Arxiu de la categoria: Política

Quan importa el poder i no Caja Madrid

Ara ha sortit el “fill polític” de Gallardón, Manuel Cobo, per afegir encara més polèmica amb l’entrevista intencionada a El País per exposar la seva visió sobre el futur directiu de Caja Madrid. És, fins i tot, alarmant que la política pugui tenir aquests tentacles tan evidents i pugui repercutir tan directament en la gestió i els guanys d’una entitat d’estalvis. Perquè Caja Madrid ja no té els guanys d’abans. Crec que, precisament, la credibilitat d’una caixa es demostra establint-se al marge de la política i no patint-ne les conseqüències  tan directament en el seu organigrama. És evident que resistir a les maniobres dels governants té un preu molt alt però la prova més evident dels bons resultats d’apostar per la independència n’és la mateixa “la Caixa”.

I respecte Caja Madrid i el PP, fa massa temps que la rivalitat constant entre Gallardón, Rajoy i Aguirre dura en tots els àmbits i la tensió acaba per passar factura al mateix PP. Que una vegada més, amb tanta rivalitat i tan poc esperit unitari, demostra que no està prou cohesionat per fer d’oposició seriosa al PSOE i al mateix temps evidenciar que és un partit preparat per governar l’Estat espanyol, quan precisament el cicle econòmic actual gairebé està conduint als populars altra vegada a La Moncloa. Resultant: més eslògans electorals i dosis de credibilitat per al PSOE.

Música / Flake # Jack Johnson

PD: McDonald’s abandona Islàndia per la crisi que pateix aquest país.

De la separació al divorci

La rivalitat entre Puigcercós i Carod a Esquerra sembla inacabable. Però mentre Puigcercós va guanyant la partida, Carod intenta resistir i evidenciar que encara és el referent ideòlogic. Però la militància, tot i voler esquivar el tema, ja sap que el muscle ha guanyat a la ment. I l’enfrontament intern es va allargant mentre les peces importants del taulell de la partida que s’està jugant han d’anar prenent partit, sense una tercera via visible: o blanques o negres. Puigcercós és qui té el poder de les bases però Carod encara té el suport d’alguns pesos pesants dels quals Esquerra no en pot prescindir.

I mentre tot això passa, els adversaris polítics intenten magnificar-ho per treure’n profit, quan potser al seu partit està passant el mateix, i Esquerra intenta dissimular la guerra freda interna per no denotar debilitats. Però vist de la distància, és l’evidència de la divisió de lideratges que pateix el catalanisme en aquest canvi de segle. Models i referents que es van dividint en el temps després de les dues dècades de Jordi Pujol, que just ahir presentava el seu nou llibre memoritzat pel bon escrivent Manuel Cuyàs.

Música / Dancing With The Enemy # Jeremy Warmsley

La mutació evident del “cas Gürtel”

El “cas Gürtel” es va embolicant a mida que es va estirant el fil, just quan ja s’han fet públics els documents del sumari, que consta de 17.000 folis. És l’evidència que de ser un escàndol polític ha passat a ser un cas lamentable de corrupció, amb la connexió entre València i Madrid, arribant a Galícia. I amb aquest finançament col·lateral, ningú de la direcció del PP en vol sortir esquitxat, a excepció dels més febles i que són els que, de moment, se n’han fet responsables. El cap de turc és Fernando Correa, titllat de líder de la trama, però les cúpules del PP de València i Madrid queden afectades perquè un cas així és gairebé impensable que n’estessin el marge.

Però quan passen aquests casos tan lamentables, que realment funcionen a la perfecció, les connexions s’intenten tallar a temps, tot i que ara ja saltat el nom d’Agag, casat amb la filla d’Aznar i convertit en empresari milionari. Tot això passa ara amb el PP i passa amb el “cas Gürtel” a la catalana, com és el “cas Palau de la Música”.  Però la llista de casos política sembla inacabable en les últimes dècades i afecta a tots els partits que han governat Catalunya o l’Estat espanyol. Tothom s’intenta defensar atacant als altres o bé, mirant cap a un altre costat. És la tàctica fàcil i que ha donat resultat històricament per salvar-se gràcies als amics poderosos que no volen sortir-ne esquitxats. Jocs bruts de poder, subterfugi de la llei i diner negre com a tràfic d’influències.

