Encara són molts els qui associen la paraula museu a una col·lecció, més o menys estructurada d’objectes que es mostra al públic per la seva bellesa, la seva raresa o la seva significació històrica. Aquest fou el paradigma dominant durant molts anys i encara avui poden veure’s llocs amb aquestes característiques. Afortunadament, però, cada cop més els museus intenten contextualitzar les seves col·leccions i, sobretot, oferir una experiència al voltant d’aquells objectes.
Uns excel·lents representants d’aquesta nova tendència museística són els museus que es refereixen a allò anomenat “arqueologia industrial”: antics complexos febrils ara mancats de tota funció productiva i on s’ha volgut recrear com eren i en quin context econòmic i polític es movien. Tot i que a Catalunya aquest tipus de museus són relativament nous, el fet de comptar amb indústria des de fa força generacions, fa que cada cop hi hagi més oferta, i que aquesta sigui d’una qualitat gairebé imbatible a nivell europeu.
Avui he tingut ocasió de visitar un d’aquests museus, concretament el de les Mines de Cercs, situat al nucli de Sant Corneli, que havia estat la colònia minera de la principal explotació de Catalunya. Les mines de Cercs (també conegudes com de Fígols) van proveir de lignits a indústries i a la central tèrmica durant força dècades, fins que als anys vuitanta del segle passat es veié clar que era inviable mantenir l’extracció d’un mineral de baixa potència calorífica, altament contaminant per la presència de sofre, i a sobre més car que el carbó que podia portar-se d’altres països. Després d’uns anys d’ajustaments d’intents de rendibilitzar l’explotació i d’ajustaments de personal, es va procedir a finalitzar l’explotació minera el desembre de 1991. Afortunadament algú va tenir la idea d’explotar tot aquest patrimoni, i, cap a finals d’aquella dècada, s’obria al públic un museu dedicat a la mineria. Cal destacar que en aquest cas l’aportació de la pròpia empresa, que va fer donatiu d’edificis, maquinària i muntanyes d’arxius, ha estat clau en la configuració del museu.
Si no el coneixeu, us recomano que hi aneu. L’entrada no és especialment barata (7,5 euros tarifa normal, 6 si pernocteu en un hotel de la comarca i 2,5 per a les criatures), però probablement seran dels cèntims més ben gastats en la vostra estada turística. Una exposició sobre el carbó i el funcionament de la mina, complementada amb una contextualització de la vida en una colònia minera (amb visita a un pis-mostra) són un excel·lent entrant per a donar pas al plat principal: la visita comentada a la mina, realitzada en part amb un tren similar als existents aleshores. En total, una visita que us pot ocupar bona part del matí.
Aquesta però, no és una experiència turística més, sinó la oportunitat de conèixer per què va existir una important tradició minera a la zona, i perquè aquesta va passar d’ocupar ingents quantitats de treballadors a esdevenir insignificant en pocs anys. Un reportatge del “30 Minuts” del 1987 (i que sorprenentment no utilitza el Museu) Il·lustra perfectament un període en el que l’explotació minera s’enfrontà a una situació molt semblant a la que es trobaven les explotacions de Gal·les, o Bèlgica, i que també van còrrer la mateixa sort. Una situació que ara sembla que es tornarà a repetir a les poques mines de la Unió Europea que encara funcionen, en bona part gràcies a un generós programa de subvencions que ara s’està qüestionant.