Fi al binomi Carod-Puigcercós

Ha arribat l’hora de Puigcercós (amb bloc nou). De fet, es podria dir que no és cap sorpresa, però finalment Esquerra ha sabut escenificar, amb més sorpresa de l’esperada, el cicle final d’un bilideratge. Carod hagués volgut lluitar fins el final però el seu lideratge no passava de ser mediàtic, ja que en clau interna era Puigcercós qui tenia el control del partit i el rol d’home fort entre la militància. Perquè ens entenguem: el control de l’aparell. Per això ha guanyat la pugna, després d’anys de tensions que feien augmentar la competivitat però que també generaven molts desequilibris entre els equips propers. A partir d’ra, és Puigcercós qui tindrà tota la responsabilitat i la pressió mediàtica, per molt que Carod justifiqui que està disposat a “pedelar” al seu costat. No és fàcil que es pugui “comprar” aquest posicionament, després de tanta sang interna esquitxada.

Una vegada anunciat quin és el cap del partit, és la militància la que ha de donar força a l’aposta amb vista a les eleccions catalanes de l’any vinent. Puigcercós feia anys que esperava aquest moment i després d’un llarg recorregut, fins i tot matant el pare (Àngel Colom), afronta el repte de veure fins on pot arribar electoralment (hi ha 21 diputats al Parlament) d’aquí a un any vista. Ara queda esbrinar el gran interrogant: si amb el canvi de líder Esquerra vol caminar sola el 2010, es mantindrà fidel al PSC o acabarà obrint una nova línia de futur amb Convergència. Les especulacions, que hi són, es resoldran al mateix temps que les eleccions, mentre que els pactes de poder es cuinaran en silenci, lluny dels focus mediàtics. Montilla i Mas ja saben que ara el competidor és Puigcercós.

L’èxit dels grans clubs anglesos

Una temporada més, els equips anglesos més potents han arribat a les semifinals de la Lliga de Campions. Són tres de quatre, a banda del Barça: Arsenal, Chelsea i Manchester United. I el Liverpool, a les portes. Una demostració més de la consolidació d’unes estructures de club modernes, ben enfocades i que han sabut captar inversors milionaris amb la finalitat de rendibilitzar els clubs. Aquests equips anglesos semblen ja entitats paralel·les a l’NBA, amb una gestió i un màrqueting que va molt més enllà del procés futbolístic de comprar i vendre jugadors i la venda d’entrades i samarretes. I estan un pas molt endavant de, per exemple, les estructures dels clubs espanyols, que es troben estancades a través de nuclis familiars que ara, fins i tot, ho tenen molt més difícil a causa de la crisi.

Aquí encara no s’entendria que uns inversors nord-americans o russos compressin l’Espanyol, el València, el Betis o el Mallorca, quan són clubs que tenen moltes dificultats per subsistir. I a més d’atraure aquests grans capitals estrangers, els club anglesos saben mantenir l’esperit i l’orgull. Tal com ahir va demostrar el Liverpool, que amb emoció va recordar al mateix estadi d’Anfield la tragèdia de les 96 persones que van perdre la vida fa 20 anys a Hillsborough. És tot un concepte d’empresa moderna la que ha fer reviure la Premier, amb l’excel·lència d’aquests clubs, però amb l’atractiu d’una lliga molt competitiva. I si a més, es manté la tradició i l’emotivitat, ja encaixa la gran fórmula.

Música / Fields of Anfield Road # Liverpool Players & Various Artists

L’exemple de Guardans

La polèmica d’Ignasi Guardans a Convergència mostrava tots els indicis de què no acabaria bé, tal com finalment així ha estat. CDC va resoldre molt malment el canvi de candidat per a les europees del 7 de juny i les especulacions fins a última hora van provocar la rabieta final del cap de llista de les dues últimes legislatures (amb web propi). El nom a l’ombra que circulava era el d’Alfons López Tena, una vegada va sortir del CGPJ, i Guardans n’era conscient, però tot i el seu malestar intern no badava boca perquè encara confiava en repetir un mandat més. Però Mas va voler arriscar i va apostar per Ramon Tremosa. Guardans, polític de caràcter i home que sempre s’ha sentit poc valorat a CDC, ha acabat per fer el salt polític i jugar fort: acceptar una proposta del govern de Zapatero per dirigit l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA), en substitució de Fernando Lara. Més llenya al foc i, a més, fent costat a una polèmica nova ministra.