I tot això en temps de crisi: quan els ciutadans ja n’estan cansats de tantes trames i desprecien aquests personatges. D’acord que potser en política val tot menys fer el ridícul, però l’escenari que queda és entristidor: Chicago als anys 40 traslladat a la democràcia del segle XXI.

Música / Fairytale of New York # The Pogues & Kirsty McColl

Les filles de Zapatero

Zapatero ha quedat descol·locat amb la publicació de les fotos de les seves filles amb el matrimoni Obama. Ho van aprofitar els mitjans que són afins al PP, com El Mundo i l’ABC per publicar-la, fins i tot, a les seves portades. Zapatero té dret a lamentar aquesta publicació i queixar-se de la filtració però ja té prou experiència com a mandatari per haver controlat fins on podia haver arribat aquesta foto, que ràpidament va ser divulgada per la Casa Blanca i alguns mitjans dels Estats Units. A l’Estat espanyol, l’agència EFE va estar a punt de publicar-la però La Moncloa ho va evitar. Ara, tot i desdibuixar la cara de les filles, s’ha creat un gran debat sobre la publicació de les imatges i el dret a la intimitat de les filles del president.

Més enllà de com  anaven vestides per a l’ocasió, s’ha generat un ampli dilema que contrasta amb les fortunes que mou la premsa partidista i la del cor i que, a causa del seu sensacionalisme, arriba a límits que abusen dels codis ètics. I, en el fons, Zapatero vol anar contracorrent en un país que viu del que genera i que, en els darrers dos anys, passa per un sotrac perquè no es compleix aquella premisa tan elemental de pa i circ. El pa (o sigui la crisi) cada vegada és més car i el circ, a l’Estat espanyol, està garantit amb personatges que es fan d’or explicant les seves misèries inventades o no. Amb la mateixa monarquia, que n’és el pal de paller.

Mentre això passava a Pittsburgh, el mateix dia La Vanguardia publicava a la portada la foto dels tres fills de Pep Guardiola celebrant el dia de la Mercè des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Res de ressò mediàtic per un instant que tampoc era necessari immortalitzar i menys en una primera plana.  La intimitat dels fills també queda igual de vulnerada. Què tenia a veure l’acte amb Guardiola i el Barça? Exemplifica també un altre contrast: el qui es pot sentir guanyador en un moment històric del Barça i del qui se sent contra les cordes perquè cada vegada cavalca més en solitari.

Música / Letting The Cables Sleep   # Bush

Laporta molesta

Laporta molesta en aquest escenari actual de la política pel lideratge que pot representar si, una vegada deixi la presidència del Barça, fa el salt a la política. Se n’ha parlat durant força temps i els rumors l’han acostat als partits nacionalistes, però ara la possibilitat agafa més força degut a la seva sortida del club i l’afegit dels excel·lents resultats esportius. I ja ha fet els primers moviments públics, amb la participació en la Diada i les declaracions d’ahir apropant-se ideològicament a Reagrupament de Joan Carretero. A Laporta li va bé tot aquest soroll mediàtic perquè continua potenciant la seva figura a punt d’acabar els dos mandats i més enllà dels seus negocis privats. Potser encara té dubtes i fa com mesos enrere, que no s’acabava de decidir, si més no en els seus cercles més propers, a qui tenia desorientats. Però tot i aquest escenari especulatiu, que cada vegada el situaven amb més força com a candidat de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, Laporta té crèdit i molt marge al seu favor. I els contrincants ho saben. I falta un any per a les eleccions catalanes i dos per a les municipals.

A més del nerviosisme i el descol·locament que ha suposat la tan necessària consulta d’Arenys de Munt en els partits polítics, l’efecte Laporta també els genera més incerteses. Se’l critica i se’l rebutja, en part perquè l’immobilisme de la política tampoc permet aquest tipus de lideratge, i també per “polititzar el Barça” però això no hauria de ser un handicap respecte la seva figura. Per què, què no està polititzat en la nostra societat? Què és el que no controlen els nostres governants? L’èxit d’Arenys és que ha sortit de la força del poble i Laporta, al pas que va, ho té tot al seu favor per enlairar-se. Qui no el voldria al seu partit? Agradi més o menys. D’entrada, mereix la mateixa oportunitat que en el seu dia van tenir molts altres i que continuen vint anys després.

