Al peu del Canigó

Que ningú s’ofengui, només es tracta de precisar un xic les coses.  En les eleccions d’aquest cap de setmana només poden votar els súbdits del rei Juan Carlos de Borbón, empadronats a la Comunitat autònoma del Principat de Catalunya. No faig cap descobriment dient això; és una evidència, però de quan en quan cal ser precisos perquè hi ha dreceres que ens fan oblidar la realitat. Amb tanta campanya electoral sobre eleccions al Parlament de Catalunya, referències constants al “poble de Catalunya”, crides a la participació de “tots els catalans”, ens podríem acabar creient que vivim en un país normal i no és ben bé així. No tots els catalans podran votar diumenge. Jo mateix, (és un exemple com qualsevol altre però que conec prou bé), no podré votar.

Alguns dels candidats a les eleccions de novembre.

Visc a Girona d’ençà més de 10 anys, hi treballo, hi pago impostos, fins i tot m’hi he casat amb una autòctona, però no podré votar diumenge. Em considero tant català com qualsevol altre gironí que se’n vulgui sentir. No he pas estat condemnat per la justícia, en tot cas no pas prou per impedir-me anar a votar. El meu únic pecat és d’haver nascut a Perpinyà. Per circumstàncies de la vida, nàixer cent quilòmetres amunt o avall són la diferència suficient per passar-te la vida amb l’etiqueta “ciutadà francès” enlloc de l’etiqueta “súbdit del rei”. Sé que insistint amb això de súbdits en molestaré uns quants.  Confesso que el concepte de súbdit en ple segle XXI em fa força gràcia, però no us penseu pas que sigui més orgullós de l’etiqueta de ciutadania francesa. Ser ciutadà d’un estat que ha elegit democràticament un president com el “petit Nicolas” no és fàcil de portar cada dia. I no parlem de com la república francesa tracta el català i les altres llengües del seu territori. Però precisament perquè allà dalt no ho fan bé, m’agradaria que aquí es fes millor, i m’agradaria poder dir-hi la meva, com a mínim votant. Doncs no. Tal com està muntat ara, si volgués votar per les eleccions al Parlament de Catalunya, primer hauria de fer-me espanyol. Només pensar-hi fa venir ganes de riure, per no plorar. Un català que ha anat a fer la seva vida a Buenos Aires potser pot votar per les eleccions al Parlament de Catalunya, però un català de Perpinyà instal·lat a Girona no pot fer-ho.

Pel fet de ser europeu, no en puc esperar gran cosa. Em permet votar a Girona per les municipals i les europees. Però no pas pel Parlament on s’adopten les lleis que defineixen bona part de la meva vida quotidiana a Girona. No seria hora ja que puguem triar el nostre marc de referència electoral? Només he sentit algun candidat parlar del vot dels immigrants, -categoria en la qual m’hauria d’incloure- però no sembla pas que s’hagi de moure res en l’immediat. Tret d’això, no he vist  gaire candidats argumentar sobre la marginació dels catalans que no podem votar. Suposo que és més rendible electoralment preocupar-se dels molts abstencionistes que no volen anar a votar, enlloc dels quatre eixelebrats que voldrien fer-ho i no poden. Tot i això, alguns candidats van ser convidats a presentar el seu programa a Catalunya Nord i podeu escoltar les seves entrevistes a Radio Arrels. Una inciativa que caldria repetir.

Enfí, amb tot això no us penseu pas que estigui denigrant aquestes eleccions ni donant a entendre que no serveixen. Al contrari, aneu-hi els que podeu i feu-ho bé, de tal manera que un dia o altre tots els catalans puguem votar junts.

Ho dic pels nord-catalans que conec i que no van poder participar a la consulta sobre la independència de Catalunya, el passat 25 d’abril. Jo sí vaig poder fer-ho, tot i no ser un “súbdit del rei d’Espanya”. És un xic complicat d’explicar: com a nord-català, no podia votar (ser català no era un criteri suficient per poder participar a la consulta), però podia fer-ho com a estranger, com a ciutadà francès empadronat a Girona. No va pas ser fàcil; havia preparat tota la documentació dies abans i malgrat això me van fer tornar a casa perquè m’havia deixat la targeta sanitària. Segurament aquest era l’únic escrutini al món en el qual el document indispensable que calia presentar per poder votar era la targeta sanitària (almenys pels estrangers). No crec pas que ho fessin per assegurar-se de l’estat de salut  mental dels participants?

