Verba docent

No és casualitat que els adalils del nacional-espanyolisme més radical i ranci no siguin pas els castellans de la meseta profunda. Ara que estem en plena campanya electoral europea, els dos campions en la defensa de la gran nación espanyola són un basc i un català.

Mayor Oreja i Vidal-Quadras fan una mena de competència per veure qui la diu més grossa i qui defensa amb més vehemència la idea d’una Espanya uniforme, unitària i homogènia. És un cas clar del fanatisme dels conversos, que han de conviure amb el pecat original de ser bascs o catalans i no pas castellans de pura raça. En conseqüència, amb cada acció necessiten fer-se perdonar i esborrar el seu orígen impur, i demostrar sense cap dubte la seva adscripció a la causa d’Espanya.

El fanatisme dels conversos no és quelcom nou. El mateix Tomàs de Torquemada, el temible inquisidor que va enviar a la foguera milers d’innocents, provenia d’una família de jueus conversos. No cal recordar fins on va arribar el seu fanatisme catòlic.

Sentir Mayor Oreja enorgullir-se perquè a casa seva s’havia prohibit l’euskera, o a Vidal-Quadras apelant a “la nación española, nuestra única nación” en els seus mítings electorals, són d’un patetisme que només pot comprendre’s si entenem que actuen moguts pel fanatisme del convers.

Nosaltres som diferents. Aquí no es pot produir un front nacionalista espanyol com el del País Basc. Aquí no hi ha terrorisme que justifiqui un pacte com el que ha portat Patxi López al poder…

Temps al temps, amics. Les abismals diferències ideològiques entre l’esquerra i la dreta espanyoles s’esvaeixen màgicament només de sentir una xiulada a un estadi de futbol.

No serà demà ni demà passat, però. Abans que l’eventual pacte PSC-PPC sigui viable, encara hi ha molta feina prèvia a fer a Madrid: Confirmar la retallada de l’Estatut, blindar de forma definitiva el règim autonòmic comú per a tothom, reformar de la llei electoral per reforçar el bipartidisme, aprofundir la recuperació de competències transferides mitjançant lleis com la de Dependència, i un llarg etcètera.

Nomès hi ha una alternativa, i la tenim a l’abast.

Ja em vaig indignar prou quan El Punt va informar de les estratgemes dels partits per ocultar segons quins candidats de les llistes electorals per al Parlament Europeu. Avui ha arribat a les meves mans la papereta del PSOE i no he pogut evitar sentir-me estafat, enganyat, defraudat.

L’ocultació de candidats és una degradació del sistema democràtic que s’afegeix al fet d’haver de votar en el marc d’una circumscripció electoral única per a tot l’Estat. És ridícul i poc democràtic que en unes eleccions europees els partits catalans es puguin presentar en coalició amb un partit de les Canàries o d’Andalusia, però no puguin fer-ho amb un partit nord-català, per exemple, amb el qual les afinitats són molt més naturals. El mateix es pot dir dels partits bascos.

Només hi ha un partit amb representació parlamentària a Catalunya que assumeix sense complexos aquesta realitat: Una districte electoral únic per a una nació unitària i indivisible. Per això el PP presenta a Mayor Oreja a pertot sense cap complex.

Tambe CiU presenta sencera la llista de la seva Coalició per Europa, però a Espanya els catalans (que fan lleig i resten vots) seran ocultats.

On és la Maleni?

Com pot el PSC presentar una papereta que és mentida? En primer lloc, té el logo del PSC i diu PARTITS DEL SOCIALISTES DE CATALUNYA PSC,  i entre parèntesi diu PSC-PSOE. En realitat, la llista que es presenta és una per a tot l’Estat, i és la del PSOE. Però el que és més indignant és que directament s’amagui als electors que quan es vota la papereta del PSC (veure foto) en realitat s’està votant la Magdalena Álvarez. És una manipulació democràtica tan obscena que fa basarda. I no és l’únic candidat socialista espanyol amagat. És democràtic l’engany de presentar als electors una papereta que es transformarà en un vot per a candidats que no hi figuren?

Amb Iniciativa passa tres quarts del mateix. Tots els que votin la papereta que porta en Raül Romeva com a cap de llista, en realitat estaran votant per un altre cap de llista, en Willy Meyer, ocult als electors catalans.

La llista d’Esquerra també amaga els candidats bascs, aragonesos, gallecs i fins i tot els balears. Podeu passar dues hores remenant la seva web, però no hi trobareu la llista de candidats. No hi ha manera de saber a qui votareu, a més a més de l’Oriol Junqueras.

