleidatà, Àngel Ros, i es van acabar les males notícies als empresaris. Una veu coneguda que els feia les promeses de sempre: potenciar el sector agroalimentari, fer les autovies que fa anys que es diu que s’han de fer i no s’acaben de fer mai, acabar el Segarra-Garrigues i que l’aigua que hi passi no sigui cara. Ros i el lleidatanisme transversal, lleidatanisme per inundació, de sempre, sense sorpreses ni mals humors, estenent-lo en el camp propi i en el dels veïns per recollir-ne ell els fruits. Ni primes, ni risc. Sí, en canvi, el dret a decidir. Amb la llei, va dir, però amb tota l’ambició. Demà el país ha de triar veus i estratègies molt diferents. Dilluns, el grup parlamentari del PSC que surti dels comicis també tindrà veus i accents per triar.

(Publicat a El Punt Avui el 24 de novembre de 2012)

Amb amics com Iglesias

En una trobada amb periodistes abans de començar campanya Àngel Ros va dir, amb un to una mica irritat de tant que li preguntaven pel mateix, que no eren cap problema les veus del PSOE contradient l’estratègia federalista asimètrica i del dret a decidir amb permís de la autoridad competente que intenta oferir el PSC. Millor fins i tot si desbarren una mica, venia a dir Ros: com més diferent parli el PSOE, més clara queda la postura diferenciada del PSC. La qual postura, afegia un murri Ros, serà per la que finalment optarà CiU després de les eleccions.

En la literatura això funciona molt bé. Un Watson de pensaments prosaïcs va molt bé per destacar l’excepcional pensament lògic del detectiu Sherlock Holmes. Cervantes va fer acompanyar Don Quixot per un Sancho Panza que servia per exaltar encara més el caràcter llunàtic i extravagant del protagonista. La tesi de Ros vindria a dir que els Bono, els Guerra o els Chaves que fiquin cullerada en la campanya catalana poden ser els simpàtics escuders que ajudaran a fer entendre millor el missatge diferenciat del PSC i lluitar contra els molins de vent de la presumpta divisió de la societat catalana entre independentistes i espanyolistes, com si mantenir opcions i interessos contraposats no fos l’essència mateixa de la convivència i la pluralitat sinó un problema que cal evitar com sigui.

Però és clar: llavors és quan ve Marcel·lí Iglesias, que no és un personatge de ficció sinó un senyor de Bonansa que ha estat president d’Aragó i ara és senador del PSOE, i per  donar suport a Ros a Lleida va i compara amb el nazisme i els seus morts el sobiranisme català, al qual Ros aspira a arreplegar-ne alguns vots a Lleida com fa a les municipals. Iglesias no va citar el nacionalisme espanyol, ves per on, que tants morts va causar a Aragó entre el 1936 i el 1939 i tanta gent aragonesa va empresonar i exiliar els anys posteriors. El cas és que, amb amics com Iglesias, qui necessita enemics fent-te la punyeta en la campanya?

Ros té una batalla difícil aquesta campanya. Ha de conservar el tres diputats (CiU en té nou) que ja va poder conservar el 2010 en situació adversa Joaquim Llena. En aquells comicis al Parlament Ros va declinar ser el cap de llista per una federació sociailsta lleidatana i pirinenca que no controlava ell sinó els seus rivals interns. Ara, amb la federació del partit sota el seu control, ha fet un pas que el durà al Parlament, un lloc clau per poder assumir en millors condicions un possible lideratge del PSC si aquest partit, cas de complir-se els resultats desastrosos que li prediuen les enquestes, inicia un nou procés de canvi de rumb i renovació de la cúpula cap a posicions més afins al sector catalanista en el qual Ros s’ha volgut situar.

Però no es tracta només d’arribar-hi, sinó d’arribar-hi bé. Amb uns resultats a la ciutat de Lleida (a on viu un terç de la població de la demarcació) previsiblement millors que els que hi hauria amb un altre candidat, està fent aquests dies un autèntic periple per les comarques del Pirineu, per després desembarcar a la capital i arrossegar els indecisos que a les municipals el voten a ell tot i tenir altres preferències quan són eleccions catalanes o espanyoles. En això està, si li deixen els rivals… i si li deixen els amics.