Música / White Winter Hymnal # Fleet Foxes

Ja només falta la sentència per la Diada

El govern català ja està preparat per acatar la sentència del Tribunal Constitucional sobre el Nou Estatut. Saura ens ho va evidenciar ahir en la seva compareixença com a portaveu de l’executiu, després del retorn de les vacances d’estiu. Gens esperançador. Com si fos un cavaller entregat, amb l’espasa tocant a terra i no mirant el cel. Tant esforç, tantes esperances i tant soroll mediàtic en plena crisi econòmica per acabar acceptant una retallada de mínims i, nosaltres, ni preparats per a la lluita. Com era d’esperar. A vegades, més valen els silencis. I aquí si que no és qüestió de feeling, ja que mai l’hem tingut. Segurament, estem condemnats a invocar el famós i conservador “peix al cove” del president Pujol. I, per cert, el Nou Estatut hauria de ser tan important que hauria de ser passar molt per sobre dels rèdits electorals d’un i altre partit.

La sensació és que estem acostumats a aquest tipus de derrotes morals i ja només faltaria que ens l’anunciessin l’Onze de Setembre. Potser, en el fons, és que Catalunya ja està bé com està com a comunitat. I el mateix passa amb l’Estat espanyol, governi qui governi. Potser, res ha de canviar, tant en un sentit com en un altre.

Música / I Gotta Feeling # Black Eyed Pace

La “dolce vita” de Berlusconi serà investigada

Berlusconi comença a estar cada vegada més pressionat per les festes privades amb prostitutes italianes (se li pregunta per les assistents pagades) perquè les proves dels escàndols són ja cada cop més evidents i el cas serà investigat per la fiscalia italiana. Berlusconi sempre ha tingut molt control mediàtic dels seus actes més íntims però les cinc festes recents a les mansions oficials de Certosa (Sardenya) i Villa Grazioli (Roma) se li comencen a escapar de les mans: han sorgit noves declaracions d’acompanyants que han anunciat que han estat pagades per assistir a les festes. A més, ara una de les joves pot tenir les imatges enregistrades per presentar a la fiscalia.

Il Cavallieri, fins i tot, algunes vegades n’ha sortir reforçat de les crítiques contra  els excessos generats per la seva persona (descontrol empresarial i futbolístic, culte al cos, festes privades…) però voler desafiar sempre als crítics no és un estil que evidenciï que la política hagi progressat a Itàlia en les últimes dècades. Aquesta posada en escena amb tics tan dictatorials i la seva visió tan conservadora evoquen temps passats que ja haurien d’estar oblidats de fa temps. Als 72 anys i com a responsable d’un país i magnat empresarial, potser es creu que té llicència per a tot però denota un tarannà que, precisament, ara és el que menys necessita la política per combatre la gran desafecció general. Realment, Berlusconi encarna la màxima de La Casta, com despectivament s’anomena als polítics a Itàlia, en temps globals que no són, precisament, de dolce vita.

Música / Non Me Lo Spiegare # Laura Pausini & Tiziano Ferro

Quan només interessa una part del tot

Els resultats de les eleccions europees van tenir la poca participació prevista (un 37% a Catalunya i un 46% a l’Estat), però posats a treure’n resultats, els partits catalans i espanyols, que per això són maquinàries electorals, van prioritzar les visions de grup que no les globals. Quan la desafecció política cada vegada augmenta i també, el desencís general amb la Unió Europea, les lectures dels líders van prioritzar les opcions de victòria o les d’evitar la valoració dels mals resultats. Preocupant, molt preocupant. És quan només interessa una part del tot: l’individualisme per damunt del col·lectiu. Tendència lògica però molt decebadora globalment perquè afecta l’essència de la política.