Tot plegat és un exemple de manual de la diferència entre legalitat i legitimitat. Aquest escàndol és legal en el sentit més kelsenià, però és una estafa democràtica completament il·legítima. I desprès es pregunten quina és la causa de l’elevada abstenció?

Vivim en una democràcia de baixa intensitat, hereva directa de la dictadura franquista, que cada vegada es degrada més:

• Es persegueix la llista de Lluita Internacionalista, però no s’impedeix la participació de partits fascistes com la Falange.
• Una aberració jurídica com la Ley de Partidos és plenament vigent.
• Ens expliquen contes de fades sobre federalisme i autonomia, però vivim en una simple descentralització administrativa on les competències son cedides pel poder central, que n’és el titular i pot recuperar-les quan vulgui, directament o indirecta. El president de Catalunya té el mateix rang que el president (més ben dit, l’alcalde) de la ciutat de Ceuta.
• La Justícia persegueix els criminals de la Xina, Xile, Israel i Júpiter, però a Espanya els genocides i els seus còmplices es moren al llit i els familiars dels assessinats no poden ni obrir les fosses comuns per identificar els seus morts.
• Ciutadans del mateix Estat amb la mateixa renda reben tractaments fiscals radicalment diferents en funció d’on visquin, tot i que el sistema és únic i centralitzat.

Ara, ens van votar candidats fantasmes que no figuren en les paperetes. Som molts els europeistes convençuts en aquest país, però ens ho posen molt difícil.

Avui m’he presentat a l’ajuntament amb el rebut de l’IBI i els he anunciat que no sabia quan ni com el pagaria. El funcionari que m’ha atés m’ha dit que això ja està establert i que s’ha de pagar el diu el rebut i quan ho diu el rebut. Jo he replicat amb solemnitat que abans del 15 de juliol constituiria una comissió per estudiar com podria pagar i quina quantitat, que la crisi és molt dura. El funcionari, ja cabrejat, m’ha insistit que això està fixat per llei, i que dura lex sed lex. Vaig intentar explicar-li que l’Estatut també fixa com es calcula el finançament i quan s’havia de posar en marxa, però que ja sabem com està el tema. Quan el funcionari amb la cara vermella va despenjar el telèfon per trucar al vigilant, vaig decidir marxar i deixar-ho per a un altre moment. A l’ajuntament no saben res de política.

Per compensar la frustració he decidit concedir-me un petit caprici i he anat a una botiga d’electrodomèstics a comprar-me una tele nova, d’aquestes de pantalla plana, amb TDT i tota la pesca.

No m’ha costat gens decidir-me i a l’hora de pagar, vaig explicar a la dependenta que del cost de la tele, el meu cunyat pagaria 100 euros, la comunitat de veïns pagaria 150, i la botiga mateixa m’hauria de cobrir altres 150.

Encara no m’explico perquè a ZP el van aplaudir per aquesta idea i a mi em van fotre una coça al cul i em van fer fora de la botiga. Estic indignat. A mi els plans de ZP no em funcionen.

No hi ha res millor que deixar les coses clares de bon començament. Evitar malentesos i que cadascú sàpiga el paper que li pertoca. El proper 17 de juny tindrà lloc el primer vol des de la nova terminal de l’aeroport de Barcelona. Una instal·lació que arriba amb anys de retard i que ha costat només una fracció de les immenses inversions de l’aeroport de Madrid-Barajas.

L’organisme estatal que comanda els aeroports espanyols, AENA, ja ha deixat clar per activa i per passiva quin és el model: un gran hub concentrador de vols intercontinentals (Madrid-Barajas), alimentat per una xarxa d’aeroports secundaris. Segons aquest model, Barcelona, com la resta d’aeroports espanyols, té la funció d’alimentar Barajas de passatgers de vols intercontinentals, a banda de rebre i emetre vols domèstics (Europa ja és mercat domèstic en termes aeronàutics).

Això transforma, de facto, la nova terminal de Barcelona en la T5 de Barajas. Per si algú tenia dubtes al respecte, ens ho deixen clar d’entrada amb un acte tan simbòlic com humiliant: El primer vol serà un Barcelona-Madrid, operat per Spanair, la companyia rescatada per capitals públics i privats catalans que ha perdut els vols intercontinentals i que només es planteja recuperar-los “a mig termini”. Mentrestant, qui vulgui volar pel món, primer haurà de passar per Madrid. I el dia que Spanair decideixi tornar a fer vols intercontinentals, es trobarà amb els tractats internacionals signats per Espanya amb desenes de països per tal que els destins dels vols entre ambdós països només pugui ser Barajas.

