Al peu del Canigó

Ara que tenim una treva en la competició futbolística hauríem de poder parlar del que ens costa a tots plegats el xou mediàtic del futbol professional i de si aquest muntatge és sostenible. I la resposta és clarament no. Últimament s’han anat destapant xifres i podem parlar amb més claredat. A l’Estat espanyol, el deute del futbol professional a Hisenda seria d’uns 673 milions i el deute a proveïdors s’avalua en uns 3.500 milions d’euros. Quin empresa, quin sector de negocis podria sobreviure i continuar pagant sous milionaris als seus empleats amb aquestes condicions? El sector dels bancs, em contestareu. D’acord, però la imatge dels bancs entre l’opinió pública és la que es mereix. En canvi, amb els clubs de futbol tot són facilitats des de l’administració perquè l’espectacle continuï com si no passés res i l’opinió pública mira cap a una altra banda. El deute a Hisenda i als proveïdors són menys diners per a tots nosaltres. Per què no s’imposa al futbol un pla de sanejament com s’ha aplicat als ajuntaments endeutats? El context econòmic fa que cada dia s’estiguin qüestionant aspectes que semblaven intocables: es planteja que les esglésies paguin l’IBI i els militars començaran a pagar els seus àpats. Molt bé. I ens volen fer creure que el futbol desapareixerà si els clubs han de contribuir al cost de les mesures de seguretat que es despleguen un dia de partit, o si els clubs –com qualsevol altre negoci– han de pagar els seus deutes?

Fins ara l’argument era que el xou futbolístic i els sous escandalosos dels jugadors generaven diners i activitat econòmica. Ara ja queda demostrat que no és cert: això és insostenible i ens costa diners col·lectivament. Ens quedaria l’argument de la catarsi i del futbol com una mena d’antidepressiu insubstituïble que permet a la societat d’esbargir-se i aguantar la crisi. Però, si us plau, si el futbol només és una teràpia de grup, ens surt molt cara i potser que comencem a buscar medecines alternatives i fàrmacs genèrics, perquè les retallades a sanitat ja han començat.

Els mitjans de comunicació van plens de l’arribada d’un ministre de l’Interior francès que es diu Valls. Els catalans del Rosselló, que tenim calaixets d’educació francesa i catalana escampats pel nostre cervell, a vegades descobrim connexions sorprenents entre els diferents universos en què ens movem.Valls, però, no deixa de ser una anècdota, perquè no hi ha res que s’assembli tant a un ministre de l’Interior com un altre ministre de l’Interior, sigui francès, català o espanyol. Molt més impactant i emotiu va ser, per mi, el documental El meu nom és Druillet, emès aquesta setmana a TV3. Als anys 70 i 80, jo era un devorador de còmics de Philippe Druillet, i des de Perpinyà, com a català, també em fascinava la història de Catalunya i de Companys. He associat Druillet a un calaix de la part francesa del meu cervell, i Companys, a un altre calaix sense imaginar que pugui existir cap relació entre aquests dos universos.

Una il·lustració de Philippe Druillet.

Resulta que el pare de Philippe Druillet va ser un policia francès de conviccions feixistes que es va dedicar a perseguir els refugiats catalans i espanyols a França i que va ser determinant en la detenció del president Companys. Abans, però, va ser policia al Pertús, on va participar en activitats del bàndol franquista. Va ser detingut a Barcelona, transportat amb altres presos cap a la frontera amb la retirada i va viure l’episodi del Collell (punt de partida de la fascinant novel·la Soldats de Salamina); va passar per Oix (on va nàixer la meva família), abans d’entrar a França. Condemnat per col·laboració al final de la segona guerra mundial, es va exiliar a Figueres, on va morir i on el seu fill, el dibuixant, va passar la joventut. La força del documental no rau pas en les coincidències d’aquesta història amb el meu recorregut personal a banda i banda de la frontera, sinó pel drama de Philippe Druillet, que va descobrint la trajectòria del seu pare. Però m’he sentit molt més al·ludit per l’emotiva descoberta de punts de connexió entre universos que jo no havia relacionat mai, que no pas pel nomenament d’un nou ministre de l’Interior.

