Tornar, enguany, avancem una mica la nostra Marxa per a permetre la participació a la gran i decisiva manifestació de l’11 de setembre a la Meridiana a Barcelona. D’entrada donem emotius agraïments al poble conflentès de Taurinyà i al seu batlle, Sr Bernard Loupien, per la seva hospitalitat. Com cada any dediquem la nostra Marxa a personalitats del país que, per la seva exemplaritat, nos poden ajudar en el costerut camí cap a la Llibertat. Enguany la Federació en defensa de la llengua i de la cultura catalanes ha decidit proposar el poema èpic “Canigó” com a tema comú d’actuació a totes les entitats culturals d’aquí. Això fa que dediquem la Marxa a l’autor de l’obra, l’immortal poeta Jacint Verdaguer. Igualment el món cultural recorda que fa vint anys ha mort, força massa jove, el gran cantautor valencià, Ovidi Montllor. Fill de classe obrera fou un home compromés amb les lluites de tots els damnats de la terra. Fou també un patriota i un immens cantant. Els qui la presenciarem no oblidarem mai la seva màgnifica i generosa actuació al Palau Reial de Perpinyà, als anys 70, en el marc de les Sis Hores de Cançó. Per aquests motius li dediquem també la nostra Marxa. Per 24na vegada, desde la Pica, a sol ixent, volem expressar les nostres inquietuds i esperança en el combat per la Llibertat de la Terra.
Segons estadístiques oficials el “Département des Pyrénées-Orientales” és un dels més pobres de l’hexàgon amb l’ índex d’atur dels més alts. Un estat democràtic i digne constataria el fracàs de la seva multisecular i constant política assimilacionista. Es penediria de la seva actuació. Intentaria reparar els danys causats a la humanitat d’aquesta terra. Nos donaria els mitjans institucionals i financers per recobrar la nostra personalitat i la nostra força col.lectiva Això ens permetria d’abandonar poc a poc el sistema deshonorant d’assistència generalitzada. Però res d’això, tot al contrari. Desprès d’haver-nos sotmés al subcolonialisme de Montpeller ens aboquen ara al de Tolosa. Els nostres polítics a sous, dispensadors de les engrunes assistencials, no diuen ni piu. Com que ens tenen acostumats a llepar les engrunes que cauen de la llur taula, quan convé els tornem a elegir. Ho vam fer, per vergonya nostra, el març passat, amb les eleccions al Consell departamental. N’hi hauria més que prou per desesperar-se si en el marc de la Comunitat Autonoma de Catalunya (en Cacàdia) el país no s’haguès posat en marxa de manera constant, ferma i valenta per la República Catalana. Encoratgem els nostres germans principatins a donar una ampla victòria, en les eleccions del 27 de setembre, a les dues llistes a favor de la independència: “Junts pel Sí” i “Candidatura d’Unitat Popular” (CUP). S’hi estan jogant el llur futur però també el nostre. Pel que fa al País Valencià i a les Illes saludem el fracàs estrepitós del Partido Popular en les eleccions autonòmiques i municipals de la primavera passada. Esperem que els nous poders institucionals recullin els anhels dels ciutadans tant en l’aspecte social com nacional.
Però aquestes conquestes poden ser arreu aniquilades si sem pas capaços de modificar les polítiques europees que corresponen sobretot als interessos de la finança internacional. La dissort de Grècia, demà pot ser la nostra. Com també pot ser nostra la dissort dels immigrants africans, magrebins o orientals que intenten, al perill de la llur vida, arribar a Europa. D’altra banda tot fa pensar que són uns plutòcrates que de fet organitzen el xou mediàtic de la propera Conferència de Paris. No en podem esperar res de bo. La República Catalana no és cap panacea, però, amb la mobilització de tots, serà a Europa un factor de progrès, de solidaritat i de pau. Visca la Terra, visquin els Països Catalans!

Perpinyà el 6 de setembre del 2015

Diada: del Canigó a la Meridiana!

