Papers d'esports

Com que continua havent-hi molta gent que només es recorda de Santa Bàrbara quan trona i es pensa que la resta del món actua de la mateixa manera, no és gens sobrer deixar constància d’accions que s’estan produint ara mateix però que no arribaran al primer pla informatiu fins d’aquí a uns anys. Més que res perquè no passi com amb els Jocs de Pequín, que van provocar rebuig i oposició des que es van concedir l’any 2000 però que hi va haver qui ho va voler reduir a una acció oportunista durant un parell de mesos a l’estiu.
L’any 2014 els Jocs Olímpics d’Hivern han de tenir lloc a la ciutat russa de Sotxi. El Comitè Olímpic Internacional (COI) els ho va concedir el juliol del 2007. Segons el projecte de la candidatura, està previst gastar-se a la zona –on Vladimir Putin té una residència de vacances–, 12.000 milions de dòlars. L’estiu del 2007, les relacions de Rússia amb els Estats Units i amb la Unió Europea eren, si es pot qualificar així, correctes. Des de l’estiu passat, amb la intervenció russa a Geòrgia, ja no ho són. La Unió Europea, que té massa dependència energètica de Rússia, observa i espera. Als Estats Units, on tot funciona d’una altra manera, ja s’han aixecat veus demanant el boicot als Jocs del 2014. La demòcrata Allyson Schwartz i el republicà Bill Shuster han presentat a la Cambra de Representants una resolució en què demanen que s’aprovi que els Estats Units no vagin a Sotxi el 2014. Falten sis anys i vés a saber com seran les relacions entre els dos països llavors i quins altres conflictes, dels quals ara ni tan sols podem intuir que puguin arribar a esclatar, hi haurà, però cal que quedi constància del que hi ha avui.
I per a aquells que pensen que els congressistes i senadors dels EUA només fan que presentar proposicions estrambòtiques que no arriben a res, els recomano un viatge per la història olímpica recent. L’estiu del 1978, un senador va demanar que els Jocs del 1980 no es fessin a Moscou –i això que faltava més d’un any perquè l’URSS envaís l’Afganistan– i un membre de la Cambra de Representants va presentar una resolució per impedir que s’utilitzessin fons de l’Estat per al finançament d’un equip que anés a un país al qual es violaven els drets de l’home. I ja sabem com van anar els Jocs d’estiu del 1980.
En principi, els Jocs d’hivern del 2010 a Vancouver i els d’estiu del 2012 a Londres haurien de ser, políticament parlant, tranquils. Pel 2014, però, podríem tornar a tenir gresca, tot i que, per ser a l’hivern, segur que no tindria tanta transcendència com la que hem viscut amb els Jocs de Pequín.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 27 de setembre del 2008)

En un món perfecte no hi hauria guerres que matessin milers de persones ni que provoquessin mutilacions de tota mena en els ciutadans de països d’arreu del planeta. En un món perfecte no hi hauria accidents de trànsit, laborals, domèstics o de qualsevol altre tipus en els quals, a més de morir la gent, hi haguessin persones que tinguessin diferents tipus de discapacitats físiques o psíquiques. En un món perfecte, els avenços en la medicina i la genètica serien tan grans que farien possible lluitar contra tota mena de malalties, ja fos impedint que es produïssin o anul·lant ràpidament els seus efectes. En un món perfecte, tots aquells que creuen en els déus de les diferents religions, no haurien vingut a aquest món a patir i a pagar per allò que diuen que altres van fer i podrien gaudir de valent amb els seus déus justos i generosos que impedirien que la gent patís de manera injusta i impedirien el desenvolupament de tota mena de malalties.
En un món perfecte no hi hauria discapacitats físics, ni psíquics. No hi hauria cecs, ni mutilats, ni nascuts amb malformacions. En un món perfecte els Jocs Paralímpics no tindrien raó de ser. El nostre món està molt i molt lluny de ser perfecte i entre l’acció de l’home i de la naturalesa, el món està ple de persones amb limitacions físiques i psíquiques de tota mena. Persones que, com qualsevol altra, volen fer esport. I els millors compleixen el somni de participar en els seus Jocs Olímpics: els Jocs Paralímpics.