S’està preparant un rècord mundial a Perpinyà. Potser no és d’aquells rècords que emocionaran els seguidors d’esdeveniments exclusivament esportius i de primera fila, però té el seu mèrit i tot indica que hi participaran molts esportistes. El proper 31 de març, alsacians, bascos, bretons, corsos, occitans i catalans sortiran al carrer arreu de l’Estat francès amb un objectiu comú: reclamar al govern francès una llei que garanteixi la vivència i la transmissió de les mal anomenades llengües regionals de l’Estat. Els nord-catalans convoquen la societat a participar en la gravació d’un lip dub que vol aconseguir el rècord del món de participació en esdeveniments d’aquest gènere. Cal ser com a mínim 6.000 persones. La cançó escollida per a la coreografia, Parlem català, que va popularitzar el desaparegut Jordi Barre, és en si tot un programa i el discjòquei Raph Dumas l’ha adaptada a les necessitats rítmiques del lip dub. La preparació de l’esdeveniment fa bona pinta bé perquè ho porta la Federació per la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes, una agrupació nord-catalana d’entitats que garanteix la solvència i la claredat de la reivindicació, i que ja ha aconseguit una primera victòria: implicar en el repte entitats i persones de la societat civil nord-catalana que no pertanyen necessàriament al primer cercle del catalanisme nord-català, com ara clubs esportius. El consens que aconsegueix aquesta mobilització queda il·lustrat pel fet que hi col·laboraran braç a braç el rugbi de XIII i el rugbi de XV: només les grans causes són capaces d’aquestes unions considerades gairebé contra natura a la Catalunya del Nord.

Per cert, la convocatòria –31 de març a les 14.00 h al peu del Castellet de Perpinyà– no es limita al nord de l’Albera, va evidentment dirigida a tots els territoris de parla catalana. Perquè els que creuen que els problemes de la nostra llengua es limiten a la península Ibèrica i a Madrid s’equivoquen. I perquè si s’aconsegueix aquest rècord del món a Perpinyà, s’aconseguirà un nou rècord mundial català.

El cop d’efecte del consistori municipal de Font-romeu que va adoptar al principi del mes de febrer per unanimitat la demanda de revisió del Tractat dels Pirineus es mereixeria un xic més d’atenció, més enllà dels somriures i dels comentaris irònics que bàsicament va provocar al sud de l’Albera. És simbòlic perquè el problema de fons és que l’alcalde, Jean-Louis Demelin, es queixa del govern francès que li retalla llocs de mestres al municipi. I què? Fent això no fa res més que el fan diàriament els dirigents polítics del Principat de Catalunya: exhibir catalanitat per pressionar el poder central, Madrid per als uns i París per als altres. Tenen més credibilitat els uns que els altres? Demelin ha entès perfectament com funciona la política catalana, aquesta seria la primera lliçó. L’altra és que si realment hi ha un lloc on una frontera divideix artificialment una comunitat d’interessos culturals, lingüístics, geogràfics, econòmics i esportius, és la Cerdanya. Aquests dies, als carrers de Font-romeu es parla més català que francès, senzillament perquè les estacions d’esquí de l’alta Cerdanya sempre han treballat majoritàriament amb una clientela de les comarques de Girona i Barcelona. Per cert, això explica també que s’hi sent força a parlar en castellà, però deixem-ho…

I no oblidem el paper de Font-romeu en l’esport català. Assessorat pels companys de la redacció, aquests són alguns noms que he pogut recollir: Kilian Jornet, Mireia Miró i Marc Pinsach van estudiar la carrera d’educació física a l’STAPS de Font-romeu, un centre d’alt rendiment que depèn de la Universitat de Perpinyà. Ho van fer gràcies a un acord transfronterer del CAR de Sant Cugat i la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i l’STAPS. Una col·laboració que ha donat fruits, ja que Jornet i Miró són actuals campions del món i Pinsach és un dels millors esquiadors promesa del moment. També em diuen que han estudiat o estudien a l’STAPS Nil Cardona, Ignasi Andrés i Genís Zapater. Sisplau, si Font-romeu vol mirar cap al sud, menys somriures i més suport.

A Londres, joves que assalten botigues; a Nimes pagesos que paren camions carregats de fruita “d’Espanya i Itàlia” i els buiden enmig de l’autopista. No hi busquem semblances, hi ha una diferència flagrant: al Regne Unit la policia persegueix els assaltants i intenta detenir-los. A l’autopista prop de Nimes, la policia francesa té les mans a l’esquena i contempla l’acció dels pagesos limitant-se a vigilar que els conductors acollonits als quals estant tirant la mercaderia es quedin tranquils.Un company de Girona em pregunta com pot ser que la policia es quedi tant passiva davant de fets com aquests, i creu que si es toleren fets així, el que s’acaba fent és una crida a l’autodefensa i a més violència. I jo com a fill de pagesos, d’hortolans del Rosselló, no me veig en cor de contradir-lo. Segurament els pagesos que van abandonar el seu camp més aviat per anar a buidar camions aquest dimarts passat són persuadits d’actuar amb raó contra una injustícia. Potser els joves que cremen i assalten botigues també en són persuadits. S’han de deixar fer? Als pagesos del nord no els falten pas bons arguments per rebel·lar-se, però reduir la injustícia de la qual són víctimes a eslògans dels anys 70, com quan cridaven “No a l’entrada d’Espanya al Mercat Comú”, no ajuda pas a avançar. I menys encara quan saben perfectament que cinquanta quilòmetres més avall hi ha uns altres pagesos -i camioners, no els descuidem- que penquen i sobreviuen com poden, com ells.

