Etiqueta: Lleida

L’Estat colla Lleida i la culpa és de Barcelona

El desvergonyiment de l’Estat espanyol a l’hora de gestionar el seu patrimoni a Catalunya sembla no tenir límits. El ministeri de Defensa reclama ara judicialment que l’Ajuntament no li ha pagat prou per un edifici de les antigues casernes del Gardeny, on Lleida està construint un parc tecnològic on s’hi juga part del seu futur. La Paeria els va comprar el 1998.  L’alcalde Siurana va haver de pagar a Defensa 16,3 miliions d’euros sense saber llavors per a què els volia, els terrenys. Defensa, quan se’ls va quedar el 1944, no en va pagar ni un euro, ja que eren una permunta amb l’Ajuntament a canvi del turó de la Seu Vella, pel qual tampoc no n’havia pagat res quan el 1707 l’excèrcit borbònic el va ocupar i el va convertir en caserna militar. Un negoci rodó.

La compra del Gardeny va posar en perill les arques municipals, ja que per sufragar el pagament la Paeria es va haver d’endeutar fins al 110% dels seus ingressos corrents, cosa que va limitar les inversions els anys següents. El cas era aprofitar l’oportunitat abans que caiguessin en mans privades, que quan es tracta de gestionar patrimoni de l’Estat hi guanya el millor postor, i no el que millor projecte té.

Un dels edificis, la residència de suboficials, va ser recentment adquirida per via expropiatòria.  L’Estat exigia massa i la Paeria ja no estava per regalar diners. El tribunal expropiatori va fixar el preu, 287.000 euros, per damunt de la tasació que n’havia fet la Paeria. Tot i així,  Defensa no en té prou i ara reclama judicialment gairebé el doble del valor: mig milió d’euros.

Així s’actua en terra colonitzada: exprimint al màxim el rendiment del terreny, negociant a l’alça el preu de cada metre quadrat, sense col·laborar patrimonialment amb les administracions locals. La comissaria de la Policia Nacional és un altre immoble que el govern de l’Estat, després d’haver-lo abandonat, gestiona amb la fèrrea voluntat de treure-li el major rendiment possible magrat ser un equipament estratègicament situat al centre de Lleida. Des d’octubre que negocien i encara no hi ha cap resultat. El gran monument de la ciutat de Lleida, la Seu Vella, va ser ocupat i fet malbé per l’exèrcit espanyol durant més de tres-cents anys, i des que el va abandonar l’Estat no ha posat ni un cèntim a la seva rehabilitació i promoció.

Victimisme lleidatà

L’abús del Gardeny ha despertat el victimisme lleidatà. Però aquest, com ja és costum, s’orienta de manera primària contra Barcelona, hi hagi motiu o no n’hi hagi, i no contra les autèntiques causes del problema. Fruit del desconeixement, alguns assenyalen el Castell de Montjuïc com a demostració que allà l’Estat es dedica a fer regals. L’Estat colla Lleida però la culpa és de Barcelona. Poca memòria. O simple ignorància. Montjuïc ja era de l’Ajuntament de Barcelona. No hi va haver cap transacció patrimonial perquè no canviar de mans. Això sí: l’Estat va abandonar el castell que usurpava deixant clar qui mana, amb unes condicions humiliants: fer-hi onejar la bandera espanyola peti qui peti, deixant-hi allà unes antenes militars i els soldats que les custodien, i participant en el patronat que ha de gestionar el castell. Hi ha “regals” que val més tornar-los. És com si l’Estat, en el moment de cedir la Seu Vella, hagués deixat un soldadet i una bandereta a vigilar-lo.

De fet, l’equivalent barceloní de les casernes del Gardeny són les casernes de Sant Andreu. En dimensió, en història, i en situació estratègica. I Defensa ha fet pagar un preu altíssim a la ciutat de Barcelona per aquests terrenys, deixant-los abandonats durant anys (es va convertir en un ciutat d’immigrants i marginats sense sostre davant la desídia del ministeri), i venent finalment a la ciutat uns terrenys d’equipament a preu de residencial, com un especulador més de la ciutat dels prodigis immobiliaris de l’era postFòrum. La densitat d’habitatge privat que l’Ajuntament barceloní ha hagut de programar en aquests solars “públics” per tal de pagar la factura a Defensa és una indecència política i urbanística.