Una oficina de vot el dia de la consulta popular.

Enfí, no va ser fàcil, no va ser -ni serà- decisiu, però vaig poder votar, deixeu-m’ho disfrutar. I més encara pensant als companys nord-catalans que haurien volgut fer-ho. Llàstima que per un cop que podia votar al sud, tot i la meva ciutadania francesa, no acabava ben bé de ser una votació de veritat. Perquè la votació de veritat serà a la tardor, quan s’elegiran els diputats al Parlament de Catalunya, els que eventualment podrien triar el camí d’una Catalunya independent. Però en aquelles eleccions que comptaran de debò jo no hi podré participar, ni com a nord-català ni com a estranger, encara que visqui a Girona d’ençà deu anys. Ja us ho deia que era un xic complicat. Ser català no és fàcil enlloc, però ser un català del nord al sud, fa venir mal de cap només de pensar-hi.

Algunes notícies passen massa desapercebudes. L’única explicació deu ser que, o bé ho hem mal entès, o bé que la notícia no s’ha explicat prou bé, o massa de pressa. Precisament per això vull donar una segona oportunitat a una notícia publicada en diversos mitjans informatius -entre els quals El Punt- però que me sembla que no ha tingut el ressó que es mereixia. La notícia en qüestió tracta del futur hospital transfronterer de Cerdanya. Tothom ha arribat a la conclusió que per atendre els pacients de tota la Cerdanya, s’imposa la creació d’un hospital transfronterer. El nou hospital ja s’està construint, amb l’acord dels batlles i de les institucions locals, dels estats (França i Espanya), i d’Europa, que finança en gran part el projecte. Perfecte. Ara només cal pensar a connectar aquesta estructura a una xarxa elèctrica, i com que sem a Europa i que hi una lliure competència per escollir els proveïdors, s’ha mirat qui ho faria més bé i a millor preu. És ara que bé la notícia: “el batlle de Puigcerdà lamenta que finalment no s’hagi pogut agafar de la companyia francesa per qüestions burocràtiques. La diferència de pressupost entre la companyia catalana i la francesa és de gairebé 4 milions d’euros. Finalment, però, després de dos anys d’esforços en aquest sentit i per no encallar el projecte, s’ha firmat el conveni amb Fecsa”. Planella, el batlle de Puigcerdà, ha lamentat: «Encara la força dels estats pesa molt a l’hora de fer coses transfrontereres.»

O sigui que fins i tot en un projecte transfronterer, amb finançament europeu, i en un tema tant sensible com el de la salut, no s’ha pogut escollir la millor proposta financera. L’única explicació deu ser que, com que la construcció és situada a Espanya (Puigcerdà), no es pot fer servir l’electricitat de França (La Guingueta d’Ix). En cap moment es parla d’impediments tècnics, només de “qüestions burocràtiques”. L’únic dubte que me queda és si realment això passa per la “força dels estats”, com ho diu l’alcalde de Puigcerdà, o si són les companyies elèctriques (EDF i FECSA en aquest cas), que manen més que els estats, més que les institucions europees, i que es reparteixen el pastís entre elles. No tinc cap dubte però de les dificultats amb les que s’han de trobar cada dia els batlles de Cerdanya en cada pas que fan per agrupar esforços i millorar els serveis de l’altiplà. Ja es poden preparar els cerdans, que també volen construïr un escorxador transfronterer. Segur que ens arribaran altres notícies d’aquest tipus. També és veritat que arriben moltes notícies cada dia. Potser massa, i per això algunes es queden com una anècdota. Encara que hagi de ser una anècdota d’uns quatre milions d’euros.