El món perfecte és una utopia, però això no ens ha d’impedir somiar que hi podem arribar. L’objectiu dels països no hauria de ser millorar els resultats en cada edició dels Jocs Paralímpics. L’objectiu hauria de ser, com a màxim, repetir resultats amb els mateixos esportistes de quatre anys enrere. El somni impossible hauria de ser deixar de participar perquè no hi hagi ningú amb qui formar l’equip.
Cada vegada que hi ha uns Jocs Paralímpics, sentim com els responsables de l’esport paralímpic diuen que esperen millorar l’equip per als pròxims Jocs amb noves incorporacions. Cada vegada que ho sento o ho llegeixo em fa mal al cor. Ja sé que volen dir que esperen que hi hagi més gent discapacitada que es decideixi a fer esport, però no puc evitar pensar que sembla que estiguin dient que volen que hi hagi més discapacitats per tenir més on triar i millorar resultats.
En un món perfecte aquesta columna no s’hagués escrit. Ni tan sols sabríem què són els Jocs Paralímpics.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 19 de setembre del 2008)

Des de l’any 2004, l’Anuari de l’Esport Català que edita aquest diari inclou els resultats dels campionats de Catalunya, estatals i internacionals del que podríem anomenar esports paralímpics. Durant aquelles hores de recopilació i elaboració de dades per a la seva publicació, moltes vegades em venien al cap dues preguntes: com s’ho fan per practicar els diferents esports els atletes amb discapacitats i què volen dir aquelles lletres i números que defineixen les diferents categories? Com tothom, havia vist de tant en tant per la televisió imatges de partits de bàsquet en cadira de rodes o atletes que participen en les maratons en cadira de rodes. El 1992, quan els Jocs Paralímpics es van fer a Barcelona, vaig haver de seguir, per motius professionals, les competicions de natació i d’atletisme, però haig de reconèixer que la relació amb l’esport paralímpic es va acabar aquí.
La tardor del 2004, després dels Jocs Paralímpics d’Atenes, vam incloure aquests esports en l’anuari. I també ho vam fer el 2005, i el 2006 i el 2007. Com la resta d’esports. Normalitzats. I quan recopilava les dades d’aquests esportistes em passava una cosa que no m’ha passat mai amb els atletes normals. Quan en trobava a faltar algun, que recordava de l’any anterior, no podia evitar pensar: «Li haurà passat alguna cosa?»
Ara els Jocs Paralímpics de Pequín –amb la sèrie sobre els paralímpics catalans que està fent aquest diari, i els resums i les retransmissions de Teledeporte i Eurosport– han posat cares i imatges a les xifres recopilades durant aquests quatre anys. Continuo sense entendre el perquè o la justícia d’algunes agrupacions i classificacions –i pel que escolto per la televisió, també hi ha entrenadors i directius que no les entenen–, però em sembla que he aconseguit superar el neguit que em feien algunes imatges de l’esport paralímpic.
Les gestes de Michael Phelps o Usain Bolt ens van mostrar fa unes setmanes que no té sentit posar límits al cos humà. Els Jocs Paralímpics, en un altre sentit i amb unes limitacions evidents, ens mostren el mateix. Amb voluntat, esforç, dedicació i mitjans es pot intentar arribar allà a on es vulgui. El problema és que Phelps i Bolt no hauran d’esperar quatre anys per tornar a acaparar l’atenció. Els esportistes paralímpics sí. En aquest aspecte, els paralímpics tampoc són tan diferents dels que fan judo, esgrima, tir, vela i tants d’altres esports. Només atreuen l’atenció quan és l’hora de guanyar medalles. I això passa cada quatre anys. Ens veurem a Londres.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 14 de setembre del 2008)

Un país que no té atletes ni nedadors de primer nivell pot ser considerat una potència esportiva? Un país que no pinta gairebé res en els dos principals esports dels Jocs Olímpics, els que tenen més proves i més participació, pot reclamar la condició de número 1 en l’esport mundial? La primera potència esportiva del món pot acabar uns Jocs en el lloc 35 en la llista de medalles de les proves d’atletisme?