En 1992 es va constituir al Rosselló el Foment 11 de Setembre. Aquesta entitat es proposa, entre altres, d’organitzar cada any una Marxa al Canigó, a partir d’un municipi del peu de la muntanya, per celebrar la Diada a la Pica a la sortida del sol. Això s’ha fet cada any des d’aleshores. Al poble de sortida s’organitza, quan és possible, una recepció a l’ajuntament, i es fa una vetllada convivial al voltant d’un o diversos músics i cantants amb participació de la gent del poble. Es dedica la Marxa a una o diverses personalitats o entitats. L’acte a la Pica consisteix en la lectura d’un Manifest seguit pel cant de l’himne nacional.
.
Enguany la Marxa sortirà del poble conflentès de Taurinyà. Diverses manifestacions hi són previstes el Dimarts 8: a partir de les 15 h visita de l’esglèsia romànica de Sant Fruitós; a les 16 h passejada botànica al voltant del poble sota el guiatge de dos especialistes, Albert Mallol i Ma Àngels Llugany; a les 18 h 30: recepció a l’ajuntament; a les 19 h 30 sopar convivial tret del sarró; a partir de les 20 h 30 vetllada amb diverses actuacions: un esquetx dels Trucaires de la Llitera, músiques i cançons amb Guim Tuson Ganusa ,el conjunt Ambizic, la lectura d’un poema de Jacint Verdaguer: els dos Campanars, epíleg del “Canigó”. La vetllada serà sota la presidència d’honor del gran mestre de música tradicional: Maties Mazarico, veï del poble. Lendemà, Dimecres 9, la Marxa sortirà de Taurinyà a les 7 del matí a destinació del xalet refugi dels Cortalets passant pels orris de Llasseres. La Marxa serà sota el guiatge d’un excursioniste conflentès conegut a tot arreu , el president del GPRENC, Antoni Glory. Lendemà dia 10, si la meteo no ho impedeix, es celebrarà l’acte de preDiada a la Pica a sol ixent. La Marxa es dedica enguany a la memòria de Jacint Verdaguer i d’Ovidi Montllor. Per segona vegada el Foment ha decidit avançar la celebració per a permetre la participació a la manifestació de la Meridiana a Barcelona. (veure: xadica.cat/11desetembre/).

Tot i que a l’Estat francès el dia 11 no és festiu un nombre significatiu de rossellonesos seran presents a Barcelona convocats per la territorial nord-catalana de l’ANC. 5 o 6 autobusos baixaran plens per afegir-se a la gran manifestació amb el punter de color groc. D’altres baixaran pel seu compte amb cotxe o amb tren. L’ingent treball de sensibilització que l’Assemblea ha desenvolupat amb la territorial aquí al llarg de tots aquells anys explica aquesta mobilització. Tots sem conscients que el nostre futur s’està jogant amb les properes eleccions del 27 S. L’èxit de la Diada és un pas decisiu cap a la victòria de les candidatures independentistes. Es també important per mor que els governs, tant al nord com al sud, vegin que, contrariament al que podien pensar, els seus intents per espantar els catalans han fracassat.. I ho és igualment per ensenyar als nostres conciutadans europeus la força del moviment sobiranista.

Crònica a Ràdio-Arrels, gravada entre les dues voltes de les eleccions departamentals i difosa lendemà de la segona volta

Amics auditors bon dia,

Tinc avui un exercici dificil. Evidentment que em cal parlar de les eleccions . Mes en parli, avui Divendres 27 de març. En parli doncs sense conèixer els resultats de l’incerta segona volta. Això fa que em limitaré a unes consideracions més generals.

La primera és que la democràcia és sempre un mitjà d’esclafar les minories si aquestes no tenen el reconeixement dels seus drets. Aquest és el nostre cas.
Sem una minoria? Clar que sí. En els dos sentits de la paraula. Ho sem primer perquè la majoria dels Catalans pertany a uns altres estats. Ho sem també perquè hem patit i patim cada dia l’immigració de gent del nord i l’emigració políticament programada del nostre jovent. El que la gent nostra no entén és que l’immigració septentrional és pas pura casualitat L’estat francès ha organitzat de manera discreta i eficaç les condicions per mor que es realitzi el gran trasllat de població. Un trasllat de població que fa que avui els Catalans sem minoritaris en el nostre propi país.
Evidentment sem un poble acollidor i no es tracta pas de tancar-se en no sé quin concepte racista de catalanitat. Sempre hem dit, i ho mantenim, que és Català qui viu aquí i vol ser-ho. Però si uns quants dels immigrants francesos fan aquest esforç són, ho cal reconèixer, una petitissima minoria que no compensa, ni de lluny, l’exili provocat dels joves de la terra. Un mot sobre les operacions d’acollida des “nouveaux Catalans”. Sabeu, aquestes operacions fastuoses organitzades per alguns municipis. Tothom veu que és només una operació de comunicació demagògica a travès de la qual alguns elegits intenten captar els vots d’aquesta pobra gent amb els sous dels “vells Catalans”. En Bourquin, no cal oblidar-ho, va ser el capdavanter en aquesta vergonyosa operació.
De fet una part important dels “nouveaux Catalans” voten pel “Front National”. Només cal mirar on el partit feixista fa els seus millors resultats. Part de la costa, alguns barris de Perpinyà. Normal! Molts són desarrelats i voten per un partit que creuen securitzant. Tampoc no vull dir que no hi hagin feixistes catalans. N’hi ha malauradament i sempre n’hi ha hagut (per exemple Robert Brasillach)