Com es diu el president del Consell General de Catalunya Nord? O fins i tot, com es diu el batlle de Perpinyà? (Atenció hi ha una trampa en l’última pregunta). És igual; amb trampa o sense, sóc persuadit que la immensa majoria dels nombrosos catalans del sud que eren a Perpinyà aquest dissabte passat, serien incapaços de contestar aquest tipus de pregunta. Incapaços de dir els noms dels principals responsables polítics de les comarques del nord. Pels catalans del Principat només hi ha un personatge rellevant al nord de l’Albera, només hi ha una “vedette”: Pere Codonyan. Ho he comprovat el dia de la manifestació del 7 de novembre a Perpinyà. Increïble, la quantitat de gent que es feia fotos amb ell; de la mateixa manera com passa als aeroports amb les estrelles de cinema o de futbol. Fins i tot vaig veure un grup de motoristes, -que feien respecte tots vestits de cuir negre- somrients i agraïts perquè en Pere Codonyan acceptava amablement de deixar-se fer una foto enmig d’ells. Quan passa en Pere entre la multitud amb el seu micró a la mà, les noies es giren i diuen a l’orella de les seves parelles amb un somriure beat, “has vist? és en Pere Codonyan…” En Pere Codonyan és un company. I no ho dic pas només per presumir… Ho dic perquè vaig xerrar un moment amb ell i només en uns minuts es va parar una quantitat de gent a fer-nos una foto. Segurament quan van arribar a casa me van esborrar de la foto amb el photoshop abans d’emmarcar el retrat del presentador estrella de TV3.

Aquell dia hi havia la manifestació de Commemoració del Tractat dels Pirineus, però allò semblava una concentració de gent del Principat que venia a desfilar pels carrers de Perpinyà entorn de’n Pere Codonyan.
Molt seriosament me va semblar que tot allò era la millor visualització possible que es podria fer del poder de la televisió.
Però també crec que l’èxit del periodista nord-català de TV3 demostra la gran acceptació del públic del Principat per les notícies de les comarques del nord. I no entenc perquè la televisió catalana no aposta més clarament per cobrir aquest territori. No només per en Pere Codonyan, i no només en direcció nord-sud, perquè TV3 té telespectadors a Catalunya Nord. A la manifestació de Perpinyà, també es va reclamar que la televisió catalana pugui arribar a tot el territori. Es reclamava pel País Valencià i també per Catalunya Nord. Com pot ser que amb l’arribada imminent de la TDT/TNT encara no puguem dir amb certitud si es continuarà veient TV3 a Catalunya Nord? Com pot ser que enmig de totes les promeses de millora tècnica anunciades amb la televisió digital a cada costat de l’Albera (més canals, més qualitat…), no es pugui arribar a un acord per incloure-hi la televisió catalana? Ens indignem si se censura Google a la Xina i hem d’acceptar impotents que no es pugui veure més TV3 a Perpinyà perquè arriba la TDT?
Ara m’he posat un xic seriós, però és per explicar-vos que no he escrit aquesta crònica només per pura enveja al Pere Codonyan. Al contrari, jo reclamo que en Pere Codonyan tingui més espai a la televisió catalana, doneu-li un programa i veurem com les audiències es disparen. I dieu-nos que el podrem continuar veient també des de Catalunya Nord. Mentrestant vaig a apuntar-me al grup d’Admiradors de Pere Codonyan del FaceBook. Existeix de veritat no me l’invento pas.

Hi ha indicis de que enguany pel 7 de novembre es veuran més autobusos del sud que els altres anys a Perpinyà. Parlem-ne ara d’aquests autobusos del sud, abans de la manifestació del 7 de novembre que es farà aquell dia, per no haver de parlar-ne després. Ho dic perquè algun any (en algun mitjà informatiu nord-català), s’ha destacat la presència dels autobusos del sud per minimitzar l’impacte de la manifestació anual de final del Correllengua a la capital del Rosselló. Doncs que vinguin els autobusos, cap problema; hi cabran tots els que es presentin, i avisem que enguany és molt probable que en vinguin més que els altres anys i que són benvinguts. Si ho diem i ho anunciem ara ja no tindrà sentit fer titulars amb els autobusos el 8 de novembre. La manifestació del 7 de novembre a Perpinyà és oberta a tothom i d’entrada a tots els catalans, és a dir a totes les persones que vulguin sentir-se catalans, siguin d’on siguin. Si volen venir-hi els “nous-catalans” també hi són convidats (alguns d’aquells 4000 nouvinguts que cada any es traslladen d’arreu de l’Estat francès per venir a viure a Catalunya Nord perquè hi fa més sol). Penso sincerament que aquests haurien de venir-hi, seria una bona oportunitat per apropar-se i integrar-se a la població que els rep, i soc segur que serien ben acollits. I ja que aquesta crònica va de transport públic, recordem a Catalunya Nord l’autobus només costa un euro per qualsevol trajecte.

