No tinc cap dubte. Aquesta pluja de canvis d’adreces socials d’empreses catalanes, i el pervers i incomprensible Decret Llei per facilitar el procés perquè marxin de Catalunya, juntament amb una gran campanya publicitària, és el darrer esforç de l’unionisme per intentar crear un clima de por. Això demostra el nivell de desesperació que tenen. Utilitzen les empreses al seu servei polític perquè, fora del Sabadell i CaixaBank no hi ha cap raó per fer aquest canvi.

Però reflexionem una mica.

Imaginem-nos dos supòsits:

Supòsit A. Catalunya esdevé independent. Aquests empreses que han marxat hauran quedat molt tocades en el que s’anomena responsabilitat social corporativa i hauran de fer molts esforços per tornar a recuperar el prestigi a Catalunya. I hauran de tornar aquí amb seu pròpia o veuran com el seu negoci l’aprofita la competència.

Supòsit B. Catalunya no esdevé independent. Ja sigui per unes negociacions o perquè l’independentisme no ha pogut. Aquestes empreses quedaran marcades per sempre més, perquè l’acte del trasllat de seu social no ha estat res més que un acte polític i de pressió cap el Govern de Catalunya col·laborant amb e Govern espanyol per generar pànic.

Els bancs i les asseguradores tenen una explicació raonable de fer aquest pas perquè els reguladors són europeus i per exemple estar aixoplugat amb el BCE no només assegura el negoci espanyol, també ho fa el català. Però Freixenet, per exemple? És un acte de pressió política instrumentada pel Govern espanyol.

Des que fas l’article, fins que els amables lectors el poden llegir, pot esdevenir tremendament superat pels fets. És una situació, per mi, desconeguda perquè fins ara l’actualitat tenia una durada més llarga i ara em provoca una certa incomoditat especialment en aquesta setmana, que serà una setmana trepidant. De moment, haig d’acceptar humilment que els fets de diumenge van depassar de molt el que jo mai m’hauria imaginat, tot i que molts símptomes evidenciaven un propòsit que em negava a acceptar. És clar que hi ha una mena de gent amb una bonhomia especial que són capaços de donar flors fins i tot als seus botxins. L’enviament de 10.000 policies i guàrdies civils a Catalunya amb tota mena d’armament m’escamava, perquè estava segur que per nosaltres seria un dia de molta joia i de cap violència i, si venien amb un “a por ellos” i amb material antiavalots, era clar qui estava disposat a posar-hi la violència. Tot i així, mai havia pensat que utilitzarien el grau de violència emprat.

Les imatges d’extrema violència policial davant de gent pacífica han traspassat totes les fronteres i han estat notícia d’obertura de tots els principals mitjans de comunicació mundials i ara fins i tot aquells que miraven cap a un altre lloc han descobert que Espanya té un greu problema amb Catalunya i que el govern de Mariano Rajoy és incapaç de solucionar-lo. Probablement en cada reunió de dirigents europeus i en les cimeres europees els ministres espanyols i el president, quan els preguntaven per Catalunya, els mentien, i ahir van quedar en evidència. Ara ja no podran mentir-los més i hauran de donar moltes explicacions perquè Catalunya ja no és un afer intern d’Espanya, també ho és de la UE. Tota aquella diplomàcia espanyola agressiva per introduir un relat de normalitat, ha fracassat. Diumenge, ells mateixos van cremar la seva narració amb la violència de la policia espanyola. Fins i tot el que fou ministre d’exteriors espanyol José Manuel García-Margallo ja admet que Espanya està perdent el relat internacional a favor de Catalunya.

Gandhi ho va deixar clar: “Primer t’ignoren, després se’n riuen de tu i quan t’ataquen, guanyes.” I suposo que moltes cancelleries europees més pragmàtiques coneixen la sentència gandhiana, i aviat els esforços seran per intentar que la desfeta no es descontroli gaire, ja que, malgrat el que diuen els espanyols, el deute públic (que mai en parlen) els fa molt febles. Catalunya ha dit prou a 140 anys d’intents de modernitzar Espanya, i diumenge vam veure que el govern espanyol domina totes les institucions i que són incapaces de modernitzar-se. Si avui haguéssim de fer una ressenya de les diferències d’Espanya i Catalunya, la tindríem molt explícitament mostrant la diferència que hi ha entre l’actuació de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil, que destrossen col·legis i ataquen la gent pacífica amb acarnissament, i els Mossos d’Esquadra. Dilluns passat, aquest diari feia una portada amb una foto d’una càrrega policial del 1976 i la de diumenge passat, i llevat del color de la foto i l’equipament de repressió més modern, és calcada. Les noves generacions que van ser apallissades diumenge han conegut el franquisme!

