Arxiu d'etiquetes: Zapatero

Més Convergència i més “marea azul”

Després de les eleccions catalanes, CiU ha rebut una nova dosi de confiança per part dels catalans en les municipals. És la confirmació que la seva particular travessa del desert “només” ha durat set anys. O sigui, dos tripartits. I mentre els convergents sumen una segona empenta per intentar que Catalunya remunti econòmicament, el PSC i ERC són els partits que més pateixen els efectes de les dues etapes de coalició. Els socialistes s’enfonsen en gran part de les seves feus, amb casos tan emblemàtics com els ajuntaments de Girona i Barcelona i la Diputació de Barcelona, mentre que Esquerra està en caiguda lliure. A més, amb l’evidència que la CUP i fins i tot, l’alarmant ascenció del CxP, els han avançat per la dreta. Per tant, en l’època de crisi més forta a Catalunya de les últimes dècades, els catalans confien en Convergència per intentar sortir d’aquest mal panorama. I en aquest escenari, veure’m si amb el nou lideratge d’Artur Mas retorna l’esperit del Majestic amb els pactes amb els populars o bé han après el peatge que ja els va tocar pagar.

I a l’Estat espanyol, és el PP qui arrasa. Massa fàcil. Massa previsible. I la sensació que el PSOE no té força ni per avançar les eleccions, ni per creure en Zapatero ni per esperar el relleu del seu líder. El president espanyol està cada vegada més sol mentre que la “marea blava” creix i creix i “taca” de blau l’Estat espanyol a excepció de Catalunya i Euskadi. El País Valencià n’és el gran exemple de la seva eufòria i expansió.

I com sempre, serà la realitat invisible l’augment dels vots en blanc i nuls, mentre els acampats reclamen a les grans ciutats, un canvi de paradigma per reinventar un altra panorama de present i futur. Amb el seu civisme, encara tenen, de moment, més credibilitat moral.

Sèneca: “El primer art que han d’aprendre els que aspiren al poder és el de ser capaços de soportar l’odi.”

El vell i el nou PSOE enfrontats

Chacón i Rubalcaba, dos perfils ben diferenciats, competiran per agafar el relleu de Zapatero. Suposarà la rivalitat entre el vell i el nou PSOE -amb derivades periodístiques implicades- per substituir el lideratge de l’encara president socialista. Zapatero complirà els dos mandats sense haver complert els grans objectius i deixant l’herència de la crisi: l’Estat federal per construir,  l’acord de pau pendent a Euskadi i una Espanya més social, comparable a les grans potències europees. Però s’ha quedat a mig camí. Els llibres d’història recordaran el seu “talante” sorgit després de la tragèdia de l’11-M del 2004, que va facilitar la seva arribada al poder.

A poc menys d’un any vista, la dreta espanyola ho té tot a favor per recuperar el poder sense tenir un gran líder. Rajoy, beneficiat per la crisi, espera rival per a d’aquí uns mesos i l’oponent sortirà de l’enfrontament de dos models de perfil antagònic: Chacón és dona, catalana, fidel a Zapatero i encarna la continuïtat, tot i que suposi la renovació i l’aposta per la joventut. I també un canvi més al PSOE, un voler diferenciar-se del convervaduris-me del PP. Chacón vol arriscar.

Rubalcaba serà la garantia de la veterania, la solvència en el procés amb ETA, el retorn dels clàssics i l’ala més tancada del partit per recuperar el prestigi després de la caiguda de l’economia. Murri, gat vell i expert en les negociacions. Rubalcaba sap controlar els “tempos” i té l’astúcia per moure’s quan les llums de política s’apaguen. Queda molt i alhora queda poc per al març de 2012, però l’enfrontament Rubalcaba-Chacón i entre els Rubalcabistes-Chaconistes, a l’espera de les terceres vies, pot ser un gran duel.

Manuel Azaña: “Jo no sé si sóc un estadista. El que és cert és que, de la política, el que m’interessa és manar.”

