Arxiu de la categoria: Catalunya

Carretero, una desil·lusió més entre les “misèries”

Carretero ha anunciat una fugida inesperada per diferències en el model d’organització del partit. Rebel com sempre, ell ha creat Reagrupament a la seva mida i just quan era el moment de demostrar fins on podia arribar com a líder a mig any vista de les eleccions catalanes, anuncia que salta del vaixell. Amb el que costa il·lusionar la gent d’aquest país petit, que just ara Carretero rebenta una alternativa valenta i atrevida i decideix fer el pas en solitari per passar a oferir-se a  Joan Laporta. Algunes veus que coneixen bé el polític i metge de Puigcerdà ja alertaven sobre l’enfant terrible i especulaven sobre quan duraria a Reagrupament. Però almenys s’esperava que arribés l’hora de la veritat i quants escons podria tenir al Parlament. Però després d’aixecar la bandera de l’independentisme per dividir encara més la fractura política del catalanisme, tot encara ha anat més ràpid del previst. I amb un final sense ètica ni estètica.

Tenia i té la sort que algunes persones -moltes de joves- van creure en el seu projecte, sobretot, les més decebudes amb Convergència en el seu moment i més darrerament amb Esquerra. Però ara ha jugat molt fort. Potser, massa. L’independentisme no s’ha de crear mai en pocs mesos i al voltant d’una persona, i ell ha comès aquest error durant poc temps, amb l’afegit de carregar fort contra ERC i Puigcercós. I més entristidor és que, com passa sovint a la política catalana, tots aquests outsiders que decideixen provar sort se’n van donant un fort cop de porta. I en el seu cas, encara és més molest perquè fa mal a Catalunya. I més si afirma que “aquest és un país de moltes misèries, és el regne de la mediocritat i costa acceptar gent amb caràcter fort”.

Música / Nos sobran los motivos # Joaquín Sabina

Vuit mesos de precampanya

Ahir va ser el torn d’Artur Mas, que va ser proclamat candidat de CiU a la Generalitat durant el Consell Nacional conjunt que el va ratificar per aclamació. És la demostració que, teòricament a nou mesos vista de les eleccions catalanes, els partits van posicionant els seus líders per no perdre possibilitats respecte la resta d’adversaris. El cap de l’oposició ho tornarà a intentar per tercera vegada, amb tot el que això pot significar després de dues victòries electorals però sense èxit pels pactes del tripartit. Tota aquesta rivalitat política que s’enceta amb el 2010 amb el ferm objectiu d’aconseguir el poder a finals d’any, també genera un desgast al país en un moment de desaccelaració econòmica com l’actual que es pot considerar un luxe. I el 2011 les municipals i el 2012, les generals.

És lícit que la cursa electoral s’avanci molt abans de temps per la gran quantitat d’interessos que hi ha joc, però tots els partits haurien d’establir una mena de mecanismes per situar uns límits i no rivalitzar en excés, i per no saturar encara més els ciutadans molt abans de començar la campanya. La desafecció ciutadana fa massa temps que existeix i és un càstig generalitzat mentre que el deute de les llistes obertes i el finançament dels partits continua sent una utopia. Veure’m si la realpolitik predomina davant la gran segmentació del catalanisme en una nació sense estat.

Música / Un tros de fang # Mishima

El pla català anticrisi

Ha trigat molt, però finalment ha arribat el pla català anticrisi, tot i que no presenta grans novetats més enllà de l’escenificació de l’acord entre govern, sindicats i patronal. Amb un guanyador que suport reforçat amb l’oportunisme del moment: el president Montilla. La inversió total d’aquest Acord Anticrisi és de 5.700 milions d’euros, encara que la majoria ja s’estan executant. Per tant, com a novetat “d’urgència” cal destacar que els autònoms que es quedin sense feina podran accedir a una ajuda de 425 euros durant mig any, vinculada a una obligació de formació i a seguir un itinerari actiu d’inserció. El conjunt de trenta compromisos adquirits amb els agents socials i econòmics pel foment de l’ocupació, el teixit econòmic i el desenvolupament social volen demostrar que hi ha una “via catalana” per sortir de la crisi. Però sense una dotació pressupostària important i més suport a l’emprenedoria, tampoc es poden fer “miracles” a curt termini. Segons els analistes, el 2010 serà un mal any per a la nostra economia i la reactivació encara trigarà uns anys més per les conseqüències de la fallida del sistema financer i l’esclat de la bombolla del sector de la construcció. La imatge de l’acord és l’evidència que es volen establir les noves bases per a un model econòmic just a menys d’un any per a les eleccions catalanes. Més val tard que mai (ja ho voldria el mateix Zapatero), malgrat les presses.

Música / They don’t believe # Russian Red

El camí de l’esperança

M’agrada que la consulta per la independència que s’ha celebrat avui a Sant Jaume de Frontanyà s’hagi viscut com una festa. El resultat era previsible, tot i que ha estat rotund: el si ha tingut 18 vots a favor i 1 vot en contra, amb 21 censats. A les sis de la tarda s’ha tancat l’urna al municipi més petit de Catalunya, que ha celebrat la consulta un dia abans que la resta de 166 municipis, que ho faran demà, convertint-se d’aquesta manera en el segon poble que celebra una iniciativa d’aquestes característiques, després d’Arenys de Munt.