Com que ja hem demostrat la nostra resistència a la violència més gratuïta, el món econòmic ens mira i els mercats s’ho prenent molt seriosament. L’euro ha reaccionat amb una notable caiguda, l’Íbex 35 també, especialment la banca, que té molt deute d’Espanya. Standard & Poor’s, que tenia previst revisar la qualificació del deute espanyol en positiu pel creixement previst del 3% del PIB, ha fet públic que ho ajornava per la conflictivitat política amb Catalunya. Només cal una mica més de resistència perquè comencin les trucades de països europeus amb ordres imperatives de negociar.

El 1918, Miguel de Unamuno va dir a Manuel Azaña: “Justo es que España pierda ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe la menor duda que la perderá

Durant tot aquest temps des del bàndol espanyolista i també l’espanyolisme a Espanya, han anat com aquells que va justos d’armilla: vivint al dia. Sincerament no puc entendre com tanta gent de la premsa, opinadors, i polítics estaven tant poc informats de la realitat catalana. Només ho puc entendre si tots creuen en la fiabilitat en la profecies autocomplertes. Si una cosa ha tingut el “procés” és que ha estat transparent i previsible. Curiosament les anàlisis més realistes eren fetes per la premsa internacional i no pas per la “nacional”.

Però ja som aquí, i a 22 dies del referèndum. Ara ells han vist que anava de veres i tenen pressa per aturar-lo i només tenen el poder fort per fer-ho, quan a una massa gran com la catalana, potser hauria estat un “poder tou” ( pactes) el que podria haver fet no arribar aquí així.

M’agradaria dir als independentistes, que de vegades som massa primmirats, el més important del dia 1-O és el contingut, no el continent. Dic això perquè molta gent ha fet conya per a desacreditar-lo i desacreditar-nos si serien urnes de cartó, si votaríem en un local social. Res de les dues coses, però si passessin, invalidarien el contingut, que és el substancial. No ens deixem enganyar Perquè ell sí que faran tota la propaganda negativa del continent, però només serà una estratègia per desprestigiar el contingut ( els vots). Si el procés de votació és massiu, clar, i democràtic, ningú es preguntarà el color de les urnes o de què estan estan fetes. Cap observador internacional ens preguntarà o ens retraurà si hem votat a l’escola del barri o en un local adequat per l’efemèride. Ens preguntarà si les paperetes del Sí i del No hi eren i si els votants han pogut exercir el seu dret lliurement i si la campanya ha estat neta.

Així doncs el més important, i diria la única important, serà que es faci bé i que el resultat sigui inapel·lable, i això només depèn de nosaltres i de la nostra participació.

A mi no me s’escapa, i suposo a ningú, que la pressió “urnobòfica” del Govern espanyol, i de les institucions que en deriven, facin actes de força per impedir el fet democràtic de votat. En aquest cas nosaltres hem de defensar el nostre dret tossudament, i els que estem disposats a votar, sigui quin sigui el nostre vot, fer pinya per no posa’ls-hi fàcil als contraris.

Pot passar, de fet sembla tot encaminat perquè sigui així, que el desgast d’impedir les votacions i requisar urnes i paperetes, n’obliguin als Mossos d’Esquadra, per no tenir una altre foto amb la GC amb tricorni i pistola a la ma assentant col·legis electorals com van fer al Congrés el 13-F, i perquè així es referien, pensen ells, de la gran imatge i estima que es van guanyat els Mossos per la seva tasca impecable en els recents atemptats de les Rambles de Barcelona. Nosaltres, que ja tenim criteri, si passés que obliguessin als Mossos a treure alguna urna i paperetes, no hi hem de veure aquells que vam veure el 23-F, que hi van anar voluntaris a fer el cop d’estat, hi hem de veure els dèficits de llibertat que encara tenim i que som dependents, i precisament el 1-O és el dia de trencar les cadenes. Així doncs, ja d’antuvi, passi el que passi, els Mosso d’Esquadra han de tenir el nostre reconeixement i ser conscients de les seves limitacions que provoca la dependència espanyola.

Votar amb il·lusió, recordant a molts dels nostres que també ho farien i ja no poden fer-ho, i també fer-ho pensant al Govern, amb la Messa del Parlament, i amb tots aquests alcaldes i polítics que han fet un pas endavant i que s’hi han jugat i s’hi juguen tant.