“Bancarització”

Després de tres anys de crisi, les caixes d’estalvi catalanes i espanyoles veuen com s’acaba el seu model de negoci i s’han de convertir en bancs degut a l’obligació que imposa el govern espanyol a través del nou ordre financer europeu. Era una metamorfosi previsible després del constant soroll de fons del trencament del statuo quo, encara que tot aquest procés costi molt i molt milions a l’executiu de Zapatero, que el 3 de febrer haurà de reverenciar Merkel en la seva visita a Madrid. I no són temps com per permetre experiments abans que arribi l’hora de la veritat: el naixement de grans gegants financers que puguin competir a escala global. Perquè el que s’ha fet fins ara no és res més que un avanç del que realment ens espera: pocs bancs, menys oficines i molts menys treballadors. A l’estil germànic. Però tot aquest canvi fa necessari que també es tingui un procés que sigui entenedor per als ciutadans i, especialment, a les pimes que sempre han complert i ara paguen massa cara aquest retrocés. Personalment, tinc la sensació de sentir-me desconcertat i acabo per pensar que el poder financer català acabarà integrat a mans de La Caixa i Banc Sabadell.

Quan acabi aquest procés s’haurà posat fi també a l’auca del comerciant català, que anava estalviant amb mentalitat de formiga, per acabar posant els diners a La Caixa, i mentrestant anava esperant el relleu generacional. Un segle després, també tindrem un altre gran canvi: és l’hora dels bancs digitals i impersonals; de les famoses cartilles passarem als mòbils.

Oliver Wendell Holmes: “No posis el teu interès en els diners, però posa els teus diners a interès”

L’únic nexe d’unió és Fainé

La possible coalició d’estat Zapatero i Rajoy continua immòbil políticament parlant. L’escenificació d’ahir a La Moncloa ho va tornar a demostrar. El nexe és el futur de les caixes d’estalvis. Malgrat la delicada situació econòmica de l’Estat, sobretot per la pujada de l’atur i el context global, ara és el moment de pensar en què fer amb les entitats d’estalvis. El primer pas és el de marcar l’objectiu que cal centralitzar-les i “bancaritzar-les”, com si ens hem d’espavilar a ser encara financerament més europeus. Doncs costarà. I costarà tot i les primeres fusions a Catalunya, Castella i Lleó, Andalusia i Galícia.

El segon pas és confiar en Isidre Fainé, president de “la Caixa” i de la confederació de caixes espanyoles, gràcies al suport vital de Rodrigo Rato (Caja Madrid) que, com a bon polític i ara financer, ja s’ho cobrarà en el seu moment. Resulta que ha de ser Fainé qui ha de dirigir el full de ruta estratègic de les caixes i qui té el pes i el lideratge perquè la mutació sigui efectiva i sostenible. De fet, el canvi que hauria de “tocar” ja l’ha fet la mateixa “la Caixa” des de l’aterratge de Joan Maria Nin. Però “la Caixa” sempre ha actuat al marge dels anclatges que voldria la política -per dominar-ho tot- i aquest ha estat sempre el seu gran mèrit. Veure’m si després del ferm lideratge de Fornesa, Fainé pot continuar dirigint “la Caixa” amb la mateixa convicció i pilotar les fusions espanyoles com a estadista financer sense ser polític.

Música / Lobo Hombre en París # La Unión

Un any i mig després

[Youtube]0s5ueTEjZxs&feature=related[/Youtube]

14 d’octubre de 2008. Imatge de l’última trobada entre Zapatero i Rajoy per parlar de la crisi econòmica a La Moncloa. Aquesta va ser l’última reunió privada del president espanyol amb el cap de l’oposició i demà hi tornaran després d’un any i mig. Just quan més unitat política i institucional necessita el moment actual, més distants s’han mostrat els dos dirigents que, precisament, mai han tingut una bona relació, encara que mai ha estat tan tensa com la de González amb Aznar. Demà el tema protagonista tornarà a ser la crisi, però ja és preocupant que un any i mig després continuem amb registres que són cada vegada més preocupants, malgrat les dades de l’atur de l’abril hagin baixat a Catalunya i l’Estat. El més curiós del reencontre és que l’altra trobada entre Rajoy i Zapatero va ser el 23 de juliol de 2008, també a La Moncloa, per parlar sobre dos grans temes: el terrorisme, on aquí sí que s’han assolit avenços importants, i la renovació dels òrgans judicials del Tribunal Constitucional, on ara encara estem molt pitjor després de la “no sentència” contra el Nou Estatut. Dins aquest estadi d’enfrontament constant entre govern i oposició, entre el PSOE i el PP, massa vegades interessen més qüestions partidistes i en clau electoral -en qüestions considerades d’Estat ja estan d’acord- que no per al bé del conjunt de la societat. I demà, repetir una vegada més aquesta escenificació pel poder, diríem que no toca. La realitat vol respostes i no posicionaments.