Qüestió d’Estat

L’Estat no regala res en la gestió del seu patrimoni. Ni a Lleida, ni a Barcelona. Ni Defensa, ni Interior, ni Renfe/Adif, que negocien cada pam de terreny i cada euro de plusvàlua amb una eficiència que ja podrien tenir en altres àmbits de gestió. Una altra cosa és Madrid i l’Operació Campamento, el gran projecte d’habitatge públic aixecat en les antigues casernes militars a l’oest de la capital espanyola: un projecte de 10.000 habitatges per al qual el llavors ministre José Bono no va tenir cap problema d’oferir en safata a la comunitat i l’Ajuntament de Madrid. Qüestió d’Estat.

La batalla d’Àngel Ros

A l’alcalde de Lleida la batalla pel lideratge al PSC no li ha donat exactament el resultat que volia. Més aviat al contrari. Un 25% dels vots integrant-se a darrera hora dins la candidatura de Joan Ignasi Elena no sembla un resultat que el catapulti cap a les primàries a la presidència de la Generalitat. El partit ha fet pinya al voltant de Navarro, i ara les opcions de Ros depenen del que Navarro estigui disposat a cedir-li. De moment, tan sols li ha donat un càrrec menor dins la direcció del partit i amb un regust, que em perdonin, una mica folclòric: secretari de cohesió territorial, que vindria a ser una mena de ministeri per a les tribus indígenes del nou PSC de l’eix Baix Llobregat-Vallès.

El desastre no ha estat total per a ell. En una finta d’última hora, ha evitat que el seu nom sigui el derrotat i, com va fer a les eleccions al Parlament, quan va declinar encapçalar una llista condemanda a perdre. L’altre punt positiu és que ha aconseguit ocupar un lloc en l’imaginari del PSC com a recanvi catalanista. Un adjectiu que sempre m’ha sorprès tenint en compte que la seva pràctica política a Lleida mai no s’ha basat en el discurs nacional sinó al contrari, en la minorització de qualsevol moviment sobiranista i una passivitat total davant l’agonia jurídica patida per  l’Estatut. La fòrmula amb què Ros s’ha situat electoralment al centre de la societat lleidatana i que el fa guanyar majories absolutes  en temps de declivi del PSC és una barreja de “desarrollisme” urbanístic  imparable que ha transformat els barris de Lleida aprofitant els anys de bonança,  i d’un olfacte mediàtic molt àgil i oportú que el fa perseguir burques tot just constata que els vents de la correcció política han canviat de direcció.

Ara Ros haurà de reflexionar al voltant dels resultats i decidir si continua donant la batalla per la candidatura a la Generalitat o bé, com havia dit a les municipals, es concentra en Lleida i en dirigir la seva probable successió. Home que no deixa res a l’atzar, ja havia format un petit comitè directiu per fer-se càrrec del dia a dia a la Paeria mentre es dedica a conquerir la política nacional. Si vol continuar la batalla, aquesta és presenta més complexa que mai, doncs amb el resultat del congrés a qui primer haurà de convèncer que no es presenti és a Pere Navarro, avalat amb un molt bon resultat que molt bé es podria repetir en unes primàries. Una de les armes que tindria Ros a favor és la possibilitat d’entrar al Parlament: va ocupar un lloc aparentment simbòlic a la llista de Lleida, com a últim suplent. Però si el partit hi està d’acord, un dels tres diputats podria renunciar i, si la resta de la llista renuncien a l’escó, Ros podria acabar amb acta de diputat en el darrer tram d’aquesta legislatura. Plataforma immillorable per a una hipotètica batalla electoral contra Mas. Però amb un escàs 25% de suport del partit (i no ell sol, sinó sumant-hi la minoria obiolista), li queda molta feina per fer.

