Arxiu de la categoria: Política

Euroescepticisme

Malament si toca vendre la “marca” de la importància que té Europa en el nostre dia a dia quan hi ha eleccions a la Unió Europea. La política i els partits, concretament, cada vegada tenen més dificultats per mobilitzar l’electorat i els comicis europeus en són l’exemple prinicipal per intentar generar convèncer els ciutadans, més enllà dels interessos partidistes. La veritat és que veient candidats com Alejo Vidal Quadras o el mateix Mayor Oreja ja veus quin significat pot arribar a tenir el moment actual, després de tants anys d’anhelar que la UE sigui un gran estament de referència. Si l’objectiu és que toca promoure modernitat i polítics de primer nivell, aquests no són precisament els millors referents.

Per sort, a Catalunya, els candidats tenen un altre perfil més esperançador: Maria Badia, Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva. I a més d’aquest escepticisme progressiu i la manca de lideratges polítics engrescadors a Brussel·les, la crisi econòmica tampoc convida a despertar els electors, que difícilment podran trobar un gran interès d’aquí al 7 de juny. Més enllà dels aparells polítics i els seus entorns, què o qui pot engrescat en aquestes eleccions? Si Brussel·les s’ha convertit en un lobby de la gestió, el poder i les influències difícilment pot arribar a mobilitzar els ciutadans a més de 1.300 quilòmetres de distància. Fins i tot, per molt bones campanyes i candidats i candidates que es puguin presentar. Com ja és habitual a Catalunya, l’alternativa és alertar que pot venir el dòberman amb l’opulència de la dreta espanyola.

Música / Sweet Thing # Van Morrison

Camps i el “cas Gürtel”

Arriba l’hora de la veritat per al “cas Gürtel” perquè avui és el dia que ha de declarar el president valencià, Francesc Camps al TSJV. Probablement, Camps demostrarà la seva innocència, tal com així esperen els dirigents del PP, però ja fa massa temps que al País Valencià hi ha una implicació directe entre unes execucions via la connexió Madrid-València que funcionen d’una manera especial. Més enllà de la política i gràcies al poder i les influències, s’ha dut a terme grans projectes urbanístics, culturals i esportius. La figura que encarna aquest tarannà seria el mateix Carlos Fabra, que fa anys que s’intenta demostrar judicialment els casos de corrupció i il·legals en els que s’ha vist involucrat. I durant els vuit anys del mandat d’Aznar a Madrid les connexions interessades eren flagrants.

Però la llei sempre va pel darrere de les evidències que es poden coure en uns despatxos, en veu baixa, i al marge de la legalitat. I només cal acceptar aquest doble joc perquè després tot funcioni a la perfecció, ja que els contactes són a tan alt nivell que estan preparats per complir els grans objectius. I  mentre tot això ha anat passat i no s’ha pogut demostrar cap evidència, el govern espanyol ha canviat de color polític i s’ha trencat l’eix Madrid-València. Tot i que res, en el fons, canviarà perquè el doble joc més enllà de la política sempre existirà.

PD: Un altre escàndol polític però aquest un altre final: el president del Parlament britànic, Michael Martin, dimiteix per les despesses dels parlamentaris. The Times parla d’un nou ordre. A Itàlia, Berlusconi tornarà a demostrar, tot i l’evidència, que té set vides polítiques.

PD2: La periodista nord-americana Anne Aghion ha presentat al Festival de Cannes My Neighbor My Killer, que tracta sobre la convivència a Ruanda.

Música / Join Me In Death # HIM

“Zori” Ibarretxe!

Sempre m’ha agradat Ibarretxe. La seva personalitat en la política ja diria que està en extinció i ha demostrat que pot arribar fins al final amb els seus ideals: tenia un pla estratègic que ja voldria per a Catalunya. I just, tal com s’havia especulat, abandona la política quan Patxi López és nomenat nou lehendakari. Ahir era el dia del nou president basc, que serà el primer lehendakari socialista de la història, però Ibarretxe mereix un elogi lloable per la seva trajectòria, després de deu anys en el càrrec.