Música / Breakdown # Jack Johnson

Sense gran pacte anticrisi, de moment

Just dos anys després de les eleccions del 9 de març de 2008 i la gran política espanyola continua encallada entre la rivalitat de les dues grans forces. Mentre la crisi va avançant i els registres econòmics espanyols continuen empitjorant, el PSOE i el PP, govern i oposició, mantenen el pols obert per xocar constantment en les grans qüestions que afecten el poder i el rol d’Estat. El PSOE continua esclau d’haver negat la crisi constantment per no perdre quota electoral i per mantenir-se fidel a l’eslogan de ser els dirigents optimistes. Però la factura d’aquest peatge cada vegada es fa més gran i d’això se n’aprofiten els populars, que en aquest nou any han deixat, de moment, els problemes interns a la cúpula per no deixar escapar una oportunitat tan evident.

Zapatero ha de donar la sensació que lluita contra la recessió amb eficiència, però es troba amb sotracs com els de Corbacho, que fa un any que deia que no s’arribaria als 4 milions d’aturats, quan ja anem encaminats a arribar als 5 milions. I el mandat temporal de la presidència europea tampoc ha començat massa bé per al líder socialista, que pressionat per la crisi té greus dificultats per ser eficient i demostrar-ho. I un equip de govern que continua molt tensionat entre si i té una data de caducitat: la remodelació prevista per a l’estiu, quan s’acabi la presidència de la UE. I mentre les grans prioritats de govern i estat queden a mans de Zapatero, Rajoy remunta atacant i posant en evidència la necessitat d’un pacte anticrisi, amb un llistat de mesures urgents i molt atrevides -amb l’evident suport de la patronal-. Lògicament, tot plegat, ofega a un executiu molt debilitat i dóna ales als opositors. De lluny, la Catalunya política s’ho mira i queda a l’expectativa de què negocien CiU i el PSC, a Madrid, amb vista les eleccions catalanes de la tardor.

Música / You Found Me # The Fray

Zapatero ja pot resar a Washington

Zapatero buscarà avui una imatge al costat d’Obama que li permeti rellançar la popularitat a escala global després de la constant incertesa de la seva política econòmica a l’Estat espanyol i la recent marxa enrere -i en només quatre hores-, del projecte de reforma del sistema de pensions enviat a la Comissió Europea, just quan n’ocupa la presidència. Però ser entre els convidats il·lustres que participen en l’esmorzar nacional d’oració que celebra el president nord-americà no li permetrà modificar la tendència de crítiques que rep el seu lideratge i el seu govern per la manca d’eficiència i planificació en la lluita contra la crisi. De fet, la recessió econòmica ja ha marcat aquest segon mandat del president socialista, que durant la campanya electoral del 2008 va cometre el gran error de negar la crisi. I quedar en evidència com a mal estadista. Quan les economies europees més potents es comencen a recuperar després de dos mals anys, l’economia espanyola continua caient mentre  que economistes com Krugman i Roubini comparen les xifres espanyoles amb les tan alarmants de Grècia.

Després de gairebé dos anys del segon mandat, Zaptero pateix les conseqüències d’haver jugat massa fort a una carta: la de la improvització. I ja no és suficient per combatre amb unes xifres de l’atur que, tal com era d’esperar, cada vegada s’enflien més. Precisament, ara és moment per no fallar en l’essència de qualsevol governant i no perdre les formes ni en l’ètica ni l’estètica. Però Zapatero transmet una inseguretat innecessària i poca solidesa en matèria econòmica. Amb l’agravant que els “seus” el deixen cada vegada més sol i la càrrega personal que li suposarà haver de suprimir ministeris per combatre la despesa pública. Per això, darrerament, els toca fer dun paperàs a Rubalcaba, Salgado i, especialment, Corbacho, que intenta resistir com pot. La sort que continua tenint el president espanyol és que l’oposició continua sense tenir un líder del carisma d’Aznar, tal com voldrien els fidels del PP, i Rato està arraconat a Caja Madrid.

Música / World Behing My Wall # Tokio Hotel

 

La política real i l’espectacle de la política

Zapatero va presentar ahir la nova llei d’economia sostenbile -s’aprovarà divendres- en un míting basat en l’espectacle mediàtic i que tenia com a objectiu acabar amb el format més actual: la combinació de discursos, aplaudiments i banderetes. Música de jazz, catifa vermella, tres presentadors, més informalitat, menys escenificació de poder… un nou canvi en el guió que, fins i tot, es va poder comprovar que va descol·locar el mateix president espanyol quan va acabar de desfilar tanta estona per la catifa vermella al costat de la seva dona. El preu: un somriure que es veia molt forçat. És el risc que té voler fer un canvi de concepte que, tot i que és necessari, la crisi actual potser no convida a l’atreviment d’aquests guions.