Participació ciutadana o política a cop de micro

La Paeria finalment convocarà una audiència pública sobre les Basses d’Alpicat i una altra sobre el museu Morera, el 24 i 25 de setembre. La manera com la Paeria ha gestionat aquest procés em sembla, per resumir-ho en una paraula, impresentable.

Tot comença amb l’aprovació per part de la Paeria d’una normativa de Participació Ciutadana anunciada a bombo i plateret però, pel que s’ha vist després, sense cap voluntat d’aplicar-la realment. Una mica com aquell consell de les religions, creat per debatre els possibles conflictes amb les diferents comunitats religioses de la ciutat però a les primeres de canvi, quan apareix un burca com a caramel electoral, és absolutament ignorat i s’ha d’assabentar de les intencions de la Paeria per la premsa. La CUP, que no té representants a  l’Ajuntament, va aprofitar fa un any aquest instrument per forçar l’Ajuntament a debatre en una Audència Pública amb els veïns el futur de les Basses d’Alpicat, en desús,  les quals la Paeria volia rehabilitar però amb el concurs d’algun inversor privat encara per trobar que hi posi algun dia calés i activitat comercial.

Durant un any els demandants no han rebut cap resposta de la Paeria, que incomplia així amb la seva pròpia normativa. Se’ls hi van unir els defensors del Museu Morera, que van llançar una altra petició d’Audència Pública i la Paeria va esgotar també el termini previst a la seva pròpia normativa sense dir ni ase ni bèstia als promotors.

Aquest dijous al migdia, poc després que els militants de la CUP fessin una roda de premsa per denunciar l’any d’incompliment de la Paeria davant les oficines de Cultura (amb trobada casual amb la regidora de Participació Ciutadana inclosa) l’alcalde Àngel Ros era preguntat en un programa de ràdio sobre el cas i sortia amb el següent anunci: hi haurà Audiència Pública. És a dir: qui vulgui audiència pública, ja sap què ha de fer: rodes de premsa i forçar els governants a funcionar a cop de micro, que sembla a vegades l’única manera de fer-ho.

Hores després, la Paeria emetia un comunicat on justificava el retard dient que en temps electoral no era pertinent fer una audència pública promoguda per un grup que es presentava a les eleccions. És evident que la CUP no és neutral i que agitar una solució popular per a les Basses forma part del seu programa. Però seguint aquest criteri profilàctic i de demagògia antipolítica, podem arribar a l’absurd que ni als plens ni als consells de districte ni en cap acte públic l’alcalde Àngel Ros ni el seu govern no haurien de tractar cap tema durant un any electoral perquè poden embrutar el procés. Afegint-hi, digue’m-ho també tot, que els cicles electorals són ja tan llargs i constants que es fa difícil de dir quan n’ha començat un i quan n’ha acabat l’altre.

El cas és que per fi la Paeria ha trobat oportú convocar una audència pública sobre les Basses i sobre el Morera. Benvingut sigui. Segurament servirà perquè la Paeria pugui aportar alguna novetat sobre aquests dos projectes. Ha tingut temps suficients per trobar-ne.

I segurament servirà també perquè els governants de Lleida perdin la por a un instrument que van fer en plena orgia de bonisme participatiu sense calcular que algun dia algú ho intentaria utilitzar no pas per a l’autocomplaença paternalista de la Paeria sinó en benefici ideològic propi. Faran l’audiència, donaran explicacions, els de la CUP podran fer el seu discurs, l’alcalde el seu, els grups de l’oposició també, potser fins i tot podran parlar els veïns,  i aquí no haurà passat res. Potser a la propera no hauran de deixar passar un any ni hauran de posar micros als morros de ningú per obtenir resposta.