Parlo de la Xina, evidentment, encara que imagino que potser algú estava pensant en algun altre país, molt més proper, després d’haver llegit la primera pregunta. Seria gairebé ridícul afirmar que la Xina, que ha guanyat 100 medalles, 51 d’or, en els seus Jocs i que ha fet pujar els seus esportistes al podi en 20 dels 28 esports que s’han disputat a Pequín, no és una potència, i gran, esportiva mundial.
Per tant, no ho faré. El que sí cal destacar és que malgrat la gran inversió de mitjans que ha fet el govern xinès, malgrat la importació de tècnics estrangers, hagin fracassat en els dos grans esports olímpics. Per què? És fàcil crear aixecadors de peses, gimnastes, boxadors, fins i tot regatistes i, en canvi, no hi ha manera de fabricar atletes i nedadors? A Pequín, la Xina va guanyar dos bronzes en atletisme i sis medalles –un or, tres plates i dos bronzes– en la natació en la piscina –en els salts arrasen.
Fa tota la impressió que els xinesos van renunciar a fer res en aquests dos esports. Sabien que no els feien falta per batre els Estats Units, que la rendibilitat entre la inversió i el rendiment no estava tan assegurada com en altres esports i que el fantasma d’un passat que relaciona la Xina, l’atletisme i la natació amb el dopatge podria tornar a aparèixer. A més, cal tenir present que aquests dos esports –més l’atletisme que la natació– són molts esports en un i que no és el mateix formar un velocista que un corredor de fons, un saltador de perxa o un llançador de martell. En tenien prou amb l’or promès i després frustrat de Liu Xiang en els 110 m tanques. Excepte el període entre el 1991 i el 1996, amb les dues versions de l’exèrcit de Ma Junren i les seves corredores que eren acusades de dopatge –algun cas hi va haver– i elles es defensaven dient que bevien sang de tortuga, l’atletisme no ha aportat quasi res a l’esport xinès ni en els Jocs ni en els mundials.
Pel que fa a la natació també acabem anant als mateixos anys, en la primera meitat dels anys 90. Les quatre medalles, amb cap or, de Seül 88 es van convertir en quatre títols en el mundial del 1991, quatre ors i cinc plates a Barcelona i van tenir la culminació en el mundial de Roma del 1994 on les nedadores xineses –perquè tota la feina la feien les noies, a l’estil de l’RDA– van guanyar dotze de les setze proves, amb un balanç de dotze ors, sis plates i un bronze. Els diversos casos de dopatge, que van culminar amb la troballa de productes dopants en l’equipatge d’una nedadora quan entrava a Austràlia per competir en el mundial del gener del 1998 van acabar amb el miracle de la natació xinesa. Des de llavors, el millor resultat han estat els tres ors i sis medalles en el mundial de Barcelona del 2003.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 de setembre del 2008)

Un dels elements d’aquells que s’anomenen «de color» dels Jocs Olímpics que fa anys que formen part indestriable de la trobada són les visites que els membres de les diferents famílies reials, coronades o no, fan als seus esportistes. No només ho fan els membres de la família reial espanyola; tot i que, per raons òbvies, aquests són els que nosaltres veiem més.
Com que fan vacances –no us penseu que només en fan els que treballen–, fan com els nens quan van a colònies, i van als Jocs per torns. Durant la primera setmana en vam veure uns i durant la segona, uns altres. Com que no sé ni suec ni noruec, no sé què diuen els mitjans d’aquests països, per exemple, sobre les visites dels membres de les seves famílies reials. Com que sí que sé castellà –encara que alguns no s’ho puguin creure–, sí que veig, escolto i llegeixo el que fan els membres de la nostra família reial. I no puc evitar sentir vergonya aliena. No per ells, que fan el que els ve de gust –jo faria el mateix– ja que els ho deixen fer; sinó per la legió de llepaculs que els envolta. A totes les teles hem pogut veure «entrevistes» a algun membre de la família reial quan anava a veure alguna prova a Pequín. Costa pensar en un exemple més clar de reconeixement que ets un súbdit i no un ciutadà que el que es veu en aquestes «entrevistes».