Això d’una banda. A més hi ha hagut la política sistemàtica de destrucció de tots els elements de la nostra personalitat col.lectiva. Aquesta política assimilacionista comença, recordem-ho, amb l’anexió a mitjans segle XVII. Aquesta política criminal segueix més activa que mai avui, a través de l’escola, de l’esglèsia, del funcionariat, dels mitjans de comunicació, de l’economia. Aquesta política desnacionalitzadora ha portat alguns a un autoodi comicotràgic. I nos ha portat a tots a constatar, gairebé impotents, l’agonia de l’element més fort de la nostra personalitat col.lectiva: la llengua.

La segona consideració general és un constat: al cap de més de quaranta anys de presència testimonial a les eleccions franceses no hi pintem res. Això malgrat l’abundància pletòrica d’ofertes polítiques catalanes. Si no m’equivoqui tenim aquí, avui, quatre o cinc partits catalans. S’han cansat de la presència testimonial. Ja no van a les eleccions. O hi van d’esquitllentes a recer de partits francesos. Uns partits francesos que compren així,a preu de rebaixa, un diploma de pseudo-catalanitat.

Aleshores què? Potser que ens hauriem d’organitzar com a minoria nacional. Com a minoria nacional organitzada podriem reivindicar a tot arreu els drets reconeguts per les convencions internacionals. El millor exemple és la Unió Europea. Avui una de les exigències a l’adhesió de nous estats és precisament el respecte de les minories nacionals. Podriem explicar als estats candidats com es comporta l’estat francès amb les seves minories…Amb la candidatura de l’estat català independent, demà, serà pas necessari: els nostres germans, Alberes o Pirineus enllà, ho saben bé prou!

.

Ni Riada, diputada irlandesa al Parlament europeu, ha iniciat a principis d’aquest mes una “vaga de la paraula”. La mantindrà fins a la St Patric, el 17 de març. Vol protestar pel fet que no pot expressar-se al Parlament en la seva llengua materna, el gaèlic. Abans d’engegar la seva vaga va intentar usar-la al Plenari. El President li va treure la paraula i no ha permès que la seva assistenta traduís la seva intervenció en anglès. D’ençà del 2007 el gaèlic és llengua oficial a Europa però el govern irlandès ha acceptat que no fos llengua de treball el que hauria necessitat, diuen, la presència d’uns 180 intèrprets. Ni Riada i el seu partit, el Sinn Fein, critiquen el govern del llur país per la poca implicació en la defensa i promoció del gaèlic. Més informació en aquells lligams :
– https://www.facebook.com/pages/Eurolang/174907085047
– http://www.aljazeera.com/news/2015/03/striking-irish-linguistic-diversity-150307094450137.html