La ‘paera’ en cap

Els lingüistes hauran de començar a pensar quin és el femení correcte de paer en cap. Des de l’època medieval, mai cap dona no ha ocupat el càrrec. Ara, Àngel Ros ha de marxar cada dos per tres cap a les bàrbares terres litorals a la conquesta del PSC, i al seu lloc deixa a la Paeria un comitè de direcció presidit per la regidora d’Urbanisme, Marta Camps, que s’encarrega ja de tot el dia a dia de la ciutat. Camps ha assumit des de setembre noves competències, ha deixat el despatx d’Urbanisme i s’ha traslladat a la planta noble de la Paeria. Exredactora del diari Segre i de dialèctica dura amb l’oposició, Camps es troba ja en la primera línia successòria si Ros acaba abduït per la política nacional. La paera ja és a punt. 

(Publicat a Presència el 4-12-2011)

Tres-cents quatre

Avui fa tres-cents quatre anys de la caiguda de la ciutat de Lleida a mans de les tropes de Felip V. L’11 de novembre de 1707 les tropes borbòniques culminaven un assalt iniciat l’estiu d’aquell any i conquerien la primera plaça forta de Catalunya, plaça que va ser durament castigada per tal que la resta de ciutats veiessin clar el pa que s’hi donava si no es rendien per les bones. Els resistents que quedaven van ser assassinats a l’edifici del Roser, la catedral, la Seu Vella, va ser ocupada i convertida en caserna militar i al seu voltant es va enderrocar tot el que hi havia, incloent-hi bona part de la Lleida medieval més noble. Perquè a la capital es facin una idea: és com si a Barcelona haguessin convertit en quarter de soldats el palau de la Generalitat i enderrocat tot al seu voltant en una àrea d’un quilòmetre. Quina ciutat resistiria una mutilació semblant?

Lleida, condemnada per culpa d’això a una llarga decadència, ha arribat als nostres dies amb les cicatrius a la vista però viva al cap i a la fi. Si el lector vol saber més detalls d’aquest capítol històric cabdal no només per a Lleida sinó per al conjunt del país, que retengui aquest nom: Josep Tort. És el director del consorci de la Seu Vella, una de les persones que millor coneix el monument i la ciutat, i realitza unes visites guiades al turó de la Seu Vella tan esplèndides als assistents a la inauguració del VI Congrés Excursionista de Catalunya. La història es pot explicar com una cadavèrica successió de reis tronats i destronats, o bé es pot fer explicar com ho va fer Josep Tort aquest dissabte, amb una barreja de passió i erudició rigorosa fins al punt que el visitant gairebé que pot sentir l’olor de la pólvora i la remor de les tropes castellanes assetjant els murs gòtics de la catedral lleidatana. Hi ajuden els murs captivadors de la catedral i ara també els del castell del Rei, també conegut com la Suda, on va ser coronat Jaume I i reobert recentment. El castell ofereix una panoràmica excel·lent de les muntanyes del Pirineu al nord, de Prades al sud, i dels tres rius que baixen de les muntanyes convertint la gran plana de Lleida en el rebost agroalimentari de Catalunya.

Tres-cents quatre anys després, i amb el país a les portes del 300 aniversari de l’Onze de Setembre de 1714, prendre nota de les mutilacions passades és la millor manera d’afrontar, amb passió i alhora amb rigor, quin futur col·lectiu volem.

(Publicat a El Punt Avui l’11 de novembre del 2011)

El disseny i el pecat

No em vull ni imaginar quins pecats tan greus van cometre els avantpassats dels lleidatans perquè els seus successors hagin estat castigats amb un urbanisme tan cruel com el que pateix la ciutat. Jo no conec cap altra ciutat amb un centre històric tan meravellós i al mateix temps tan poc lluït, ni cap altra ciutat amb unes avingudes d’eixample tan amples i rectes però que al mateix temps són incapaces de fer entrar i sortir de la ciutat amb comoditat. Si en el passat Jehovà va enviar una pluja de foc i sofre per destruir Sodoma i Gomorra, a Lleida li va enviar al segle XX un desarrollisme incompetent i depredador que va ser incapaç d’articular uns enllaços de la ciutat dignes i funcionals i que va abandonar el centre històric a la seva sort mentre la ciutat s’expandia més enllà del riu Segre. Amb aquesta herència, és normal que actuacions absolutament normals passin a ser celebrades per les patums locals com un gran progrés per a la ciutat. “Així qualsevol”, devien pensar els regidors de l’oposició cada cop que l’alcalde, Àngel Ros, tallava una cinta inaugural en aquells temps remots en què encara existia l’obra pública.