Avui fa 60 anys d’aquesta foto. A Madremanya hi va haver una gran festa. Un dels fills il·lustres va cantar missa per primera vegada, i segurament fou un esdeveniment únic. I com Madremanya era i és un poble exemplar i molt unit socialment, les grans festes hi participava tothom, i aquest dia també hi va participar tothom. A mé, sabíem que al cap de tres dies Mn Albert marxaria a les missions i sabíem que anava a la selva de Moçambic. Un indret on hi va tenir una gran activitat creant cooperatives per conrear productes del camp i oferir menjar a la comunitat, obrin escoles on nen i nenes hi estudiaven i alguns, amb la seva ajuda, van poder arribar fins a la Universitat i també fent treball pastoral. I tota aquesta activitat durant molts anys la va fer en mig d’una guerra entre el Frelimo i l’exèrcit de la metròpoli (Portugal) El seu missatge ferm i constant en defensa dels més humils i oblidats, li va provocar el recel dels serveis secrets portuguesos i durant uns anys els van expulsar. Va tornar, va viure la independència, els primers anys de socialisme, i ell sempre fidel als més humils i a la seva obra, que va d’haver de reconstruir perquè el marxar i la guerra ho havien destrossar tot.

Avui segueix allà, donant missatge d’ètica i de fe, amb una gran humilitat que el fa incapaç de valorar com és d’excepcional tot el que ha fet i fa. El que l’estimem i l’admirem, recordar tal dia com avui, és un goig, com també estic segur que ho serà per a molta gent i per tot Madremanya.

A la foto hi ha Mn Albert Font, el meu pare i jo. Lamentablement el meu pare no hi és, però sortosament l’Albert i jo sí i ahir el vespre vam poder reviure del record aprofitant un sopar de santa Margarita amb la meva germana Margarita.

El problema dels Comuns és que si donen recolzament al Referèndum inhabilitin a Ada Colau, perquè sense ella tot el seu invent se’n va en orris. És pur electoralisme.

Anem a pams. Fa pocs dies en les primàries del PSOE, tot l’aparell i les patums expresidents, exministres, i també els ben col·locats van fer una campanya ferotge contra un dels candidats a Secretari General i a favor d’una Secretària General, el resultat el coneixem tots, les bases, per una aclaparadora majoria, no va fer cas de les consignes de l’aparell i dels instal·lats i van votar el defenestrat i el criticat Pedro Sánchez. Dic això perquè no comparteixo tanta excitació per la posició dels Comuns amb el referèndum. Ells, l’estatus quo de la Catalunya dins del regne d’Espanya, ja el va bé, no ens enganyem. Le revolució i l’anticapitalisme, són dos eslògans per traure gent, però en cap cas és ideologia. Potser, com sempre he vist l’esquerra espanyola i l’espanyolista no massa diferent de la dreta, i quan els dos són a l’extrem, sovint es toquen, no he tingut cap desengany. De fet, no ho volem veure, però la seva manera de ser, és una constant en la nostra història.

Què pot passar ara? doncs que així que vagi passant el temps i ens anem apropant a l’1-O, si comencen a veure que hi ha un moviment social important a favor del referèndum i disposat a votar, s’apuntaran a la festa. El mateix que va fer ICV en el 9-N, o és que ja ho hem oblidat?

El problema dels Comuns és que ells no ens poden donar la categoria de referèndum o de mobilització, segons siguin els seus interessos. Avui el mot referèndum és clar per tothom que és de l’independentisme, fins i tot pels espanyols que cada dia que passi veurem més clar que aniran repetint que no es farà, però desplegaran tot el seu potencial repressiu per evitar-ho.

L’altre dia deia en forma de twitter que els independentistes ens hem fet nostre el mot “referèndum”, així, a seques. Ells, per parlar del nostre referèndum, han de posar-hi sempre un adjectiu despectiu, i davant del món democràtic un referèndum és un referèndum i mai pot ser despectiu perquè és una acció democràtica, si es fa en llibertat. Ara, que ja no saben com combatre’l, parlen d’una xarlotada i posen com exemple el 9-N, i s’equivoquen molt, i ells ho saben. Nosaltres en el 9-N mai vàrem dir que era un referèndum perquè era un procés participatiu. Ells també van dir que era una xarlotada, una festa,… fins i tot asseguraven que ho hi haurien urnes i que no es faria per il·legal. Ah! i el van voler deslegitimar apel·lant que les urnes eres de cartró. Doncs mira, jo per callar boques, el 1-O també el faria amb urnes de cartró perquè aprenguin que la voluntat popular no és en el continent sinó en el contingut.