És evident que per fer política a Euskadi cal un ADN especial, però deixant de banda els dos extrems tan oposats,  Ibarretxe era un corredor de fons sòlid i amb un ideals ferms. I va arriscar i molt amb el nou procés de Nou Estatut basc; per això s’havia de desactivar de Madrid. Ara, se’l pot qüestionar per tirar la tovallola però quan sempre es critica els polítics per no acceptar el seu final de cicle, el fins ara lehendakari se’n va després de dos mandats complets. Com si hagués governat als Estats Units. Per tant, és el moment que el PNB afronta un nou cicle i el repte de buscar un nou líder després dels perfils d’Ardanza i Ibarretxe. Dos homes amb ADN polític i que eren amb massa freqüència dimonitzats des de Madrid, que ansia sempre comandar la política basca. Ara, precisament, ho podrà fer, tot i el mèrit de Patxi López d’arribar a la presidència.

Música / Quiero Ser # Amaia Montero

La debilitat de Zapatero enforteix Montilla

Escoltant aquest matí com Jiménez Losantos carregava contra la trobada d’ahir entre Chaves i Montilla al Palau de la Generalitat pel posicionament del president català, diria que anem pel bon camí. Només faltaria que en el moment actual, tal com està de debilitat el govern espanyol -cúmul de causes però, sobretot, la gestió de la crisi-, Montilla no es volgués cobrar (diners i infraestructures) el que consideri que li pertoca a Catalunya. Encara que sigui el mateix partit polític, ja que la dualitat PSC-PSOE poques vegades s’aparenta, cal que tingui retorn el rèdit electoral de fa un any.

Quan Zapatero ha pogut exercir el seu poder ho ha fet (per això és té) i només cal revisar els seus moviments en la legislatura passada: moltes ganes de canvi autonòmic però pocs moviments i mínimes llicències. Així doncs, ara és l’hora de tancar el pesat capítol del finançament i aprofitar els deutes pendents que té la Generalitat. Encara que no sigui fàcil, per molts entrebancs que hi hagi en el procés a última hora, ha arribat l’hora de pensar que després de tant desgast mediàtic per les justes millores que reivindica Catalunya, aquestes es facin realitat. Es cas contrari, la vella recepta del “café para todos” seria tornar al passat i dilapidar el rèdit electoral que el president Montilla en pot treure d’aquí a un any per a les eleccions a la Generalitat.

Música / First Of The Gang To Die # Morrisey

PD: M’agrada la remodelació del web de la BBC en castellà.

Fi al binomi Carod-Puigcercós

Ha arribat l’hora de Puigcercós (amb bloc nou). De fet, es podria dir que no és cap sorpresa, però finalment Esquerra ha sabut escenificar, amb més sorpresa de l’esperada, el cicle final d’un bilideratge. Carod hagués volgut lluitar fins el final però el seu lideratge no passava de ser mediàtic, ja que en clau interna era Puigcercós qui tenia el control del partit i el rol d’home fort entre la militància. Perquè ens entenguem: el control de l’aparell. Per això ha guanyat la pugna, després d’anys de tensions que feien augmentar la competivitat però que també generaven molts desequilibris entre els equips propers. A partir d’ra, és Puigcercós qui tindrà tota la responsabilitat i la pressió mediàtica, per molt que Carod justifiqui que està disposat a “pedelar” al seu costat. No és fàcil que es pugui “comprar” aquest posicionament, després de tanta sang interna esquitxada.

Una vegada anunciat quin és el cap del partit, és la militància la que ha de donar força a l’aposta amb vista a les eleccions catalanes de l’any vinent. Puigcercós feia anys que esperava aquest moment i després d’un llarg recorregut, fins i tot matant el pare (Àngel Colom), afronta el repte de veure fins on pot arribar electoralment (hi ha 21 diputats al Parlament) d’aquí a un any vista. Ara queda esbrinar el gran interrogant: si amb el canvi de líder Esquerra vol caminar sola el 2010, es mantindrà fidel al PSC o acabarà obrint una nova línia de futur amb Convergència. Les especulacions, que hi són, es resoldran al mateix temps que les eleccions, mentre que els pactes de poder es cuinaran en silenci, lluny dels focus mediàtics. Montilla i Mas ja saben que ara el competidor és Puigcercós.

I si Zapatero hagués triat Montilla?