A més, des dels Jocs de Barcelona, s’ha creat la llegenda –una altra de les llegendes urbanes olímpiques– que la família reial espanyola porta la sort als esportistes. Que quan hi van, medalla al sarró de l’espanyol de torn que competeix.
Arribat a aquest punt, em vénen al cap dues coses. O bé els membres de la família reial espanyola no va a tantes competicions com ens diuen, o bé no porten tanta sort als esportistes espanyols com ens venen. Per què? Home, una simple operació matemàtica. Mireu quants esportistes hi ha a la delegació espanyola i quantes medalles guanyem. Les xifres no quadren. Caldrà fer «treballar» una mica més els Borbons i companyia. Però és que, a més, l’altre dia, un diari esportiu madrileny ens oferia la gran primícia que era la reina Sofia la que portava sort, no els altres, ja que mentre la reina havia anat a veure en Llaneras, la seva filla Cristina havia anat al triatló. Tothom sap què va passar en un lloc i a l’altre. És clar que anar a veure com competeix Joan Llaneras és una aposta segura. Per què no anaven a les classificatòries d’atletisme, a veure si Berta Castells o Iratxe Quintanal superaven les eliminatòries?
Ja fa temps que els Jocs estan plens de caps que havien estat, estan o estaran coronats. La monarquia va ser sempre una de les «debilitats» de Joan Antoni Samaranch –molt abans que el fessin marquès–. En el seu llibre Memorias olímpicas, en l’anotació del dia de la cloenda dels Jocs de Seül, el 2 d’octubre del 1988, va escriure: «Segons Pound, alguns membres es queixen de la presència de massa reialeses. Cal deixar que diguin el que vulguin, però sembla mentida que no valorin el que aporta al COI la presència d’aquestes grans personalitats.» Però cal que treballin una mica més, i no només la família reial espanyola, que hi ha moltes repúbliques entre els primers del medaller.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 22 d’agost del 2008)

Televisió Espanyola està dedicant moltes i moltes hores als Jocs Olímpics. Millor dit, està dedicant moltes i moltes hores a mostrar el que fan els esportistes espanyols a Pequín, que no és exactament el mateix. Algú dirà ara que això és justament el que ha de fer TVE. I és clar que ho ha de fer, però no ha de fer només això. Podríem arribar a estar d’acord en el fet que els esports «petits» només apareguin quan hi participen els espanyols. Val més això que res. També cal tenir present que moltes vegades els punts d’interès són molts i cal triar. El que no es pot acceptar és que diumenge a la tarda es dediquessin a parlar amb Deferr i Nadal mentre es disputaven les proves d’atletisme. La final dels 10.000 m la van començar a donar quan en realitat estaven en el quilòmetre sis. Com s’ho faria TVE si, en comptes de vuit medalles, els esportistes espanyols n’haguessin guanyat, a hores d’ara, 28 com els francesos o 27 com els britànics? Si els entrevistessin a tots mentre es disputen proves, llavors sí que no veuríem res. Excepte que hi competissin espanyols amb possibilitats de guanyar una medalla, és clar.
(Article publicat a El Punt el 19 d’agost del 2008)

Els Jocs Olímpics són un aparador perfecte perquè puguem veure la globalització de l’esport. Dos-cents cinc comitès olímpics, no pas estats independents, es van inscriure en els Jocs i dos-cents quatre van desfilar divendres passat –a Brunei no li van deixar fer-ho perquè al final no havia inscrit cap esportista–. La desfilada de la inauguració dels Jocs va tornar a ser el millor lloc on uns i altres demostren al món que són allà. Uns amb un parell d’esportistes, d’altres amb uns quants centenars. Qui no desfila no existeix. I no és broma. El 1984, a Los Angeles, la delegació de les illes Fiji va aparèixer a la televisió durant 30 segons i quan va ser l’hora de Samoa, les illes Salomon i Tonga, van posar anuncis. No van sortir a la tele. El ministre de l’esport de Samoa va arribar a amenaçar de retirar l’equip en senyal de protesta. Ells havien anat allà a desfilar, no a competir.