O sigui que venir a la manifestació de Perpinyà el 7 de novembre des de La Guingueta només costa 1 euro. Feu-ho. El 7 de novembre a Perpinyà ha de ser una gran concentració d’autobusos, del nord i del sud, tots plens de catalans antics i nous per participar a aquesta gran afirmació de catalanitat. Els indicis que enguany hi haurà més gent són múltiples: els altres anys no havia vist com enguany enmig de les fires de Girona un rètol anunciant la manifestació de Perpinyà; tampoc no recordo que els organitzadors nord-catalans fessin una roda de premsa a Barcelona com ho han fet enguany per anunciar aquesta diada. Se’n parla al Face-book (que estic descobrint, m’he resistit fins ara però finalment he caigut aquesta setmana). Fins i tot aquesta crònica que sembla que tracta de transport públic, també parla de la manifestació del 7 de novembre a Perpinyà. Que se’n parli tant, hi ajuda clarament que enguany aquesta manifestació també commemora els 350 anys del Tractat dels Pirineus. Una data rodona que qualsevol català, sigui d’on sigui ha de commemorar. Al sud també és innegable que actualment hi ha ambient propici a manifestar i reivindicar la catalanitat del país. L’onada de municipis que volen organitzar referèndums sobre l’autodeterminació ho demostra. Només són indicis però tot apunta que enguany la manifestació de Perpinyà tindrà més èxit. I que ningú s’espanti, ni caigui en el parany invers de creure que amb això ja ho tenim tot fet. Tot plegat potser només voldrà dir que Perpinyà esdevé, una vegada l’any, una cita per afirmar-se i reivindicar-se com a catalans. Això ja és molt. I és normal que hi vinguin molts autobusos del sud perquè el nord de Catalunya només representem una petita part del territori català. I encara que els que vinguin a la manifestació vinguin també, per anar de compres als supermercats del Rosselló, a les fires, o al concert d’Al Tall el vespre, tots els motius són bons per fer un gran èxit d’aquesta manifestació festiva i reivindicativa. Visca els autobusos i el transport públic.

Qui vulgui ser al dia ha de ser transfronterer. És el nou concepte “a la moda”, és això que se porta avui a Catalunya Nord. Sigui quin sigui el sector d’activitat en el qual us moveu, si no seu capaços d’organitzar ràpidament una activitat o un projecte transfronterer, esteu condemnats a l’oblit i les tenebres. Si teniu previst muntar una trobada de corals, un encontre professional, (de perruquers, d’advocats o de criadors de gossos d’atura..), sobretot dieu-ne “Trobada transfronterera” i quedareu molt bé. Temps enrere activitats d’aquest tipus s’haurien pogut anomenar “intercanvis catalans”, “trobades catalanes”… Fins i tot alguna vegada se sentia parlar d’actes “transcatalans”. Però el concepte d’activitat “catalana”  té una càrrega negativa, una mena de crida al nacionalisme que no queda bé; una activitat “catalana” -encara que només sigui de perruquers o de criadors de gossos d’atura- és un niu de terroristes en potència. En canvi si anomenem la mateixa activitat “trobada transfronterera” queda perfecte i estem transmetent un missatge positiu.
També és veritat que hi ha una altra dimensió en aquest tema: si es vol muntar un projecte català, a vegades costa un xic trobar ajudes i subvencions. En canvi si sou prou llest per plantejar un projecte transfronterer, immediatament s’obren les portes de Brussel.les i les subvencions europees són a la cantonada. És fins i tot divertit veure com després de segles gastant energies i diners per aixecar una frontera, ara cauen subvencions de tot arreu per qualsevol proposta susceptible de superar la frontera.

La maqueta del futur hospital transfronterer.

Que consti que hi ha un munt de projectes transfronterers que me semblen molts interessants. No seré pas jo qui criticaré un hospital transfronterer o un projecte de prevenció d’incendis transfronterers. Unir esforços, obrir-se cap als veïns i superar fronteres són objectius molt lloables. No me’n queixaré pas.
Però ja se sap que els mots que s’utilitzen no són mai neutres; i a Catalunya Nord costa de parlar “clar i català”. Segurament per això s’està imposant tant facilment últimament, el políticament correcte “transfronterer” enlloc de l’ordinari “català”. Ens hi haurem d’acostumar.
I ja ho sabeu: si ho trobeu difícil d’expressar-vos en català, apreneu a parlar transfronterer.