La batalla d’Àngel Ros

A l’alcalde de Lleida la batalla pel lideratge al PSC no li ha donat exactament el resultat que volia. Més aviat al contrari. Un 25% dels vots integrant-se a darrera hora dins la candidatura de Joan Ignasi Elena no sembla un resultat que el catapulti cap a les primàries a la presidència de la Generalitat. El partit ha fet pinya al voltant de Navarro, i ara les opcions de Ros depenen del que Navarro estigui disposat a cedir-li. De moment, tan sols li ha donat un càrrec menor dins la direcció del partit i amb un regust, que em perdonin, una mica folclòric: secretari de cohesió territorial, que vindria a ser una mena de ministeri per a les tribus indígenes del nou PSC de l’eix Baix Llobregat-Vallès.

El desastre no ha estat total per a ell. En una finta d’última hora, ha evitat que el seu nom sigui el derrotat i, com va fer a les eleccions al Parlament, quan va declinar encapçalar una llista condemanda a perdre. L’altre punt positiu és que ha aconseguit ocupar un lloc en l’imaginari del PSC com a recanvi catalanista. Un adjectiu que sempre m’ha sorprès tenint en compte que la seva pràctica política a Lleida mai no s’ha basat en el discurs nacional sinó al contrari, en la minorització de qualsevol moviment sobiranista i una passivitat total davant l’agonia jurídica patida per  l’Estatut. La fòrmula amb què Ros s’ha situat electoralment al centre de la societat lleidatana i que el fa guanyar majories absolutes  en temps de declivi del PSC és una barreja de “desarrollisme” urbanístic  imparable que ha transformat els barris de Lleida aprofitant els anys de bonança,  i d’un olfacte mediàtic molt àgil i oportú que el fa perseguir burques tot just constata que els vents de la correcció política han canviat de direcció.

Ara Ros haurà de reflexionar al voltant dels resultats i decidir si continua donant la batalla per la candidatura a la Generalitat o bé, com havia dit a les municipals, es concentra en Lleida i en dirigir la seva probable successió. Home que no deixa res a l’atzar, ja havia format un petit comitè directiu per fer-se càrrec del dia a dia a la Paeria mentre es dedica a conquerir la política nacional. Si vol continuar la batalla, aquesta és presenta més complexa que mai, doncs amb el resultat del congrés a qui primer haurà de convèncer que no es presenti és a Pere Navarro, avalat amb un molt bon resultat que molt bé es podria repetir en unes primàries. Una de les armes que tindria Ros a favor és la possibilitat d’entrar al Parlament: va ocupar un lloc aparentment simbòlic a la llista de Lleida, com a últim suplent. Però si el partit hi està d’acord, un dels tres diputats podria renunciar i, si la resta de la llista renuncien a l’escó, Ros podria acabar amb acta de diputat en el darrer tram d’aquesta legislatura. Plataforma immillorable per a una hipotètica batalla electoral contra Mas. Però amb un escàs 25% de suport del partit (i no ell sol, sinó sumant-hi la minoria obiolista), li queda molta feina per fer.

La ‘paera’ en cap

Els lingüistes hauran de començar a pensar quin és el femení correcte de paer en cap. Des de l’època medieval, mai cap dona no ha ocupat el càrrec. Ara, Àngel Ros ha de marxar cada dos per tres cap a les bàrbares terres litorals a la conquesta del PSC, i al seu lloc deixa a la Paeria un comitè de direcció presidit per la regidora d’Urbanisme, Marta Camps, que s’encarrega ja de tot el dia a dia de la ciutat. Camps ha assumit des de setembre noves competències, ha deixat el despatx d’Urbanisme i s’ha traslladat a la planta noble de la Paeria. Exredactora del diari Segre i de dialèctica dura amb l’oposició, Camps es troba ja en la primera línia successòria si Ros acaba abduït per la política nacional. La paera ja és a punt. 