En els Jocs també podem veure com els països rics compren esportistes als països pobres. Ara que comença l’atletisme en tindrem molts exemples. Però també en podem trobar, sense ànim d’exhaustivitat, en el tennis de taula i alguns esports de combat. A gairebé totes les delegacions hi ha nacionalitzats. Fins i tot hi ha xinesos de la Xina que han emigrat a Hong Kong, un territori que forma part de la Xina però que té comitè olímpic propi, per no quedar fora dels Jocs. És més fàcil entrar en l’equip de Hong Kong que en el de la Xina.
Però no sempre els rics s’emporten esportistes dels països pobres. També hi ha vegades que els rics financen les medalles dels pobres. Històricament ha estat el cas dels atletes o nedadors formats a les universitats dels Estats Units, que després prenen les medalles al país que els ha ajudat a convertir-se en campions.
A Pequín tenim el cas de Benjamin Boukpeti, del Togo, bronze en el K-1 en piragüisme d’aigües braves que ha guanyat la primera medalla olímpica de la història del seu país. El seu país? Boukpeti va néixer fa 27 anys a França, fill de pare togolès i mare francesa. Viu, s’entrena i estudia a Tolosa de Llenguadoc i només ha estat un cop al Togo, quan tenia dos anys. Té la doble nacionalitat, i quan va ser el moment va decidir competir pel Togo i no per França. El seu germà Olivier ha competit per França en piragüisme en línia i va estar a punt de classificar-se per als Jocs. Benjamin ja va ser olímpic a Atenes.
La medalla de Boukpeti és, tal com se sent molt aquests dies de Jocs Olímpics en referència a tots els països, un èxit de l’esport del Togo? En tot cas deu ser un èxit del piragüisme d’aigües braves francès, que és on s’entrena Benjamin i d’on és Fabien Lefèvre, el segon de la final. No dubto que al Togo deuen estar molt i molt contents d’aquesta medalla que els ha posat en el mapa de l’esport internacional i que els familiars que té allà deuen estar més que orgullosos del seu parent. Tampoc dubto que ara sí que Benjamin Boukpeti anirà a la terra del seu pare a rebre algun homenatge. Tampoc dubto que les medalles tenen molts pares i mares i que del quart lloc cap avall poca gent en vol saber res.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 15 d’agost del 2008)

El triple campió olímpic d’esquí en els Jocs del 1968 i membre del Comitè Olímpic Internacional (COI), el francès Jean-Claude Killy escriu en el pròleg de l’autobiografia de l’actual president del COI, Jacques Rogge (Pour la beauté du sport, 2008): «El COI és un organisme afortunat –o molt hàbil– perquè sempre troba el president que li fa falta en el moment en què és necessari.» Jacques Rogge és, des del juliol del 2001, el vuitè president en la història del COI, la persona que va agafar la dura tasca de succeir en el càrrec un home que hi va estar 21 anys i que va capgirar l’organisme i l’olimpisme de cap a peus: Joan Antoni Samaranch. Si hem de fer cas de l’esquiador francès, Rogge estava predestinat a ser president i és veritat que en molts sectors va ser acollit com la gran esperança blanca, la persona que havia de posar ordre en l’eufòrica i incontrolada disbauxada que els 21 anys de Samaranch havien portat al COI i a l’olimpisme.
Jacques Rogge, tres cops olímpic en vela, va arribar a la presidència després d’una curta carrera en el COI, ja que hi va entrar el 1991. President de l’associació de comitès olímpics europeus i responsable de la comissió de coordinació dels Jocs de Sydney, Rogge va superar quatre rivals en les votacions que es van fer el juliol del 2001. El dia que prendre possessió va afirmar que s’havia de continuar la obra de Samaranch, però el mateix temps va deixar clar que les seves prioritats serien la lluita contra el dopatge i la corrupció en l’esport i la reforma del programa olímpic per aturar el gegantisme dels jocs olímpics i propiciar que algun dia es poguessin fer a Àfrica.
Un any i escaig més tard de la seva arribada a la presidència, Rogge tenia la sobre la taula un informe intern que deia que els jocs olímpics havien arribat a una dimensió «crítica» que si continuava augmentant «podria posar en perill el seu futur èxit». Per això el nou president Jacques Rogge va haver de començar a pensar com reduir costos, trobar nous ingressos i racionalitzar una mica el gegant en què s’havien convertit els jocs olímpics, que podrien acabar víctimes del seu propi èxit. Aquí també hi trobem l’herència de Samaranch, que no va tocar mai res del programa olímpic com no fos per continuar creixent i creixent i deixar tothom content.