Ara el seu fitxatge es pot analitzar com un encert de Zapatero per desestabilitzar CDC, però CDC també en pot treure rendiment per evidenciar públicament quina és la personalitat política de Guardans i tancar el capítol del seu final de trajecte a Brussel·les i gairebé al propi partit. Però, en el fons, a banda dels interessos en joc, no deixa de ser una evidència més de com s’ha professionalitzat la política en les dues últimes dècades i de com es poden vendre les idees, els valors, les conviccions i els compromisos a canvi de qualsevol càrrec ben remunerat. Guardans s’ha equivocat una vegada més, però és un “monstre” més dels que crea el propi sistema.

Música / How Many Times # Ayo

I si Zapatero hagués triat Montilla?

Continuo sense entendre com un president autonòmic pot deixar de cop i volta el seu govern i anar a Madrid a fer de ministre. Em refereixo a l’elecció de Manuel Chaves com a nou ministre, després de ser reelegit com a president de la Junta d’Andalusia fa poc més d’un any (van coincidir el 9-M, com les generals). Aquests canvis no deixe’m de sorprendre i demostrar que la política necessita canvis amb urgents, gairebé els mateixos que reclamen els propis polítics amb la boca petita, especialment, les noves generacions. Perquè si fos un votant andalús no trobaria sentit a aquesta elecció, per molt que des del govern de Zapatero es pugui vendre que calia persones de més pes per dirigir el nou executiu en temps de crisi com l’actual. Però, i els votants de Chaves? Ara serà nomenat a dit José Antonio Griñán com el seu substitut i es demostrarà com es poden desvirtuar unes eleccions i, sobretot, com es trenca l’essència d’un sistema democràtic que cada vegada té menys credibilitat. No sé si els votants andalusos poden trobar sentit a aquest escenari. Posats a pensar en clau catalana, imaginem per un moment que Zapatero hagués triat Montilla: Què hagués passat a Catalunya? Qui seria el nou president de la Generalitat?

Música / Desert Rose # Sting & Cheb Mami

Zapatero s’ha enrocat

Zapatero ha complert les previsions i, finalment, ha remodelat el govern amb retocs importants, amb una paritat del 50%. Però amb la sensació que no ha estat una aposta de futur, amb perfils renovadors, sinó tot el contrari: garantir el pes del partit dins de l’executiu i amb ministres de confiança com Pepe Blanco per combatre la pressió del present. Les sortides han estat totes les lògiques i esperades, com la de Pedro Solbes, que és la més important. Degut a la crisi, s’ha triat un recanvi al Ministeri d’Economia que garanteixi la cohesió interna però Elena Salgado no té un perfil que pugui donar esperances als qui volien un home-dona amb lideratge. En canvi, Salgado, una dona de confiança de Rubalcaba, sí que evitarà errors imperdonables com els de Solbes.

Un altre polític que guanya pes a Madrid és Manuel Chaves. Reforça el nucli dur i entra amb un pes important per cobrir la quota de poder del mercat de vots del PSOE com és Andalusia. Així queda justificat el canvi de cromos amb Magdalena Álvarez, que feia massa temps que s’esperava el seu sacrifici. Però continua sent difícil d’entendre com un president autonòmic pot deixar la Junta, encara que sigui després de 19 anys en el càrrec, per anar a fer de ministre a Madrid. Les altres absències lògiques i necessàries han estat les de Bernat Soria, Mercedes Cabrera i César Antonio Molina (s’ha salvat Bibiana Aído), mentre que ha tornat Trinidad Jiménez, que feia temps que esperava aquesta oportunitat.

