Arxiu mensual: setembre de 2011

Els tretze anys de Google

Google compleix avui 13 anys, que poden semblar molt pocs per la seva gran rellevància mundial. I al mateix temps, el seu domini a internet evidencien que en la nova Revolució Digital tot s’està transformant molt ràpid. Els tretze anys de Google són gairebé el resum de cap on ha evolucionat la xarxa electrònica en aquesta última dècada. Del seu posicionament com a buscador a una multiplataforma que aspira a ser el primer clic de l’usari per allò que necessita: correus, cerques, posicionaments, interaccions, traduccions, blogs, imatges, documents… El seu lideratge és imponent. A més, la companyia fundada per Larry Page i Sergey Brin és un referent en el camí de l’excel·lència i en els processos de reinvenció constant. Han executat grans avenços per als usuaris a escala global, però també han presentat productes que no han tingut l’èxit desitjat o han patit la censura de països com la Xina. Però sempre han evolucionat i progressat dins un sector on hi ha grans companyies de referència dins aquest desig de marca: Microsoft, Apple, Facebook… (rànquing mundial)

Si a tot això, se li suma el seu èxit amb adquisicions com la del portal de vídeos YouTube, la seva pròxima incursió al negoci d’agent de viatges, Google Earth, Google Street View, i uns guanys que creixen cada any, l’empresa de Mountain View té molt motius per celebrar amb satisfacció aquest aniversari. A més, entre els seus últimes grans adquisicions es troba la de Motorola Mobility (dirigida al mercat de mòbils), i la prestigiosa crítica de restaurants Zagat.

Aspectes que són rellevants de Google:

  • El navegador aglutina el més del 60% del tràfic de recerques en Estats Units.
  • Té el 75% dels ingressos per publicitat a la xarxa (la seva major font d’ingressos).
  • El seu sistema operatiu per a telèfons mòbils, Android, es troba en gairebé el 50% dels smartphones.
  • La seva nova xarxa social Google+ ja té més de 43 milions d’usuaris registrats.
  • El navegador Chrome cada vegada està més a prop d’Internet Explorer y Firefox.

Eric Schmidt: “Hi ha moltes, moltes coses que Google podria fer, però tria no fer-les.”

Una setmana d’Amazon

Una setmana de l’arribada d’Amazon a casa nostra. S’esperava de feia temps però al final, ja és aquí. Un dels primers grans projectes comercials globals d’internet ha segmentat el seu target a escala espanyola, a l’espera encara de la venda dels ebooks, que està prevista abans de final  d’any. Ha preparat la logística, amb terminis de 3 a 5 dies a tot l’Estat, i uns preus ajustats, que són el seu gran atractiu.  És la referència de quines han de ser les pautes del comerç electrònic, malgrat algunes crítiques interessades per la mala classificació d’alguns productes (es poden entendre quan són en les estrenes), Amazon arriba per quedar-se, tenir una quota de mercat perquè és un referent en la venda electrònica i veure’m quin és el gran competidor en la pugna amb la Casa del Libro i El Corte Inglés.

Té el target dels nous temps (agressivitat comercial, venda directa i a escala global) i cal desmitificar la idea de què és una llibreria. És més que això! És un buscador associat a un sistema de pagament, amb un mètode de classificació i recomanació. Amb la rellevància de l’opinió dels usuaris, acceptant les crítiques. Esperit 2.0. I un target que el fa únic: actualitza les vendes cada hora i proporciona dades en temps real. A l’estil de selecció i posicionament de Google però enfocat a la venda.

Jeff Bezos: “La nostra disposició a ser incompresos, la nostra orientació a llarg termini i la nostra tolerància a fallar de manera reiterada són les tres parts de la nostra cultura que fan possible que fem les coses que fem.”

#Twitterencatala

La reacció d’ahir a Twitter va ser espectacular amb la reivindicació de l’etiqueta o hashtag #twitterencatalà. Els catalans ja hi estem acostumats a aquesta mena de proclames, per tant, no ens ve de nou. Ho hem fet sempre real i degut als nous temps, ara també de manera digital com a ciutadans líquids. I també estem habituats a esperar i esperar; en aquest cas, des del Mobile World Congress que desitgem veure Twitter en català. I és que Dick Costolo, conseller delegat de la companyia, si va comprometre a primers d’any. No defallirem. Continuarem amb el #twitterencatala (per cert, s’haurien d’acceptar els accents), ja que malgrat l’allau de tweets “només” va ser trending topic del dia durant 30 minuts. Satisfacció amarga. Però no perdrem l’esperança: Twitter va anunciar dijous la traducció a cinc noves llengües (el xinès tradicional i simplificat, l’hindi, el tagal i el malal) i incorporarà el suec, el noruec, el danès, el finès, el polonès i l’hongarès -en total, seran 23-, algunes llengües amb menys parlants que el català.