La de Sant Jaume de Frontanyà ha estat la primera consulta que s’ha celebrat aquest cap de setmana, on se’n preveuen un total de 167 en una primera onada, amb unes 700.000 persones que poden fer ús del seu vot. És una procés esperançador, motivador i que neix de la inèrcia de la tan invocada pels polítics “societat civil”. Arenys va ser un èxit i ara és el moment que aquesta bola de neu vagi agafant velocitat i grandesa. Fins i tot, Le Monde demana a la UE que tingui en compte el resultat de les consultes

Música / I Can Let Go Now # Luciana Souza

Tot esperant la dignitat del Constitucional

Després de la iniciativa històrica d’ahir amb l’editorial conjunt de dotze diaris editats a Catalunya, tal com era d’esperar, han arribat les dures crítiques des de la Brunete mediática. I del PP, és clar, i especialment del diari El Mundo. Ha fet molt mal a la dreta espanyola aquesta unitat periodística a favor del Nou Estatut i més encara si hi donen suport la societat civil i entitats i clubs esportius com, fins i tot, el Barça. I tot perquè s’esperava, com s’havia especulat des de La Moncloa, que la sentència de l’Estatut es podria anunciar aquesta setmana. Però és obvi que el soroll mediàtic no interessa al tribunal. El resultat global d’aquest unitat editorial ha estat un clam i un elogi: unió en temps de crisi i text conjunt per fer més unànime la proclama. Alhora però, amb la reivindicació s’ha deixat en evidència la unitat política que, una vegada més per culpa dels interessos partidistes, continuem sempre més dividits que units. El mateix president del Parlament, Ernest Benach, ho reclamava ahir.

Tot esperant com queda la retallada del Nou Estatut pels deu membres del Constitucional, que per força han de defensar aquesta Constitució tan desfasada i ambigua, periodistes, societat i polítics hem expressat la dignitat de Catalunya. I la reacció exposa que tres anys després també està quedant en evidència la dignitat del Constitucional. Si van perdent la dignitat es van convertint en més indignes.

Música / Always # Switchfoot

Els “pretorians”, a la presó

Presó_Soto_Real

Bartomeu Muñoz, Lluís Prenafeta, Macià Alavedra, Luis García i Manuel Dobarco han estat empresonats per Garzón perquè se’ls acusa d’haver-se repartir més de 44 milions d’euros obtinguts per la requalificació d’operacions urbanístiques als ajuntaments investigats: Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres. Poca broma amb aquesta realitat després d’anys de suspites. El jutge estrella de l’Audiencia Nacional sosté que els imputats formaven part d’”un grup organitzat” al voltant de l’ajuntament de Santa Coloma “amb ramificacions en altres localitats de Catalunya, Andorra, Suïssa, Gibraltar, Portugal, les illes Madeira i les Caiman”. El grup operava en aquests països –segons la resolució judicial– per blanquejar diners mitjançant “l’adquisició d’importants obres d’art”. Amb el famós Luigi com a testaferro, ja que s’ha embutxacat més de vuit milions d’euros. Aquestes quantitats aniran augmentat a mesura que avanci la investigació, segons la resolució. I si a la trama hi ha obres d’art pel mig, aquí encara, potser, diria que em falta algun nom. A Madrid, tenen el seu nom amb força creus.

I mentre això passa a l'”Operació Pretòria”, el procés judicial al voltant del “cas Palau de la Música” no deixa de ser sorprenent i entristidor per aconseguir que es faci justícia el més aviat possible: ara s’han filtrat les gravacions de les declaracions de l’expresident del Palau de la Música Fèlix Millet i la seva mà dreta, Jordi Montull, realitzades el 19 d’octubre. Mentre uns acaben empresonats a Soto del Real altres sembla que tenen, fins i tot, la barra de passejar-se per Barcelona i gaudir de la “nova” vida. Massa silencis, quan no és temps per mirar cap a un altre costat.

Música / Thank You Stars # Katie Melua

Fèlix Millet deixarà en evidència la justícia

Per fi, avui compareix Fèlix Millet per l’escàndol del Palau de la Música. És poc més d’un mes després que esclatés l’escàndol financer, gairebé tres mesos després de que els Mossos registressin la seu, i més d’un any després de que la fiscalia comencés a investigar les presumptes irregularitats en la gestió de l’entitat. És la primera vegada que aquest prohom de la societat civil catalana és requerit per la llei (i la seva mà dreta, Jordi Montull, també).  Un cas més, trist i lamentable, que probablement acabarà com els altres escàndols econòmics que han saccejat l’opinió pública: l’aplicació d’unes lleis moltes lentes que no acaben de fer justícia. I a més, com més s’estiri del fil en l’extens sumari, més indignant serà tot el que ha passat en aquests anys i fins a quin punt s’han complert les supervisions dels comptes. Tal com ha actuat Millet en el Palau, mai hauria de tenir paral·lelismes comparables i l’amenaça alarmant de segons quins entorns sobre el fet de “tirar de la manta”.