(Publicat a Presència el 4-12-2011)

Baix Llobregat, capital Lleida

Els moviments precongressuals del PSC han establert un pont invisible entre el Baix Llobregat i les Terres de Ponent, i ni s’imaginen vostès la quantitat d’anades i vingudes, de missatges i encàrrecs, que deuen circular cada matí per aquesta nova A-2 de la política catalana. La victòria clara d’Àngel Ros ha fet de Lleida una illa socialista enmig d’un país convergent, i això ha convertit el paer en cap en l’esperança blanca (o vermella) dels deprimits dirigents socialistes catalans.

De fet, per la nova autovia política ja comencen a circular càrrecs del partit expulsats de la Diputació de Barcelona arran del canvi de govern. Un nou cap del gabinet d’alcaldia, un nou cap del gabinet de comunicació i altres càrrecs arriben aquests dies a la Paeria procedents d’aquesta institució i provocant alguna tensió, és clar, entre els que hi eren i han de fer lloc als companys exiliats. Un sacrifici que segur que mereixerà paraules d’agraïment en el congrés del PSC, del qual Àngel Ros pretén sortir amb alguna vara de comandament si el partit accepta un gir cap a la centralitat política i cap a un catalanisme més sentimental.

Es tracta d’un gir interessant. El PSC ha estat conduït des de la seva creació per un pacte entre Sant Gervasi i el Baix Llobregat, entre una intel·lectualitat catalanista i el vot obrer del cinturó de Barcelona. Aquesta aliança es va acabar amb l’Estatut i, ara, els dirigents del Baix Llobregat miren a Ponent, no sense tensions, perquè alguns líders metropolitans ja se n’han queixat, a la recerca d’un nou relat i d’una nova aliança territorial que, inevitablement, aportarà sensibilitats diferents.

Al país els eixos polítics han passat del Llobregat del catalanisme romàntic del XIX al Ter federal, i del litoral desarrollista del XX a la línia que el 2003 unia el republicanisme de secà de l’avellana tarragonina amb la Catalunya Vella amb capital a Ripoll. Si es constituís, l’eix Baix Llobregat-Lleida seria tota una novetat.

(Publicat a El Punt el 9 de juliol del 2011)

Per què guanya Ros?

Mentre l’aparell del PSC critica l’actuació de Felip Puig amb els acampats de la plaça Catalunya, a Lleida Àngel Ros mostra el seu suport total a l’acció a la plaça Ricard Viñes i diu que les places no són lloc per acampar ni per tenir-les ocupades indefinidament. Vet aquí un dels motius de per què guanya Ros amb majoria absoluta. Continua llegint «Per què guanya Ros?»

La pedagogia i els gols en pròpia porta

Les xerrades a les escoles les carrega el diable. I  si no que li ho preguntin a Àngel Ros. Aquests dies l’alcalde de Lleida ha estat el  protagonista d’una controvèrsia amb seguidors de la UE Lleida arran de les paraules que va dir sobre el club de futbol en una trobada amb alumnes d’institut i que un d’ells va penjar a les xarxes socials d’internet. Probalbement afectat pel clima distès de la trobada i l’absència dels mitjans tradicionals, Ros es va referir a la crisi que pateix el club lleidatà en uns termes que no van agradar gens al jove de 17 anys que li havia preguntat què pensa fer l’Ajuntament en suport l’entitat esportiva, i després ho va explicar a les xarxes socials d’internet, on es va estendre com una taca d’oli. Continua llegint «La pedagogia i els gols en pròpia porta»

Ros

El patriciat socialista català va obrir ahir a Àngel Ros les portes del seu reialme (un reialme una mica atrotinat després de les darreres eleccions, però reialme al cap i a la fi) i el lleidatà va ser presentat ahir a Barcelona de forma oficiosa però no gaire subtil com a futur actor de la política nacional. Com els toreros debutants, Ros va ser presentat en plaça amb dos veterans de la lídia, José Montilla i Pasqual Maragall, representants carnals de les dues ànimes del PSC, al Fòrum Europa de Barcelona. Continua llegint «Ros»