Ara és moment de valorar els retocs i d’aquí un temps la gestió del canvi. D’entrada, m’agrada el nomenament de Gabilondo, tot al contrari de González-Sinde. Però amb un cert regust que són canvis en clau massa interna, poc valents i evidenciant temors, que si el PP ho sap aprofitar li pot donar l’oxigen necessari per revifar-se. Ara que mentre es qüestioni tant el lideratge de Rajoy, Zapatero es pot permetre errors com els del primer any d’aquest segon mandat.

Música / She’s Got A Way # Bryan Adams

L’astúcia mediàtica de Zapatero

Finalment, ahir es van filtrar els canvis de ministres que prepara el president espanyol. Serà com una mena de canvi de cromos si, tal com es preveu, Elena Salgado agafa la cartera de Solbes, ja que és el relleu més esperat. Ni Vegara, ni Almunia, ni Sebastián… hi havia tants candidats. Però si es confirma que Salgado agafa Economia, tornarà a ser l’evidència que Rubalcaba és l’home fort del mandat de Zapatero, encara que sigui un polític a l’hombra. Zapatero necessitava moure fitxa amb urgència degut a la crisi de govern, just un any després de la seva victòria, però la sensanció de fracàs polític ha quedat rebaixada en anunciar-se just el mateix dia que mantenia la tan esperada reunió amb Obama. L’astúcia de l’oportunisme mediàtic: foto amb el president dels Estats Units i remodelació.

Aquest és sempre el doble joc de la política i Zapatero estava massa debilitat per la crisi i no podia evidenciar el sobrenom de “killer”. Però a la que ha tingut l’oportunitat ha fet el pas i les baixes ministerials no seran substituïdes per homes de projecció sinó per polítics consagrats com la mateixa Salgado, Blanco (estava a totes les travesses) i Manuel Chaves, que seria la sorpresa. És lògic que puguin “saltin” Magdalena Álvarez, Bibiana Aído, Beatriz Corredor i César Antonio Molina (Moratinos encara encara es tornarà a salvar). Però veure’m si és tan a fons com és de preveure o tan sols són uns retocs per corregir amb urgència la mala planificació i no denotar uns símptomes de debilitat per donar aire a l’oposició.

Música / How High The Moon # Dianne Reeves

La diferència entre dos mons

La cimera del G-20 que comença avui a Londres tornarà a evidenciar la diferència cada vegada més gran entre dos mons. És la confrontació entre l’opulència elitista dels grans governants que no es posen d’acord i el veïnatge universal, que espera la creació d’una nova economia. A més, el proteccionisme que envolta els mandataris del G-20 i la manca de mesures globals contra la greu crisi ja  va provocar enfrontaments ahir el matí en el centre financer de Londres, amb una víctima mortal. La imatge plasma el sentiment de ràbia, com un crit ensagnat carregat d’impotència contra la riquesa que només és a mans d’uns quants. Massa història tenim al darrere com per oblidar-se tan fàcilment a canvi de les prebendes que poden oferir al poder les grans multinacionals que mouen l’economia.

Música / Money Talks # AC/DC

PD: M’hen alegro molt de l’elecció de Vicenç Ferrer com a Català de l’Any.

Zapatero té sort que falla Rajoy

Veient la intervenció d’anit de Rajoy a Tengo una pregunta para Usted demostra que el PP no té gaire possibilitats de superar el PSOE en intenció de vot, tot i que el segon mandat de Zapatero, de moment, fa aigües en molts fronts un any després de la victòria electoral. Rajoy va superar la prova televisiva (ho tenia fàcil) però va demostrar una vegada més que a la dreta espanyola li cal un líder amb més carisma per tornar al govern de La Moncloa. I això que ara té un camí planer i no dóna la sensació de fer la travessa del desert: el mateix Rubalcaba, un gat vell i que ja les ha vist de tots colors, reconeixia fa pocs dies (en un cercle privat) que des del govern “no n’encertem n’hi una”. L’encenari ha canviat en molt poc temps per l’esclat de la crisi econòmica i quan encara li queden tres anys de mandat, Zapatero ja evidencia debilitats i que té massa plom a les ales per suportar tanta pressió. Fins i tot, ahir, un dels confidencials de referència de la política espanyola, s’aventurava a dir que Zapatero convocarà eleccions anticipades el 2010. Una especulació oportuna més, però simptomàtica. I l’alternativa d’un canvi a fons de ministres és una solució complicada perquè si fos pràctica ja ho hauria fet. Per tant, esperar el plus de les revolucions socials en època de recessió és una utopia i la credibilitat del president espanyol es va fonent com un terró de sucre  en el cafè quan valores l’escenari de Catalunya i el nou panorama al País Basc.