Sobre els esdeveniments de Gener passat tot s’ha dit i s’ha dit de tot. Però el que no s’ha prou subratllat és la recuperació patriotera francesa de la justa i legítima indignació popular. Ja a la segona manifestació de Perpinyàn, la que era convocada a davant del Club de la Premsa, hi va haver una gent que s’ha posat a cantar “la Marseillaise”. El passatge de l’himne que diu “qu’un sang impur abreuve nos sillons” – “que una sang impura ompli els nostres solcs” – tenia un regust de racisme en una manifestació que, per l’immensa majoria, era precisament una manifestació antiracista conforme a l’esperit de les víctimes de la matança. Era totalment fora de lloc. .
Cal dir les coses com són.
D’una certa manera el poble francès i els demès pobles de l’hexàgon estem pagant avui el preu d’una permanent política imperial jacobina.
Els governs francesos successius no han pas mai fet una revisió crítica de la política colonial. Fins i tot no fa gaire s’havia volgut reconèixer legalment els aspectes “positius” de la colonització…El primer acte de la Presidència Hollande va ser un homenatge a un dels impulsors de les conquestes ultramar: Jules Ferry. Les intervencions bel.liques exteriors avui, fetes amb el pretext de lluitar contra el terrorisme són, de fet, la continuació d’aquest imperialisme.
Com estranyar-se de la poca consideració reservada als immigrats vinguts de les antigues colonies i especialment del Magrib. No hi ha hagut cap tractament social i cultural d’aquesta immigració que fou sotmesa a una explotació ferotge, condemnada a sobreviure amb condicions de precarietat total. D’aquí l’origen dels famosos barris-ghetos on els integrismes religiosos fan el llur mercat.
Com no podriem ser solidaris d’aquests immigrats nosaltres, catalans, bascos, corsos, bretons, alsacians, etc que hem estat espoliats del propi país, culturalment i sovint fisicament per la condemna a l’exili econòmic.
El darrer episodi d’aquesta espoliació ho vivim amb la pretesa reforma territorial. El govern demostra un cop més la voluntat d’aniquilar les identitats reals sobreposant-hi construccions administratives totalment tecnocràtiques: cas ahir de la pseudo région Languedoc-Roussillon, cas avui de la mega région que resulta de la fusió entre Languedoc-Roussillon i Midi-Pyrénées. Paris es fot completament de la gent, i de la llei internacional. Per exemple de la Carta europea de l’autonomia local que imposa als Estats la consultació de les poblacions concernides per un projecte de modificació territorial. Això és la democràcia. Això és lo que Paris no vol.
I no parlem del refús de reconèixer les llengues autòctones de l’hexàgon. Ho constatem una vegada més, amb els debats actuals al Parlement sobre el projecte de llei NOTRe relativa a les competències de les col.lectivitats territorials …

En l’onada patriotera que ha seguit els tràgics esdeveniments de gener hem vist com una criatura de 8 anys era duta a Comissaria per una presumpte complicitat de terrorisme, hem vist com es volia imposar el cant de l’himne racista la Marseillaise a l’escola i sacralitzar la bandera tricolor. Una manera probablement d’intentar fer-nos oblidar que sem el “département” amb el més gran percentatge de pobres (20,4%) i amb l’índex d’atur, de xomatge, més alt (14,6%) de tot l’hexàgon..

És bo recordar que aquesta política és denunciada avui al més alt nivell. Per exemple per la Sra Gay McDougall, experta de les Nacions Unides, en la conclusió del seu report oficial sobre la situació francesa, el 2008. Diu entre altres:
“malgrat l’existència d’una important legislació anti-discriminació, els membres de les comunitats minoritàries a França són víctimes d’una veritable discrimació racial arrelada en les mentalitats i les institucions. El refús polític de reconèixer aquest problema va impedir l’adopció de mesures que puguin assegurar l’aplicació de disposicions legislatives pertinents i a corregir les desigualtats complexes que s’han instal.lat.”
Són talment persuadits de la bondat del llur sistema de dominació-assimilació que caldrà més d’un report internacional per canviar les coses. Però és l’indici que ja no poden més exportar la mercaderia ideològica tradicional: “France pays des droits de l’homme”. El combat per la nostra dignitat també es joga sobre aquest terreny. Per ser plenament eficaç la nostra resistència ha de prendre la forma i els mitjans de la no-violència tal com la van practicar i ensenyar, entre altres, el Mahatma Gandhi, Martin Luther King, Nelson Mandela.