“No veiem com tot això que hi ha en la política espanyola forma un bloc compacte contra las aspiracions alliberadores de Catalunya?” (Andreu Nin, 1935)

El digital Directe!cat explicava que els nens emmanillats i amb els ulls tapats de l’anunci del PP contra la Llei d’Educació són dos dels vuit fills del president del PP de Barcelona, Toni Bosch, un “membre destacat de l’Opus Dei, vidalquadrista convençut”, segons el cronista.

La curiositat em va portar al bloc personal del senyor Bosch, on vaig trobar una notícia esfereïdora, que transcric fidelment perquè encara em tremolen les mans com per traduir-la (és que el senyor Bosch fa el bloc en castellà):

“Hoy un amigo me ha comentado la situación. En su casa sirve un matrimonio ecuatoriano. Después de las dificultades el año pasado lograron traerse a su hijo de 8 años. Una vez reagrupados, y todos felices, hay que escolarizar al niño. Lo envían a un Colegio concertado, de ex religiosas. Con buena fama. Al cabo de unos meses el niño empieza a hacer cosas raras: se tita del pelo, y se lo arranca. Hoy tiene placas de calvicie. Mi amigo me comenta que lo que ocurre que el niño en casa habla sólo castellano, y el Colegio no entiende nada. ¿Por qué? Por qué todo es en catalán.”

Marededeusenyor! Parlar català provoca calvície! Amb els milers de nens immigrats que s’han incorporat al sistema educatiu català, segurament tenim les aules plenes de calbs com el Homer Simpson. Aquest descobriment científic que lliga la calbesa amb el català capgira completament els arguments a favor de la nostra llengua. Em confesso desarmat.

Com es pot veure a la foto, el senyor Bosch conserva una cabellera envejable. És clar, el senyor Bosch parla i escriu en castellà, la qual cosa el protegeix de la caiguda dels cabells.

Jo encara no en tinc 40 i ja sóc mig calb, i ara que ja en sé la causa, espero que los lectores entenderán que debo tomar medidas drásticas para recuperar mi frondosa y sedosa cabellera. Gracias señor Bosch, por abrirme los ojos!!!

Aquí a Catalunya estem de celebracions, després del magnífic triomf del Barça a Mestalla. Els bascs, per la seva banda, estaran paint una derrota honorable. Mentrestant, els catalans i els bascs de la Diàspora seguiran amb la seva feina infatigable per fer coneguda la lluita de tots dos pobles per la seva llibertat.

Avui mateix, a la Universitat Nacional de La Plata, a l’Argentina, el Casal dels Països Catalans i l’Eusko Etxea fan la conferència “Euskal Herria y Catalunya, dos naciones sin Estado”.

La nota de premsa de presentació deixa clar perquè ho fan: “La necessitat de fer conèixer els drets, la història, la realitat i les reivindicacions de dues nacions queaspiren a un futur de llibertat sense condicionaments i en democràcia”.

La conferència l’organitza la Càtedra Lluís Companys de la Facultat de Periodisme de l’esmentada universitat, una càtedra impulsada pel Casal català per defensar la “llibertat i l’autodeterminació dels pobles”. Els ponents seran el periodista Leandro Etchichuri i l’advocat Gustavo Capdevila.

Un exemple més de la feina de la nostra Diàspora, que, tot i ser inconeguda i ignorada aquí, ha fet, fa i farà un servei impagable al país.

Per més que l’hi dono voltes, no ho acabo d’entendre. L’agència Standard & Poor’s ha fet públic un estudi que pronostica que enguany Catalunya arribarà al rècord de deute públic de 4.000 milions d’euros. És de lluny la comunitat autònoma més endeutada de l’Estat.
Com és menja que Catalunya hagi de pagar milions i milions d’interessos i generar un deute públic bestial per poder garantir mínimament els serveis als seus ciutadans, i que alhora vulgui ser membre d’un club que es diu Espanya, la quota del qual és de 21.000 milions d’euros anyals?
Reconec que les matemàtiques no són el meu fort, però fins aquí hi arribo: ens falten 4.000 milions, els demanem als bancs (i paguem interessos), però Madrid ens cobra 21.000 milions a canvi de res. Abans valia la pena pagar aquests diners a canvi d’un mercat intern, de la protecció davant d’amenaces externes i d’un sistema monetari sólid. Ara tot això ho trobem a Brussel·les, no pas a Madrid. És un altre club. Deixem de pagar la quota de l’Espanya, que ja no ens serveix per res.
No em parlin de llengua, d’identitat, de cultura, d’història. Catalunya s’enfonsa perquè estan munyint de la vaca més llet de la que pot produir sense deixar-se la salut. La independència és vital per l’economia de les famílies i les empreses catalanes. No s’hi val a badar.