Durant molts anys “els catalanistes” del nord de l’Albera ens hem queixat del fet que les institucions i els programadors culturals de Catalunya Nord no pensaven a fer la seva promoció al sud. Els retrèiem d’actuar d’esquenes a la frontera i amb poca perspectiva. Doncs ja no ho podrem dir més; aquest mes de setembre han coincidit la presentació de “L’escena catalana transfronterera“, una programació de teatre, música i dansa entre Perpinyà, Girona i Salt, i la presentació a Girona del festival nord-català Jazzebre. En els dos casos, els programadors culturals, amb el suport de les institucions, aposten per atraure un públic que no s’ha de deixar impressionar per la frontera.

El portal web de l'Escena Catalana Transfronterera.

Ara però, potser ens tocarà despertar “els germans del sud”. Ho dic perquè sembla que a la roda de premsa que va fer l’organització de Jazzebre a Girona, amb representants de l’ajuntament de Perpinyà, només hi va assistir un mitjà de comunicació gironí. (I que consti que El Punt hi era) ! Segurament els altres periodistes gironins tenien molta feina aquell dia, però queda un xic lleig. Precisament ara que s’ha fet un pas important i que els organitzadors de cada banda es posen d’acord per superar la frontera, dona la sensació que una bona part dels mitjans del sud no s’ho acaben de creure. I és que això dels intercanvis i de superar fronteres no és una cosa que pot anar en sentit únic. Tot plegat ens ve a recordar que si aquestes iniciatives no s’han fet fins ara, no era únicament perquè els del Nord no se’n preocupaven. Al sud també els caldrà canviar de mentalitats. Caldrà voluntat i esforços de cada banda, per superar anys d’inèrcia. I al cap i a la fi la resposta del públic serà l’únic jutge. Potser no cal esperar-se a un canvi radical d’actituds el primer any. Però ja s’ha fet un pas, hi han posat facilitats (com el servei d’autobusos per assistir als espectacles), i quan això arreli tot serà possible.

En pocs dies he coincidit amb uns gironins i uns nord-catalans que m’han comentat les seves vacances respectives a l’altre costat de la frontera. Els gironins van anar a passar una setmana a Cotlliure i els del nord acabaven de passar uns dies a l’Escala. Tots han quedat encantats amb les seves vacances, però el més sorprenent és que les dues parts són persuadides que han encertat l’opció més econòmica: els gironins defensen que els lloguers i els restaurants de Catalunya Nord ara ofereixen preus més atractius i viceversa.

El port de Cotlliure. Foto: M. Lladó.

Deu o quinze anys enrere aquest debat hauria estat fora de lloc: tothom tenia clar que els preus al nord de l’Albera eren altíssims i no es podien comparar amb l’oferta del sud. Avui tot això ha canviat molt. Alguns elements objectius hi han ajudat, com per exemple, d’ençà d’aquest mes de juliol la reducció d’un 19,6% fins a 5,5% de la TVA (l’IVA francès) per a tots els serveis de restauració de l’Estat francès. També és veritat que aquests últims anys l’habitatge i els lloguers al Principat de Catalunya s’havien posat pels núvols mentre els preus del restaurants s’havien europeïtzat, (que és la manera elegant de dir que s’havien apujat).
Sigui com sigui, entre uns preus que han pujat força per una banda i potser no tant per l’altra, tot queda més anivellat. En tot cas queda clar que avui la diferència de preu ja no és l’element més important a l’hora d’escollir un cap de setmana o un bon restaurant en l’espai que va de la costa rossellonesa fins a les platges del Baix Empordà. El que importa ara és l’oferta, i que com que a tots ens agrada canviar d’aires, escollir entre Cotlliure i l’Escala és senzillament qüestió de gustos. Això pot explicar que uns i altres es considerin satisfets per les seves vacances, i les qualifiquin de globalment «més interessants a l’altre costat», barrejant-hi pel mig l’aspecte financer. Millor així. El factor dels preus –entre supermercats barats i restaurants tirats de preus– ha distorsionat durant molts anys les relacions entre les dues bandes del Pirineu, amb fluxos de gent i cotxes que només es movien per onades puntuals i que congelaven cada àrea en els seus estereotips. Evidentment això no vol dir que a partir d’ara la vida serà barata d’un costat o de l’altre; això no passa mai.

Catalunya Nord torna a ser el centre d’atenció dels mitjans d’informació del Principat de Catalunya. Passa cada any, comença entorn del 16 d’agost i dura només uns deu dies. És el miracle anual de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. S’ha de parlar de miracle, perquè de cop i volta la màquina informativa de Catalunya del Sud descobreix que la Catalunya del Nord existeix.