Precisament la setmana vinent es complirà un any de la inauguració de la plaça Ricard Viñes. És una obra aparentment menor però que ha resolt de forma òptima l’enllaç entre dues avingudes vitals per al centre de la ciutat, l’avinguda Balmes i Prat de la Riba, i l’accés de vianants per a la zona interior de l’eixample, on es troba l’edifici central de la universitat i diverses empreses, oficines i comerços. La pompositat inicial del disseny, encarregat a l’arquitecta barcelonina Benedetta Tagliabue, s’ha desdibuixat al cap d’un any quan els materials ja no brillen tant i l’herba deixa de ser mimada cada dia. Ara, amb les seves espirals i el seu gegantí cilindre d’accés al pàrquing subterrani, s’ha convertit en una plaça un punt desaprofitada en els espais centrals. Però, això sí, còmoda com a lloc de pas de vianants on abans només hi havia cotxes.

La plaça Ricard Viñes és l’últim testimoni a Lleida del que ha significat la feliç dècada dels 2000 a les nostres ciutats, quan encara circulaven sense fre els euros i els totxos: modernització necessària, però amb un pecaminós puntet extra de frivolitat i vanitat política. Que en gaudim per molt de temps, d’aquesta i d’altres obres, perquè haurem d’esperar uns quants anys per tornar a pecar amb la mateixa intensitat.

(Publicat a El Punt Avui el 28 d’octubre del 2011)

Lleida mediterrània

Ahir a la tarda la Cambra de Comerç, la delegació del govern a Lleida, la Diputació i la Paeria van signar un acord de suport al corredor mediterrani. Lleida no vol veure passar els trens des de la barrera sinó que vol ser una part activa del debat ferroviari. Ja és ben cert que aquest és un debat precipitat ara que es tracta de pressionar a la Comissió Europea a pocs dies que presentin un llistat amb els corredors que sera finançats per Europa, un llistat que ves a saber si fa temps que està fet o simplement s’enllesteix en un parell de reunions entre ministres poc abans de la presentar-lo. Però no deixa de ser rellevant que Lleida, tan a prop de Barcelona com de Saragossa, se situi amb claredat amb l’estratègia global del país, que passa per aconseguir que el transport de mercaderies europeu passi per casa nostra.

Que Lleida prengui aquesta posició no és una cosa tan previsible d’entrada, almenys per a alguns. Amb els Jocs Olímpics d’Hivern, la candidatura de Saragossa va intentar filtrejar amb Lleida com a possible col·laboradora un cop van tenir notícia que Barcelona s’afegiria a la cursa. Dividir per guanyar. L’alcalde saragossà, Juan Antonio Belloch, va dir llavors que Lleida hauria d’estar molt dolguda amb Barcelona perquè la capital catalana li volia prendre la seva influència al Pirineu. El dit a la nafra.

Ja al segle XIX, amb les discussions provincials, des d’Espanya s’intentava crear una fantasmal regió de la vall d’Ebre per separar Lleida de la resta de Catalunya. Amb el franquisme, aquest esperit va ser convenient recuperat i reciclat  en un suposat “leridanismo”, rebut i adoptat amb entusiasme per l’establishment local franquista, fins que els sectors intel·lectualment més actius i conscients de la societat lleidatana van aturar l’embestida posant els punts sobre les ís. I va sorgir el mot Ponent per referir-se a les terres de Lleida: el ponent de la nació. De la nació catalana.

Ara el debat és més sibil·lí i va de trens i no de mots. Però és igualment profund sobre la cohesió territorial catalana. El país hauria de ser conscient que la lleialtat de Lleida a Catalunya també ha de tenir un retorn en solidaritat territorial i desenvolupament equilibrat. Però Lleida, un cop més, ha estat a on havia d’estar. Encara que sigui parlant de trens de mercaderies. Després Brussel·les ja decidirà si fa cas del lobby geoestratègic París-Madrid, partidari de l’eix que uneix les seves capitals, o s’imposaran les tesis germàniques, d’un gran corredor des del nord d’Europa fins a Algesires per les zones més industrials, també de la mediterrània. Dos eixos geoestratègics, Madrid-París per un costat i Londres-Berlín per l’altra, que ni que sigui a nivell recreatiu a Catalunya faríem bé de mirar amb atenció, no sigui que mai haguem d’estudiar quins futurs companys de viatge podem preveure si aquest país decideix agafar mai el seu propi tren.