Tinc el goig d’anunciar-vos que a partir d’ara ja me podeu dir Esteve. Bé, de fet abans també podíeu fer-ho i la major part de la gent amb qui me relaciono ja ho feia. És més, la major part de la gent amb qui me relaciono i que me diu Esteve, ni sap que al meu carnet d’identitat, fins ara no hi havia escrit Esteve. Aquesta és doncs l’única novetat: a partir d’ara, al meu carnet d’identitat hi posarà Esteve, que és com me diu la major part de la gent amb qui me relaciono. Quin nom posava el meu carnet d’identitat fins ara? els nord-catalans que me coneixen ja ho saben, i els sud-catalans que no ho saben, poden buscar-ho (si volen, no és cap concurs  i aviso que a ningú li tocarà cap premi). A partir d’ara doncs, a la pràctica no canviarà res. La gent me continuarà dient com vulgui, Esteve o amb l’altre nom, el que sortia fins ara al meu carnet.  Tot depèn del context i de l’època en la qual ens vam conèixer; i a la meva família em diuen d’una altra manera… i en la intimitat també me diuen altres noms però no entrarem en detalls. A partir d’ara faré com feia fins ara, és a dir que no diré a la gent que me diguin d’una manera o altra (mentre no insultin). No hi ha gaire motius doncs per escriure tant de rotllo sobre un canvi de nom que només es veurà als documents d’identitat. Però me fa goig, me sento més en pau amb mi mateix.Al Principat de Catalunya “normalitzar” el seu nom és un senzill tràmit administratiu. Però pels catalans que tenim documents d’identitat francesos no és tan fàcil ni ràpid. Cal triar un advocat que ha d’anar al Tribunal a defensar que tenim bons motius per deixar un nom francès i voler-ne un de català. Els jutges francesos entenen que algú que té un carnet d’identitat amb noms com Pedro o Mohamed vulgui canviar-s’ho per Jacques o Paul. Però que algú que porta noms tan elegants com Etienne, Martin o Jean vulgui posar-se al carnet noms tan barroers com Esteve, Martí o Joan, no ho entenen. És sospitós.Tenia un bon advocat (gràcies Enric). Els tribunals francesos acaben de reconèixer que a partir d’ara, al meu carnet d’identitat podré posar-hi el mateix nom amb el qual bona part del meu entorn me coneix. N’estic molt content. Tanta magnanimitat per part de la justícia francesa m’emociona.

Els del nord, quan pensem en productes nord-catalans que puguin passar la frontera, pensem generalment en un vi, un oli, la rosada dels Pirineus, uns abricots? Segurament tots aquests tots productes mereixerien ser més coneguts al sud. I un vermut? Qui al Rosselló s’atreviria a suggerir d’exportar un vermut a Catalunya Sud (al país del vermut amb olives)? Ningú evidentment, jo tampoc. Doncs aquest diumenge a Girona he participat a una experiència sorprenent: un taller-degustació de vermuts. Era una de les nombroses activitats organitzades en el marc del Fòrum Gastronòmic de Girona. Parlant de vermuts doncs, el mestre de cerimònia, Salvador Garcia, crític gastronòmic, va seduir l’auditori fent-nos descobrir les subtileses de sis begudes: un Campari, un Noilly Prat, un Yzaguirre, un vermut de Falset, un Ramazotti i un Byrrh. Salvador Garcia va deixar clar que entre els sis, n’hi havia tres de catalans: l’Yzaguirre, de Reus, el de Falset, i el Byrrh, de Tuïr. Primera observació: el Byrrh era el més desconegut entre el públic gironí; un nom (re)conegut arreu de l’Estat francès, però desconegut trenta quilòmetres al sud de Tuïr. Segona observació, diversos participants van situar el Byrrh entre els seus dos vermuts preferits dels sis que vam tastar.

Degustació de vermuts al Fòrum Gastronòmic.

Poc rossellonesos apostaríem sobre el Byrrh com a producte rossellonès amb possibilitats d’èxit al sud de l’Albera i és molt possible que ens equivoquem.  Els del Rosselló coneixem tant el Byrrh, que l’hem descuidat. Però hi ha parts del país català on “fer el vermut” és un ritual tant o més seriós com “beure un pastis”; i allà, els cellers de Tuïr haurien de ser-hi més presents.

Dos anuncis, curts i molt interessants del nou model Caddy de la marca Volkswagen. La primera versió és pel públic alemany o internacional. Fixeu-vos bé en la intervenció final de la senyora que apareix i en la llengua que utilitza.

http://www.youtube.com/watch?v=vC39_ZFtWT8

Ara mirem el segon. És la versió que es pot veure a l’Estat espanyol, i tonem-nos a fixar en la llengua de la senyora del final.