Continuo sense entendre com un president autonòmic pot deixar de cop i volta el seu govern i anar a Madrid a fer de ministre. Em refereixo a l’elecció de Manuel Chaves com a nou ministre, després de ser reelegit com a president de la Junta d’Andalusia fa poc més d’un any (van coincidir el 9-M, com les generals). Aquests canvis no deixe’m de sorprendre i demostrar que la política necessita canvis amb urgents, gairebé els mateixos que reclamen els propis polítics amb la boca petita, especialment, les noves generacions. Perquè si fos un votant andalús no trobaria sentit a aquesta elecció, per molt que des del govern de Zapatero es pugui vendre que calia persones de més pes per dirigir el nou executiu en temps de crisi com l’actual. Però, i els votants de Chaves? Ara serà nomenat a dit José Antonio Griñán com el seu substitut i es demostrarà com es poden desvirtuar unes eleccions i, sobretot, com es trenca l’essència d’un sistema democràtic que cada vegada té menys credibilitat. No sé si els votants andalusos poden trobar sentit a aquest escenari. Posats a pensar en clau catalana, imaginem per un moment que Zapatero hagués triat Montilla: Què hagués passat a Catalunya? Qui seria el nou president de la Generalitat?

Música / Desert Rose # Sting & Cheb Mami

Zapatero s’ha enrocat

Zapatero ha complert les previsions i, finalment, ha remodelat el govern amb retocs importants, amb una paritat del 50%. Però amb la sensació que no ha estat una aposta de futur, amb perfils renovadors, sinó tot el contrari: garantir el pes del partit dins de l’executiu i amb ministres de confiança com Pepe Blanco per combatre la pressió del present. Les sortides han estat totes les lògiques i esperades, com la de Pedro Solbes, que és la més important. Degut a la crisi, s’ha triat un recanvi al Ministeri d’Economia que garanteixi la cohesió interna però Elena Salgado no té un perfil que pugui donar esperances als qui volien un home-dona amb lideratge. En canvi, Salgado, una dona de confiança de Rubalcaba, sí que evitarà errors imperdonables com els de Solbes.

Un altre polític que guanya pes a Madrid és Manuel Chaves. Reforça el nucli dur i entra amb un pes important per cobrir la quota de poder del mercat de vots del PSOE com és Andalusia. Així queda justificat el canvi de cromos amb Magdalena Álvarez, que feia massa temps que s’esperava el seu sacrifici. Però continua sent difícil d’entendre com un president autonòmic pot deixar la Junta, encara que sigui després de 19 anys en el càrrec, per anar a fer de ministre a Madrid. Les altres absències lògiques i necessàries han estat les de Bernat Soria, Mercedes Cabrera i César Antonio Molina (s’ha salvat Bibiana Aído), mentre que ha tornat Trinidad Jiménez, que feia temps que esperava aquesta oportunitat.

Ara és moment de valorar els retocs i d’aquí un temps la gestió del canvi. D’entrada, m’agrada el nomenament de Gabilondo, tot al contrari de González-Sinde. Però amb un cert regust que són canvis en clau massa interna, poc valents i evidenciant temors, que si el PP ho sap aprofitar li pot donar l’oxigen necessari per revifar-se. Ara que mentre es qüestioni tant el lideratge de Rajoy, Zapatero es pot permetre errors com els del primer any d’aquest segon mandat.

Música / She’s Got A Way # Bryan Adams

L’astúcia mediàtica de Zapatero

Finalment, ahir es van filtrar els canvis de ministres que prepara el president espanyol. Serà com una mena de canvi de cromos si, tal com es preveu, Elena Salgado agafa la cartera de Solbes, ja que és el relleu més esperat. Ni Vegara, ni Almunia, ni Sebastián… hi havia tants candidats. Però si es confirma que Salgado agafa Economia, tornarà a ser l’evidència que Rubalcaba és l’home fort del mandat de Zapatero, encara que sigui un polític a l’hombra. Zapatero necessitava moure fitxa amb urgència degut a la crisi de govern, just un any després de la seva victòria, però la sensanció de fracàs polític ha quedat rebaixada en anunciar-se just el mateix dia que mantenia la tan esperada reunió amb Obama. L’astúcia de l’oportunisme mediàtic: foto amb el president dels Estats Units i remodelació.