Dies abans de ser escollit president Rogge, el COI va triar Pequín com a seu dels Jocs de la 29a olimpíada. Rogge, com a membre de la comissió executiva, té la seva responsabilitat en la tria i durant aquests anys va defensar sempre l’elecció que ell i els seus col·legues, amb Samaranch al capdavant, van prendre en aquell moment.
Durant els set anys que fa que presideix el COI –va ser triat per un mandat de vuit i es pot renovar per quatre anys més–, Rogge ha impulsat la renovació de programa dels Jocs, enfrontant-se amb les federacions i amb els seus companys, que un parell de cops li han tombat les seves propostes; ha creat els Jocs Olímpics de la Joventut, que començaran el 2010; ha renovat l’estructura i el funcionament del COI; ha estat previsor i ha augmentat la provisió de fons per si alguna edició dels Jocs no es pogués fer –i per tant no hi haguessin els multimilionaris ingressos que hi ha– i ha impulsat la lluita contra el dopatge.
La renovació del programa està encaminada, però no es començarà a aplicar fins al 2016 i la tria de Londres per als Jocs del 2012, de Sotxi per als d’hivern del 2014 i el procés que hi ha obert per escollir la seu dels Jocs del 2016 –amb Chicago, Madrid, Rio de Janeiro i Tòquio– com a finalistes, no han deixat pas entreveure canvis que mostrin que anem pel camí que algun dia no gaire llunyà alguna ciutat d’Àfrica pugui ser seu olímpica.
Tot el que el COI ha fet o ha deixat de fer sota la direcció de Rogge en aquests set anys ha quedat en quasi no res de cara al gran públic per la polèmica que ha acompanyat els Jocs de Pequín des de bon començament. En l’autobiografia abans citada, Rogge diu que des que és president del COI ha continuat fidel als seus principis com a atleta, com per exemple en el respecte a la paraula donada, però que hi ha una gran diferència respecte al passat: ara ja no pot parlar lliurement: «Tot el que dic és immediatament interpretat i analitzat. Ja no puc dir tot el que penso ni el que crec, ja que compromet el COI.» El seu llibre es va posar a la venda el  febrer del 2008. En una entrevista publicada a L’Équipe Magazine el 26 de juliol del 2008, interrogat sobre els drets humans i la Xina, Rogge va afirmar: «La raó d’estat m’impedeix expressar-me en detall sobre els drets de l’home.» La trajectòria de Rogge ens mostra que no pot haver-hi cap dubte sobre el seu respecte als drets fonamentals de les persones, però es veu que el president del COI no pot dir segons què. Fins i tot el president dels Estats Units, George Bush, ha anat més enllà que Rogge en les peticions públiques de millores dels drets humans en el règim xinès. Tant Rogge com Bush tenen negocis a mitges amb els xinesos i no els volen fer emprenyar. En diferent grau.
Quan es preparaven els Jocs del 1936, el llavors president del COI, el comte de Baillet-Latour li va dir a Hitler que els Jocs eren del COI; que ell només era l’hoste. La història demostra que no li van fer gens de cas, al comte belga. Ara molta gent va trobar a faltar una declaració contundent del president del COI sobre la falta de democràcia a la Xina. Segons la doctrina del COI –que no ha canviat gens ni mica des del 2001– els Jocs ajudarien a canviar la Xina com van ajudar Corea del Sud els del 1988. Mentrestant, no hauria estat sobrer que el màxim responsable d’una institució que organitza el que diu és que més que una competició esportiva, hagués demostrat que la crida al respecte dels principis ètics fonamentals universals que figura en el primer punt dels principis fonamentals de l’olimpisme és més que unes paraules molt boniques que ens parlen d’un món millor que encara no existeix.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 8 d’agost del 2008)

Els Jocs Olímpics es regeixen pel que diu la Carta Olímpica, que seria com la Bíblia per als cristians, la Constitució Espanyola per als constitucionalistes espanyols i l’Estatut de Catalunya per als catalans. Ben mirat, tenint present el cas que li fan a la Carta Olímpica els que manen en els Jocs, la Carta Olímpica s’assemblaria més a l’Estatut que no pas a la Bíblia o a la Constitució.