El cas Hasél

La detenció d’un cantant de música rap de Lleida, Pablo Hasél, nom artístic de Pau Rivadulla, ha estat un dels fets més sinistres que han passat en aquesta ciutat en els darrers temps. Que l’Audiència Nacional espanyola, un tribunal de caràcter excepcional heretat de l’etapa predemocràtica amb atribucions especials per perseguir les activitats terroristes, estigui encara en actiu i que a més es fixi com a objectiu detenir nois de 22 anys que fan cançons amb lletres radicals però cançons al cap i a la fi, em sembla simplement delirant i mostra una penosa salut democràtica de l’Estat espanyol.

A Hasél se’l va detenir i incomunicar dimarts en aplicació de la llei antiterrorista i se’l va portar a Madrid davant d’un jutge que ahir dimecres al matí va decretar la seva llibertat, tot i que amb càrrecs pel suposat enaltiment del terrorisme de les seves cançons. Hasél, diuen els que hi entenen, ja s’ha fet un nom en el món del hip hop en castellà i el seu cas va rebre de seguida la solidaritat d’altre grups, alguns d’ells prou coneguts del gran públic. Si no fos tan ideològic, diuen els experts en música, tindria per la seva qualitat musical i literària una quota de mercat important i estaríem parlant d’un artista reconegut. Ell, però, sempre ha preferit mantenir-se en els cricuits més underground i amb lletres d’una forta càrrega ideològica, d’extrema esquerra i antisistema. Muerte a los Borbones, Libertat Arenas (una cançó sobre Manuel Pérez Martínez el secretari general del PCE (r), empresonat per pretànyer al GRAPO, cosa que ell ha negat), Los Peores Terroristas són alguns dels títols de les canços de Hasél.

A mi no m’agrada el gènere musical ni comparteixo el missatge ideològic de les lletres de Hasél però trobo al·lucinant que algú cregui necessari detenir, interrogar i eventualment engarjolar un cantant per fer-les. Una societat sana i democràtica ha d’admetre l’expressió de la discrepancia radical, les formes artístiques i expressives més extremes i provocadores. Ahir a la nit es va donar la paradoxa que, mentre una de les institucions de l’Estat espanyol tramitava un procés judicial contra un cantautor de rap, una altra institució d’aquest Estat, TVE, oferia un documental elegíac sobre la Movida madrilenya i tot l’underground artístic i ideològic que es va crear a finals dels 70 i principis dels 80 a la capital de l’Estat. El document oferia una versió dolça i ensucrada del que va ser l’eclosió del punk, de la provocació, de la transgressió moral i ideològica, d’enaltiment de les drogues, la violència (també la violència política), el sexe, la rebel·lia… La conclusió del reportatge és que tot aquells trangressors van contribuir a fer un pas cultural i ideològic de l’Estat espanyol cap a la modernitat i la democràcia.

Quina gran contradicció: als trangressors dels 80 se’ls fan reportatges, als dels 2011 se’ls aplica la llei antiterrorista.

Barri antic

L’Ajuntament de Lleida ha decidit fer tancar de nit les petites botigues d’alimentació del centre històric, aquelles a les quals la llei permet obrir fins a altes hores de la matinada o fins i tot la nit sencera i que a Lleida acostumen a regentar marroquins i subsaharians. La mesura no és un càstig per vendre aigua a dos euros o tomàquets postcongelats i insípids a preu de delicatessen, que, segons com, podria ser un motiu prou justificat. La idea és rebaixar l’activitat nocturna en una zona que fa temps que desperta queixes veïnals per assumptes de convivència i que a l’estiu, amb la calor i l’insomni rondant amb plena llibertat per tots i cadascun dels carrerons del barri vell, es fan encara més evidents. A falta d’altres entreteniments, l’exterior d’aquestes botiguetes es converteix en punt de trobada de noctàmbuls ociosos que fan una cervesa i xerren de la vida i de les seves coses i passen la nit mentre dalt als pisos n’hi ha que intenten dormir.