Malgrat veure la botella mig plena al final de la jornada, una lamentació: no m’agrada l’extrapolació política que se’n vol derivar d’aquests moviments i que sempre hi hagi el tarannà d’acabar allà mateix. Divisions en la línia dels partits. Diria que és un error i no és un tipus de pugna que cal magnificar perquè no cal estancar tant un món tan universal com internet. Primsa massa antiquat. I en el fons, tampoc ens enganyem, Twitter acabarà sent un canal de comunicació (no m’agrada la definició de xarxa social) cada vegada més comercial, com passa amb Facebook, i que poden ser unes bones eines publicitàries. Això sí, si se saben utilitzar pels emissors.

Si voleu adherir-vos a la iniciativa, que a hores d’ara ja s’acosta a les 5.000 adhesions, seguiu aquest enllaç: http://act.ly/ns.

Alex Tew: “Ets el que publiques a Twitter.”

Nou curs i nous reptes, però estem on sempre

Ha començat un nou curs i tinc la sensació que som allà on sempre: embolicats amb el model d’immersió lingüística a la xarxa d’ensenyament públic -per tant, a la defensiva- però ara amb l’agreujant de la crisi. Gairebé com ja és habitual, xocs polítics per la quota  electoral i a qui menys s’escolta són als mestres, que són els veritables protagonistes i els qui han de treballar dia a dia malgrat les retallades i les dificultats afegides per la integració social. Quan es trobem en un punt important de la nostra història per estar immersos en aquesta generació digital, a Catalunya ens troben en la pròpia espiral de no poder pensar en avançar, millorar, progressar… una fórmula nova, què sé jo. I és ja que fa més de vint-i-cinc anys de la llei de normalització lingüística i el problema (dilema) continua… i continua.

Si sabem que els nostres registres escolars no són tan avançats com els països capdavanters de la UE -i ja fa anys que dura-, com és que no parlem de com ho farem millor com a sistema? Per exemple, tenim pla B? És injust que els pares no rebem altres imputs i que no ens ajudin a potenciar el nostre optimisme perquè veure’m els nostres fills que dominaran més llengües, tindran millors equipacions tecnològiques i es potenciarà cada vegada més una aula sense parets. No, no és així. Tornem a estar anclats,  barallats, protestant… quan els països de referència avancen, volen millorar i no esperen a ningú. Són temps ràpids, líquids, de coneixement en essència i no de pensar en competències i qui té més poder i divisions per defensar-les.

Zygmunt Bauman: “No pot haver una comunitat sense un sentit i una pràctica de la responsabilitat.”

Salut, en crisi, però amb vocació i professionalitat

És només un cas. Un petit exemple anectdotari. Però em serveix de referència per tenir la sensació de gratitut i esperança. I és que no he observat diferències en relació altres anys previs a la crisi respecte l’atenció hospitalària, en aquest cas el parc Martí i Julià. Malgrat les retallades, la pèrdua de pressupost i el desànim col·lectiu global, he vist aquests dies el mateix esperit de vocació de servei i la professionalitat habitual. I és lloable, molt! Un mena d’antídot als prejudicis i desconfiances. Aquesta actitud dels professionals és el millor símptoma per a pacients i familiars que utilitzen els serveis públics. I encoratjador si pensem en els futurs pacients i acompanyants.

Som una societat avançada, amb una qualitat de serveis heretada, que hem de continuar tenint encara que la recessió ens obligui a adoptar canvis de models i transformacions socials. És lògic que existeixin les queixes i reivindicacions del sistema perquè no es perdi la qualitat en la salut, els llocs de treball, els equipaments i les habitacions. Per això, el clam no hauria de ser un altre que el de “protegir” un sector que és el pilar de qualsevol societat, com l’educació i la justícia, que a més haurien de ser infranquejables a les temptacions dels governants. I amb copagament o sense. Hi ha massa generacions que van lluitar, treballar i sacrificar-se per tenir uns serveis públics dignes i de qualitat. Aquesta crisi, ells precisament, són els qui menys l’haurien de pagar ara, ja que ho han fet sempre.

Arthur Schopenhauer: “La salut no ho és tot però sense ella, tota la resta no és res.”