Arxiu mensual: setembre de 2010

El PP s’enroca per fragilitat i por

Catalunya s’està convertint en l’objectiu del laboratori del PP amb vista a les eleccions espanyoles: el 28-N és com el conillet d’índies. O sigui, està experimentant el plantejament que volen dur a terme els populars del carrer Génova per no perdre més vots dels electors de la ultradreta. Veient que aquesta tendència funciona cada vegada més al centre d’Europa, l’últim cas és a Suècia, ara el PP especula amb la cohesió social i Sánchez-Camacho (amb un bloc mig abandonat) es deixa portar per veure quins seran els resultats finals. Sembrar per recollir a qualsevol preu.

És lògic que la resta de partits els hagin criticat, però de moment, la líder del PPC només es posiciona per no donar més quota de mercat a Ciudadanos i al nou projecte de Montserrat Nebrera. Ja és trist que el PPC hagi de baixar tant el nivell de la política catalana després de tants esforços, sobretot socials -amb agents que hi creuen i lluiten cada dia-, per cohesionar millor els barris, els pobles i les ciutats. Amb el factor crisi inclòs. S’han invertit molts milions durant anys com perquè el nostre país pugui ser més habitable i més integrador, malgrat que les recompenses no sempre arriben. I ara és oportunista i injust que el PP es decanti per fer un tour per barris de ciutats com Badalona per alertar -com fa sempre- dels punts negres socials. El mèrit sempre serà dels qui construeixen mai dels qui fan tot el contrari: destruir i ser oportunista.

El PP té por de la pròpia competència de la dreta espanyolista a Catalunya i per això demostra fragilitat, encara que vulgui presumir de muscle. Millor que no ens vulguin salvar de res socialment parlant. Un respecte per als qui treballen avui i ho faran demà i demà passat i el 2011 i no per als qui només hi passen cada quatre anys.

Música / I’ve Heard Your Love Songs # Marit Larsen

Maragall anuncia el seu canvi

Maragall ha fet públic el pas que feia temps que era un rumor a sotto voce: apostar per Mas com a president de la Generalitat (encara que al seu web només ho deixa entreveure). Després del trencament amb el PSC de Montilla, amb posada en escena inclosa, ha arribat el moment d’anunciar el canvi a les portes les eleccions del 28-N. Maragall ha esperat el seu moment per fer públic el  vot de càstig al partit que va liderar i que ara és en mans de la cúpula anomenada del “Bajo”. Serà interpretat pels socialistes com un acte de traició més, el desenllaç final de la tragicomèdia, mentre que Convergència torna a marcar la pauta electoral després de la preocupant sortida de to de Tremosa contra el President. Veure’m quin rèdit aporta a Mas aquest pas de Maragall però per a mi encara serà molt més lloable quan s’acusi de senil l’expresident de Generalitat. Pot ser interpretat com una Maragallada més, d’acord, però és una evidència més que les peces de la quota catalanista van saltant del taulell de Montilla. I també cal veure què passa amb el seu germà Ernest d’ara en endavant i quin sentit té Ciutadans pel Canvi en les properes eleccions. En tot cas, especular amb l’alzheimer de Maragall és maquiavèlic, un desprestigi fins i tot per a Catalunya i és pervers, tan pervers com pot arribar a ser la política quan veu que perd i només pot utilitzar la paraula.

Música / Need You Now # Lady Antebellum

Espanya en el 42. I Catalunya?

Acaba de sortir l’Informe de Competitivitat Global 2010-2011, elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial (FEM), i l’Estat espanyol no surt ben parat en caure nou llocs de la llista mundial: en només un any de diferència ha passat de ser el 33 al 42 del rànquing. Aquesta previsible davallada en la classificació és per una percepció més negativa dels mercats laboral i financer del global espanyol. Sempre que veig aquestes estadístiques internacionals sobre els indicadors de competivitat penso en com estaria Catalunya com a país i com estaria Espanya sense Catalunya. I no és per buscar comparacions sobre la rivalitat governamental sinó per tenir indicadors fiables de com estem, com a territori, competitivament a nivell mundial. És només una impressió però si Espanya està amb 4,49 punts a l’estudi i no pot superar països com Tuníssia, Estònia, Oman, Polònia, Xipre i Puerto Rico, entre altres, no imagino Catalunya tan avall en el rànquing mundial. Per cert, Xina és el 27 i l’Índia el 51, però s’espera una ascensció meteòrica. I ja no és una casualitat: Suïssa es manté com a número 1 per segon any consecutiu, mentre que els Estats Units, després de perdre el lideratge el 2009, cauen dos llocs i els superen Suècia i Singapur.

Música / Black & Blue # Miike Snow 

PD: Dues programacions que coincideixen en l’espai temps: Temporada Alta i el Festival de Jazz de Girona.

PD2: Iniciativa pionera: El Guardian convida blocaires científics a formar part d’una xarxa i els remunera. 

Corbacho com a símptoma

Corbacho ha anunciat que deixarà el ministeri de Treball per ser el número 3 de les llistes del PSC a les eleccions catalanes, que ja són a punt de tenir una data a la tardor. Corbacho ha fet un pas important per intentar reforçar els socialistes catalans i apuntalar la quota electoral de l’àrea metropolitana de Barcelona. En clau socialista de política catalana és una jugada política lògica i una aposta ferma. I a més, arriba en un moment oportú per “tapar” la fugida d’un pes pesant com Castells. Però en clau espanyola és més complicat d’interpretar i posa una vegada més en evidència els rols dels polítics en funció de la seva responsabilitat, compromís i vocació de servei. El problema no és ara el cas Corbacho sinó la falta de consciència dels polítics i el símptoma que representa deixar un càrrec públic sense ser destituït.

La trajectòria de Corbacho no ha deixat de progressar -la seva fidelitat al PSOE és inqüestionable- i va aconseguir ser ministre en ser nomenat l’abril del 2008, gràcies en part a la gran bossa de vots catalana. Però la tasca ministerial era de les més complicades en el nou govern de Zapatero: dirigir Treball i afrontar el cicle de la crisi econòmica. Ara, a les portes de la vaga general -el 29 de setembre- i amb un índex d’atur de tardor que encara serà més preocupant, Corbacho anuncia que deixarà el càrrec passada la meitat de la legislatura i que espera un relleu per tornar a casa i posar-se al servei de Montilla. Un procés comprensible partidistament però popularment, sens dubte, ha triat el pitjor moment.

Música / Como lo tienes tú # Pereza