Divertit oi? Sisplau, si algú troba la versió que surt a l’Estat francès, aviseu. Aquells són capaços de tot….

No dubto pas de les bones intencions de les veus que s’han fet sentir recentment per denunciar la prostitució i el supermercat del sexe de La Jonquera. Però voler carregar el problema de la prostitució sobre les espatlles dels organitzadors del carnaval de Sant Llorenç de Cerdans, me sembla que és fer-ne un gra massa. Si prospera aquesta pressió, no sé pas qui s’atrevirà a partir d’ara, a fixar els límits i a decidir de que es pot fer broma durant el carnaval. Dels ossos? Belleu no, perquè els ossos són una espècia protegida, i escenificar una caça a l’os pels carrers de Prats, Arles o Sant Llorenç, es podria interpretar com una incitació a perseguir una espècia en via d’extinció. Que cruel, quina salvatjada. Prohibim-ho doncs. Fem broma dels polítics? Belleu no, perquè ja hi ha prou desafecció dels ciutadans envers la política, i no cal pas afegir-ne una llossada. Prohibim-ho doncs. Fins que algú proposi que tant per tant, potser val més prohibir directament el carnaval. Ja ha passat en altres èpoques.
De carnavals que funcionen no n’hi ha pas tants. La majoria s’han convertit en espectacles contemplatius: gent a la vorera que mira passar una cavalcada. Els carnavals del Vallespir són un vestigi del contrari: festes participatives. A vegades fins i tot massa, perquè encara que no vulguis participar-hi, si passes per allà t’enxampen i t’emmascaren (per això no m’hi acosto gaire). Però aquesta és la gràcia, i qui no vulgui còrrer el perill d’embrutir-se que no hi vagi.

Hem de donar tot el nostre suport a les iniciatives que lluiten i actuen contra l’explotació i el trafic de persones, però culpabilitzar  els carnavals dels mals d’aquest món, seria “pixar fora del pot”.

Una inauguració com la que vam viure el diumenge 19 de desembre pel primer TGV entre Figueres i Perpinyà, molts responsables polítics i institucionals somien poder-ne fer, ni que sigui una a l’any.  Aquesta se’ls ha escapat. No hi han entès res; els únics que s’han salvat del ridícul són els alcaldes -de Barcelona, Figueres, Vilafant i Perpinyà- que van ser presents a les andanes de les seves estacions aquell dia. Els altres, responsables polítics comarcals, nacionals, regionals, estatals, i sobretot empresarials en el cas de la SNCF, es van passar la setmana repetint que no hi havia cap inauguració. El dia mateix de l’estrena, en el TGV que portava els primers clients i periodistes en el tram de Figueres a Perpinyà, el representant de la SNCF, insistia que no es tractava d’una inauguració, només de “l’entrada en servei dels primers TGV, la inauguració es farà més tard, a mitjans de gener”. Segurament perquè d’aquí a mitjans de gener hauran aconseguit fer quadrar les agendes dels dos estats, hauran tingut tens d’escriure discursos consensuats i buits de sentit, i hauran tingut d’avisar-se els uns als altres per poder sortir tots junts a la foto sense ferir cap sensibilitat. Doncs no; s’han equivocat, les bones fotos es fan fer aquell diumenge i ells que no hi eren s’ho han perdut. Aquell diumenge recordo perfectament que des del tren, quan passàvem sota un pont de carretera per la plana del Rosselló, hi ha havia cotxes parats i gent mirant el primer TGV i fent-li fotos.

El Canigó i la plana del Rosselló des de la finestra del primer TGV entre Figueres i Perpinyà.

L’andana de l’estació de Perpinyà era plena de gent somrient i fent-se fotos. Molts només havien comprat un bitllet de tren per anar fins a Figueres i tornar (o al revés). Als vagons hi havia gent amb una ampolla de moscat i gots de plàstic per celebrar el primer viatge en TGV, i el bar del tren sempre va estar ple. Aquesta inauguració la gent se la va fer seva i ha estat un èxit popular. Els discursos institucionals no hi eren, tampoc es va tallar cap cinta i ningú ho va trobar a faltar. Els responsables polítics i institucionals van pactar que no irien per quedar més bé al gener i quedaran més malament. Inauguraran un servei que ja farà setmanes que funciona, i  les imperfeccions i mancances que hi havia el 19 de desembre tampoc seran resoltes amb quinze dies. (Imperfeccions que per cert no importaven a cap dels nombrosos ciutadans que van anar a l’estació diumenge passat). Si sentiu a dir que al gener s’inaugura la línia del TGV entre Perpinyà i Figueres, no us creieu pas, no cal pas que hi aneu; la inauguració ja es va fer; en tot cas al gener, l’única cosa que faran serà tallar una cinta i fer discursos avorrits.