El PSOE és lògic que apofiti aquest tipus d’actes populars per demostrar unitat en temps de crisi, convidar a l’optimisme als ciutadans i al mateix temps demostrar un to més atrevit que el seu màxim rival, un PP que no es mou de l’encarcarat conservadurisme de fa anys. I menys encara amb un líder amb el perfil de Rajoy. Però aquest nou format del PSOE a mida de Zapatero per reforçar el seu lideratge també evidencia que ja és un mal símptoma que a mitja legislatura el govern hagi de presentar una llei d’aquesta rellevància en un míting d’aquestes característiques. Aquesta crisi, que no es frena a l’Estat espanyol mentre que sí a la resta de països capdavanters del món, no permet concessions.

Música / The Nearness Of You # Nicole Henry

El ritual de l’escridassada contra Zapatero

[youtube]TO2mBEkf_n8[/youtube]

La “seva” festa nacional ja té un clàssic incorporat des que Rodríguez Zapatero governa l’Estat espanyol., ja que l’escridassada reivindicativa del 12 d’octubre ha anat en augment cada any durant la desfilada militar. És un concepte discutit i discutible aprofitar el moment per criticar la política de Zapatero, però també és just que els ciutadans es puguin expressar amb llibertat. No crec que xiulant Zapatero se sigui més o menys espanyolista, però en tot cas aquesta festa no és “normal” i no engloba el sentiment d’espanyolitat de tots els ciutadans de l’Estat. Ni tampoc el sentiment d’hispanitat. A més, l’homenatge a les forces militars, amb els temps actuals, tampoc hi ajuda. Sobren motius per pensar que la bandera espanyola no és “normal”, com tampoc ho és la senyera. El govern espanyol es pot defensar dient que les crítiques no s’efectuen en el lloc i el moment adequat, però posats a voler escenificar identitats no poden pretendre que siguem el que vulguin, ja que amb els sentiments no hi poden fer res. Per això tenen el dret a xiluar i tenim el dret a desvirtuar el sentit de la festa, per molt que, fins i tot, la ministra de Defensa sigui Carme Chacón.

Música / Disappearing World # David Gray

PD: Veure’m si avui la dimissió de Ricardo Costa al PP valencià té més “poder” mediàtic que la visita de Zapatero amb Obama, a la Casa Blanca.

Les filles de Zapatero

Zapatero ha quedat descol·locat amb la publicació de les fotos de les seves filles amb el matrimoni Obama. Ho van aprofitar els mitjans que són afins al PP, com El Mundo i l’ABC per publicar-la, fins i tot, a les seves portades. Zapatero té dret a lamentar aquesta publicació i queixar-se de la filtració però ja té prou experiència com a mandatari per haver controlat fins on podia haver arribat aquesta foto, que ràpidament va ser divulgada per la Casa Blanca i alguns mitjans dels Estats Units. A l’Estat espanyol, l’agència EFE va estar a punt de publicar-la però La Moncloa ho va evitar. Ara, tot i desdibuixar la cara de les filles, s’ha creat un gran debat sobre la publicació de les imatges i el dret a la intimitat de les filles del president.

Més enllà de com  anaven vestides per a l’ocasió, s’ha generat un ampli dilema que contrasta amb les fortunes que mou la premsa partidista i la del cor i que, a causa del seu sensacionalisme, arriba a límits que abusen dels codis ètics. I, en el fons, Zapatero vol anar contracorrent en un país que viu del que genera i que, en els darrers dos anys, passa per un sotrac perquè no es compleix aquella premisa tan elemental de pa i circ. El pa (o sigui la crisi) cada vegada és més car i el circ, a l’Estat espanyol, està garantit amb personatges que es fan d’or explicant les seves misèries inventades o no. Amb la mateixa monarquia, que n’és el pal de paller.

Mentre això passava a Pittsburgh, el mateix dia La Vanguardia publicava a la portada la foto dels tres fills de Pep Guardiola celebrant el dia de la Mercè des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Res de ressò mediàtic per un instant que tampoc era necessari immortalitzar i menys en una primera plana.  La intimitat dels fills també queda igual de vulnerada. Què tenia a veure l’acte amb Guardiola i el Barça? Exemplifica també un altre contrast: el qui es pot sentir guanyador en un moment històric del Barça i del qui se sent contra les cordes perquè cada vegada cavalca més en solitari.

Música / Letting The Cables Sleep   # Bush