Encentem campanyes al Facebook, recollim signatures, fem vaga de fam, però no deixem que Fede i César ens abandonin!

Si tants i tants catalans han obert els ulls, si les enquestes mostren un creixement sostingut del sobiranisme, si cada vegada som més els que tenim clar que l’únic futur possible és una República Catalana integrada a Europa, és gràcies a la feina de patriotes autèntics com en Federico Jiménez Losantos, César Vidal, Albert Boadella i tants altres, que amb la seva feina constants i sense descans han creat dia rere dia nous independentistes a casa nostra.

Ara resulta que a final de temporada els fan fora de la COPE. Què s’han cregut els bisbes? Ens quedarem de braços plegats? Ja vam perdre un altre element valuós per la causa quan Rodríguez Ibarra va deixar la política. És cert que encara queden gent disposada a agafar el relleu, com en Pedrojota (el titular d’El Mundo “Cataluña se declara independiente de España en materia de enseñanza” és sublim, brillant), el retornat Mayor Oreja (““es importante que no haya ningun basco o catalán que no sepa hablar español”, magnífic!) o el nostrat Alejo (“una enseñanza que proscribe la lengua común, el castellano, es un disparate“, genial!).

Ja vam dir fa quatre anys que el país no es pot permetre desaprofitar aquests valors tan fonamentals per aconseguir la nostra plenitud nacional. Cal passar a l’acció i fer quelcom per tal que la veu d’aquests prohoms que són Federico i César no s’allunyin de les ones. De fet, ja que la Neus Bonet no se’n surt amb els matins de Catalunya Ràdio, potser podríem destinar-los-hi aquest segment de la programació. Els beneficis per a la causa serien incommensurables.

La SGAE ha tornat a lluir-se, aquesta vegada cobrant 5.000 euros en concepte de drets d’autor en un concert benèfic de David Bisbal. El ridícul ha estat tan gran que fins i tot Billboard se n’ha fet ressó, i finalment han intentant tapar la vergonya anunciant una donació equivalent a l’entitat organitzadora.

La SGAE és una entitat legal (a diferència de la ‘Ndrangheta, la Camorra o la Cosa Nostra) que recapta diners en nom dels autors i compositors. El seu màxim triomf ha estat el conegut cànon digital (legalment es diu “compensació pel dret de còpia privada”, vaja eufemisme!), que s’aplica als cd, als dvd, als reproductors digitals i que ara es vol ampliar a les connexions d’internet (!). És quelcom tan indignant i indefensable com si els editors apliquessin un cànon als tallats i els croissants per la gent que llegeix els diaris als cafès sense comprar-los. Val la pena llegir aquesta carta d’un lector tan clara com breu.

La situació és realment vergonyosa. La recaptació és superior als 400 milions d’euros anyals. Poca broma. El 75 per cent d’aquests diners es reparteixen entre l’1,73 per cent dels autors membres de l’SGAE, la resta rep les escorrialles. Bé, no ben bé la resta, només alguns, perquè el 63 per cent dels membres no rep ni un cèntim. L’enveja de Toto Riina i els Corleone, vaja.

L’SGAE està condemnada a desaparèixer. El sistema de drets d’autor aplicat a la música té els dies comptats. La revolució està en marxa, i cada vegada més els músics recòrren a internet per posar el seu material a l’abast dels consumidors, de forma gratuïta, tot buscant la màxima difusió que els permeti en un futur guanyar-se la vida de la mateixa manera que tots els músics durant mil·lennis: tocant música en directe. Les grans discogràfiques ja han entés que aquest és el futur i és per això que han tornat els World Tours dels gran mites de la música. El negoci ja no és la venda de discos, sinó els concerts, les gires i el merxandatge.

És més, les discogràfiques ja no són necessàries. Qualsevol pot crear música, penjar-la, i cercar la fama. Si en voleu una prova, escolteu aquesta banda sonora per a un podcast que he creat jo mateix (que sóc un analfabet musical) amb el GarageBand. Us la podeu descarregar si voleu, no cal pagar drets d’autor…

Aquest és el futur: música gratuïta (és més, els mateixos músics frissaran per aconseguir moltes descàrregues gratuïtes), els músics guanyant-se les garrofes amb els directes, des de les festes majors fins als concerts multitudinaris als estadis, i els de l’SGAE venent ulleres, bosses i cinturons sobre una manta al Passeig de Gràcia.