Aquest és sempre el doble joc de la política i Zapatero estava massa debilitat per la crisi i no podia evidenciar el sobrenom de “killer”. Però a la que ha tingut l’oportunitat ha fet el pas i les baixes ministerials no seran substituïdes per homes de projecció sinó per polítics consagrats com la mateixa Salgado, Blanco (estava a totes les travesses) i Manuel Chaves, que seria la sorpresa. És lògic que puguin “saltin” Magdalena Álvarez, Bibiana Aído, Beatriz Corredor i César Antonio Molina (Moratinos encara encara es tornarà a salvar). Però veure’m si és tan a fons com és de preveure o tan sols són uns retocs per corregir amb urgència la mala planificació i no denotar uns símptomes de debilitat per donar aire a l’oposició.

Música / How High The Moon # Dianne Reeves

Zapatero té sort que falla Rajoy

Veient la intervenció d’anit de Rajoy a Tengo una pregunta para Usted demostra que el PP no té gaire possibilitats de superar el PSOE en intenció de vot, tot i que el segon mandat de Zapatero, de moment, fa aigües en molts fronts un any després de la victòria electoral. Rajoy va superar la prova televisiva (ho tenia fàcil) però va demostrar una vegada més que a la dreta espanyola li cal un líder amb més carisma per tornar al govern de La Moncloa. I això que ara té un camí planer i no dóna la sensació de fer la travessa del desert: el mateix Rubalcaba, un gat vell i que ja les ha vist de tots colors, reconeixia fa pocs dies (en un cercle privat) que des del govern “no n’encertem n’hi una”. L’encenari ha canviat en molt poc temps per l’esclat de la crisi econòmica i quan encara li queden tres anys de mandat, Zapatero ja evidencia debilitats i que té massa plom a les ales per suportar tanta pressió. Fins i tot, ahir, un dels confidencials de referència de la política espanyola, s’aventurava a dir que Zapatero convocarà eleccions anticipades el 2010. Una especulació oportuna més, però simptomàtica. I l’alternativa d’un canvi a fons de ministres és una solució complicada perquè si fos pràctica ja ho hauria fet. Per tant, esperar el plus de les revolucions socials en època de recessió és una utopia i la credibilitat del president espanyol es va fonent com un terró de sucre  en el cafè quan valores l’escenari de Catalunya i el nou panorama al País Basc.

Un Parlament sense pilars

El Parlament 2.0 ja és una realitat i m’agrada molt com ho ha resumit el sempre eficient Xavier Peytibi al seu bloc. Com m’agrada aquest discurs del president de la cambra, Ernest Benach, per sintetitzar aquesta obertura del Parlament al món d’Internet: com si caiguessin els pilars de l’edifici del Parc de la Ciutadella. Perquè la ciberpolítica és una realitat evident i ell n’és un exemple a través de formats com els blocs, el microblocs (Twitter, que cada vegada té més presència), les xarxes socials (Facebook) o el mateixos canals de vídeo (You Tube). Per això, en saber-se la notícia, les reaccions a Twitter van ser lloables i les resumiria amb la frase de Marc Teixidor.

Ara ja no hi ha excuses perquè un diputat o diputada pugui interactuar amb la societat i pugui crear aquest camí d’anada i tornada amb els ciutadans, les entitats o les associacions. De fet, ja està passant, i amb un esperit lliure que potser recordarem sempre més. És una aposta necessària més de la política catalana per liderar aquest canvi en la societat del coneixement i apostar per les TIC a escala local i global, que obre moltes més oportunitats. I és una obertura amb esperit positiu i un canvi que no ho serà fins que la nostra política i els polítics no s’ho acabin de creure. I tot i que hi ha reticències i entrebancades inevitables per la competència política, la societat progressa i el Parlament està obligat a promoure canvis com aquest. Perquè en el fons president Benach, “ladran, luego cabalgamos“.

Música / Reus # Whiskin’s

PD: Agraeixo la recepció del president Benach a la nostra associació STIC.CAT. Quedaria sorprès de les reaccions satisfactòries per acompanyar-nos: de punta a punta de Catalunya.

PD2: Llibre rebut: En la campaña de Obama (Ed. Niberta), de Jordi Pérez Colomé.