Comencen les intervencions a les caixes

El Banc d’Espanya acaba de moure fitxa en anunciar que intervindrà Caja Castilla-La Mancha (CCM), després del fracàs perquè no s’ha produït la fusió amb Unicaja, que ha fet marxa enrere perquè volia més avals per fer-se càrrec de l’entitat. Finalment, després d’un any de comprovar-se que la crisi no havia perjudicat el sistema bancari espanyol, canvia el panorama en produir-se la primera maniobra del Fons General de Dipòsit (FGD) per salvar una caixa. I és fàcil de preveure que no serà l’última. Tant mirar com patien els altres governs europeus dels països capdavanters i també la nova administració Obama, que ara resulta que comença a moure’s el taulell del joc bancari espanyol.

I li tocarà al FGD donar emissions de participacions preferents i la compra d’avals per, a través del prop de 2.000 milions, per proporcionar liquiditat a la caixa amb seu a Toledo i que aquesta es mantingui operativa. L’objectiu immediat del BdE i de l’executiu de Zapatero és garantir el finançament de CCM per assegurar els estalvis dels clients. I mentre tot això passarà a causa de la recessió, esperarem a veure si hi ha més fallides, fusions i més casos com els de Mario Conde. Al final, quan s’acabi aquest cicle negatiu, la incògnita serà veure si només queden 7 o 8 caixes d’estalvi espanyoles.

Música / Money # Pink Floyd

La revolta silenciosa dels neomanifestants

Ha estat una protesta històrica la dels empresaris catalans al Congrés per reivindicar un canvi en la política de Zapatero. Com bé recordava durant el trajecte amb el TAV el propietari del Tapas Bar, en 40 anys com a empresari mai havia vist una cosa així. I volia ser-hi. La concentració més l’entrega de les propostes als diferents líders polítics, va voler ser una escenificació urbana de la Pimec (res de tancar-se en un dels tants despatxos del parlament espanyol) per mostrar el malestar dels petits i mitjans empresaris per la situació en què s’ha arribat.

La crisi era visible fa un any però Zapatero va preferir centrar-se en les eleccions. Un any després, el panorama local i global s’ha agreujat i els petits motors econòmics del sistema reclamen mesures urgents per combatre el mal moment. No es cansen de dir que no volen ni suport ni diners sinó ajudes. Especialment, canvis legals per combatre la morositat i no sentir-se escanyats per aquest aspecte. I la reunió de la setmana passada tampoc va ser positiva, segons va reconèixer el mateix Gonzàlez. Per començar, ni Solbes hi era.

Però reivindicar-se a Madrid també té un risc i es va comprovar amb el suports que rep el PP. Els empresaris volien una protesta silenciosa però van patir tensions quan van aparèixer els líders populars en ple carrer. La maquinària del PP i del PSOE sempre són a punt governi qui governi, però es va superar el mal moment amb la seva marxa. Els líders catalans van admetre que la situació comença a canviar però l’onada d’esperança encara trigarà en fer-se realitat. De moment, la protesta del canvi ja s’ha fet (ara protesten els empresaris; això sí sense pancanters ni crits), l’exigència d’un model més competitiu ja és a les mans dels governants i, mentrestant, caldrà valorar la reivindació, les conseqüències del gran suport rebut arreu de l’Estat i el per què de la demostració que el grans problemes de Catalunya sempre acaben passant per Madrid. Que tinguem sort en aquest nou canvi de paradigma econòmic!

Música / The Times They Are A-Changin # Bryan Ferri