Internet pot ser una mina d’or. Hi he trobat una carta oberta d’un “libre penseur” – un lliure pensador – al Primer Ministre francès. Val el seu pes de cacauets. Vos en doni la traducció:
“Senyor Manuel Valls,
Arran dels atemptats islamistes acabeu de denunciar l’apartheid d’alguns suburbis de la regió parisenca, el llur tancament cultural i ètnic.. Us vull assenyalar un altre apartheid, un altre tancament cultural i ètnic: el de la tribu catalana del Rosselló. Ja sé que personalment heu sabut renunciar al vostre esquifit particularisme original per adoptar el gloriós universalisme francès.. És la raó per la qual crec oportú d’alertar-vos.
Com ho sabeu d’ençà de l’anexió a mitjans segle XVII els reis, les repúbliques i fins i tot els imperis han intentat acabar-ne amb aquesta realitat. Pel que fa a l’indumentària la resistència és vençuda: els rossellonesos es vesteixen ara a la moda de França. Només als aplecs folklòrics ostenten aquests horribles senyals d’identitat que són la cofa, la barretina i la faixa Demogràficament l’encertada política de lenta i discreta transfusió de població és encara lluny d’haver assolit els seus objectius: aproximadament la meitat dels habitants és encara d’orígen català. És deplorable. Tant més que amb la universitat de Perpinyà hi ha joves que s’interessen encara pel patuès local i per lo que pomposament anomenen l’història catalana.
Això provoca un fonamentalisme català que s’expressa de quant en quant en proclames, manifestacions i programes. Feliçment no ha sortit, de moment, d’uns nuclis reduits d’il.lusos i de somiatruites. Però només girant els ulls cap al país dels vostres orígens podeu comprendre que el perill existeix.
És per això que vos proposi d’enfortir la política assimilacionista per suprimir un ghetto que posa virtualment en perill la laicitat i la República, la seva unitat i indivisibilitat.
Pel que fa a la universitat de Perpinyà la política engegada va en el bon sentit: cal enfortir la seva dependència de Montpeller i demà de Tolosa. Així els investigadors joves, ambiciosos i de qualitat hi veuran un cul de sac per la llur carrera. Cal que els mitjans financers siguin migrats i destinats únicament a perseguir la fi del reducte comunitari.
Econòmicament també cal accelerar les polítiques de destrucció del teixit econòmic: hi ha encara alguns vestigis industrials o agrícols. L’enfortiment d’algunes mesures discriminatòries els haurien de descoratjar. Per contra, la política de desenvolupament del turisme els manté en una situació de servilisme interessant. Parlen ara de “vendre” el llur país. Que venguin! Que venguin! És lo que nos convé.
La suppressió recent de la Regió Languedoc-Roussillon és un fet que pot ser positiu. A la condició, ben entès, que en el nom de la futura regió no hi hagi cap referència directa o indirecta al ghetto comunitari català. “Sud de France” seria perfecte.
Caldrà també que les competències residuals del Département no possibilitin cap iniciativa cultural o econòmica als consellers generals o territorials. A l’excepció tanmateix de les fastuoses recepcions dels que anomenen “les nouveaux catalans” és a dir de l’immigració de França endins, immigració que poc a poc els foragita de casa seva.
Però, si em permeteu, no cal suprimir el “Conseil Général”: manté en una ociosa i ben pagada dependència un personal que altrament podria representar un perill. En el seu si trobem encara persones astutes, tant a dreta com a esquerra. Aquests elegits adormen, amb algunes concessions cosmètiques, les enyorances identitàries. Mentres que, en realitat, contribueixen a reduir el càncer comunitari destruint la personalitat catalana. Són aquells que, sense consideració partidista, vos cal ajudar.
Creieu, Senyor, que és només la necessitat de salvaguardar els valors universals de la nostra immortal República, lo que motiva la present. Confii en la vostra vigilància per solucionar definitivament aquest problema.
Respectuosament vostre,

Tret de la meva crònica a Ràdio Arrels del 26 de gener 2015

.

FUSIÓ I CONFUSIÓ

Hi està: podem cantar l’ absolta de la “Région Languedoc-Roussillon”: l’Assemblée Nationale acaba d’adoptar definitivament avui la llei que, entre altres, fa la fusió amb la Région Midi-Pyrénées. Amb aquesta els jacobins de Paris es revenjen de la rebel.lió dels feodals de Montpeller, amb Freche,Bourquin i companyia, en les passades eleccions regionals. Seria d’una gran hipocresia pretendre que lamentem aquesta pugna. .
Catalans del Rosselló passem discretament del subcolonialisme de Montpeller al de Tolosa. Canviem de moliner. Que recordar d’aquest últim debat? El trist espectacle d’uns diputats d’aquí que no han dit ni piu. El diputat Paul Molac ha fet sentir la veu de la Bretanya, un pais que reivindica cada cop amb més força la seva reunificació. Els diputats alsacians, amb comptades excepcions, han denunciat la fusió imposada amb els veïns. Fins i tot la voluntat d’Euzkadi-nord de constituir una regió pròpia fou recordada. Però d’aquí: res. Ni una veu per fer sentir la veu del país encara que només fos mezzo voce. Això a l’hora on vosaltres, compatriotes de la CAC, avanceu a marxes heroïques cap a la sobirania. Trist espectacle que us pot servir de lliçó: ara sabeu el que us pot passar si no conqueriu l’Estat aquesta vegada.