Els registres a Catalunya van demostrar que la crisi econòmica ha passat factura al PSOE (35% dels vots, amb 7 punts menys) i que CiU torna a resistir amb força (22%, amb 5 punts més), tot i la creació d’un candidat a última hora. El PP va aguantar el cop i Vidal Quadras ja té una ciutadana fidel que representa el 18%, com en el 2004, i que suposa el doble que la d’Esquerra (9%). Per contra, ERC i ICV (6%) baixen amb un 2,5% i un 1%, respectivament. A l’Estat, Mayor Oreja ha acabat superant amb diferència López Aguilar, amb un 3,7% i 2 escons. La crisi ha repercutit molt més en aquestes eleccions al PSOE que no en les eleccions generals del maig del 2008 i que la negació d’una campanya mai hauria de valorar en clau de progrés. Mentre el socialisme proclamava als seus amb el missatge de què ells (el PP) vindran, la dreta es confirma com la força governant a la UE. Per a Catalunya, en el fons, el més positiu és que tindrà tres bons polítics a Brussel·les, encara que amb perfils molt diferents, joves i preparats: Ramon Tremosa i Oriol Junqueras, i Raül Romeva.

Música / Portishead # The Rip

I ara… la crisi política

El primer ministre britànic, Gordon Brown, està contra les cordes després de la quarta dimissió dels seus ministres en només una setmana. El líder laborista va patint un revés rere un altre i ho té molt complicat per superar amb bons resultats les eleccions locals i europees, que es van celebrar ahir. Brown no ha aconseguit agafar el relleu de Tony Blair i la prova de la seva davallada en són els articles que en els últims dies li dedica el diari The Guardian, que ja li ha demanat la dimissió. Però tot i la manca de credibilitat, té a punt la remodelació del govern per intentar mantenir-se en el càrrec.

Una altra crisi política s’ha posat en evidència a Holanda, amb l’ascens de l’extrema dreta antimusulmana en el resultats europeus d’ahir, amb l’obtenció de quatre escons. Precisament, l’augment del Partit per la Llibertat (PVV), que s’estrenava en aquests comicis, s’ha basat en l’objectiu antieuropeïsta per a unes eleccions que han tingut un índex de participació aproximat del 40%. Avui serà el torn d’Irlanda i Txèquia, una altra oportunitat per veure fins a quin nivell arriba l’euroescepticisme. Com la de diumenge a Catalunya i l’Estat espanyol, on han predominat els eslògans de la guerra freda entre el PSOE i el PP. Els socialisme, com ja és habitual amb la crisi econòmica, buscant més el vot antiPP que no trobar una bon motiu i una causa per votar Maria Badia i López Aguilar. L’alternativa a Catalunya, per sort, són tres bons perfils: els debutants Ramon Tremosa i Oriol Junqueras, i el continuïsta Raül Romeva.

Música / Layla # Mark Knopfler & Eric Clapton

PD: Pau Gasol comença amb bon peu i amb victòria la sèrie final de la NBA.

“Andalucía sostenible”

Com no podia d’una altra manera, Zapatero va anunciar ahir que el seu nou model econòmic es començarà a aplicar a Andalusia. En el míting electoral per a les europees a Dos Hermanas (Sevilla), el president espanyol va avançar que properament es farà un Consell de Ministres a Andalusia que aprovarà la Llei d’Economia Sostenible, que abans es voldrà pactar amb empresaris i sindicats. Segons Zapatero, aquesta nova llei “canviarà molt les coses” i va deixar anar que vol que sigui aquesta comunitat, per cert tan dominada pel PSOE, la que comenci a aplicar el el pla “Andalucía sostenible”, que es desenvoluparà de manera conjunta entre el govern espanyol i la Junta que dirigeix  José Antonio Griñán.

Una vegada més, Zapatero ha estat hàbil donant suport a una comunitat molt propera a la qual ha de tenir compte per no perdre el rèdit electoral. De fet, ha triat la comunitat idònia, per evitar caure en mans del PP en altres importants com Galícia i el País Valencià. I mentre això passa, a Catalunya, l’altra gran seu socialista en el mapa territorial espanyol, hem donat una trista imatge sobre el pla a l’automòbil i la desorganització d’ajudes entre el govern espanyol i el català (avui s’anuncia el nou)  mentre el sector necessita amb urgència unitat i un pla integral que no generi encara més desequilibris.

Música / Viva la Vida # PS22 Chorus

PD: Protesta del sector de la llet avui a Brussel·les. Els productors se senten en una situació crítica i en culpen els intermediaris.

PD2: Polèmica a la República Txeca per la retirada d’un vídeo d’un partit ultradretà.