Música / La vie à deux # Zaza Fournier

De la separació al divorci

La rivalitat entre Puigcercós i Carod a Esquerra sembla inacabable. Però mentre Puigcercós va guanyant la partida, Carod intenta resistir i evidenciar que encara és el referent ideòlogic. Però la militància, tot i voler esquivar el tema, ja sap que el muscle ha guanyat a la ment. I l’enfrontament intern es va allargant mentre les peces importants del taulell de la partida que s’està jugant han d’anar prenent partit, sense una tercera via visible: o blanques o negres. Puigcercós és qui té el poder de les bases però Carod encara té el suport d’alguns pesos pesants dels quals Esquerra no en pot prescindir.

I mentre tot això passa, els adversaris polítics intenten magnificar-ho per treure’n profit, quan potser al seu partit està passant el mateix, i Esquerra intenta dissimular la guerra freda interna per no denotar debilitats. Però vist de la distància, és l’evidència de la divisió de lideratges que pateix el catalanisme en aquest canvi de segle. Models i referents que es van dividint en el temps després de les dues dècades de Jordi Pujol, que just ahir presentava el seu nou llibre memoritzat pel bon escrivent Manuel Cuyàs.

Música / Dancing With The Enemy # Jeremy Warmsley

Carretero entra en escena

Tal com era d’esperar, Joan Carretero ja ha fet el pas per convertir-se en candidat a la presidència de la Generalitat, quan l’any vinent es convoquin les eleccions. L’assemblea nacional de Reagrupament va ser un acte d’aclamació entorn el líder del partit (831 vots a favor, 3 en contra i 10 abstencions) i va triar la nova executiva formada per 18 membres. A partir d’ara, s’obre un nou escenari en la política catalana i neix un nou competidor per a Esquerra, Convergència i el PSC. D’entrada, Carretero abandera l’independentisme en essència perquè ha jugat fort aquest posicionament, després de com va sortir d’ERC, per com va criticar el pacte de govern amb els socialistes i el trencament tan mediàtic amb Puigcercós. Carretero ha volgut generar noves il·lusions, deslligar-se del seu passat polític i, tot i els acostaments amb Convergència, al final ha jugat fort amb una formació a mida, que ja té 2.300 associats.

D’entrada, el foc nou li donarà ales i li permetrà obrir un forat gràcies als suports que van sumant, amb descontents d’unes i altres formacions que tenen ganes de jugar més fort amb l’aposta de la independència. De moment, però, tot són esperances i proclames, dos ingredients en els quals descansa la política catalana. De realitats ja s’ha demostrat que continuen sent utopies i que la societat encara està massa atemorida per afrontar aquest atreviment i es paguen massa peatges per pensar com a nació. Però Carretero i el seu Reagrupament, amb el rol de transversal i regenerador democràtic. és cert que es presenten en un bon moment i que el seu èxit es basarà, principalment, en saber aprofitar el desgast que pateix Convergència per la coalició amb Unió i el record dels pactes amb el PP i el que també afronta ERC, per formar dos governs amb els socialistes.

Música / Fugitive # David Gray

El “cas Millet” fereix Catalunya

Sembla impensable tot el que ha passat amb una institució com el Palau de la Música amb l’escàndol que ha causat Fèlix Millet. La carta que avui publica La Vanguardia posa en evidència la fragilitat del nostre sistema i el mal que li poden causar alguns dirigents que, arribats a aquest nivell tan alarmant, destapen la caixa del trons. És imperdonable el que ha arribat a fer Millet com a president de la Fundació Oferó-Palau de la Música amb el desviament d’almenys 3,3 milions d’euros per a usos personals. I queden les conseqüències i l’esquitxada que pot provocar a l’àmbit general les gestions de les fundacions. I més encara quan, en un moment econòmic tan delicat com l’actual, els nostres governants, que no haurien d’oblidar mai l’afortunats que s’haurien de sentir, no donen exemple: i no és qüestió de congelar-se el sou sinó de saber estar al nivell a la vida personal i professional.

Millet ha comès un gran error, que no pot quedar enterrat amb el perdó públic i el retorn dels diners. A més, tampoc m’ha agradat quan ha tirat amb bala al món de la música, generalitzant amb les contractacions amb diners en negre, que òbviament existeix i existirà. Però al mateix temps hi ha molta gent que, des de gairebé l’anonimat, empeny Catalunya perquè cada dia sigui millor i molts gestors públics que amb els mínims recursos intenten organitzar esdeveniments que prestigin la seva entitat. I Millet, tot i la seva experiència i reconeixement, ha demostrat el mal que alguns poden fer als pocs emblemes que fan lluir el nostre país. Mal llegat.

Música / Motorway # Anni B Sweet