Del 9 N i del 7N: una tardor històrica, tant al Sud com al Nord!

Els rossellonesos que han pas renegat de la llur catalanitat quedem embadalits per la diada d’ahir. No podiem votar. Però vam saborejar fins altes hores de la nit aquest fantàstic pam de nas als nostàlgics del franquisme que governen Espanya i que, fins aquest dia faust, governaven la CAC. Entenem que aquest 9 N és l’autèntic punt d’arrencada de la marxa cap a l’Estat català: acte multitudinari de desobediència civil del poble i de les institucions, acte políticament major que Madrid no ha pas pogut impedir.. I quin magnífic pas endavant: entusiasta, efusiu, alegre, pacífic, d’una organització de rellotge atòmic. Aquesta gegantina festa cívica tingué com a testimoni una considerable representació de l’opinió pública mundial. És la primera batalla i s’ha guanyat. És la victòria de tots: societat civil, institucions, partits, tots. Però no hi ha temps per les celebracions. Madrid no vol entendre res. Si bé ahir els intents de criminalització van fracassar, la política de denegació arrogant segueix igual. Igual de patètica. Igual de contraproduent pels qui pretenen mantenir el territori de la CAC sota el jou espanyol. És pertinent, desprès de lo que se sap, de lo que s’ha vist, sol.licitar de nou el govern espanyol per a pactar un referendum d’autodeterminació? És necessari demostrar un cop més que s’han esgotat totes les possibilitats de pacte i que sols queda la declaració unilateral d’independència per un parlament novament elegit? És assenyat esperar que el temps de la negociació frustrada serveixi per enfortir el camp dels partidaris de la independència i per trobar l’acord entre els diferents partits sobiranistes sobre les eleccions plebiscitàries? Potser sí, potser sí, potser sí. Mes potser també que aquest nou termini permeti a Madrid de radicalitzar la guerra bruta que té per objectiu l’ofec econòmic de les institucions autonòmiques.. Mentres el govern espanyol recapti les contribucions i els impostos deté l’arma absoluta per ofegar la Generalitat. Amb raó l’ANC demanava que en el termini de tres mesos desprès d’aquesta votació es celebrin les eleccions plebiscitàries. El fet és que el temps va comptat perquè utilitzaran totes les armes disponibles..
I el 7 N? En el marc dels actes de commemoració de l’anomenat “Traité des Pyrénées” la Federació per la defensa de la llengua i de la cultura catalanes havia programat a la sala Arago de Perpinyà un acte sobre la reforma de l’administració territorial francesa. Aquesta reforma preveu, entre altres, la fusió de l’actual “région Languedoc- Roussillon”(capital Montpeller) amb la “région Midi-Pyrénées”(capital Tolosa). Aquest vespre la sala Arago fou testimoni d’un fet nou pel catalanisme d’aquí: una convergència de tots per reivindicar unes institucions representatives per Catalunya-Nord. Tothom va ser d’acord per dir que el nostre país no pot acceptar la regionalització tal com és. Tothom vol el reconeixement institucional de la nostra personalitat col.lectiva. Tothom s’ha expressat. sense que hi hagi la més mínima desqualificaciò d’uns i altres. Senyal inequívoc de maduresa política si bé aquest acord de minims s’haurà de precisar per arribar a una plataforma ampliament compartida. L’arítmia catalana nord-sud és ara assumida per tots. És un gran pas endavant aquí també.

De la V a la R

La V ja és un èxit fantàstic. 3 manifestacions repetides i la voluntat d’un poble cada cop més manifesta. La demostració ja era feta l’any passat. Es només una repetició. I és tot a l’honor de l’ANC d’haver sabut mantenir les ganes tot aquest temps amb una nova convocatòria engrescadora.
Però Madrid i Paris i la quinta columna botiflera mantenen la llur oposició a la consulta i faran tot per impedir-la. D’una manera o altra no deixaran que la part del nostre poble censada a la CAC pogui pronunciar-se lliurement.
A partir de demà és una altra lletra que serà a l’ordre del dia. La lletra R com resistència.
Resistència a l’arbitrarietat espanyolista. Resistència a l’Estat espanyol a travès de la nocooperació civil.
En aquesta vigília de la gran manifestació us comuniqui el Manifest de la Marxa de la Llibertat al Canigó que tingué lloc els 5, 6 i 7 de setembre. Com a contribució a l’enfortiment de l’esperit de Resistència. Us comuniqui també un poema-volantí del gran poeta bretó contemporani, Paol Keineg. Perquè sé que els meus amics allà comparteixen les nostres esperances i confien que tindrem la força de resistir a les arbitrarietats hispano-gals. I per expressar a aquests amics la simpatia nostra pel llur combat.