Tinc entès que a Mallorca, la importància de la comunitat alemanya és tant forta, sobretot a l’estiu, que els diaris alemanys han de seguir diàriament l’actualitat balear com si es tractés d’una part més del país. I quan és any de campanya electoral, els candidats alemanys han d’anar a fer almenys un acte de campanya a ses Illes, perquè saben que allà tocaren una part important dels seus electors potencials. A vegades tinc la sensació que entre el Principat de Catalunya i l’UCE passa un xic lo mateix: durant 10 dies l’actualitat política del Principat de Catalunya es trasllada al Conflent. Els polítics hi han de ser, els periodistes els han de seguir, i els mitjans de comunicació n’han de deixar constància. Prada, el Conflent, la Catalunya del Nord, només són el decorat d’estiu de l’actualitat del Principat de Catalunya amb massa poc referències al fet que les comarques del nord de l’Albera són també una part del territori català.

No crec que tot això sigui culpa de l’UCE, perquè l’oferta de cursos i de temes que es debaten allà durant aquests dies és força variada. Fins i tot s’hi parla de Catalunya Nord !  L’ambient que es respira en el marc de l’UCE és molt més dels Països Catalans, i no tant estrictament “principatí” com ho pinten els mitjans de comunicació.  Però tot això tampoc sembla que interessi  gaire els “médias” del sud. És l’estiu, hi ha poques notícies, els responsables polítics són a Prada, doncs tots cap a Prada a preguntar-los pels mateixos temes que els preguntaven la setmana abans a Barcelona.

Enhorabona per la 41a edició de l’UCE i benvinguts als germans del sud, i sobretot gràcies per deixar-nos pensar -encara que només sigui durant 10 dies- que vivim en un país normal, amb mitjans informatius nacionals que informen d’arreu del país, i doncs també de la Catalunya Nord.

En temps de crisi es perden els matisos, tornen els vells reflexes de pertanyer a una tribu que ha de defensar el seu territori contra els enemics. L’esfondrament del mercat de la fruita a Catalunya Nord i les accions espectaculars dels pagesos del Rosselló que hem vist aquestes últimes setmanes en són un bon exemple: ocupació dels peatges, embussos, la frontera tancada i crides al boicot de les “importacions espanyoles”. I els pagesos del Principat de Catalunya contesten que els “pagesos francesos” els fan la mateixa cosa amb la llet o altres productes. Com als vells temps, com quan calia oposar-se a l’entrada d’Espanya  al Mercat Comú. Al darrera d’això hi ha una realitat senzilla que explica un responsable sindical dels productors del nord de l’Albera: “la veritat és que, a cada costat de la frontera, els pagesos no poden viure de la seva feina”. La mateixa persona explica que al llarg de l’any, les organitzacions sindicals de cada banda tenen contactes i es poden entendre sobre moltes coses. Però quan explota la crisi no hi ha temps per negociacions. Quan tot va bé els pagesos de l’Empordà i els del Rosselló són un sol col.lectiu de pagesos catalans amb problemàtiques conjuntes. Quan va malament, els dolents són espanyols o francesos, segons de quin costat de la muntanya es troben. Al cap i a la fi sempre tornem amb lo mateix: una Europa mig feta, incapaç d’unificar les regles del joc, i uns Estats que amb molta demagògia s’aprofiten d’aquestes incoherències per no perdre vots a dintre de les seves fronteres. I al final reben sempre els mateixos. I se n’aprofiten els mateixos, perquè les denúncies que fan els agricultors de Catalunya Nord sobre la manera d’actuar de les grans superfícies, segurament també es poden fer al Principat de Catalunya. Totes les crisis s’han de superar i si pot ser, han de servir per progressar. No serà fàcil però els agricultors catalans, tots, siguin d’on siguin, saben que tenen més punts en comú que motius de divergència. Quan hagin passat aquestes calorades s’hauran de seure i parlar. Junts tenen més força per mobilitzar-se i fer sentir la seva veu contra les incoherències que els volen imposar des de Madrid o des de París, i contra els intents d’enfrontar-los entre ells. El dia que veurem una manifestació conjunta de pagesos al Pertús repartint fruita de l’Empordà i del Rosselló, serà una bona senyal. És clar que els taps a la carretera hi seran igualment, però això rai, ja hi sem acostumats.