Amb el barri antic de Lleida, a l’administració li passa com amb tants altres problemes quotidians difícils de mesurar: en un primer moment es nega el problema i s’acusa el denunciant de moure’s per prejudicis i sensacions alarmistes, i després, quan l’olfacte polític diu que potser sí que cal fer-hi alguna cosa, llavors s’hi actua amb una contundència inesperada. No és cosa de Lleida sinó d’arreu: en aquest país, la correcció política va canviant en silenci, igual que l’eix de la terra s’inclina d’un costat a un altre sense ni adonar-nos-en, i arriba un dia en què hem passat de cedir terrenys per fer mesquites i subvencionar càtedres de multiculturalitat a prohibir burques pràcticament inexistents i justificar amb paternalisme els discursos protoxenòfobs cada cop més desinhibits.

A mi, el centre històric de Lleida em té enamorat. Si hagués d’anar a viure a aquesta ciutat buscaria en primer lloc per alguns dels seus carrerons on el pes de la història conviu amb les incògnites de futur d’aquest país. Per això desitjo tot l’encert a l’administració, als veïns, a les associacions que hi treballen, que sàpiguen redreçar-ho sense ignorar els problemes ni anar a cegues.

(Publicat a El Punt Avui el 5 d’agost del 2011)

Baix Llobregat, capital Lleida

Els moviments precongressuals del PSC han establert un pont invisible entre el Baix Llobregat i les Terres de Ponent, i ni s’imaginen vostès la quantitat d’anades i vingudes, de missatges i encàrrecs, que deuen circular cada matí per aquesta nova A-2 de la política catalana. La victòria clara d’Àngel Ros ha fet de Lleida una illa socialista enmig d’un país convergent, i això ha convertit el paer en cap en l’esperança blanca (o vermella) dels deprimits dirigents socialistes catalans.

De fet, per la nova autovia política ja comencen a circular càrrecs del partit expulsats de la Diputació de Barcelona arran del canvi de govern. Un nou cap del gabinet d’alcaldia, un nou cap del gabinet de comunicació i altres càrrecs arriben aquests dies a la Paeria procedents d’aquesta institució i provocant alguna tensió, és clar, entre els que hi eren i han de fer lloc als companys exiliats. Un sacrifici que segur que mereixerà paraules d’agraïment en el congrés del PSC, del qual Àngel Ros pretén sortir amb alguna vara de comandament si el partit accepta un gir cap a la centralitat política i cap a un catalanisme més sentimental.

Es tracta d’un gir interessant. El PSC ha estat conduït des de la seva creació per un pacte entre Sant Gervasi i el Baix Llobregat, entre una intel·lectualitat catalanista i el vot obrer del cinturó de Barcelona. Aquesta aliança es va acabar amb l’Estatut i, ara, els dirigents del Baix Llobregat miren a Ponent, no sense tensions, perquè alguns líders metropolitans ja se n’han queixat, a la recerca d’un nou relat i d’una nova aliança territorial que, inevitablement, aportarà sensibilitats diferents.

Al país els eixos polítics han passat del Llobregat del catalanisme romàntic del XIX al Ter federal, i del litoral desarrollista del XX a la línia que el 2003 unia el republicanisme de secà de l’avellana tarragonina amb la Catalunya Vella amb capital a Ripoll. Si es constituís, l’eix Baix Llobregat-Lleida seria tota una novetat.

(Publicat a El Punt el 9 de juliol del 2011)

Lleida 1939 o l’amputació de la memòria

Lleida 1939 és el nom escollit per a la nova etapa de la Unió Esportiva Lleida, obligada a refundar-se davant les dificultats econòmiques de l’entitat. El nom agrada a l’afició perquè dóna un pedigrí històric al club i enllaça amb el suposat any de fundació de la Unió Esportiva Lleida. La veritat, però, és que aquell any va ser un any desafortunat per a Lleida i per al futbol lleidatà. Continua llegint «Lleida 1939 o l’amputació de la memòria»