L’esglai els va venir al veure els carrers plens de gent fent cua per votar en unes urnes i un recompte impecable reconegut per tots els observadors internacionals i la quantiosa premsa estrangera que ho va veure. La roda de premsa de la nit del 9-N amb el President Mas responent totes les preguntes, en català, en castellà, en francès i en anglès, a uns periodistes internacional interessats, va ser un gran èxit nostre i un gran fracàs del Govern espanyol. Però tot aquest desplegament de premsa es va fer per cobrir un “procés participatiu” sense cap incidència política més enllà de comptar-nos. Ara no, ara tots parlem de “referèndum” i que el Govern està disposat a aplicar-ne el resultat. Això és més seriós, però per això, i perquè ens entengui tot el món, ens hem fet nostre el mot més clar: “referèndum” i així tothom ens entén. Tot i que sembli un fet petit, fer-nos nostres les paraules normals, és un èxit importantíssim, perquè de la mateixa manera que ells han d’intentat explicar molt què és això que combaten dient-ne referèndum il·legal, antidemocràtic,…sense que els entenguin, nosaltres, només dient referèndum, en tenim prou.

L’estratègia de la repressió tipus “granota” ( fer escalfar a poc a poc l’aigua perquè no salti) tampoc li veig massa recorregut més aviat sóc dels que crec amb l’elasticitat de la tolerància, que un vagada aquesta ha arribat al màxim, diu prou i ja no hi ha més tolerància, i a partir d’aquest moment, estirar més és el trencament segur. O de vegada també es produeix sense avisar. Així doncs, que vigilin els responsables d’estirar massa la goma de la paciència social, que les gomes quan es trenquen per haver-se passat la seva tolerància, fan una fuetada important.

De moment, a més d’haver-nos fet nostre el nom, com he dit, també hem començat a recollir el que pacientment i calladament, malgrat les burles per part del Govern espanyol i els polítics unionistes, ha estat fent la política l’exterior del Govern català i el NYT, el FT i fins i tot la fundació alemanya Konrad-Adenauer, que és el think tank del partit de la Cancellera alemanya Àngela Merkel, es fan ressò del referèndum, i tots demanen al Govern espanyol que no perdi els temps que pot ser que aviat sigui massa tard per negociar.

I el Govern català en ha anunciat que el 1-O hi haurà un referèndum, i tot el món democràtic sap què vol dir això. El “referèndum” ja és nostre, ara falta guanyar-lo

El temps passa extremadament ràpid; ja fa quaranta anys que vam votar per primera vegada en democràcia. I també el temps posa a tothom en el seu lloc. Fins avui he votat cada vegada, fa quaranta anys, despès la Constitució, l’Estatut, el nou Estatut, ( aquest el vaig votar com a diputat en el Parlament, i després, i malgrat tot, en el referèndum) i avui puc dir que em sento enganyat. La Constitució, en principi era molt oberta i semblava que es podria anar eixamplant, el cop d’estat del 23-F, el Rei, la Loapa, els nous TC de partit, etc. Han fet que tot allò fos com l’estafa de l’estampeta. Així doncs, l’experiència d’aquests anys es tant negativa per mi, que mai més donaré suport a cap constitució espanyola ni estatut d’autonomia.

Avui a la tertúlia de Catradio, l’exministre Margallo, a pregunta d’un tertulià justificava el Concert Basc, “por las razones que todos sabemos” Pocs després deia són furs antics, i que aquest privilegi ( això de privilegi ho dic jo) no és viable estendre’l a Ctalunya. I quan li han preguntat per què a Catalunya no, ha dit que en les negociacions del Pacte de Magestic, algú ho va proposar i Jordi Pujol va dir que no. Anem a pams: “ las razones que todos sabemos” però ningú s’atreveix a dir era ETA, i això dels furs, va ser la justificació per fer aquest despropòsit. Si ens diuen que Catalunya no ho podem tenir perquè històricament no l’hem tingut mai, cosa que hauríem de posar-ho en qüestió, però va ser Jordi Pujol en el Magestic que va dir que no, com quedem? No serà que els espanyols tenen de molt mal defensar el privilegi del Concert i hi posen Pujol? I si en el Magestic estaven disposats a cedir-lo, ara que no ho ha Pujol, no pot ser? Què ha canviat?

