Com era d’esperar, Carreretero i Laporta no han unit forces. Una coalició que ens els inicis embrionaris semblava evident i lògica, ha acabat per dividir encara més la quota electoralista del català i l’independentisme. A uns tres mesos vista de les eleccions, Reagrupament i Solidaritat inicien trajectes diferenciats però que els encamina a rivalitzar sobre el mateix perfil de votants. Una pugna que naixerà  amb el mateix ADN. El que podria ser una suma identitària s’ha convertit en una divisió i, en principi, no respecte el conservadurisme de les creences d’altres formacions: “junts tenim més força malgrat les divisions internes”. Passa al PSC, a CiU i a ICV. O a ERC, fins i tot, amb l’eterna divisió Puigcercós-Carod.

Laporta se sent fort. Envalentonat. Creu en el seu projecte i agafa les “fuges” dels altres partits per aglutinar. El seu entorn proclama que se sent optimista però també sap que fa nosa, molesta el seu atreviment a la resta de partits. De fet, és la mateixa nosa que feia al Barça quan hi posava la dosi política. Per tant, els catalans ja tenim una raó més sentir-nos representats al Parlament, però no sé si un país tan petit com el nostre pot suportar tants lemes, idees, discursos, maquinàries, quotes, despeses… sobre la mateixa causa i identitat. Potser si. O no. Queden uns 90 dies.

Música / In Sleep # Lissie