XXIIIna MARXA DE LA LLIBERTAT AL CANIGÓ
MANIFEST PER LA DIADA 2014

Per primera vegada en la breu història de la nostra entitat celebrem pas la Diada el dia que toca. L’antelació de la nostra Marxa, als 6, 7 i 8 de setembre és deguda al fet que ningú, cap català digne de la seva nissaga, pot faltar als actes convocats per l’Assemblea Nacional Catalana a la C.A.C. el dia 11, actes que culminaran a la tarde, a Barcelona, amb la V. Una V que omplirà de multitud esperançada les avingudes majors del nostre Cap i Casal. Però tampoc podiem trencar – encara que només fos per un any – la jove tradició d’una manifestació carregada de força i de gran significat pel Rosselló, l’Alta Cerdanya, i el conjunt dels Països Catalans. La nostra Marxa anual a la pica ve a dir que la resistència als imperialismes franco-espanyols només s’aturarà quan l’inhumana ferida que aquells van dur al cos de la pàtria serà del tot guarida. Per segona vegada la Marxa arrenca de Fillols. Fa divuit anys ja n’haviem sortit i recordem amb emoció la bona festa d’homenatge a Maties Mazarico que hi haviem realitzat amb el concurs d’uns músics i cantants fidels al país. És una bona oportunitat per celebrar la vitalitat d’un poble de mitja-muntanya que ha sabut mantenir la seva personalitat pròpia, tot i obrint-se, com és legítim, a tots els corrents del planeta, i per dir-li el nostre agraïment per la seva generosa acollida.

Aquest arrelament i aquesta obertura són ben necessaris a un moment on la nostra gent, ben desorientada per l’indecència de molts partits polítics i per la llur abdicació cara a la plutocràcia mundial, té la temptació de tirar-se als braços de qualsevol demàgog. Els 44,89 % de sufragis obtinguts a la segona volta de les municipals, a Perpinyà, el març passat, pel cripto-feixista “Front National”, tradueix el grau de desesperança del país. Però és també el resultat de tres segles de rentat de cervell hexagonal amb la seva greu conseqüència: la síndrome d’Estocolm generalitzada. Aquí n’estem! Joan Blanca, Hereu Just, Bosch de la Trinxeria, desperteu-vos! S’han tornat xais, camí de l’escorxador!

Per sort a Catalunya-Sud la resistència és engegada. I no l’aturarà pas l’intent desesperat de re-espanyolització del govern de torn a Madrid. Ho demostra el magnífic moviment dels mestres de tots els Països sud-catalans fent front a les envestides madrilenyes. N’és un de tants exemples el dejuni públic perseguit
durant tres setmanes pel docent mallorquí, Jaume Sastre. A ell com a representant de tots els mestres que s’han aixecat per fer front als imperialismes d’un ban i de l’altre, dediquem la nostra Marxa. Creiem que l’independència serà efectivament el resultat d’una resistència ferma i decidida, d’una nocooperació civil, als dictats imperials.

Visquin el Rosselló i la Cerdanya! Visquin els Països Catalans! visca la Terra!

BREZHONEG

Da Yann-Ber

Lambigan a reomp alkool ur yezh forbannet
Dre m’as eo deut ar c’houlz da vervel pe d’en emgannañ
Dre ma’z eu deut marteze ar c’houlz d’en emgannañ ha da vervel
Prientiñ a reomp donedigezh ul lavar a gailhastr hag a c’hoaf
Enskantañ a reomp e-barzh oabl ar vleunienn
E alan ar greunvaen hag an dour
Amsent
Diaes
Dre ma ne fell ket deomp tevel

Traducció feta a partir de la versió francesa realitzada per l’autor ell-mateix

Destil.lem l’alcool d’una llengua bandejada
Perquè ha vingut el temps de morir o trucar-se
Perquè el temps potser ha vingut de trucar-se i de morir
Preparem l’accès d’una paraula de sílex i d’estam
Ens incrustem en el cel de la flor
En la respiració del granit i de l’aigua
Rebels
Inconfortables
Perquè ens neguem a callar