El que em queda clar és que aquesta Constitució es va fer molt condicionada per dos pols: ETA i l’Exèrcit espanyol, que va obligar la introducció d’articles sencers redactats per ells. No sé si amb aquest gènesi algun demòcrata li pot donar el qualificatiu de democràtica. Segur que sí i molts, però avui mateix un diari ultra espanyol La Razón, titula a primera plana que en unes eleccions, segons una enquesta feta ara, Fraga Iribarne les guanyaria.

S’entén que el PP no vulgui tancar el Valle de los Caidos, que aquesta mena de neofalangistes de Ciutadans, quan han de censurar el franquisme, per no votar-ho, abandonin el Parlament i que s’acomiadi a un jerarca franquista ( abril passat) amb el cant falangista del Cara el Sol, amb la ma alçada i cridant els rituals franquistes de “Arriba España”

Avui fa 40 anys i, sincerament, em sento estafat.

Em costa molt fer aquest escrit perquè sé d’antuvi que no podré aportar res més del què s’ha dit d’en Salvador, i dit per gent molt significada, però venço les reticències per una força interior d’expressar més uns sentiments que no pas un recorregut biogràfic d’un home exemplar i excepcional.

Per mi, personalment, en Salvador va ser sempre un mestre i un referent amb tota l’extensió de la paraula. Segurament ha estat una de les poques persones que he conegut, juntament amb en Josep Pallach, que més vegades he pensat amb ells interpel·lant-me davant d’una situació per escatir quina podria ser la seva valoració. Sabia que el seu judici era sempre encertat i argumentat i dit amb la senzillesa dels grans mestres.

Al venir a viure jo a Girona, vaig tenir menys oportunitat de fer grans xarrades, però sempre que ens veiem aprofitàvem el poc temps per parlar, i ell m’encoratjava a seguir escrivint “ de la forma valenta que ho fas” sempre em deia.

La Providència va voler que abans de morir sabés que ja tenim data i pregunta, i aquest fet comentat amb el seu fill Salvador i amb la seva vídua, Carme Bover, juntament amb un passeig pel jardí i contemplar la bellesa de les flors poca estona abans de morir, demostren com les grans persones mantenen la tranquil·litat d’esperit i la joia de viure fins el darrer moment.

“Gràcies, Senyor, per tota aquesta vida” comença la seva poesia “Gràcies”. Jo humilment et diré Gràcies, Salvador, per tota aquesta vida. Nosaltres serem fidels al teu mestratge.

Em deia un bon amic gironí, i molt del Girona: “suposo que parlaràs de l’ascens a primera”. El problema meu és que estic una mica massa encotillat en l’espai que tinc en el diari, i parlar-ne trobaria que seria fer una marrada massa forta, però tinc aquest espaí i aquí sí gaudeixo de més llibertat per tractar qualsevol tema.

D’uns anys ençà Girona té una vitalitat descomunal. I quan dic Girona, fins i tot diria tot l’espai metropolità més ampli, i podria ser tota la “província”. Els que tenim uns anys, recordem aquella Girona grisa que descrivia magistralment en Narcís Jordi Aragó. Com la part del meu pare ve de Terrades i si no hagués estat per la guerra segurament jo hauria nascut a Figueres, recordo de petit que la capital de l’alt Empordà era una ciutat molt més comercial que Girona, i aquells cafès de la Rambla, els vespres d’estiu plens de gent, un fet totalment inusual a Girona. Aquí la gent, així que sortia de treballar, es tancava a casa seva. Però el canvi ha estat grandiós, avui Girona és una capital on la gent hi treballa, hi estudia i hi gaudeix. Plena d’estudiants universitaris d’arreu. S’ha fet molt comercial, i s’ha obert al turisme i a l’oci. Avui Girona ja és una capital que es fa visitar. Te una gran quantitat d’oferta cultural, culinària i esportiva.

La part gironina més feble era la de l’esport d’elit, després de la desaparició del basquet masculí, recuperat molt honrosament per el femení. Des del diumenge passat, i per primera vegada a la història, tenim el futbol de primera. Ara sí, com cridaven els aficionats celebrant de l’èxit del futbol: “Girona és de primera”. I a més tothom saps que no ha estat gens fàcil i ha requerit una gran dosi de resiliència de l’equip i de tota l’afició. Perdre en el darrer segon l’ascens a primera, va ser un cop molt dur pels jugadors, per l’equip directiu i per l’afició. Només vista la gran festa de l’ascens, hom es pot fer l’idea de la magnitud de la frustració dels dos cops fallits anteriorment.