Aquests dies hem sentit com s’invocava la Carta Olímpica per recordar als esportistes què han de fer i què no han de dir mentre estan en els Jocs. I és veritat, ho diu. La Carta Olímpica també diu, en el seu article 6: «Els Jocs Olímpics són competicions entre atletes, en proves individuals o per equips, i no entre països. Reuneixen els atletes seleccionats pels seus comitès olímpics nacionals respectius, les inscripcions dels quals han estat acceptades pel COI. Els atletes participen sota la direcció tècnica de les federacions internacionals implicades.»
D’aquest article és veritat que els equips els fan els comitès olímpics nacionals i que les federacions dirigeixen els seus esports. La primera part, però… Com es poden disputar proves per equips entre atletes i no entre països? Com s’agrupen els atletes? Per països, oi? Doncs ja seríem al cap del carrer. Llavors és quan diuen: s’agrupen per comitès olímpics. Això és el que vol dir la primer part de l’article. Els països aquí no hi pinten res.
Fins aquí s’hi podria estar d’acord. Llavors, algú em pot explicar què significa la foto que il·lustra aquest article? Està en blanc i negre, però es veu perfectament que estan aixecant la bandera espanyola en una zona de la vila olímpica on hi ha moltes més banderes d’estats. A la foto no hi surten, però a l’acte hi van assistir dos ministres i un secretari d’Estat, a més d’esportistes, entrenadors i el president del Comitè Olímpic Espanyol (COE).
La bandera que surt és la del regne d’Espanya, no la del COE, que és, segons la Carta Olímpica, qui participa en els Jocs Olímpics. L’himne que va sonar va ser la marxa reial. Els ministres són del govern espanyol que presideix José Luis Rodríguez Zapatero, que va acomiadar l’equip a la Moncloa dient-los que competissin com a espanyols.
Aquí parlo d’Espanya. Tot el que he escrit val per a tots els països del món que aniran a Pequín. La Carta parla de comitès, tot el cerimonial és amb elements dels països.
L’any 1980, quan alguns comitès van anar a Moscou tot i l’oposició dels seus governs que van cridar al boicot–entre ells l’espanyol–; van desfilar rere la bandera del comitè i amb l’himne olímpic. Aquella vegada els governs dels països van dir que ells no hi eren oficialment perquè els seus símbols no hi eren, que la presència d’esportistes del país era cosa dels comitès olímpics –que segons la Carta Olímpica han de ser independents.
Per què tants jocs de paraules? Als Jocs Olímpics hi participen els estats, i tots tant contents.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 8 d’agost del 2008)

Els nedadors hauran de matinar a Pequín per jugar-se les medalles. La diferència horària entre Pequín i la costa est dels Estats Units –dotze hores– i el repte de Michael Phelps de superar les set medalles de Mark Spitz a Munic 72 feien incompatible el programa habitual dels Jocs amb la rendibilitat publicitària dels generosos patrocinadors olímpics i les audiències de les encara més generoses cadenes de televisió dels Estats Units. En condicions normals, les gestes de Phelps s’haurien de veure a primera hora del matí a Nova York. Tot plegat, un desastre. La solució? La mateixa que ja es va trobar a Seül el 1988 pel duel entre Carl Lewis i Ben Johnson: canviar el programa. En els campionats de natació s’acostumen a fer les sèries al matí i les finals a la tarda. A Pequín, no; a Pequín es faran les sèries a la tarda i les finals l’endemà al matí. Així les finals seran a partir de les deu del matí a Pequín que són les deu de la nit a Nova York –i a Catalunya les quatre de la matinada–. Els esportistes han hagut de canviar els seus hàbits, els sistemes d’entrenament i tot el que fes falta per a major guany de qui paga, que és qui mana. Els esportistes? Actors de l’espectacle.
(Article publicat a El Punt el 8 d’agost del 2008)