El futbol és un medi potentíssim d’exposició. L’atenció de les ràdios, la premsa escrita i les televisions cap al futbol, no es pot compara en cap altre esdeveniment esportiu. I un tast d’aquesta potència l’hem vist els gironins tota la setmana passada, i sobre tot el diumenge i el dilluns passat. L’impacte mediàtic de l’èxit esportiu en termes publicitaris, és un regal que costaria una milionada. I ara, durant tota la temporada vinent serà un continu de presència gironina a tots els medis de comunicació. Un fet que, si ho sabem fer, engrandirà encara més la imatge gironina i se’n beneficiarà tothom.

Després de l’eufòria de la festa, cal el seny i tenir la tranquil·litat i saviesa per no perdre el cap amb projectes sobredimensionats o l’afició pesant-se que tot és fàcil. Cal recordar que el Girona es va fundar el 1930 i mai havia estat a primera divisió, la qual cosa ja ens diu que és molt difícil; per tant, ser-hi, ja és un gran èxit per gaudir-ne cada quinze dies a l’estadi. La modèstia i l’austeritat, són dues virtuts que si es mantenen, ens assegurarà un futur de primera.

Les jornades del Cercle d’Economia a Sitges les va inaugurar el President Puigdemont i ho va fer amb un gran discurs. Un discurs eminentment econòmic detectant cap on s’encamina l’economia moderna i l’impacte cada vegada més accelerat en el mercat de treball de les empreses “disruptives” i proposant polítiques per minimitzar l’impacte que suposaran els canvis social tant sobtat de la nova economia, que ha vingut per quedar-se. De tots és conegut que des de fa molts anys el President és un apassionat de les TIC’s, per tant, el seu discurs tenia molt de fonament. Malgrat aquesta bona intervenció, que jo vaig poder escoltar en directe, ha passat desapercebuda per un fet molt més polític que econòmic.

Veuran: l’expresident del Cercle d’Economia, Antón Costa va ostentar una presidència amb molta finesa, amb peticions clares, però amb el to d’un diplomàtic professor i un desplegament d’empatia molt gran. El nou president Juan José Bruguera, és, per dir-ho gràficament, l’altra cara de la moneda. President de Colonial, en la presentació va mostrar un to més irritat, gens empàtic i extremadament distant. El resultat va ser que mentre el President desgranava un discurs de gran rellevància empresarial i econòmica, l’auditori es mostrava absent i molt fred, que diu poc a favor de l’interés i la qualitat dels escoltants. Allà es varen parlar de temes molt importants, que els tenim aquí i que els haurem de resoldre entre tots plegats. I com a cloenda final, la manca de coordinació a l’hora de fer les preguntes i la poca traça del president, vam provocar una sensació d’indiferència i el desinterès a l’hora de formular preguntes i només es va fer una pregunta punyent i de molt mal gust per la valoració negativa que portava implícita.

“President, a Catalunya no es donen les condicions equitatives per un referèndum, el Govern no és neutral i els mitjans de comunicació catalans fa anys que adoctrinen contra Espanya i oculten les greus conseqüències”

Pel que s’ha filtrat després, la pregunta va ser feta conjuntament per Carlos Cuatrecasas i Enrique Corominas. Com sempre passa en aquests casos que es pretén acorralar el President, Ell es creix i la resposta va ser clara i contundent.

Sembla que, fins i tot, alguns dels participants i membres del Cercle, estan dolguts pel tracte irrespectuós que es va donar al President de Catalunya, que contrasta amb el donat a la cloenda al Govern Espanyol.

Encara que sigui temerari dir-ho, tinc el pressentiment que amb la presidència de l’Antón Costa no hauria passat puig que durant el seu mandat hi ha anat moltes vegades el President Artur Mas, i l’auditori sempre s’havia comportat correctament. Cert que ara estem iniciant el principi del final del procés i molts dels assistents deuen estar preocupats, però més raó encara per aprofitar la presència del President per establir-hi un diàleg.

El Cercle d’Economia, que sempre havia mostrat una auctoritas quan emetia opinió i es feia escoltar, ha perdut la neutralitat i ara sembla que ha iniciat el camí de convertir-se en una associació normal al servei de part, i resta orfe d’aquest plus d’ascendència que l’hi reconeixia tothom.